Estància de Jesús María - Museu Jesuítico Nacional

Estància de Jesús María - Museu Jesuítico Nacional

La Estància de Jesús María - Museu Jesuítico Nacional, és una de les cinc estàncies jesuíticas cordoveses de l'interior provincial (Caroya, Jesús María, Santa Catalina, La Candelaria i Alta Gràcia), les quals, junt a l'iglésia de la Companyia de Jesús, la Capella Domèstica, el Colege Nacional Monserrat i la Casa de Trejo, en la ciutat de Còrdova, han segut declarades Patrimoni de l'Humanitat per UNESCO, el 29 de novembre de l'any 2000 i Museu Jesuítico Nacional.

Història

El 15 de giner de 1618, el Rev. Pare Pedro de Oñate, provincial dels jesuïtes, compra al Alferes Real Gaspar de Quevedo les terres del lloc, que els aborigen cridaven Guanusacate. En l'escritura de compra es menciona l'existència de vint mil ceps de vinya, algunes construccions i un molí. La producció de Jesús María, després va ser dedicada principalment a l'elaboració de vi.

També es realisaven atres activitats agropecuarias: crío de ganado vacú, teixit en telers de cordellate i treballs en el horta de la que s'obtenien pomes, granades, duraznos, blat, dacsa, ordi, safrà, cigrós, llentilles, faves i arvejas.

Durant el primer terç de el XVIII, va començar la construcció dels sectors més destacats de l'edifici, inaugurant-se el refectorio, huit quartos i una nova celler.

L'iglésia és d'influència barroca americana, en el seu interior està disposta en forma de creu llatina, sent part de la seua construcció dirigida per l'arquitecte jesuïta Andrés Blanqui.Estava abocada a Sant Isidro.

Front al presbiteri es troba la cúpula en que les seues pechinas hi ha quatre àngels de fisonomia nativa i quatre caps portant tocats aborigen. El front del temple no va poder concloure's abans de l'expulsió dels jesuïtes d'Amèrica. En 1767, en la real pragmàtica de Carlos III, rei d'Espanya, la Companyia de Jesús va ser expulsada dels regnes d'Espanya, Portugal i Nàpols, passant totes les seues possessions a ser administrades per la junta de Temporalitat.

Des de l'expulsió dels jesuïtes fins a 1775, l'estància va ser administrada per la citada junta. Després ix a arremate en tres oportunitats i en totes elles, els interessats integren la família de Félix Correges, originari de la província de Mendoza.

L'iglésia en la revista Plus Ultra de decembre de 1918.

Després va ser adquirida per Pío León qui la loteo i en 1873 la va convertir en la Vila Primera després Jesús María.

Relevamiento arquitectònic

L'antiga residència obraje de l'estància jesuítica de Jesús María.

El conjunt es presenta com un text complex format per dos unitats existents i atres dos ya desaparegudes. Les existents són el temple i l'antiga residència obraje; les desaparegudes corresponien a les habitacions d'indígenes i esclaus, i per últim, els camps de cultiu i pastoreig. Esta estància es va caracterisar per la producció vitivinícola, que va alcançar un alt grau de desenroll i calitat, i que s'ha prolongat en el temps constituint hui una característica de la zona. L'esquema d'ordenament espacial respon a l'usual tipo de les estàncies jesuíticas cordoveses: el temple i el pati rodejat de galerias, en este cas, en dos dels seus costats solament.

Estes galerias de planta baixa i alta, estan cobertes en les tècniques usuals: entrepiso de voltes, sostre superior de cabrejades. Es comprén que no ocupen el tercer costat, perque este corresponia a zones de treball i no de residència.

En la planta baixa es destaca l'espai de l'antiga celler de Jesús María, en volta de mig canó corregut rebaixada en creueria, posseïx dos ingressos: un que comunica en el pati central i un atre que ix al corredor dels lagares. Allí s'almagasenaven els barrils i tinajas a on es fermentaven la vinya. En el vi de Jesús María s'abastia a la comunitat jesuïta primer i el restant es venia, en eixos guanys es comprarien esclaus negres per a la labranza de la vinya.

En la planta alta accedim ala escala que es dirigix cap a l'espadaña, la tribuna i el cor de l'iglésia, la cuina, la bàssia i dins del corredor nort, en volta de mig canó i quatre obertures que miren al pati central, es troben el refectorio o menjador, els aposentos o dormitoris, els llocs comuns o banys i el habitació anexa.

En l'iglésia d'una nau i acusat travessia, contrasta el bell treball de relleus de l'interior de la cúpula i de les seues pechinas, la ben resolta cúpula, l'elegant espadaña estranyament colocada en diagonal junt a la sacristia, en una pobra frontera, de proporcions poc felices i d'una ingeniositat no molt graciosa.

La restauració efectuada en la década de el ’50 no és considerada molt feliç, senyalant-se especialment el tractament dels murs exteriors i la pintura lluenta i obscura dels elements estructurals de fusta, ademés de les espècies exòtiques introduïdes en el parc.

També es troben les instalacions sanitàries, que revelen el caràcter progressiste dels jesuïtes que alçaven els seus banys en l'interior de les dependències (alguna cosa impensado en eixos temps), en un sistema de cloaques a través de séquies. El bucólico paisage s'obri en un magnífic parc dominat pel tallamar que és custodiat per fantàstics eixemplars de bananes que es cobrixen de fullage dorat en l'autumne.