L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Diamant Tavernier Blau

El diamant Blau de la Corona de França, també cridat Blau de França o Tavernier Blau, és un gran diamant blau desaparegut en 1792, comprat pel rei Luis XIV a Jean-Baptiste Tavernier, qui ho va dur de l'Índia en 1668. Luis XIV va fer que ho tallara Jean Pittan i Luis XV ho va incloure en el seu colgante de l'Orde del Toisón d'Or.

Furtat en 1792, el seu rastre es va perdre fins a 2007, quan el mineralogista francés François Farges va descobrir accidentalment un model en plom del diamant. L'investigació històrica mostra que este diamant de la Corona va ser tallat de nou per a convertir-se en el diamant Hope, que va aparéixer en Anglaterra pocs dies despuix de la prescripció del robo, lo que demostra l'intenció de receptació.

Seguix sent el diamant blau més gran jamai descobert, inclús despuix del descobriment d'importants jaciments en Àfrica, Siberia, Austràlia, Brasil i Canadà.

Història

Descobriment en l'Índia

 
Gravat inclós en les memòries de Tavernier, que mostra el gran diamant blau dut de l'Índia, dibuixat des de tres ànguls

En la década de 1660, el viager Jean-Baptiste Tavernier va retornar del Sultanato de Golconda (hui una ciutat fortalea en ruïnes prop de l'actual localitat d'Hyderabad, en l'estat indi de Telangana) en una série de diamants de gran calitat. El major d'estos diamants, adquirit al voltant de 1650, pesava 112 3/16 quilats de l'época, o 115,16 quilats en el sistema mètric modern (pes brut, abans del tallat). En aquell moment, era el diamant blau més gran conegut, i era denominat com el diamant Blau de Tavernier. La llegenda de la maldicció del diamant, relatada per Tavernier, provablement va ser creada per l'amo de la mina per a dissuadir als lladres de furtar-ho. El relat va ser posteriorment embellit pels joyers primers propietaris de la pedra, que varen inventar tota una mitologia per a aumentar el seu valor de venda. Esta llegenda conta que la pedra va ser furtada d'una estàtua de la deesa Sítia (o de la front d'una estàtua d'or del deu Vishnu, segons una atra versió). El lladre es va deixar tancar en el temple per a furtar-la durant la nit, pero de matí, en reobrir-se les portes de bronze, quan es disponia a fugir, va ser alcançat per un raig en el mateix llindar del temple.[1]

Encara que està escrit que el diamant sembla haver segut extret en la década de 1610 de la mina Kollur (o Gani, en llengua telugu), prop de Golconda, no hi ha proves d'això. El diamant havia segut repulido segons la costum índia de l'época, és dir, seguint les cares naturals de cristalisació i exfoliació. L'objectiu era mantindre la gema lo més gran possible, a costa de la seua lluentor. Tavernier va adquirir este diamant blau en major facilitat perque durant l'era mogol, els joyers usaven pedres dels colors de l'Islam, és dir, roig, vert i blanc, sent el color blau considerat menys valiós.[2]

El tallat del diamant indi

 
El tamany del diamant blau recorda el simbolisme de Luis XIV (ací vestit d'Apolo) buscat en Versalles: presència d'un sol en facetes atrasseres de simetria 7: es veu el cult Apolo (número 7), el sol rei per dret diví (número 7) lluint en el cel blau (del diamant).

En decembre de 1668, Tavernier va retornar a França en més de 1000 diamants de tots els tamanys, incloent el gran diamant blau obscur i atres dos d'un blau més clar. En 1669, Tavernier va vendre el diamant blau a molt bon preu (unes 220 000 lliures tournesas, l'equivalent a 147 kg d'or pur, ya que un diamant de color es considerava imperfecte en aquella época) a Luis XIV, qui li va comprar els 47 diamants més grans per una suma equivalent a una tonellada d'or pur. Luis XIV, en efecte, va rebre formació en gemología del Moradura Mazarino, qui posseïa una gran colecció de pedres precioses (en particular, topacios).[1] L'historiador Richard W. Wise, per la seua banda, sosté que el preu real de la pedra va ser de 770 000 lliures i que Tavernier la va vendre per 220 000 a canvi d'un títul nobiliario adquirit de l'Interventor General de Finances Jean-Baptiste Colbert (el títul estava valorat en 500 000 lliures en aquell moment).[3] El rei la va exhibir primer en el seu gabinet de curiositats en el Palau de Saint-Germain-en-Laye, i després va ordenar en 1671 que la gema fora tallada de nou segons el gust occidental de l'época, és dir, per a millorar la seua lluentor. La gran responsabilitat de tallar el diamant blau de Tavernier va recaure en Jean Pittan, el joyer de la cort, qui va tardar dos anys en desenrollar el disseny final i atres dos anys en eixecutar el tall.[4] Jean Pittan va propondre un disseny excepcional per a convéncer al rei i a Colbert de finançar la talla a un preu equivalent a aproximadament una dècima part del preu de compra de la pedra. Finalment, el diamant Tavernier va ser tallat de nou en forma triangular segons una talla coneguda com a rosa de París. Segons l'historiador Bernard Morel, Colbert va cridar al nou diamant el diamant Blau de la Corona de França. Pesava 69 ± 0,02 quilats.[4] Este diamant era una obra mestra del treball lapidario, degut en particular als seus 72 facetes, la seua simetria doble impar (d'orde 3 i 7) i a la perfecció de la seua talla. El diamant estava engastat en una espècie de fermall que el rei lluïa en el seu mocador (corbata) durant les celebracions.[2]

El Toisón d'Or de Luis XV

 
El colgante del Toisón d'Or en gemes de colors (dibuix de Lucien Hirtz per a Germain Bapst, 1889) que mostra el diamant blau de la Corona, única image coneguda fins a 2007 d'este mític diamant

Durant el regnat de Luis XV de França, el diamant va ser abandonat fins a 1749, ya que el rei va preferir engastar la seua corona en diamants incoloros.

La pedra va recuperar el seu favor quan el rei va ser nomenat cavaller de l'Orde del Toisón d'Or. En 1749, en motiu d'esta ocasió, Luis XV va encarregar al joyer Pierre-André Jacquemin (1720-1773) que incloguera el diamant blau en el colgante de l'Orde del Toisón d'Or, en l'aixovar real de gemes de colors.[4] Luis XV posseïa vàries insígnies del Toisón d'Or, pero dos eren particularment magnífiques. El Toisón, conegut com el "aixovar blanc", estava compost per quatre grans diamants (inclós el bellíssim segon Mazarino de 25,37 quilats), 175 molt més chicotets i 80 rubíes, tots ells valorats en 1791 en 413 000 lliures. Sobre l'atre Toisón de l'aixovar real, presentava un espectàcul de grans gemes de colors (grogues, pero també blaves, blanques i roges). El senyor Horovitz posseïx dos gravats d'este segon Toisón d'Or, en els que el disseny del diamant blau és aproximat, que semblen haver segut proposts per Jacquemin al sobirà, incloent un en el diamant blau. La versió final del Toisón d'Or de l'aparelle coloreat que conté el diamant blau es coneix millor pel mòle en plom que Jacquemin provablement va realisar despuix d'haver fabricat la joya. Va ser la forma d'este model de plom la que Germain Bapst (1853-1921) hauria dibuixat i publicat.[5] A pesar de vàries busques, este important objecte encara no s'ha trobat. Esta magnífica insígnia, una obra mestra absoluta de l'orfebreria rococó, incloïa el soberp diamant blau que, segons esta tradició caballeresca, "protegix" el propi vellocino d'or (i els seus 112 diamants pintats per la seua cara inferior de groc) de les flames (engastades en 84 diamants pintats per baix de roig) escopinyades per un dragó tallat en una espinela de 107,88 quilats anomenada Costa de Bretanya. Esta pedra, tallada de nou per a esta ocasió per Jacques Guay (1711-1793), es pot vore en el Louvre, i és l'únic vestigi que es conserva d'esta insígnia. El gran lluent Bazu de 32,62 quilats i d'un "aigua casi celestial",[6] tres topacios orientals (grocs), safirs, quatre diamants de talla lluenta de 4-5 quilats i una série de 282 chicotets diamants decoren la coa i les ales del dragó, aixina com les dos palmes que ho rodegen, sense oblidar les dos torres de la joya. Esta insígnia es va valorar en més de tres millons de lliures durant la Revolució, solament per les gemes.[6]

En 1783, el diamant Blau de França va aparéixer en l'inventari de les Joyes de la Corona, confiat a la custòdia del Gran Maestre del Guardarropa del Rei, el Duc de Liancourt. L'inventari mencionava un «diamant blau lluent de gran tamany, en una gran cara inferior, en forma de cor, d'aigua clara i viva, designat per l'inventari de 1691, en un pes de 67 1/8 quilats. Posteriorment, ha segut tallat de nou i el seu valor s'estima en 1.000.000 de lliures». El fabulós diamant figurava entre les pedres que adornaven l'insígnia del Toisón d'Or de Luis XV.[7] En 1787, el físic de l'Acadèmia Mathurin Jacques Brisson va ser el primer en medir en precisió el diamant blau (dimensions i pes).[8]

El robo de 1792

El Toisón d'Or i el seu gran diamant blau varen ser furtats del Hôtel du Garde-Meuble entre l'11 i el 16 de setembre de 1792. La gran majoria de les Joyes de la Corona de França allí almagasenades varen ser furtades (9000 pedres precioses, l'equivalent a sèt tonellades d'or, joyes, orfebreria i pedres precioses)[2] durant cinc nits per una trentena de lladres que, ben informats, solament varen forçar els gabinets principals que contenien les obres més importants de la reserva del major tesor del món en aquell moment, junt en l'Imperi mogol, lo que va constituir el "Robo del Mileni".[9] La publicació i difusió de l'inventari en 1791, durant el cens dels bens de la Corona de França realisat per la Convenció Nacional, va proporcionar aixina valiosa informació pública sobre la composició d'este tesor. El robo va tindre lloc durant una época convulsa, en França invadida, el rei Luis XVI depost i encarcerat, i la ciutat de París sumida en una profunda agitació. Si be es va recuperar la majoria de les joyes reals (inclosos els diamants Sancy i Regente), les majors insígnies reals de cavalleria (les joyes del Toisón d'Or i el Sant Esperit), aixina com numerosos objectes importants (l'espasa de diamants de Luis XVI o la Capella Richelieu), varen desaparéixer per a sempre.[10] Alguns dels lladres arrestats baix sospita varen ser guillotinats en el mateix lloc del crim, la plaça de la Revolució.

El conjunt de joyes va ser trobat en els lladres en 1795, pero es va perdre de nou poc despuix. Els estudiosos del XIX rastregen la seua trayectòria: un comerciant ambulant, assidu a les fires, cridat Cadet Guillot,[11] va passar per Anglaterra, des d'a on la pedra va permanéixer amagada en Londres o va ser enviada a Constantinopla. En tota provabilitat, el banquer i coleccioniste Thomas Hope va obtindre de Guillot el diamant blau.[1]

Orígens obscurs del diamant Hope

Artícul principal → Diamant Hope.


 
El diamant Hope (en blau clar) encaixa a la perfecció en el model de plom del diamant blau del Museu (representació alámbrica, en un tamany d'aproximadament 31 x 26 mm). Retallado apresuradament, el diamant va perdre el seu magnífic tamany, massa i tot el seu esplendor barroc para sempre

Vint anys despuix, el 19 de setembre de 1812, va aparéixer a l'atre costat del Canal de la Mancha un diamant blau ovalat de 45,5 quilats. La gema va ser descrita per John Francillon (1744-1816), tallador londinenca, en l'autorisació de Daniel Eliason (1753-1824), comerciant de diamants de la mateixa ciutat.[4][12] Esta "aparició" correspon exactament a vint anys i dos dies despuix del saqueig del Guardamuebles, és dir, dos dies despuix del determini de prescripció de 20 anys per robo. Ya que el determini de prescripció per receptació de bens furtats és major, es planteja l'hipòtesis de que va ser tallada de nou per a ocultar la verdadera identitat de la pedra. Sorprenentment, no va ser fins que el joyer Charles Barbot es va enterar en 1856, despuix de l'Exposició Universal de París, que es va descobrir que este "nou" diamant, ara cridat Hope, possiblement havia segut tallat de nou a partir del "Diamant Blau Corona". El primer propietari reconegut d'este "nou" diamant blau era propietat de Thomas Hope, un excèntric membre d'una prominent família de banquers,[13] qui li va donar el seu nom. El diamant va permanéixer en la família Hope fins a 1901, quan va ser venut al joyer Joseph Frankel, despuix en 1908 a Selim Habib, comerciant i coleccioniste turc, en 1909 al joyer francés Rosenau, i en 1910 a la casa de joyeria Cartier. La multimillonària nortamericana Evalyn Walsh McLean[14] ho va rebre en 1911 del seu espós, qui ho va comprar en París a Pierre Cartier, un dels tres fills d'Albert Cartier, qui estava a càrrec de la clientela nortamericana de la firma.[1] Finalment, Harry Winston (propietari de 1949 a 1958) ho va comprar de nou i lo donó al Smithsonian de Washington en 1958. Per a que el transport de la pedra fora lo més discret i segur possible, Winston va enviar la pedra al Smithsonian per correu, en un simple sobre de paper de manila. Sent el diamant blau més gran jamai descobert fins a la data, la gema encara s'exhibix en el Museu Nacional d'Història Natural, ubicat en Washington D. C., a on té una sala dedicada: és l'objecte d'art més visitat del món despuix de la Gioconda en el Louvre.[15]

Investigació sobre l'orige del diamant Hope i del diamant Blau de la Corona

Investigacions en França i en Estats Units

S'han realisat numeroses investigacions per a determinar si el diamant Hope va ser efectivament tallat a partir del diamant Blau de la Corona per a ocultar el seu orige francés.[4] [16] Ya en 1856, el joyer Charles Barbot va relacionar abdós diamants consultant l'obra de l'historiador Germain Bapst, que contenia l'única representació coneguda del diamant blau en aquella época (dos gravats imprecisos de Lucien Hirtz, que representen la joya per davant i per darrere en tamany real).[17] No obstant, el diamant Hope no s'integra completament en el diamant blau. En la seua antologia de les "Joyes de la Corona de França", l'historiador Bernard Morel va intentar una reconstrucció d'este diamant, basant-se en estos dos gravats de Baptiste Morel. Va supondre que estos dos gravats són aproximats i va ampliar, llaugera pero significativament, el dibuix de Hirtz del diamant blau a les dimensions de Brisson per a acomodar el diamant Hope.[8]

 
El model de plom trobat en el Museu Nacional d'Història Natural per Farges en París a finals de 2007 (aproximadament 31 × 26 mm)
 
Rèplica de circonita blava del diamant Blau de Tavernier, tallat en Estats Units per Scott Sucher a partir dels gravats de Tavernier de 1676

Per lo tant, estudis nortamericans recents que demostren que el Hope va ser retallado sense cap dubte a partir del diamant Blau de la Corona,[16] estan subjectes als errors intrínsecs de Brisson. Kurin, en 2006, va senyalar que estes inexactitudes sugerixen que es devia dispondre d'un model fiable del diamant Blau de la Corona per a resoldre definitivament esta qüestió.[12]

Últims descobriments

L'únic model de plom[18] del diamant real francés va ser finalment descobert en decembre de 2007 pel professor de mineralogia François Farges durant l'inventari d'una colecció mineralógica en les reserves del Museu Nacional d'Història Natural de França. El revers del plom presenta una corola de sèt pétals característica de la talla "rosa de París" del diamant Blau de Tavernier.[19]

François Farges va realisar una investigació històrica sobre este model de plom: va trobar en les coleccions mineralògiques la seua ficha original, donada al voltant de 1850 pel joyer parisenc Charles Achard, qui va proporcionar informació vital sobre este mòle: indica que Mr Hoppe [sic] de Londres[20] efectivament posseïa el diamant blau en Londres.[1]

Este descobriment podria haver demostrat que el diamant blau tenia una talla molt millor de lo que es creïa. El model també mostra que el diamant Hope es va originar a partir d'ell, tallat de nou entre 1792 (data del robo del diamant francés) i 1812 (data de l'aparició del diamant blau anglés).[21]

En última instància, segons els archius del Museu, va ser Henry Philip Hope, despuix de la mort del seu germà Thomas, qui va anar el propietari llegal del diamant tallat de nou, fins al seu decés en 1839. ¿Estan els Hope en el centre d'este assunt relacionat en el tallat de nou del diamant blau entre 1792 i 1812? Sembla que els joyers londinencs Eliason i Françillon varen actuar com testaferros per a ocultar el verdader orige del diamant i, per lo tant, que es tractava d'una pedra furtada.

 
Gouache de Monney de 2008 per a Horovitz i Farges (aproximadament 16 × 6 cm) que mostra una possible reconstrucció: el diamant blau mostra una "rosa central" sobre un vellocino d'or (pell de moltó) engastat en 115 diamants
 
La reconstrucció de 2010: un vellocino d'or subjecte per la mitat del cos a un collar d'or compost de "pistoles" o misteres, estilisats en forma de B (Borgoña), que emmarca una rèplica del diamant blau del que broten purnes, tot això coronat per un dragó que representa un combat alegórico
 
Presentació de la rèplica de 2010 realisada per H. Horovitz (esquerra) i F. Farges en el Hôtel de la Marine de París el 30 de juny de 2010

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Franck Ferrand, « La malédiction du diamant bleu » dans l'émission Au cœur de l'histoire, 27 avril 2011
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 Thierry Piantanida et Stéphane Bégoin, documentaire À la poursuite du diamant bleu, 2011
  3. ↑ (2010) «581», Brunswick House Press (ed.). The French Blue (en en).
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 B. Morel, Els Joyaux de la Couronne de France, Fonds Mercator, 1988.
  5. ↑ G. Bapst, Histoire dones Joyaux de la Couronne de France, Hachette, 1889.
  6. ↑ 6,0 6,1 J.-M. Bion, F.-P. Delattre, C.-G.-F. Christin, Inventaire dones diamants de la couronne, perles, pierreries, tableaux, pierres gravées, et autres monumens dones arts & dones sciences existants au garde-meuble […], Imprimerie nationale, 1791.
  7. ↑ Jean-Charles Daumy, François XII de la Rochefoucauld-Liancourt. L'imaginaire nobiliaire dans la vie quotidienne d'un grand seigneur éclairé, Paris, Editions de l'Epargne, 2019, p. 40-41
  8. ↑ 8,0 8,1 M.J. Brisson, Pesanteur spécifique dones corps, Imprimerie Royale, 1787. lire en ligne, p. 63
  9. ↑ Franck Ferrand, « li casse du millénaire » dans Sans l'ombre d'un doute, 4 décembre 2011
  10. ↑ Pour la Science, « La poursuite du diamant bleu », numéro 398, decembre de 2010.
  11. ↑ Nom mencionat en les «Actes del procés de 1797 contra els lladres de 1792», depositades en els Archius Nacionals: denunciat per un dels seus còmpliços, va ser arrestat en possessió de la segona gran gema del Vellocino d'Or, el dragó de espinela de 107 quilats.
  12. ↑ 12,0 12,1 R. Kurin, Hope Diamond: the legendary history of a cursed gem, Harper Collins, 2006.
  13. ↑ Winters, 1991
  14. ↑ En perdre als seus dos fills tempranamente i al seu espós en una institució, els drames de la seua vida varen reviure la llegenda de la maldicció del diamant.
  15. ↑ «Hope, li plus gros et li plus cher diamant du monde es dote d'unix nouvelle monture». France 24.
  16. ↑ 16,0 16,1 N. Attaway, Lapidary Journal, numéro de nov. 2005, p. 24-28.
  17. ↑ Charles Barbot, Traité complet dones pierres précieuses, éd. Morris, 1858, Livre en ligne
  18. ↑ El model de plom és una còpia, obtinguda a partir d'un mòle d'algeps de l'original, que pot utilisar-se per a realisar una prova de tallat o engaste, per a presentar el model al client o per a realisar un seguiment del diamant original abans del seu tallat.
  19. ↑ F. Farges, S. Sucher, H. Horovitz et J.-M. Fourcault, « Deux découvertes majeures autour du diamant bleu de la Couronne », Revue de gemmologie, numéro 165, p. 17-24, 2008.
  20. ↑ A pesar de l'ortografia incorrecta del nom, es tracta d'Henry Philip Hope ya que Charles Achard va llegar al mateix temps el model d'un safir que havia venut a Henry Philip Hope.
  21. ↑ «Communiqué de presse du Muséum national d'histoire naturelle de Paris» (en en). Consultat el 18 de novembre de 2008.
Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Diamant_Tavernier_Blau&oldid=1512755»