Diamant Hope

El diamant Hope (també conegut com a diamant blau)[1] és una gema de color blau, en un pes estimat en 45,52 quilats.[2] El seu color és per la presència de traces d'àtoms de bor en la seua composició.
En el pas del temps, s'ha tornat llegendari per la suposta maldicció que alcança als seus respectius posseïdors. Numerosos rumors senyalen que és el culpable de les desgràcies que els varen ocórrer a cada u dels seus amos.
El 10 de novembre de 1958, va ser donado al Museu Nacional d'Història Natural de l'Institució Smithsoniana pel joyer nortamericà Harry Winston, qui ho va enviar, en un sobre de paper de estraza, per mig del servici postal nacional. A partir de llavors, forma part de la colecció nacional de gemes del museu. En l'any 2005, l'Institut va realisar una extensa investigació en la que se senyala que, originalment, el diamant havia format part de la colecció de joyes de la Corona de França fins que va ser furtat en 1792, quan el "Tesor Nacional" (originalment en francés, Garde Meuble) va ser saquejat pels alborotadores, que hurtaron algunes importants joyes de la colecció. Ademés, conclou que es va obtindre com a resultat del tallat del diamant Blau de la Corona de França, portat a terme despuix de la seua desaparició.[3][3]
Història
Orígens

El diamant Hope té el seu orige en el diamant Tavernier Blau, que es va extraure de la mina de Kollur, ubicada en Golconda, Índia. El diamant es caracterisava per tindre una forma triangular i un pes de 115 quilats (equivalent a 22,44 grams). El seu nom es deu al comerciant francés Jean-Baptiste Tavernier, qui va adquirir la gema entre els anys 1660 i 1661. D'acort en la llegenda, el Tavernier Blau va ser tallat per una antiga deidad del sol i havia segut furtat de l'ull d'un ídol esculpido en honor a la deesa hindú Sītā, esposa del deu i avatar Rāma. Durant eixa época, l'Índia formava part del regne de Golconda (fins a 1687, quan va ser conquistat per l'emperador Aurangzeb).[4]
En l'any 1668, Tavernier ho va vendre al rei Luis XIV de França. El joyer de la cort real, Jean Pitau, ho va tallar per a originar una nova pedra de 67 1/8 quilats (13,4 grams). Este fragment de la pedra original va escomençar a ser conegut com el "Diamant Blau de la Corona" (encara que també es coneixia com French Blue; o "blau francés" en la seua traducció a l'espanyol). Durant algunes cerimònies, el rei solia portar-ho en un llaç per al coll, a on es trobava incrustat en un ensellament d'or. En 1749, el rei Luis XV de França ho va portar en el seu colgante, que simbolisava a l'Orde del Toisón d'Or. Despuix de la seua mort, esta joya va deixar d'usar-se com insígnia.
A la seua arribada a la corona, el rei Luis XVI de França li va regalar el diamant a María Antonieta d'Àustria, en tal de que ho agregara a la seua colecció de joyes. En 1792, durant la revolució francesa, mentres abdós permaneixien en presó, el colgante va ser furtat. Un dels responsables, el cadet Guillot, ho va dur a la ciutat d'El Havre. Despuix, ho va transportar a Londres en el propòsit de vendre-ho. Quatre anys despuix del furt del diamant, en 1796, Guillot va ser encarcerat quan intentava vendre-li-ho al polític francés Jean-Baptiste Lancry de la Loyelle.
En l'any 1812, al final del determini per a poder recuperar bens furtats establit per la llegislació francesa de crims de guerra, el diamant va ser oferit en Londres per un joyer a un traficant de diamants cridat Daniel Eliason.[5] En l'any 2005, les investigacions varen concloure que Eliason va tallar de nou el French Blue.[6] Es creu que el nou diamant resultant va ser adquirit pel rei Jorge IV d'Anglaterra, encara que no existixen proves d'això en els archius reals de la Corona britànica, ubicats en Windsor.
La família Hope
En 1824, el diamant va reaparéixer en el context històric, en formar part de la colecció de gemes d'Henry Phillip Hope. En ocasions, Hope solia portar-ho en una fíbula o li l'enviava a Louisa Beresford, esposa del seu germà Henry Thomas Hope, qui ho usava per a alguns balls formals. Despuix de la mort de Phillip Hope, ocorreguda en l'any 1839, els seus tres nebots varen intentar obtindre l'herència de la colecció de gemes del seu tio fins que, dèu anys despuix, Thomas Hope la va adquirir, incloent el diamant Hope. Temps despuix, la colecció es va mostrar davant el públic durant la Gran Exposició de Londres, en 1851, aixina com en l'Exposició Universal de París, en 1855.
Successivament, la colecció de gemes va passar a ser heretada per cada u dels descendents de la família Hope. Quan Henry va morir, en l'any 1862, la seua esposa Adele va heretar les gemes. Despuix de la mort d'esta, en l'any 1884, l'herència va recaure en la seua filla, Henrietta, qui va contraure matrimoni en el duc Henry Pelham-Clinton. Quan abdós varen morir, li va tocar la tanda al seu fill Henry Francis Pelham-Clinton Hope, qui no va rebre la seua herència fins a l'any 1887. No obstant, va rebre el llegat en la condició de no poder vendre la colecció de gemes sense l'autorisació prèvia de la cort.
El 27 de novembre de 1894, Francis Hope va contraure matrimoni en el seu amant, l'actriu nortamericana May Yohe. Yohe va expressar que ella únicament havia portat el diamant durant algunes reunions lliteràries (inclús, va decidir crear una rèplica exacta para dites reunions), aun cuando Hope ho desconeixia. En l'any 1896, Hope es va declarar en fallida i, com era incapaç de vendre el diamant Hope sense el permís de la cort, la seua esposa ho va recolzar econòmicament. No va ser fins a l'any 1901 quan, finalment, Hope va poder vendre la gema, mentres que Yohe i ell es varen divorciar a l'any següent.
Últims posseïdors
Hope va vendre el diamant per 29 000 lliures esterlines a Adolf Weil, un joyer anglés. Més tart, este lo va vendre al coleccioniste de diamants nortamericà Simon Frankel, qui ho va dur en si a Nova York. Durant eixa época, en Estats Units, el diamant Hope estava valorat en 141 032 dólars (equivalents a 28 206 lliures). En l'any 1908, Frankel va vendre la gema al francés Salomon Habib per 400 000 dólars. No obstant, el diamant va ser revenut en una subasta portada a terme el 24 de juny de 1909, junt en atres possessions materials de Habib. D'esta manera, el següent posseïdor va ser el comerciant francés Rosenau, qui ho va comprar per 80 000 dólars. A l'any següent, Rosenau va vendre finalment el diamant Hope al joyer Pierre Cartier per un monte de 550 000 francs.
En 1911, Cartier va decidir comercialisar la joya i vendre-la a la socialité nortamericana Evalyn Walsh McLean, qui inicialment va negar haver-la comprat. A pesar de les seues declaracions, la gema va ser vista en algunes reunions que McLean va organisar. A la seua mort, en l'any 1947, el diamant va recaure, d'acort al seu testament, en els seus nets. No obstant, va passar a mans d'atres beneficiaris, ya que l'herència només podria completar-se quan el major d'ells complira els 25 anys d'edat. Açò significaria una espera de 20 anys. Els beneficiaris varen obtindre el permís de la cort per a vendre-ho i saldar els seus deutes econòmics pendents. En l'any 1949, el comerciant nortamericà Harry Winston va comprar la joya.
Winston va exhibir el diamant Hope en el seu "Cort de Joyes", una colecció de gemes exposta en diferents museus i instituts d'Estats Units. A mitan de 1958, va optar per realisar alguns brots geomètrics en el diamant en la finalitat d'incrementar la seua lluentor. Més tart, lo donó al Museu Nacional d'Història Natural de l'Institució Smithsoniana, el 10 de novembre de 1958, enviant-ho en un sobre de paper de estraza, per mig del servici postal nacional.
La maldicció

El diamant és llegendari per totes les supostes desgràcies que han alcançat als seus respectius posseïdors. Dita maldicció és atribuïda al furt de la joya d'un temple dedicat a la deesa Sītā. El primer posseïdor de la joya va ser Jean-Baptiste Tavernier, qui va mostrar el diamant original (el pes del qual s'estimava en 115 quilats) al rei Luis XIV de França. Despuix de vendre-ho, Tavernier va caure en la fallida i va fugir a Rússia, a on seria trobat mort de fret i el seu cadàver devorat per les alimañas.
En l'any 1691, madame de Montespan, amant del rei, va voler que Luis XIV li obsequiara en el diamant. Poc despuix, va caure en desgràcia i va morir oblidada en 1707.
En 1715, durant la visita de l'embaixador del sah de Pèrsia, el rei de França li va mostrar el diamant, per a que vera que l'objecte no podia fer-li cap mal. Luis XIV va morir eixe mateix any, de manera inesperada. En la seua mort, moltes persones varen escomençar a creure que el diamant (encara no havia pertanygut a la família Hope; el seu nom en eixe llavors era "diamant blau") causava desgràcies al seu posseïdor. El següent rei, Luis XV de França, no va mostrar major interés en la gema i va ordenar conservar-la en un cofre.
Ya en 1774, María Antonieta, esposa del rei Luis XVI de França, va decidir portar el diamant i prestar-li-ho a la princesa de Lamballe. Degut a que María Antonieta i el seu espós varen morir en la guillotina i la princesa va ser brutalment assessinada a mans d'una flota enardida, s'ha atribuït també al diamant blau estos assessinats.
Durant la Revolució francesa, uns lladres varen furtar el diamant de la colecció de joyes reals. Un solament d'ells ho va conservar fins a 1820, quan va decidir vendre-li-ho a l'holandés Wilhelm Fals, per a tallar-ho en dos. La primera joya va ser adquirida per Carlos Federico Guillermo, duc de Brunswick. Més tart, el duc es va declarar en fallida. La segona la va conservar l'holandés. El fill de Fals va optar per furtar-li la joya al seu pare i vendre-li-la al francés Beaulieu. S'atribuïx al furt de la joya la mort de Fals i del seu fill, qui es va suïcidar temps despuix.
El rumor de les desgràcies atribuïdes a la suposta maldicció, també va tindre el seu reflex en que Beaulieu venguera el diamant a David Eliason, qui a la seua volta la va vendre ràpidament al rei Jorge IV d'Anglaterra. La mort del rei s'atribuïx també a que portara el diamant, que havia segut incrustat en el seu corona.
El següent posseïdor del diamant (quan ya havia segut propietat de la família Hope) va ser el príncip Iván Kanitowski, qui va obsequiar el diamant a una vedette, a qui dies despuix varen assessinar. Els següents propietaris de la joya (el grec Simón Montarides, Abdul Hamid II i la família MacLean) també varen tindre morts tràgiques, la majoria d'elles presuntament atribuïdes a l'us del diamant Hope.
A partir de llavors, s'ha tornat llegendari per la presunta maldicció que alcança als seus respectius posseïdors. Des de l'any 1958, és una de les joyes més visitades en el Museu Nacional d'Història Natural de l'Institució Smithsoniana.[7]
Referències
- ↑ Jerry, Mike«El diamant blau misteriós».Buy Designer Diamond Jewelry.Consultat el 2008.
- ↑ Hevesi, Dennis(6 d'abril de 2008).«George Switzer, 92, Dies; Started a Gem Treasury».New York Claves.Consultat el 9 d'abril de 2008.
- ↑ 3,0 3,1 «Tech Solves Hope Diamond Mystery». Wired (2005). Archivat des de l'original, el 29 de juny de 2012. Consultat el 25 de decembre de 2007.
- ↑ Jerry, Mike(27 d'agost de 2007).«Diamant HOPE - Una llegenda negra».Blog d'informació sobre gemes.Consultat el 2008.
- ↑ (16 de febrer de 2005).«El diamant 'Hope' va ser francés».Washington Agency.ELPAÍS.Consultat el 2008.
- ↑ Hope Diamond originally came from French crown Associated Press
- ↑ Jerry, Mike(6 de setembre de 2007).«El diamant Hope».El nou diari.Consultat el 2008.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Diamante Hope» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.