Museu Nacional d'Història Natural de França
El Museu Nacional d'Història Natural de França (en francés: Muséum national d'histoire naturelle) és el museu d'història natural de ranc nacional de França. Es tracta d'una institució pública d'investigació científica de nivell estatal i depén del Ministeri d'Educació General, el Ministeri d'Educació Superior i el Ministeri de Mig ambient. Les seues funcions principals són la conservació de les coleccions científiques, l'investigació científica, l'educació superior i la difusió de la cultura científica en tot lo referent a l'especialitat pròpia de l'institució: la història natural.
Instalacions i dependències
[editar | editar còdic]
A diferència de molts atres museus d'història natural, el museu nacional francés no és un únic edifici destinat a contindre simples coleccions de espècimen sino que és una institució dedicada tant a l'investigació científica com a la divulgació dels coneiximents científics. Per a això dispon de numeroses instalacions, laboratoris, museus i dependències repartits entre la capital (París) i diferents ciutats de les províncies franceses.
- En París, formen part del Museu Nacional d'Història Natural de França el Jardí de plantes (sèu nacional del Museu), l'Institut de paleontologia humana, el Museu de l'Home i el Parc Zoològic de París. A la seua volta, el Jardí de plantes conté en ell toda una serie de parterres i jardins especialisats en espècimen botànics vius, aixina com un zoo (la Casa de Feres del Jardí de Plantes), varis hivernàculs de gran valor històric, i un conjunt d'edificis cridats «galeries» (galeries) que oficien com a museus especialisats: la Galeria de Zoologia (que en 1994 va ser rebatejada com Gran Galeria de l'Evolució), la Galeria de Mineralogia i de Geologia, la Galeria de Paleontologia i d'Anatomia Comparada i la Galeria de Botànica.
- En províncies, formen part del Museu Nacional d'Història Natural de França el Centre d'Ecologia General de Brunoy, l'Arboreto de Chèvreloup, la Reserva Zoológica de la Haute-Touche, el Harmas de Fabre, l'Estació de Biologia Marina de Concarneau (conté en ella un museu d'accés públic cridat « Marinarium »), l'Estació de Biologia Marina de Dinard, una cova prehistòrica anomenada «Abric Pataud» (abri Pataud, en la comuna d'Els Eyzies-de-Tayac-Sireuil), el Jardí Botànic Alpí La Jaysinia (en els Alps) i el Jardí Botànic de Val Rahmeh (situat sobre la costa francesa, molt prop de la frontera en Itàlia).
Moltes d'estes instalacions estan obertes al públic. Les més visitades són essencialment tres, i les tres estan en el Jardí de Plantes, en París:
- La Casa de Feres del Jardí de Plantes (és el segon parc zoològic més antic del món, el primer va ser el Zoo de Viena)
- La Galeria de Paleontologia i d'Anatomia Comparada (pels seus grans esquelets de vertebrats fòssils: dinosauris, mamuts i megaterios, entre uns atres)
- La Gran Galeria de l'Evolució (per les seues numeroses coleccions d'animals naturalizados)
Esta última, la Gran Galeria de l'Evolució, va ser inaugurada en 1889 com la Galeria de Zoologia, pero va permanéixer tancada durant casi 30 anys, de 1966 a 1994. En la seua renovació en 1994, el Museu Nacional la va rebatejar com a «Gran Galeria de l'Evolució», despuix d'haver fet d'ella una prioritat mentres que un dels grans proyectes de l'Estat. Els arquitectes Paul Chemetov i Borja Huidobro, associats a l'escenógraf René Allio i a l'arquitecte museógrafo Roberto Benavente, varen guanyar el concurs internacional organisat pel Ministeri d'Educació Nacional. Es va triar el tema de l'evolució com a fil conductor per a l'exposició dels espècimen. Els treballs de renovació es varen efectuar entre 1991 i 1994 i el cost d'esta obra es va elevar a 400 millons de francs.Plantilla:Afegir referències
Història
[editar | editar còdic]Sigles XVII i XVIII
[editar | editar còdic]Dos edictes reals de Luis XIII de França, un de 1626 i un atre de 1635, varen crear el Real Jardí de les Plantes Medicinals (en francés: Jardin royal dones plantes médicinales), una de les més antigues institucions científiques de França. El superintendente i els principals responsables eren tots doctores en medicina. En el XVIII, l'activitat es va transformar, passant de l'art de sanar per mig de les plantes a la història natural. La declaració del 31 de març de 1718 va separar la funció de primer mege del rei de la superintendencia del Jardí.
En 1739 va ser nomenat superintendente Georges-Louis Leclerc de Buffon (1707-1788), quí va dirigir durant 50 anys el Real Jardí de les Plantes Medicinals, conegut llavors com el Jardí del Rei (Jardin du Roi). La notorietat internacional i intens treball de Buffon varen fer del lloc un dels fars científics de el XVIII. A la seua mort, en 1788, el Rei va nomenar al cap del Jardí a un militar: Charles-François de Flahaut, comte de la Billarderie baixe la direcció del naturaliste Louis Jean Marie Daubenton, pero el personal del Jardí, sobretot els conservadors, fan aplegar el seu descontent al Rei, pero sense resultats.
Revolució francesa
[editar | editar còdic]
La Revolució francesa transformara profundament el funcionament del Jardí. El 20 d'agost de 1790, un decret de l'Assamblea Nacional va demanar als conservadors redactar un proyecte per a la seua reorganisació. La primera Assamblea va votar la substitució del comte de la Billarderie i va elegir per unanimitat a Daubenton com a president. Est va formar una comissió integrada per Antoine-François de Fourcroy, Bernard de Lacépède i Antoine Portal. Este últim va ser l'encarregat de redactar el reglament de la nova institució i de fixar el funcionament. També va determinar les missions del Museu: instruir al públic pero també constituir una colecció i participar activament en l'investigació científica. El cos de professors i el seu director, elegits i renovats cada any garantisarien aixina l'independència de l'investigació.
No obstant el proyecte no va prosperar ya que l'Assamblea Nacional no li va donar curs. En 1791, La Billarderie va renunciar i va ser reemplaçat per Jacques-Henri Bernardin de Saint-Pierre i és en 1793 que Joseph Lakanal (1762-1845) aporta les coleccions del Príncip de Condé, quí es troba en Daubenton i descobrix el proyecte de 1790. Lakanal ho du immediatament a l'Assamblea i al sendemà, 10 de juny de 1793, a on va obtindre el vot del decret que li dona al Museu la seua existència jurídica pròpia.
El lloc de superintendente va ser remplazado per la funció de director. L'antiga jerarquia, de conservadors i sub-conservadors va ser abolida i es varen crear dotze llocs de professors, que de manera igualitaria i colegiala, asseguraven la direcció del Museu, mentres l'ensenyança es va repartir llavors en dotze càtedra profesorales.
Sigles XIX i XX
[editar | editar còdic]En la mitat de el XIX, el Museu va conéixer un periodo de gran prosperitat. En la nominació en 1836 del químic Michel Eugène Chevreul (1786-1889), es bolca com el seu rival la Vaig facultar dones sciences de Paris, cap a les ciències experimentals. Este periodo va prendre fi en l'arribada d'Alphonse Milne-Edwards, en 1890, i en la promulgació del decret del 12 de decembre de 1891 que firma la tornada forçada de l'història natural (esta política seguirà fins als començos de la Segona Guerra Mundial).
La llei de finances del 31 de decembre de 1907 va otorgar autonomia financera del Museu dotant-ho d'un presupost propi que l'institució administra i en el mateix any, Edmond Perrier, director del Museu, funda la Societat d'Amics del Museu Nacional d'Història Natural i del Jardí de les Plantes en l'objectiu d'aportar respal moral i financer al Museu.[1][2] Sent una época en la que les coleccions del Museu aumenten considerablement.
En paralel, en el nou camp d'activitats obert pel colonialisme, el Museu comença un moviment d'expansió fòra de la capital. Per a favorir l'investigació marítima, va implantar en 1928 el seu laboratori marítim en Saint-Servan, i despuix en Dinard. La seua activitat botànica, sempre activa, va estendre les seues activitats en l'Arboreto de Chèvreloup, en 1934. Va heretar també la propietat del entomologista Jean Henri Fabre en Sérignan-du-Comtat, prop d'Orange, en 1822. Despuix de la descolonización, el Museu va concentrar els seus esforços en la pren de consciència dels grans desequilibris causats per l'expansió humana.
En 1948 va participar en la creació de l'Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalea (UICN). Més vesprada, instala en els seus murs un servici de conservació de la naturalea (1962), el Secretariat de la Flora i la Fauna (1979) i una delegació permanent al Mig ambient (1992) que desenrolla una aproximació genómicas de les relaciones home-naturalea.
Atres adquisicions fòra de París: el Abri Pataud en Dordonya (1957), la Reserva Zoológica de la Haute-Touche en Indre (1958), el Jardí Botànic de Val Rahmeh en Menton (1966), l'estació bio-vegetal de Cherré en Sarthe i l'estació de biologia marina de Concarneau (1996). En 1975, un pla de rehabilitació de locals i de reagrupament de laboratoris permet espectaculars realisacions com la Zooteca Subterrànea (1986) i la transformació de l'antiga Galeria de Zoologia (1889) en la Gran Galeria de l'Evolució (1994).
L'estatut de 1985 va posar fi al rol d'administradors dels professors i va instituir tres consells que asseguraren l'administració del Museu i reemplaçaren l'assamblea iniciada en 1793.
Recentment, un decret de 2001 va crear nivells jeràrquics intermijos entre la direcció i l'investigació, aixina com estructures travesseres per a reforçar la coherència de les accions lligades a les grans missions. El Museu té hui en dia un paper principal, a nivell nacional i internacional, en el desenroll de l'Història Natural.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Yves Laissus, « Cent ans d'histoire », 1907-2007 - Els Amis du Muséum, especial centenari, setembre de 2007, suplement de la publicació trimestral Els Amis du Muséum national d'histoire naturelle, n° 230, juny de 2007, ISSN 1161-9104 (francés)
- ↑ Sitie web de la Societat d'Amics del Museu Nacional d'Història Natural - Història (francés)
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Claude Blanckaert, Claudine Cohen, Pietro Corsi et Jean-Louis Fischer (dir.), Li Muséum au premier siècle de sò histoire : [actes du colloque de Paris, juin 1993, centre Alexandere Koyré], Éd. du MNHN, coll. « Archives », París, 1997. 687 p. (ISBN 2-85653-516-X)
- Philippe Jaussaud, Édouard-Raoul Brygoo, Du Jardin au Muséum en 516 biographies, Publications scientifiques du MNHN, coll. « Archives », París, 2004. 630 p. (ISBN 2-85653-565-8)
- Yves Laissus, Li Muséum national d'histoire naturelle, Gallimard, coll. « Découvertes Gallimard » (n.° 249), París, 1995, 2003 [nouv. éd.]. 128 p. (ISBN 2-07-053323-9)
- Philippe Morat (dir.), L'Herbier du monde. Cinq siècles d'aventures et de passions botaniques au Muséum d'histoire naturelle, Els Arènes, 2004 (ISBN 2-912485-71-1)
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Museo Nacional de Historia Natural de Francia» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.