Cuerdo

Els instruments de corda o cordófonos són instruments musicals que produïxen sons per mig de les vibracions d'una o més cuerdo, usualment amplificades per mig d'una caixa de resonància. Estes cordes estan tensades entre 2 punts de l'instrument i es fan sonar pulsant, fregant o percutiendo la corda.

Instruments musicals de corda en el Museu d'Art Popular de la Ciutat de Mèxic

En l'orquesta clàssica, es diu cordes al conjunt d'instruments de corda fregada format pels grups de violins (normalment dividits en violins primers i segons), violes, violonchelos i contrabajos. Lo mateixa succeïx en l'orquesta de cordes, que està conformada pels mateixos instruments. De forma similar es parla d'un trio, quartet o quintet de cordes, quan es tracta d'agrupacions de violí, viola i violonchelo.

En la majoria dels instruments de corda, les vibracions es transmeten al cos de l'instrument, que sol incorporar algun tipo de zona hueca o tancada. El cos de l'instrument també vibra, junt en l'aire del seu interior. La vibració del cos de l'instrument i el buit o cambra tancada fan que la vibració de la cuerdo siga més audible per a l'intérpret i el públic. El cos de la majoria dels instruments de corda és buit. No obstant, alguns -com la guitarra elèctrica i atres instruments que depenen de l'amplificament electrònic- poden tindre un cos de fusta massiça.

Primers instruments de corda

Una pintura rupestre de la cova de Trois Frères, en França, que data d'al voltant de 13.000 anys abans de Crist, representa lo que alguns creuen que és un arc musical, un arc de caça utilisat com a instrument musical d'una sola corda. A partir de l'arc musical, es varen desenrollar famílies d'instruments de corda; ya que cada corda tocava una sola nota, en afegir cordes s'afegien noves notes, creant arpa d'arc, arpes i lires. A la seua volta, açò va dur a poder tocar díades i concordes. Una atra innovació es va produir quan es va endreçar l'arpa d'arc i es va utilisar un pont per a alçar les cordes del coll de pal, creant ellaüt.

Esta image d'arc musical a arc d'arpa és teoria i ha segut discutida. En 1965 Franz Jahnel va escriure la seua crítica afirmant que actualment no es coneixen els primers ancestros dels instruments de púa. Va considerar que l'arc arpa estava molt llunt de la sofisticació de les civilisacions d'Àsia occidental en l'any 4000 a. C. que varen prendre la tecnologia primitiva i varen crear "arpes, lires, cítoles i llaüt tècnica i artísticamente ben fets"."

Les excavacions arqueològiques han identificat alguns dels primers instruments de corda en jaciments de l'Antiga Mesopotamia, com les lires de Ur, que inclouen artefactes de més de tres mil anys d'antiguetat. El desenroll dels instruments de lira va requerir la tecnologia per a crear un mecanisme de afinación per a tensar i afluixar la tensió de les cordes. Les lires en cos de fusta i cordes utilisades per a puntear o tocar en un arc representen instruments clau que apunten cap a posteriors arpes i instruments de tipo violí; ademés, s'han descobert instruments indis del 500 a. C. en entre 7 i 21 cordes.

Divisió d'instruments de cordes

El sistema de classificació d'instruments musicals Hornbostel-Sachs dividix els cordófonos en dos grups principals: instruments sense ressonador com partix integrant de l'instrument (que tenen el número de classificació 31, també conegut com a simple); i instruments en dit ressonador (que tenen el número de classificació 32, també conegut com a compost). La majoria dels instruments occidentals entren en el segon grup, pero el piano i el clavicordi entren en el primer. El criteri de Hornbostel i Sachs per a determinar en quin subgrup es troba un instrument és que si el ressonador es pot llevar sense destruir l'instrument, llavors es classifica com 31. L'idea de que la caixa del piano, que fa les voltes de ressonador, puga retirar-se sense destruir l'instrument pot semblar estranya, pero si es trauen l'acció i les cordes del piano de la seua caixa, este pot seguir tocant-se. Açò no ocorre en el violí, perque la cuerdo passa per un pont situat en la caixa del ressonador, per lo que llevar el ressonador significaria que les cordes no tindrien tensió.

Instruments de cordes fregades

Pertanyen al grup instruments de cordes fregades aquells el sò de les quals s'obté a través d'un arc (generalment en l'arc fet de fusta, que és la zona de subjecció, i un conjunt de cerdes de crin tensades degut a que se subjecten als dos extrems de l'arc i en les que es freguen les cordes), encara que també existix una tècnica de «pessigar» la corda, cridada pizzicato. Eixemples d'instruments de cordes fregades travesseres a lo redó:

1. 

   Violí (penjant del tripié), Viola (sobre el tripié en partitures), Violonchelo (esquerra) i contrabajo (dreta).

   Sense trasts: violí, viola, violonchelo, contrabajo i octabajo. Inclou a la família del violí elèctric, viola elèctrica, violonchelo elèctric i contrabajo elèctric.
2. En trasts: viola dona gamba, arpeggione (instrument derivat de l'anterior) i zanfoña (la zanfoña no és un instrument d'arc, puix encara que en ella les cordes es fan sonar per fregada, este no es realisa en un arc, sino en una roda).

Instruments de corda pulsada

Els instruments de corda pulsada, pinzada o punteada són aquells instruments de corda en els que la corda vibra despuix de ser pulsada o punteada pels dits, produint el sò. Ademés dels dits, també es pot utilisar un plectre. Eixemples d'instruments de cordes pulsades o pinzades: Sense màstil i sense teclat: arpa, lira i cítola. Sense màstil pero en teclat: clavecín, espineta i virginal. En màstil i sense trasts: llaüt àrap, guitarra de tres ponts, guitarrón mexicà, baix sense trasts, toloche, kora i shamisen.

• 

  Lleona.

  En màstil i en trasts: guitarra acústica, guitarra electroacústica, guitarra espanyola, guitarra elèctrica, steel guitar, banjo, mandolina, bandolina, bandolín tachirense, bandurria, llaüt, sitar, baix acústic, baix elèctric, quatre, guitarrón chilé, charango, ukele, tiple, timple, jarana jarocha, docerola, guitarra portuguesa, requinto, lleona, requinto jarocho, toloche, baix quint, baix sext.

Instruments de cuerdo percutidas

Els instruments de cordes percutidas són de cordes que es colpegen o percuten (generalment en uns chicotets macillos). Poden ser d'una caixa per a obtindre amplitut de sò, o sense esta, com el címbalo en malls o el kayagum. Eixemples d'instruments de cuerdo percutidas

En ressonador: quijongo

Sense teclat: salteri, címbalo hongarés i dulcimer. En teclat: clavicordi, fortepiano i piano.

De la Renaixença a la modernitat

Viol, fidel i rebec (d'esquerra a dreta) exposts en el Amakusa Korejiyokan en Amakusa, Kumamoto, Japó

El disseny dels instruments de corda es va perfeccionar durant el Renaixença i en el periodo barroc (1600-1750) de l'història de la música. Els violins i les guitarres es varen tornar més consistents sobre el seu disseny i eren més o menys similars a les guitarres acústiques de la década de 2000. Els violins de la Renaixença presentaven un intrincado treball de fusta i encordado, mentres que es produïen instruments de baix més elaborats, com la bandora, junt en les cittern acolchades i les guitarres de cos espanyol.

En el XIX, els instruments de corda es varen fer més accessibles gràcies a la producció en massa, i els instruments de corda de fusta es varen convertir en una part fonamental de les orquestes: els violonchelos, les violes i els baixos verticals, per eixemple, eren ara instruments estàndar per als conjunts de cambra i les orquestes més chicotetes. Al mateix temps, la guitarra d'el XIX es va associar més en els models de sis cordes, en lloc de les versions tradicionals de cinc cordes.

Els principals canvis en els instruments de corda en el XX varen tindre que vore principalment en les innovacions en l'amplificament electrònic d'instruments i la música electrònica; els violins elèctrics estaven disponibles en la década de 1920 i varen ser una part important de les tendències musicals emergents del jazz en Estats Units. la guitarra acústica va ser àmpliament utilisada en el blues i el jazz, pero com a instrument acústic, no tenia el volum suficient per a ser un instrument soliste, per lo que estos gèneros l'utilisaven principalment com secció rítmica d'acompanyament. En les big band dels anys 20, la guitarra acústica tocava els concordes d'acompanyament, pero no tenia el volum suficient per a tocar sols com el saxofón i la trompeta. El desenroll dels amplificadors de guitarra, que contenien un amplificador de potència i un altaveu en una caixa, va permetre als guitarristes de jazz tocar solo i fer-se sentir per damunt d'una gran banda. El desenroll de la guitarra elèctrica va proporcionar als guitarristes un instrument construït per a conectar-se als amplificadors de guitarra. Les guitarres elèctriques tenen pastilles magnètiques, pomo de control de volum i una pren d'eixida.

En la década de 1960, es varen desenrollar amplificadors de guitarra més grans i potents, cridats "stacks". Estos potents amplificadors varen permetre als guitarristes actuar en bandes de roc que tocaven en grans recints, com a estadis i festivals de música a l'aire lliure (per eixemple, el Festival de Woodstock). Junt en el desenroll dels amplificadors de guitarra, en les décades de 1960 i 1970 es va introduir una àmplia gama d'unitats d'efectes electrònics, molts d'ells en chicotets pedals stompbox, com els pedals de fuzz, els flanger i els fasers, que varen permetre als intérprets crear nous sons únics durant l'era del roc psicodèlic. Els alvanços en les tecnologies i els estils d'interpretació de la guitarra i el baix elèctrics varen permetre grans alvanços en la música pop i el roc en les décades de 1960 i 1970. El sò distintiu de la guitarra elèctrica amplificada va ser la peça central de nous gèneros musicals com el blues roc i la fusió de jazz-roc. La potència sonora de la guitarra elèctrica amplificada i en alta distorsionada va ser l'element clau de la primera música heavy metal, utilisant-se la guitarra distorsionada en funcions de guitarra principal i en concordes de potència com guitarra rítmica.

L'us continuat d'unitats d'amplificament i efectes electrònics en instruments de corda, des d'instruments tradicionals com el violí fins a la nova guitarra elèctrica, va afegir varietat a les interpretacions de música clàssica contemporànea, i va permetre l'experimentació en la gama dinàmica i tímbrica (color del to) d'orquestes, bandes i actuacions en solitari.

Canvi de to d'una corda vibrant

Hi ha tres maneres de canviar el to d'una corda vibrant. Els instruments de corda es afinan variant la tensió de la corda perque ajustar la llongitut o la massa per unitat de llongitut és poc pràctic. Els instruments en diapasón es toquen ajustant la llongitut de la part vibratoria de les cordes. Totes les observacions següents s'apliquen a una corda que és infinitament flexible (una suposició teòrica, perque en les aplicacions pràctiques, les cordes no són infinitament flexibles) encordada entre dos soporte fijo. Les cordes reals tenen una curvatura finita en el pont i la cejuela, i el pont, pel seu moviment, no és exactament nodos de vibració. D'ahí que les següents afirmacions sobre la proporcionalitat siguen aproximacions.

Llongitut

La digitación de les cordes d'un chelo és proporcional i no fixa, com en el piano.

La afinación pot ajustar-se variant la llongitut de la corda. Una corda més llarga produïx una afinación més baixa, mentres que una corda més curta produïx una afinación més alta. Un arpa de concert té pedals que fan que un objecte dur faça contacte en una corda per a acurtar la seua llongitut de vibració durant una actuació. La freqüència és inversamente proporcional a la llongitut:

$f\propto \frac{1}{l}$

Una cuerda el doble de larga produce un tono de la mitad de la frecuencia (una octava más baja).

Tensión

El tono de una cuerda se puede modificar variando la tensión de la cuerda. Una cuerda con menos tensión (más floja) produce un tono más bajo, mientras que una cuerda con mayor tensión (más apretada) produce un tono más alto. Al pisar un pedal en una guitarra de acero con pedal se eleva el tono de ciertas cuerdas al aumentar la tensión en ellas (estiramiento) per mig de un enlace mecánico; al soltar el pedal, el tono vuelve a ser el original. Las palancas de rodilla de l'instrumento pueden bajar el tono liberando (y restaurando) la tensión de la misma manera. Un bajo de cofre de té casero hecho con una cuerda, un palo de escoba y una bañera puede producir diferentes tonos aumentando la tensión de la cuerda (produciendo un tono más alto) o reduciendo la tensión (produciendo un tono más bajo). La frecuencia es proporcional a la raíz cuadrada de la tensión:

$f\propto \sqrt{T}$

Densidad lineal

El tono de una cuerda también se puede variar cambiando la densidad lineal (masa por unidad de longitut) de la cuerda. En aplicaciones prácticas, como en el caso de las cuerdas de contrabajo o de las cuerdas de piano, se añade peso extra a las cuerdas enrollándolas con metal. Una cuerda con un entorchado metálico más pesado produce un tono más bajo que una cuerda de igual longitut sin entorchado metálico. Esto puede verse en un juego de cuerdas de tripa para contrabajo de la época de 2016. La cuerda de Sol más aguda suele estar hecha de material sintético, o a veces de tripa de animal, sin envoltorio metálico. Para que la cuerda de mi grave produzca un tono mucho más bajo con una cuerda de la misma longitut, se envuelve con muchas vueltas de alambre metálico fino. Esto aumenta su masa sin hacerla demasiado rígida. La frecuencia es inversamente proporcional a la raíz cuadrada de la densidad lineal:

$f\propto \frac{1}{\sqrt{\mu }}$

Donades dos cordes d'iguallongitut i tensió, la corda en major massa per unitat de llongitut produïx el to més baix.

Vore també

• Secció de cordes

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Instruments de corda.

• Lloc exclusiu sobre instruments de Música Antiga en castellà.