Anar al contingut

Corneta

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Corneta
Per a atres usos d'este terme vore Corneta (desambiguaació).

La corneta és un instrument de vent-metal utilisat en el jazz, les brass bands britàniques, en la música cofrade i en la música clàssica, principalment des del XIX, en bandes militars europees. El sò es produïx gràcies a la vibració dels llavis de l'intérpret en la part denominada filtre a partir de la columna del aire (fluix de l'aire).

La corneta deriva de la trompa de postes (Posthorn alemà) al que es va afegir, al principi del XIX en França, pistones.

La corneta té el mateix funcionament que una trompeta (o qualsevol instrument de la família de vent-metal), pero en ser un instrument més cònic i de filtre més profunda té un sò menys lluent, més obscur i redó.

En el jazz va ser molt utilisada durant l'estil New Orleans, encara que després va ser suplantada poc a poc per la trompeta, encara que encara s'ampra en el jazz.

Existix un tipo de corneta principalment usada en Espanya que se solen usar en les bandes de Semana Santa (Bandes de Cornetas i Tambors, Agrupacions Musicals, i algunes Bandes de Música). Este tipo de corneta té un registre més llimitat ya que només conta en un émbolo, que li permet tocar només les notes de dos séries harmòniques, les pertanyents a Do i Re bemol, eixecutant les notes de fa menor (en quatre bemoles).[1] El seu registre és el mateix de la trompeta una octava més alta.

Història

La corneta deriva de la corneta de posta, a la que s'agreguen vàlvules rotatives en la década de 1820 en França.[2] No obstant, en la década de 1830, els fabricants parisencs usaven vàlvules de pistó.[2] Les cornetas varen aparéixer per primera volta com a parts instrumentals separades en composicions franceses del XIX.[3]

Este instrument no podria haver segut desenrollat sense la millora de les vàlvules de pistó per el trompetista de Silesia Friedrich Blühmel i Heinrich Stölzel a principis del XIX. Estos dos fabricants d'instruments varen inventar vàlvules casi simultàneament, encara que és provable que Blühmel (o Blümel) va ser l'inventor i Stölzel qui va desenrollar un instrument pràctic. Varen solicitar conjuntament una palesa i li la va concedir per un periodo de dèu anys. Més tart, i lo més important, François Périnet va rebre una palesa en 1838 per una vàlvula millorada que és la base de totes les vàlvules de pistó d'instruments de latón moderns. El primer virtuós notable va ser Jean-Baptiste Arban, qui va estudiar la corneta extensament i va publicar La gran méthode complète de cornet à piston et de saxhorn, comunament conegut com el método Arban, en 1864. Fins a principis del XX, la trompeta i la corneta varen coexistir en música conjunts. El repertori simfònic a sovint inclou parts separades per a trompeta i corneta. A mida que varis constructors d'instruments varen fer millores en abdós instruments, varen escomençar a semblar-se i sonar més semblats. La corneta moderna s'utilisa en bandes de música, bandes de concerts i en repertoris orquestals específics que requerixen un sò més suau.

El nom corneta deriva de corne, que significa banya, en sí mateixa del llatí 'cornu'. Encara que no estan relacionats musicalment, els instruments de la família Zink (que inclou serps) es denominen "cornetto" o "cornett" per a distinguir-los de la corneta en vàlvula descrita ací. L'undècima edició de l'Encyclopædia Britannica es va referir a les serps com "velles cornetas de fusta". El cornu romà/etrusc (o simplement "banya") és l'antepassat llingual d'estos. És un predecessor de la banya de poste a partir del com va evolucionar la corneta, i es va usar com una corneta per a senyalar órdens en el camp de batalla.

Relació en la trompeta

Les vàlvules de la corneta permetien tocar de forma melòdica en tot el registre de la corneta. Les trompetes varen ser més llentes en adoptar la nova tecnologia de vàlvules, per lo que durant 100 anys o més, els compositors solien escriure parts separades per a la trompeta i la corneta. La trompeta tocava passages tipo fanfarria, mentres que la corneta tocava passages més melòdics. La trompeta moderna té vàlvules que li permeten tocar les mateixes notes i digitacions que la corneta.

Les cornetas i les trompetes fabricades en una determinada clave (normalment la clau de Si♭ ) toquen en el mateix to, i la tècnica per a tocar els instruments és casi idèntica. No obstant, les cornetas i les trompetes no són del tot intercanviables, ya que diferixen en el timbre. També està disponible, pero normalment només es veu en la banda de música, un model soprano en La meua♭, afinado una quarta per damunt del Si♭ estàndar.

A diferència de la trompeta, que té un diàmetro interior cilíndric fins a la secció de la campana, el tubo de la corneta té un diàmetro interior majoritàriament cònic, que comença molt estret en la bocina i s'eixampla gradualment cap a la campana. Les cornetas que seguixen la palesa de 1913 d'E.A. Couturier poden tindre un diàmetro interior contínuament cònic. El calibre cònic de la corneta és el principal responsable del seu característic to càlit i suau, que pot distinguir-se del sò més penetrant de la trompeta. El diàmetro cònic de la corneta també la fa més àgil que la trompeta quan es toquen passages ràpits, pero l'afinaació correcta és a sovint menys segura.[4] La corneta és a sovint preferida pels jóvens principiantes ya que és més fàcil de sostindre, en el seu centre de gravetat molt més prop del jugador.

La filtre de la corneta té un refillol més curt i estret que el de la trompeta per a que puga encaixar en el receptor de filtre més chicotet de la corneta. El tamany de la copa sol ser més profunt que el d'una filtre de trompeta.[5]


Model curt de corneta tradicional, també conegut com a model en forma de cayado de pastor (Diccionari Webster 1911)

Una varietat és el model curt de corneta tradicional, també conegut com a model en forma de Shepherd's Crook. Solen ser instruments de gran calibre en un sò ric i meloso. També existix el model llarc o "American-wrap", a sovint en un diàmetro més chicotet i un sò més lluent, que es produïx en una varietat d'envoltura de tubos diferents i està més prop d'una trompeta en apariència. El model Shepherd's Crook és el preferit pels tradicionalistes de la corneta. La corneta de model llarc s'utilisa generalment en les bandes de concert d'Estats Units, pero ha trobat pocs seguidors en les bandes de música i de concert d'estil britànic.

Una tercera varietat relativament rara -distinta de la corneta de model llarc o de "envoltura americana"- és la "corneta llarga", que va ser produïda a mitan del XX per C.G. Conn i F.E. Olds i que visualment és casi indistinguible d'una trompeta, llevat perque té un receptor dissenyat per a acceptar filtre de corneta.[6][7]

Corneta d'eco

La corneta d'eco ha segut cridada una variant obsoleta. Té una cambra de sordina (o cambra d'eco) montada a un costat que actua com una segona campana quan es pressiona la quarta vàlvula. La segona campana té un sò similar al d'una sordina Harmon i se sol utilisar per a tocar frases d'eco, en lo que l'intérpret imita el sò de la campana principal utilisant la cambra d'eco.[8]

Corneta espanyola o corneta cofrade

La corneta cofrade és un instrument de vent-metal utilisat en les formacions musicals pròpies de la Semana Santa en Espanya especialment en les bandes de cornetas i tambors. Derivada de la corneta militar, el seu us en contexts religiosos es remonta al XIX, i ha evolucionat fins a convertir-se en un dels sons més característics del patrimoni sonor de la Semana Santa.[9]

Història

La corneta cofrade té el seu orige en la corneta de senyals amprada pels eixèrcits europeus durant el XIX. Este instrument era utilisat per a transmetre órdens per mig de tocs codificats en el camp de batalla, gràcies a la seua sonoritat penetrant i la seua portabilitat.

En Espanya, a finals del XIX i principis del XX, varen escomençar a incorporar-se chicotetes formacions de cornetas i tambors en les desfilades procesionales de Semana Santa, imitant estes formacions militars. Este tipo de banda va ser institucionalisat en 1911 en la creació de la Banda del Real Cos de Bombers de Màlaga, considerada com la primera banda de cornetas i tambors en el context cofrade.

Corneta en Do-Re bemol utilisada en la majoria de bandes de música procesional.

Durant vàries décades, estes agrupacions varen interpretar repertoris molt simples, basats en tocs militars. A partir de la segona mitat del XX, i especialment des de la década de 1980, es va produir una transformació profunda de l'estil i complexitat musical d'estes bandes. Varen sorgir formacions que varen marcar un abans i un despuix en el història del gènero, com la Banda de Cornetas i Tambors del Santíssim Crist de les Tres Caigudes de Triana i la Banda de Cornetas i Tambors La nostra Senyora de la Victòria “Les Cigarreras” de Sevilla.

Estes agrupacions varen contribuir decisivament a la consolidació del gènero com una forma musical pròpia dins del repertori cofrade, incorporant composicions originals, noves tècniques interpretatives i un enfocament més artístic.

Ademés de les bandes de cornetas i tambors, les cornetas han segut també àmpliament utilisades en agrupacions musicals (formacions que combinen instruments de metal en percussió i alguns instruments melòdics com a trompetes, trombones o fliscornos), a on eixerciten funcions melòdiques i de reforç harmònic.

De forma menys habitual, també han segut incorporades a bandes de música de plantilla completa des de la década de 1920, en precedents notables com la marcha “L'Estrela Sublim” (1925), composta per Manuel López Farfán. Esta obra és considerada una de les primeres marches procesionales complexes que integra la corneta com un instrument melòdic dins d'una plantilla simfònica, i va supondre una fita en l'evolució musical de la Semana Santa.

Característiques

Les cornetas cofrades solen incorporar un sistema transpositor que permet alterar la tonalitat en que s'emeten les notes naturals de l'instrument. Gràcies a este sistema, és possible eixecutar melodies en diferents registres sense necessitat de canviar de corneta.

En l'actualitat, els tipos més comuns de afinaació són:

  • Cornetas en Do-Re bemol: Molt utilisades en bandes de cornetas i tambors i en agrupacions musicals, permeten una bona combinació entre potència sonora i flexibilitat melòdica.
  • Cornetas en Do-Si bemol: Més freqüents en bandes de música de plantilla completa, a on s'integren junt a atres instruments de vent metal en repertoris simfònics, aixina com en agrupacions musicals.

Dins de les cornetas afinadas en Do/Re bemol existix una variant anomenada corneta lluenta, caracterisada per un tubo de menor llongitut que li permet alcançar notes més agudes. Este model amplia el registre superior de l'instrument i és utilisat freqüentment en passages destacats o cridades de gran expressivitat.

Encara que les cornetas tradicionals no disponen de vàlvules, alguns models moderns inclouen una o dos per a permetre certes alteracions tonals i ampliar les possibilitats harmòniques.

Evolució tècnica

En les últimes décades, les cornetas utilisades per bandes cofrades han incorporat millores en l'afinaació, nous sistemes acústics i, en ocasions, vàlvules, ampliant aixina les possibilitats expressives. També s'ha desenrollat una tècnica d'interpretació més depurada, que permet l'us d'efectes com glissandos, vibratos i sobreagudos.

Actualitat

Des de la década de 1980, el gènero de cornetas i tambors ha vixcut una renovació profunda, en l'aparició de bandes d'alta calitat tècnica i gran proyecció nacional. Estes agrupacions han ampliat el seu repertori, incloent composicions simfòniques, apanys moderns i colaboracions en atres estils musicals. La corneta cofrade, en este context, ha passat de ser un instrument llimitat a un vehícul d'expressió artística dins del ric univers de la música procesional.

Tècnica d'interpretació

Connie Jones tocant una corneta de model llarc

De la mateixa manera que la trompeta i tots els demés instruments de vent moderns, la corneta emet un sò quan l'intérpret fa vibrar ("zumbar") els llavis en la filtre, creant una columna d'aire vibrant en el tubo. La freqüència de la vibració de la columna d'aire pot modificar-se canviant la tensió i l'obertura dels llavis o "embocadura", i alterant la posició de la llengua per a canviar la forma de la cavitat bucal, aumentant o disminuint aixina la velocitat de la corrent d'aire. Ademés, la columna d'aire pot allargar-se accionando una o vàries vàlvules, en lo que es reduïx el to. També és possible el Doble i triple lengüetaje.

Sense vàlvules, l'intérpret només podria produir una série harmònica de notes com les que toquen la bugle i atres instruments de metal "naturals". Estes notes estan molt separades en la major part del ranc de l'instrument, lo que fa impossible l'interpretació diatònica i cromàtica llevat en el registre extremadament alt. Les vàlvules canvien la llongitut de la columna vibratoria i proporcionen a la corneta la capacitat de tocar cromáticament.[5]

Conjunts en cornetas

Banda de música

Les bandes de música britàniques estan formades únicament per instruments de metal i una secció de percussió. La corneta és l'instrument melòdic principal d'este conjunt; mai s'utilisen les trompetes. El conjunt està format per uns trenta músics, entre els que es troben nou cornetas en Si♭ i una corneta en La meua♭ (corneta soprano). En el Regne Unit, empreses com Besson i Boosey & Hawkes es varen especialisar en instruments per a bandes de música. En Estats Units, fabricants del XIX com a Greus and Company, Hall and Quinby, E.G. Wright i la Boston Musical Instrument Manufactury varen fer instruments per a este conjunt.

Banda de concerts

La corneta apareix en la banda de concert d'estil britànic, i les primeres peces de la banda de concert americana, especialment les escrites o transcritas abans de 1960, a sovint presenten parts distintes i separades per a les trompetes i les cornetas. No obstant, les parts per a les cornetas rara volta s'inclouen en les peces americanes posteriors, i les cornetas se substituïxen en les bandes americanes modernes per la trompeta. Esta llaugera diferència en l'instrumentació deriva de l'herència de la banda de concerts britànica en les bandes militars, a on l'instrument de metal més alt és sempre la corneta. En una banda de concert britànica sol haver de quatre a sis cornetas en Si♭, pero cap instrument en El meu♭, ya que este paper ho ocupa l'El meu♭.

Fanfareorkest

Les Fanfareorkesten ("orquesta de fanfarria), que només es troben en els Països Baixos, Bèlgica, el nort de França i Lituània, utilisen la família completa d'instruments de saxhorn. L'instrumentació estàndar inclou tant la corneta com la trompeta; no obstant, en les últimes décades, la corneta ha segut substituïda en gran mida per la trompeta.

Conjunt de jazz

En les bandes de jazz d'estil antic, es preferia la corneta a la trompeta, pero a partir de l'era del swing s'ha substituït en gran mida per la trompeta, més sorollosa i penetrant. De la mateixa manera, la corneta ha segut eliminada en gran mida de les big band pel creixent gust per instruments més sorollosos i agressius, especialment des de l'arribada del bebop en l'época posterior a la Segona Guerra Mundial.


El pioner del jazz Buddy Bolden tocava la corneta, i Louis Armstrong va escomençar en la corneta, pero el seu canvi a la trompeta s'atribuïx a sovint en el començ de la dominació de la trompeta en el jazz.[10] Cornetistas com Bubber Miley i Rex Stewart varen contribuir substancialment al sò inicial de la Duke Ellington Orchestra. Atres cornetistas de jazz influents són Freddie Keppard, King Oliver, Bix Beiderbecke, Ruby Braff, Bobby Hackett i Nat Adderley. Entre les interpretacions notables en la corneta per part de jugadors generalment associats en la trompeta es troben la de Freddie Hubbard en Empyrean Isles d'Herbie Hancock i la de Don Cherry en The Shape of Jazz to Menja d'Ornette Coleman. La banda Tuba Skinny està dirigida pel cornetista Shaye Cohn.

Orquesta simfònica

Poc despuix de la seua invenció, la corneta es va introduir en la simfònica, complementant a les trompetes. L'us de vàlvules els permetia tocar una escala cromàtica completa en contrast en les trompetes, que seguien restringides a la série harmònica. Ademés, es va descobrir que el seu to unificava les seccions de trompa i trompeta. Héctor Berlioz va ser el primer compositor important que les va utilisar d'esta manera, i les seues obres orquestals solen utilisar parelles de trompetes i cornetas, estes últimes interpretant més les llínees melòdiques. En el seu Simfonia fantàstica (1830), va afegir una contramelodía per a una corneta solista en el segon moviment (Un Bal).

Les cornetas varen seguir utilisant-se, sobretot en les composicions franceses, molt despuix de que es generalisara la trompeta de vàlvules. Es combinaven be en atres instruments i es consideraven més adequades per a certs tipos de melodies. Chaikovski les va utilisar de forma eficaç en la seua Encyclopædia Britannica (1880).[11]

A partir de principis del XX, la combinació de corneta i trompeta seguia sent favorida per alguns compositors, entre ells Edward Elgar i Igor Stravinsky, pero solia utilisar-se per a les ocasions en les que el compositor volia el sò específic més meloso i àgil. Els sons de la corneta i de la trompeta s'han anat acostant en el temps i, en l'actualitat, la primera rara volta s'utilisa com a instrument de conjunt:[11] en la primera versió del seu ballet Petrushka (1911), Stravinsky dona un célebre solament a la corneta; en la revisió de 1946 va eliminar les cornetas de l'orquestació i en el seu lloc va assignar el sol a la trompeta.

Solistes de corneta destacats

En 2005, l'International Trumpet Guild (ITG) va publicar un doble CD en documents d'àudio històrics (de 1899 a 1950) principalment de solistes de corneta: European Cornet And Trumpet Soloists. Esta documentació es basa en la colecció de Ernst W. Buser, fundador del Museu de la Trompeta de Bad Säckingen.

Referències

  1. ↑ «La corneta. Introducció i tipos.».InstrumentUM, (2), 68-80..
  2. ↑ 2,0 2,1 Griffiths, Paul (2006). The New Penguin Dictionary of Music, London: Penguin Books, p. 195. ISBN 0-141-00925-X.
  3. ↑ Encyclopædia Britannica, Micropedia, Volume III, William Benton, Chicago Illinois, 1974, p. 156
  4. ↑ The American History and Encyclopedia of Music, W.C. Hubbard (ed.), "Musical Instruments", George W. Andrews, Irving Square, NY, NY, 1924
  5. ↑ 5,0 5,1 Encyclopædia Britannica, Hugh Chisolm (ed.), NY, NY, 1911, p. 675
  6. ↑ «La corneta de model llarc: ¿Peix o gallina?». Consultat el 17 d'agost de 2018.
  7. ↑ (1962) Catàlec de productes de F.E. Olds, Los Àngeles, CA: F.E. Olds & Sons.
  8. ↑ «Tire Cornets».
  9. ↑ Castroviejo López (2016). De Bandes i Repertoris. La música procesional en Sevilla des del sigle XIX, Editorial Samarcanda. ISBN 8416179778.
  10. ↑ «The Cornet: Secrets of the Little Big Horn». Consultat el 17 d'agost de 2018.
  11. ↑ 11,0 11,1 Piston, Walter (1955). Orchestration, Norton, pp. 264-266. OCLC 300471. ISBN 0-393-09740-4.

Bibliografia

  • Charles Koechlin, Els Instruments à vent, Paris, PUF, coll. «Que sais-je?» (no 267), 1948, 128 p. (OCLC 843516730)
  • Marc Honegger, Dictionnaire de la musique : technique, formes, instruments, Éditions Brodes, coll. « Science de la Musique », 1976, 1109 p. [détail dones éditions] (ISBN 2-04-005140-6)
  • Denis Arnold : Dictionnaire encyclopédique de la musique en 2 prengues, (Forme ronde T. I, p. 831) Université d'Oxford — Laffont, 1989. (ISBN 2-221-05654-X)

Vore també

Enllaços externs

Commons


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Corneta&oldid=1454705»