Colaig

Colaje de Juan Gris que du per títul «El cego».

Colaje de Gabriela Mejías.

Colaje de Juan Gris: Títul «Li petit déjeuner».

El colaig o colaje, el nom del qual prové del francés coller (pegar), és una tècnica artística que consistix en unir o superpondre materials diversos sobre una superfície per a formar una composició. El terme s'aplica sobretot a la pintura, pero per extensió es pot referir a qualsevol atra manifestació artística, com la música, el cine, la lliteratura o el videoclip.

En pintura, un colaje es pot compondre enterament o solament en part de fotografies, fusta, periòdics, revistes, objectes d'ús quotidià, cartells, etc.

Història

Encara que es considera que va ser Picasso qui va inventar el collage en 1912 en la seua pintura Naturalea morta en cadira de reixeta, no se sap en exactitut si va ser primer Picasso o Georges Braque. El primer havia pegat fotografies als seus dibuixos en dates tan primerenques com 1899, i en la primavera de 1912 va incorporar hule en forma de reixeta a la seua citada pintura Naturalea morta en cadira de reixeta. Pero el segon va realisar a finals de l'estiu d'aquell any els primers papiers collés en incorporar a les seues obres retalles de paper pintat comercial que imitava fusta, un dels eixemples de la qual és Tête de femme (1912). En aquell moment, els dos artistes s'havien instalat en Sorgues, si ben Picasso es trobava de viage en París quan Braque va comprar el paper i va realisar estes obres. Al seu regrés Picasso es va entusiasmar en el descobriment del seu amic i els dos es varen llançar a introduir en les seues pintures retalles de diaris o revistes, etiquetes de licors o cigarrets, i també papers coloreados. Juan Gris va adoptar pronte la tècnica i va ser un dels primers en expondre obres en collage. El Futurisme ho va adaptar també sense problemes -hi ha eixemples de Carlo Carrà i Giacomo Balla- i els dadaístas varen multiplicar les seues possibilitats expressives i conceptuals de la mà de Hans Arp, Marcel Duchamp, Hannah Höch, Kurt Schwitters o George Grosz. De fet, els dadaístas berlinesos, que reivindicaven per a sí mateixos la denominació de «montadores» front a l'èpica de «el «artiste», es consideren els inventors del fotomontaje, una tècnica realisada a partir de la fotografia en combinació o no en la tipografia impresa, en la que els constructivista i dissenyadors gràfics soviètics, com El Lissitzky, Aleksandr Ródchenko i Salomó Telingater, varen dur la tècnica a un alt nivell de desenroll.

Del collage es va depurar des d'un principi prev io o tècnic el primer creador del qual va ser segons pareix el dadaísta Marcel Duchamp: el «objecte trobat», segons la qual qualsevol cosa que elegix un artiste és sacralizada com a «art», des d'una pedra que crida la seua atenció en un camí a una image que li agrada en una revista. D'ahí a l'amalgama de «objectes trobats» o collage hi ha solament un pas.

El collage ha segut usat, puix, en les vanguardes històriques de principis del XX: Futurisme, Cubisme, Dadaísmo, Surrealisme, Constructivisme... Artistes plàstics que freqüentment han usat esta tècnica inclouen a Max Ernst, Juan Gris, Georges Braque, Marcel Duchamp, Man Ray, Raoul Hausmann, Antoni Tàpies, Modest Cuixart, Jasper Johns, Alfonso Buñuel i l'artiste mexicà Alberto Gironella. Aixina mateix és una tècnica habitualment amprada pels creadors de l'Art correu en la difusió dels seus treballs. Existixen nous grups lliteraris que estan implementant el collage colectiu com a tècnica de composició de texts.Es va crear en França en l'any 1912.

El collage contemporàneu desenrolla una visió crítica de la societat consumista, de la desinformació , del cientifismo i del dataísmo com a eix de la vida social. Esta tècnica artística adquirix una nova expressivitat més eclèctica en l'ús de nous materials, llenguage i tipografia digital i el mixed mija. Est planteja una crítica de raïl i concepte en la societat neolliberal. En estes, la personalitat del ser humà es troba en una profunda deconstrucción de valors, sentiments i idees caóticamente ordenades. En el collage contemporàneu, urbanisat, destaquen la fusió de significantes ,significats i mensages encriptats, el conjunt dones-estructurat de conceptes, lletres i materials redefinits en una dimensió abstracta. Nous artistes com kikeyø reformulen el collage i òbrin una nova perspectiva. En un món globalizado saturat per rets socials , un estil de vida guiat per algoritmes i dominat per les senyes, l'individu, paradòxicament cada volta més aïllat, es troba a la vora del colapse emocional i existencial. Els desijos es fragmenten en pensaments no llineals i onírics. La realitat és cada volta més opaca i indescifrable. Idea conscient, pragmatisme i somis convergixen en l'imaginari artístic del collage contemporàneu.

Història

Precedents primerencs

Les tècniques de collage es varen utilisar per primera volta en l'época de l'invenció del paper en China, al voltant de l'any 200 a. C. No obstant, l'ús del collage no va ser utilisat per molta gent fins a el X en Japó, quan calígrafos varen escomençar a aplicar paper pegat, utilisant texts sobre superfícies, en escriure el seu poemes. Algunas piezas supervivientes de este estilo se encuentran en la colección de Nishi Hongan-ji- muchos volúmenes del Sanju Rokunin Kashu.

La técnica del collage apareció en l'Europa medieval durante el XIII. Los paneles de pan de oro empezaron a aplicarse en las catedrales góticas hacia los siglos XV y XVI. Las piedras preciosas y otros metales preciosos se aplicaron a las imágenes religiosas, iconos y también a los escudos. Un ejemplo del arte del collage del XVIII puede encontrarse en la obra de Mary Delany. En el XIX, los métodos de collage también se utilizaron entre los aficionados para recuerdos (por ejemplo, aplicados a álbumes de fotos) y libros (por ejemplo, Hans Christian Andersen, Carl Spitzweg). Moltes institucions han atribuït els inicis de la pràctica del collage a Picasso i Braque en 1912, no obstant, els primers fotocolajes victorians sugerixen que les tècniques de collage es practicaven a principis de la década de 1860. Moltes institucions reconeixen estes obres com a objectes de recort per a aficionats, encara que funcionaven com facilitadores del retrat colectiu aristocràtic victorià, prova de la erudición femenina, i presentaven un nou modo de representació artística que qüestionava el modo en que la fotografia és veraç. En 2009, la comissària Elizabeth Siegel va organisar l'exposició: Playing with Pictures en el the Art Institute Chicago per a reconéixer les obres de collage d'Alexandra de Dinamarca i Mary Georgina Filmer entre unes atres. L'exposició va viajar posteriorment a l'El Museu Metropolità d'Art i Galeria d'Art de Ontario.

Collage i vanguardes

A pesar de l'ús de tècniques d'aplicació similars a les del collage abans del XX, algunes autoritats artístiques sostenen que el collage, pròpiament dit, no va sorgir fins al cap de 1900, junt en les primeres etapes del moviment modern.

Per eixemple, el glossari d'art online de la Tate Gallery afirma que el collage "es va utilisar per primera volta com a tècnica artística en el sigle XX". Segons el glossari d'art online del Museu Guggenheim, el collage és un concepte artístic associat als inicis del moviment modern, i supon molt més que l'idea de pegar alguna cosa sobre una atra cosa. Els pegats pegats que Braque i Picasso afegien als seus llenços oferien una nova perspectiva de la pintura quan els pegats "colisionaven en el pla de la superfície del quadro". Des d'esta perspectiva, el collage formava part d'una metòdica reexaminación de la relació entre la pintura i l'escultura, i estes noves obres "donaven a cada mig algunes de les característiques de l'atre", segons l'ensaig de Guggenheim. Ademés, estos trossos de periòdic varen introduir en la colisió fragments de significat de referència externa: "Les referències a acontenyiments actuals, com la guerra dels Balcans, i a la cultura popular varen enriquir el contingut del seu art". Esta yuxtaposició de significantes, "al mateix temps séria i desenfadada", va ser fonamental per a l'inspiració del collage: "El collage, que fa recalcament en el concepte i en el procés per damunt del producte final, ha posat en contacte lo incongruent en lo ordinari".

El collage en la pintura

El collage en el sentit vanguardiste va començar en els pintors cubistes Georges Braque i Pablo Picasso. Retazos i fragments de temes diferents i sense relació entre sí conformaven els collages del cubisme, o papier collé, que els donaven una forma i apariència deconstruidas. Segons algunes fonts, Picasso va ser el primer en utilisar la tècnica del collage en pintures a l'oli. Segons l'artícul en llínea del Museu Guggenheim sobre el collage, Braque va adoptar el concepte de collage abans que Picasso, aplicant-ho als dibuixos al carbó. Picasso va adoptar el collage immediatament despuix (i podria ser el primer en utilisar el collage en les pintures, a diferència dels dibuixos):

"Va ser Braque qui va comprar un roll de paper pintat de gra de roure simulat i va escomençar a retallar trossos de paper i a pegar-los als seus dibuixos al carbó. Picasso va començar immediatament a fer els seus propis experiments en el nou mig".

En 1912, per a el seu Naturalea morta en cadira enlatada (Nature-morte à la chaise cannée), Picasso va pegar en el llenç de l'obra un pegat de hule en el disseny d'una cadira-canya.

Els artistes del Surrealisme han fet un ampli us del collage i s'han alluntat de l'enfocament de naturalea morta dels cubistes. Més be, en consonancia con el surrealisme, artistes surrealistes com Joseph Cornell varen crear collages que consistien en escenes fictícies i estranyes, de tipo oníric. Cubomanía és un collage realisat tallant una image en quadrats que despuix es tornen a montar automàticament o a l'encert. Els collages realisats en un mètoto similar, o tal volta idèntic, es denominen etrécissements per Marcel Mariën a partir d'un mètoto explorat per primera volta per Mariën. Jocs surrealistes com el collage paralel utilisen tècniques colectives d'elaboració de collages.

La Sidney Janis Galeria va celebrar en novembre de 1962 una de les primeres exposicions d'Art Pop cridada Exposició del Nou Realisme, que incloïa obres dels artistes nortamericans Tom Wesselmann, Jim Dine, Robert Indiana, Roy Lichtenstein, Claes Oldenburg, James Rosenquist, George Segal, i Andy Warhol; i europeus com Armen, Baj, Christo, Yves Klein, Festa, Mimmo Rotella, Jean Tinguely i Schifano. Va seguir a l'exposició del Nouveau Réalisme en la Galerie Rive Droite de París, i va marcar el debut internacional dels artistes que pronte varen donar lloc a lo que es va denominar Pop Art en Gran Bretanya i Estats Units i Nouveau Réalisme en el continent europeu. Molts d'estos artistes varen utilisar tècniques de collage en les seues obres. Wesselmann va participar en la mostra de el Nou Realisme en algunes reserves, exponent dos obres de 1962: Still life 17 i Still life 22.

Una atra tècnica és la de el collage sobre llenç, que consistix en l'aplicació, normalment en pegament, de pegats de llenç pintats per separat a la superfície del llenç principal d'un quadro. L'artiste britànic John Walker és molt conegut per l'ús d'esta tècnica en el seu pintures de finals de la década de 1970, pero el collage sobre llenç ya formava part de les obres de tècnica mixta d'artistes nortamericans com Conrad Marca-Relli i Jane Frank a principis de la década de 1960. L'intensament autocrítica Llig Krasner també destruïa en freqüència els seus propis quadros tallant-los en péntols, per a despuix crear noves obres d'art tornant a ensamblar les peces en collages.

Collage en fusta

El collage de fusta és un tipo que va sorgir alguna cosa més tart que el collage de paper. Kurt Schwitters va començar a experimentar en els collages de fusta en la década de 1920, despuix d'haver abandonat la pintura pels collages de paper. El principi del collage de fusta està clarament establit a lo manco des de el seu "Quadro Merz en vela", que data de mediats a finals de la década de 1920.

En cert sentit, el collage de fusta va debutar indirectament al mateix temps que el collage de paper, ya que, segons el Guggenheim online, Georges Braque va iniciar l'ús del collage de paper retallant trossos de paper pintat de gra de roure simulat i adherint-los als seus propis dibuixos al carbó. Así, la idea de pegar madera a un cuadro estaba implícita desde el principio, ya que el papel utilizado era un producto comercial fabricado para que pareciera madera.

Fue durante un periodo de quince años de intensa experimentación, que comenzó a mediados de la década de 1940, cuando Louise Nevelson desarrolló sus escultura collages de madera, assemblats a partir de restos encontrados, incluyendo partes de muebles, trozos de cajas de madera o barriles, y restos arquitectónicos como barandillas de escaleras o moluras. Generalmente rectangulares, muy grandes y pintados en negro, parecen cuadros gigantescos. Sobre Sky Cathedral (1958) de Nevelson, el catálogo del Museum of Modern Art afirma: "Como plano rectangular que se ve de frente, Sky Cathedral tiene la calidad pictórica de un cuadro..."«Sky Cathedral».MoMA Highlights.The Museum of Modern Art.New York:, revisat en 2004, publicat originalment en 1999, p. 222</ref> No obstant, este tipo de peces també es presenten com a enormes murs o monolits, que a voltes es poden vore des de qualsevol costat, o inclús mirar a través.

Gran part de l'art del collage de fusta és d'escala considerablement menor, i s'emmarca i penja com ho faria un quadro. Per lo general, es tracta de trossos de fusta, borumballes o retazos, montats sobre un llenç (si es tracta d'una pintura) o sobre una taula de fusta. Estos collages de fusta en relleu, emmarcats i en aspecte de quadro, oferixen a l'artiste l'oportunitat d'explorar les qualitats de profunditat, color natural i varietat de textura inherents al material, al mateix temps que aprofiten el llenguage, les convencions i les resonàncies històriques que sorgixen de la tradició de crear quadros per a penjar en les parets. La tècnica del collage de fusta també es combina a voltes en la pintura i atres mijos en una sola obra d'art.

En freqüència, lo que es denomina "art del collage de fusta" utilisa únicament fusta natural, com fusta a la deriva, o parts de troncs, branques, pals o corfes trobades i inalteradas. Açò planteja la qüestió de si estes obres d'art són collage (en el sentit original) (vejau Collage i vanguardes). Açò es deu a que els primers collages de paper es feyen generalment a partir de trossos de text o images, coses fetes originalment per persones i que funcionaven o significaven en algun context cultural. El collage reunix estos "significante" (o fragments de significantes) encara reconeixibles, en una espècie de colisió semiòtica. Una cadira de fusta truncada o un newel d'escala utilisat en una obra de Nevelson també pot considerar-se un element potencial de collage en el mateix sentit: tenia algun context original i culturalment determinat. La fusta natural inalterada, com la que es pot trobar en el sol d'un bosc, podria dir-se que no té eixe context; per lo tant, no poden produir-se realment les disrupción contextuals característiques associades a l'idea del collage, tal com es va originar en Braque i Picasso. (La fusta a la deriva és, per supost, a voltes ambigua: mentres que un tros de fusta a la deriva pugues haver segut alguna volta una peça de fusta treballada -per eixemple, part d'un barco-, pot estar tan erosionada per la sal i la mar que la seua identitat funcional passada està casi o completament enfosquida).

Decoupage

El decoupage és un tipo de collage que sol definir-se com una artesania. És el procés de colocar una image en un objecte per a decoració. El decoupage pot implicar l'adició de múltiples còpies de la mateixa image, tallades i superpostes per a afegir una profunditat aparent. A sovint, el quadro es cobrix en barniz o un atre sellador per a protegir-ho.

A principis del XX, el decoupage, de la mateixa manera que molts atres métodos artístics, va començar a experimentar en un estil menys realiste i més abstracte. Entre els artistes del XX que varen realisar obres de decoupage es troben Pablo Picasso i Henri Matisse. L'obra de decoupage més famosa és el Nuet blau de Matisse, ademés de destacar atres obres de l'autor com El caragol i la négresse.

Hi ha moltes variants de la tècnica tradicional que inclouen un "pegament" especial que requerix menys capes (a sovint 5 o 20, depenent de la cantitat de paper). També s'apliquen retallades baix el cristal o en relleu per a donar un aspecte tridimensional segons el desig del decouper. En l'actualitat, el decoupage és una artesania molt popular.

L'artesania es va conéixer com découpage en França (del verp découper, 'retallar') ya que va alcançar gran popularitat durant els sigles XVII i XVIII. En esta época es varen desenrollar moltes tècniques alvançades, i els objectes podien tardar fins a un any en completar-se per les numeroses capes i lijados aplicats. Algunes de les persones famoses o aristocràtiques que ho practicaven eren María Antonieta, Madame de Pompadour i Beau Brummell. De fet, la majoria dels entusiasta del decoupage atribuïxen el seu inici a la Venècia del XVII. No obstant, ya es coneixia abans en Àsia.

Es creu que l'orige més provable del decoupage és l'art funerari de Siberia oriental. Les tribus nómades utilisaven feltre retallats per a decorar les tombes dels seus difunts. Des de Siberia, la pràctica va aplegar a China i, en el XII, el paper retallat s'utilisava per a decorar farols, finestres, caixes i atres objectes. En el XVII, Itàlia, especialment en Venècia, estava al cap del comerç en el Lluntà Oriente i generalment es pensa que és a través d'estos vínculs comercials que les decoració de paper retallat varen aplegar a Europa.

Vore també

• décollage

Enllaços externs

• «colaig». Diccionari General de la Llengua Valenciana . Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).