Anar al contingut

Centaurea benedicta

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
penca beneïda (Centaurea benedicta)

La penca beneïda (Cnicus benedictus) és una espècie de fanerògama pertanyent a la família de les Asteraceae/Compositae.

  • Nota: l'espècie està considerada hui dia un sinònim reemplaçat per Centaurea benedicta (L.) L., Sp. Pl., ed. 2, vol. 2, p. 1296, 1763, que llavors és l'espècie vàlida.[1]
Brot rojós pubescent.
Fulls velludas i espinoses.
Cipselas soltes.
Detall de la flor

Descripció

És una planta anual, coberta de pubescencias, encara que carent d'espines en el talle, hirsuto, que és a sovint procumbente. Este últim és prou ramificat i a sovint de color rojós, de secció redonejada o alguna cosa angulosa i estriada llongitudinalment. Medix fins a uns 60 cm d'alt, pero generalment és molt més curt, inclús pràcticament acaule. A l'inversa, en les zones a on es cultiva, pot aplegar al metro d'altura, per eixemple en Romania. l'involucre conta en bràctees internes pectinadas espinoses de color obscur i més o menys esteses i palesos fins a alguna cosa reflectixes. Les exteriors són molt més senzilles, estretes i en solament una espina apical. Estan rodejades —sobretot en estadis jóvens de la planta— d'un abundant borra lanosa.

Els capítuls són solitaris, rodejats de fulles; estes, essencialment caulinars, són alternes, lobadas o pinnatífides, velludas i espinoses, i en el envés recorregut per una densa ret de nervis blanquecinos.

Els flósculos són invariablement de color groc, hermafroditos o estèrils, en les anteres dels estams obscures descollant d'un tubo de la corola molt fi, i medixen uns 2-2,5 cm.

El frut és un aqueni cilíndric, alguna cosa curvat, glabre, de més o menys 1 cm de llarc, en 20 regates llongitudinals i terminat per un anell en 10 dents, separades per clavills per les quals s'erigixen les cerdes externes del vilano. Este últim té dos files de cerdes rígides, les internes curtes (2-5), asproses i les externes llargues (9-10 mm), planes o alguna cosa asproses; té un eleosoma lateral basal notablement desenrollat[2]

Distribució

És originària de la regió del Mediterràneu, des de Portugal i cap a l'est fins al mar Càspia. En Espanya està repartida per pràcticament tot el territori peninsular, en particular en la zona centre i el nordest. Introduïda en l'est d'Austràlia, Estats Units oriental i occidental i casi tota Sudamèrica, aixina com en diversos països del centre i nort d'Europa (Bèlgica, Gran Bretanya, Irlanda, Alemània, Rússia i Ucrània). Cultivada en Romania —a on pot aplegar fins a 1 m d'altura— Estònia i part d'Ucrània, en fins medicinals.[3][2]

Propietats

S'usa tradicionalment com desinfectante de ferides.


Principis actius: conté lactones sesquiterpéniques del tipo germacranólido: cnicina,[4] acompanyada de benedictina. Flavonoides: glucósidos de l'apigenol, luteol i kenferol. Traces d'oli essencial: constituents triterpénicos i esteroídicos. Taníns. Abundants sals minerals (10 a 20%). Traces d'alcaloides, en els fruts. Atres components: Heterósido amarc, oli volàtil, taní, ixes de potassi, resina, mucílacs.[5]

Indicacions: La cnicina és una substància amarga en efecte aperitiu, eupéptico, estomacal, colagogo, antibiòtic, diürètic, febrífugo, antiinflamatori i hipoglucemiante; l'oli essencial té propietats com bacteriostático i antifúngico; els flavonoides presenten acció de diurético. Popularment s'ampra en especial per al tractament de la inapetencia i les dispèpsies hiposecretoras. També en diabetes llaugeres i estats en els que es requerixca un aument de la diuresis: afeccions genitourinarias (cistitis, ureteritis, uretritis, pielonefritis, oliguria, urolitiasis), hiperazotemia, hiperuricemia, gota, hipertensió arterial, edemes, sobrepés acompanyat de retenció de líquits. Tópicamente en casos d'herpes zóster. Antigament es va usar per a curar els sabañones. En homeopatia, la tintura preparada a partir de la planta fresca s'usa per a tractar hepatitis, aliacrà i contra l'artritis.[5]

Contraindicado en l'embaràs, alletament, chiquets. Dosis excessives poden originar irritament de les mucoses digestives, en bossades i diarrees violentes. Estos efectes poden presentar-se inclús en dosis de 100 a 300 mg. Donada la seua toxicitat, està en desús com antipirético. Quan es prescriga a diabètics, deu controlar-se la glucèmia per a ajustar, si és necessari, les dosis d'insulina o de antidiabéticos orals.

S'usa la planta sancera. Es recolecta entre juny i juliol. Decocció: 10 g/l. Infundir 10 minuts, 1 tassa abans dels menjars com a aperitiu, o despuix, com eupéptico. Macerado (20 g/l.), una a tres tasses al dia.[5][6]

De les seues «virtuts» medicinals, ya conegudes en temps remots, deriva el seu nom específic benedictus, beneït.

Taxonomia

Cnicus benedictus va ser descrita per Carles Linneo i publicada en Species Plantarum 2: 826. 1753.[7]

Citologia
Etimologia

Cnicus: nom genèric que del grec κνεκος, i el llatí cnicos, o cnecos, el cártamo, safrà bastardo i uns atres Penques semblats. En Plinio el vell, XXI, liii, 90, com cnecon[9]

benedictus: epítet llatí que significa "alabat".[10]

Sinonímia
  • Centaurea benedicta (L.) L.
  • Cnicus benedictus var. kotschyi Boiss.
  • Cnicus benedictus var. microcephalus (K.Koch) Boiss.
  • Carbenia benedicta (L.) Arcang.
  • Carbenia benedicta (L.) Benth.
  • Cnicus bulgaricus Panov
  • Centaurea benedicta (L.) L.
  • Cnicus microcephalus Boiss.
  • Cnicus pseudo-benedictus Hort.Dorpat. ex Asch.

Noms comuns

  • Castellà: carchofa, calcitrapa lanosilla, penca, penca beneïda, penca blanca, penca-huso asprós, penca santa, centaurea beneïda, centaurea sudorífica, centaurea vellosa, panicardo, tangarnina, zorrina.[13]

Referències

  1. ↑ Cnicus benedictus en TICA-Global Compositae Checklist
  2. ↑ 2,0 2,1 Adaptat p.p. de Centaurea benedicta en Flora of North America
  3. ↑ The Euro+Medit Plantbase
  4. ↑ Cnicina en Wikia-Wiki Herbolaria
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 «Cnicus benedictus». Plantes útils: Linneo. Archivat des de l'original, el 23 de novembre de 2010. Consultat el 6 de febrer de 2010. - Enllaç trencat
  6. ↑ Font Quer, P.: Plantes medicinals-El Dioscórides renovat. Editorial Llabor, Barcelona, 1980, p. 857-858
  7. ↑ «Cnicus benedictus». Tropicos.org. Missouri Botanical Garden. Consultat el 26 de maig de 2013.
  8. ↑ Ubera, J. L.: Números cromosòmics per a la flora espanyola, 104-109. Lagascalia 9(1): 123-125 (1979)
  9. ↑ Text original de Plinio
  10. ↑ en Noms Botànics
  11. ↑ Sinònim en Tropicos
  12. ↑ The Plant List
  13. ↑ 13,0 13,1 Anthos-Sistema d'informació sobre les plantes d'Espanya, RJB/CSIC, Madrit (requerix busca

Bibliografia

  1. Cronquist, A.J. 1994. Asterales. 5: 1–496. In A.J. Cronquist, A. H. Holmgren, N. H. Holmgren, J.L. Reveal & P. K. Holmgren (eds.) Intermount. Fl.. Hafner Pub. Co., New York.
  2. Fernald, M. 1950. Manual (ed. 8) i–lxiv, 1–1632. American Book Co., New York.
  3. Gibbs Russell, G. I., W. G. M. Welman, I. Retief, K. L. Immelman, G. Germishuizen, B. J. Pienaar, M. Van Wyk & A. Nicholas. 1987. List of species of southern African plants. Mem. Bot. Surv. S. Africa 2(1–2): 1–152(pt. 1), 1–270(pt. 2).
  4. Gleason, H. A. 1968. The Sympetalous Dicotyledoneae. vol. 3. 596 pp. In H. A. Gleason Ill. Fl. N. O.S. (ed. 3). New York Botanical Garden, New York.
  5. Gleason, H. A. & A.J. Cronquist. 1991. Man. Vasc. Pl. N.I. O.S. (ed. 2) i–910. New York Botanical Garden, Bronx.
  6. Hickman, J. C. 1993. The Jepson Manual: Higher Plants of Califòrnia 1–1400. University of California Press, Berkeley.
  7. Hitchcock, C. H., A.J. Cronquist, F. M. Ownbey & J. W. Thompson. 1984. Compositae. Part V.: 1–343. In Vasc. Pl. Pacif. N.W.. University of Washington Press, Seattle.
  8. Jeffrey, C. 1968. Notes on Compositae: III. The Cynareae in East Tropical Africa. Kew Bull. 22(1): 107–140.
  9. Jørgensen, P. M. & C. Ulloa Ulloa. 1994. Seed plants of the high Andes of Equador---A checklist. AAU Rep. 34: 1–443.
  10. Marticorena, C. & M. Quezada. 1985. Catàlec de la Flora Vascular de Chile. Gayana, Bot. 42: 1–157.
  11. Munz, P. A. 1974. Fl. S. Calif. 1–1086. University of Califòrnia Press, Berkeley.

Enllaços externs