L'aperitiu és el menjar llauger que es pren per a obrir la gana,[1] abans de la menjar principal del migdia o abans de la sopar. En alguns països acostuma a realisar-se en dates senyalades o festius i no és comú que es faça diàriament, mentres que en uns atres, com en Espanya, Portugal, França, Itàlia, Perú i Argentina és una costum estesa a qualsevol dia de la semana.cita requerida
En el XVII no existia esta paraula en castellà en l'accepció moderna; un aperitiu era «una cosa que obri i neteja les vies», un terme amprat per meges i farmacèutics. És molt possible que la paraula "gana" (dellatí: aperitīvus - obrir la gana) influïra en esta nova i moderna denominació; en la majoria dels idiomes europeus s'entén per aperitiu (en la seua denominació equivalent) la beguda que es pren abans del menjar, generalment de llaugera graduació alcohòlica: vi, cervesa, vermú. En l'us castellà (i en atres idiomes com l'italià) l'aperitiu es referix tant a l'aliment servit com el periodo de temps abans del menjar.[2]
És bo destacar que les begudes que es prenen com a aperitius solen ser de seques a semisecas, ya que les begudes dolces tendixen a suprimir la gana.cita requerida
Locals d'aperitius
En Espanya es prenen normalment en un bar, posada, taverna o tasca, encara que també es poden consumir en casa.
L'aperitiu consistix en chicotetes cantitats de menjar la finalitat del qual és més provocar gana que asseciar, per lo que les racions solen ser chicotetes:
Antipasto: En Itàlia és molt freqüent el antipasto com entrante abans (anti) dels plats principals (pastura). La costum està molt arraïlada en la cuina italiana. El seu us deu acostar-se més al entremés (o entrante) que a l'aperitiu.
Apéritif: És la versió típica de l'aperitiu en França, i es referix sobretot a les begudes alcohòliques que es prenen abans dels menjars. Empleat tradicionalment per a "obrir la gana", el apéritif s'ha convertit en un motiu de reunions i trobades en sí i els participants no sempre mengen junts despuix. L'oferta en begudes alcohòliques sol ser molt àmplia i variada: cervesa, vino tinto o blanc, champany, sidra (en Bretanya), vermú, va vindre de Porto, vins dolços naturals i vins fortificados, begudes alcohòliques aperitives fetes a pur de plantes com el pastis, el Cynar (a pur de carchofa) i el fernet , o sense alcohol com la Suze, etc. Per extensió es referix també als pinchos, canapés, fruts secs, galletes salades, olives, formage i embotits, que acompanyen estes begudes. El apéritif es pren en freqüència en França, i no es reserva per a moments especials. És davant tot una ocasió per a charrar i brindar entre amics i familiars.
Imbiss: En Alemània és un periodo similar a la definició d'aperitiu, sol confondre's hui en dia en elloc galliponter que ven currywurst o qualsevol atre menjar a peu de carrer.
Boca: En Centroamérica és el nom que rep un chicotet aperitiu que normalment és acompanyat en una beguda freda. Les boques més comunes són les que s'elaboren a pur de cuixots i formages.
Botana: En Mèxic és un tipo especial d'aperitius (generalment elaborats en massa de dacsa fregida (totopos, torrades, nachos), similar a alguns snacks), se sol servir també frituras de farina, cloches de dacsa, chicharrones, carns fredes, frutes i verdures com el pepino, jicama, pinya o meló d'Alger. Depenent la regió se solen servir els cridats cueritos, que s'elaboren en el cuiro, pates i parts del cap del porc hervir i conservades en salmorra i vinagre.
Tapa - És molt coneguda/o en tota Espanya i està prenent proyecció internacional gràcies a la proliferació de la gastronomia espanyola. En la majoria de les regions, l'establiment invita a la tapa o aperitiu per a prolongar l'estància en elocal i provocar el consum de begudes.
Entremés o entrante: Esta definició en Espanya es particulariza sobretot a l'aperitiu que es pren assentat en la taula i és la primera part abans de començar.
Mezze: Els aperitius d'este tipo són molt freqüents en les cuines balcàniques i part d'alguns països del Mediterràneu (del que la tapa és una variant). El mezze es pot interpretar també com tapa depenent del país.
Pincho: O punche en castellà, és un aperitiu molt freqüent en el País Vasc i Navarra, sent un signe identificador de la seua pròpia gastronomia.
Picada: és un plat típic de la gastronomia argentina, composta de varis aliments servits en chicotetes cantitats. Normalment és acompanyat en una beguda freda, principalment cervesa, fernet o vermú. Pot ser el plat principal quan és portentosa.
Zakuski: En alguns països eslaus s'ampra esta definició per a l'interval de temps similar al de l'aperitiu.
Smörgåsbord: En Suècia se servix uns plats en una taula a modo d'aperitiu.
Picoteo o Taules de picar: Es coneix aixina a l'aperitiu en Chile d'a on du el seu orige d'Espanya, a on normalment se servix en gran cantitat en distintes festes (bodes, natalicis, batejos, etc) abans del menjar principal. Consta de canapés, trossos de formages i distints tipos de cuixot, olives, distints tipos de salses, cacaus, galletes salades i s'acompanya en una cervesa.
Selecció de canapés_(2).jpg)
Aperitiu en el Viccionari.
Appetizers en Wikimedia Commons.