Budisme en Japó

L'influència del budisme en Japó es veu reflectida en molts aspectes de la seua societat a lo llarc de l'història; des de la seua cultura, art i arquitectura, passant pel seu sistema de valors, la seua filosofia i la seua espiritualitat aplegant a forjar el seu caràcter.
La gran majoria dels redactors practica de manera simultànea el budisme i el Shinto, la religió autòctona del país. Segons senyes de 2010 uns 45.820.000 d'habitants es declaren budistes, l'equivalent al 36.2% de la població.
Història
Evolució del budisme fins a la seua arribada a Japó
Despuix de les ensenyances de Siddhartha Gautama, el budisme s'estén en l'Índia i atres països asiàtics donant lloc a distintes interpretacions sobre els texts que promulguen el seu mensage. Naixen dos corrents principals que tracten el budisme de forma diferent: la Theravada, que s'establix en Sri Lanka, Birmània, Laos, Camboya i Tailàndia i es basa en el seguiment de la doctrina de Buda posant especial atenció en l'estudi dels preceptes i la vida monástica; i la Mahayana, que naix com a moviment llaic que interpreta els texts més com un método que com una filosofia sense donar a Buda un tracte de deïtat i que s'expandiria a partir del I d. C. en Àsia Central, China, Coreja i Japó.
Els primers misionero Mahayana penetren en China durant la Dinastia Han per via marítima, aplegant a les regions meridionals del riu Yangtzé i Huai, i per mig de la Ruta de la Seda, alcançant les regions de l'est fins a aplegar a la capital Han de Luoyang, a on en l'any 68 d. C. s'establiria el Temple del Cavall Blanco. Havent segut casi coetáneo de Confucio, el budisme no seria àmpliament acceptat en el país fins a la caiguda dels Han, que propiciaria la necessitat de la població chinenca d'acollir la nova fe estrangera.
L'arribada des de l'Índia en el V de Bodhidharma, supondria un canvi en la percepció dels preceptes budistes i el naiximent del budisme Chan. Al contrari que atres misionero anteriors, Bodhidharma no pretén ser rebut en honors d'allumenat sino que qüestiona les escritures i doctrines establides.
Despuix de la seua arribada al sur de China, Bodhidharma és invitat per l'emperador Wu, que busca la seua bendició despuix d'haver realisat grans inversions en la difusió del budisme. Bodhidharma li donaria a conéixer l'error que supon buscar la salvació per mig de l'adoració de lo sagrat i veent que la seua empresa no podria portar-se a terme en l'estat dels Liang, continuaria la seua marcha fins a aplegar a l'estat dels Wei per a finalment establir-se en Shaolin. La forma d'ensenyar de Bodhidharma, basant-se en formular preguntes que ajudaven a trobar l'allumenament en lloc d'explicar problemes, supondria una de les bases del budisme zen. Posteriorment, les ensenyances de Bodhidharma varen ser difoses pels diferents patriarques que li varen succeir que, fusionant a lo llarc del temps els principis del budisme Mahayana primitiu en les idees taoístas, varen donar lloc al budisme Chan.
Periodo Kofun (250 a 552)
En el Llibre de Liang de Les Vintiquatre Històries, text chinenc que supon l'única referència de l'época ya que els redactors encara no dominaven l'escritura, es té constància d'assentament de budistes en Japó.
Periodo Asuka (552 a 710)
En l'any 552, Syong-Myong, rei de Paekche (un dels tres regnes que formaven Coreja), fa aplegar una série de regals a Kinmei com a mostra d'agraïment per la seua colaboració en la guerra contra Cadira. Estos es basaven en una image de Buda fosa en or i coure i texts en sutras escrits en sánscrito, i adjuntaven una carta a on el rei Syong-Myong mostrava la seua admiració pel budisme i la conveniència política d'adoptar la nova religió.
L'emperador Kinmei es va mantindre al marge respecte al budisme i va cedir l'image a Soga no Iname, encarregat de gestionar les inversions d'immigrants acabalats i membre de la família Soga que mantenia grans relacions en les talles coreanes. Estos varen abraçar el budisme i varen reunir a tres monges que despuix de rebre ensenyança en Corea, s'encarregaria de gestionar el temple budiste que Soga no Umako va fer construir.
Fins a llavors, la religió practicada en Japó era el Shinto i algunes famílies de l'èlit japonesa com la dels Mononobe i Nakatomi, que basaven el seu linaje en una suposta descendència dels kami sintoístas, es varen vore amenaçats pel budisme. Les tensions entre la família Soga i les de Mononobe i Nakatomi donarien com resultat un conflicte armat en el que els Soga eixirien victoriosos i conseguirien el control de la família imperial en la que s'emparentaria.
En la pren del poder per part de l'Emperatriu Suiko, neboda de Soga no Umako, i gràcies a la dedicació del príncip regente Shōtoku, el budisme s'establiria definitivament en Japó. La consideració a l'emperador de descendent directe d'Amaterasu, fa que les dos religions, budisme i sintoísmo, s'integren sense detriment de cap. Shōtoku seria considerat una divinitat despuix de la seua mort, i la seua vida seria contada en molts paralelismes en la de Siddharta Gautama.
Periodo Nara (710 a 794)

En este Periodo el número de temples va experimentar un gran creiximent i els emperadors Tenmu i Monmu, despuix d'abraçar el budisme, varen assentar les bases del patrocini estatal. Este patrocini va donar lloc a sis escoles: Ritsu, Jōjitsu i Kusha pertanyents al budisme Theravada i Sanron, Hossō i Kegon que seguien directrius del budisme Mahayana.
Els governants varen trobar especialment atractiu l'ideal budiste de que el mandat benevolente d'un monarca duya el paraís en la terra, concepte que afegia llegitimitat al seu govern.
Ya en l'any 627, en el Japó hi havia 46 temples budistes, 816 monges budistes i 569 monges budistes.
Periodo Heian (794 a 1185)
Durant el Periodo Heian es creen les escoles Tendai i Shingon.
En l'any 794 Saicho funda en Hiei l'escola Tendai, que basa la seua filosofia en el Sutra del Loto i els tractats Tiantai chinencs sobre tècniques de meditació. Es creu que l'idea de que Kyoto anara l'assentament com a nova capital es deu ell despuix d'aplicar tècniques de feng shui.
Kūkai funda en l'any 816, en l'ajuda de l'Emperador Saga, un monasteri en el mont Koya i establix la secta Shingón. Va ser un dels emissaris enviats a China junt a Saicho i seguix les doctrines del budisme esotèric Vajrayana. En 921 se li concedix el títul pòstum de Kōbō-Daishi “Gran mestre que expandix el budisme per doquier”.
Periodo Kamakura (1185–1333)
En esta época apareixen noves sectes molt diferents a les aparegudes en Nara, en doctrines més senzilles que facilitarien la seua arribada a les classes més populars. Estes noves formes de budisme resulten molt més personal i íntim, i reivindica el valor de les dònes garantisant-els l'igualtat de possibilitats de salvació religiosa, fins a llavors negada. Sorgixen dos grans corrents: el budisme de la Terra Pura i el budisme Zen.
Budisme de la Terra Pura
El budisme de la Terra Pura es fonamenta en el nenbutsu o cult al Buda Amida (bodhisttva Dharmakara), héroe del Sutra de la Terra Pura (Daimuryoju-kyo en japonés). Genshin va ser el principal artífex de l'expansió del cult d'Amida aplegat des de China en l'any 847.
Secta de la Terra Pura (Fot-Shu)
Honen (1133-1212) va ser el fundador de la secta de la Terra Pura. Despuix de l'estudi del Sutra de la visualisació de la Terra Pura, escrit per Shandao, Honen aplega a la convicció de que la recitació constant del nenbutsu és la clau per a la salvació com promet el Buda Amida. Actualment, esta secta conta en 6.500.000 seguidors en Japó i és, junt a la secta de la Verdadera Terra Pura, la que posseïxen major número de fidels.
Secta de la Verdadera Terra Pura (Fot Shin-shu)
Shinran (1173-1262), discípul d'Honen i format també en la disciplina Tendai impartida en el mont Hiei, va anar el fundador de la secta de la Verdadera Terra Pura. Basava la seua diferència en que no creïa en la conveniència de la repetició del nenbutsu, sino que considerava que una sola mostra de devoció sincera cap al buda Amida era suficient. Va determinar que els sacerdots podien contraure matrimoni i el liderage va assumir caràcter hereditari. Actualment, esta secta conta en 13.000.000 de seguidors.
Escola Tempestiva (Ji-Shu)
Ippen Shonin (1234–1289) va fundar la tercera de les escoles del budisme de la Terra pura. De família acomodada, va renunciar a la seua fortuna per a convertir-se en predicador itinerant despuix de rebre en somis un oràcul de Gongen, divinitat kami i manifestació de l'essència de Buda. Va basar la seua existència en emular a Buddha Shakyamuni, renunciant a tots els bens materials, desapegar de l'existència egoista. Va atraure a gran número d'adeptes en poc temps i estos varen formar la secta “Tempestiva” o Ji-shu. Actualment conta en entre 300 i 400.000 adeptes.
Budisme Zen
El budisme Zen va ser l'atra gran corrent religiosa que va gojar d'una gran difusió en este periodo i va actuar com un pont entre les sectes tradicionals i les noves. Va contar en algunes sectes molt importants com varen ser la Rinzai i la Sōtō, que varen eixercir una gran influència sobre la filosofia samurái.
Mentres en la secta de la Terra Pura es posa émfasis en el cult a Amida i la recitació del nenbutsu, les escoles Zen se centren en l'esforç personal individual per a alcançar l'allumenament (satori) per mig de la meditació (zazen). Segons la secta Sōtō, és la pràctica de la meditació la que proporciona l'allumenament. La secta Rinzai mira d'accelerar este procés afegint un koan (problema destinat a ser resolt en l'us de la meditació). Es calcula que els seguidors de les diferents sectes Zen suponen el dèu per cent dels budistes registrats en Japó.
Durant la regència Hojo de Kamakura es patrocina el Zen, ya que es considerava que transmetia la revitalizante cultura chinenca i est elevava el nivell cultural del shogunato sobre la cort imperial de Kyoto.
Escola Rinzai Zen
El linaje Rinzai del Zen va aplegar a Japó procedent de China de mà d'Eisai (1141-1215). Format en el mont Hiei, despuix de peregrinar a China es va propondre construir el primer temple Zen en Kyoto, trobant-se en la negativa de la secta Tendai. Va escriure la Propagació del Zen per a la seguritat del país (Kozen gokokuron), a on s'afirmava que el Zen era el camí per a conéixer la verdadera naturalea de la consciència i contenia l'ensenyança de com eliminar l'ego; promocionar el Zen era fomentar la falta d'egoisme, lo que segons Eisai facilitaria la creació d'una societat pacífica. Finalment, en 1202 el shogunato li va concedir permís per a construir el temple Zen de Ken’ninji en Kyoto, a on acodiria a practicar zazen un jove Dogen.
Escola Sōtō Zen
Dogen (1200-1253)va ser ordenat en el mont Hiei de la secta Tendai en tretze anys i un any despuix es va convertir en discípul d'Eisai en Ken’ninji. En 1225, despuix de viajar a China, Dogen pren com a mestre a Rujing (Nyojyo) en el que establix una estreta relació i baix la seua guia alcança l'allumenament. En 1228 retorna a Japó i en 1233 funda el temple de Koshoji en Uji introduint la tradició del linaje Caodong (Sōtō en japonés) del seu mestre Rujing. La redacció de sermones i directrius dirigides als seus discípuls acabaria convertint-se en el Tesor de la visió del verdader Dharma (Shōbōgenzō).
Dogen era de la creència que la meditació no es realisava en la finalitat d'alcançar l'allumenament, sino que la pràctica del zazen constituïa el fi en sí mateixa, per lo que no vea necessari l'us dels koan. Practicar la meditació de forma adequada ajudava a estar en consonancia con la naturalea del buda original.
Budisme Nichiren
De la mateixa manera que atres líders religiosos coetáneos, Nichiren (1222-1282) es va formar en el mont Hiei, a on va forjar la seua convicció de que el Sutra del Loto contenia les verdaderes ensenyances de Buda. Predicador carismàtic, va atraure a un gran número de seguidors, especialment acabalats terratinents. En 1257, despuix d'una série de calamitats naturals i la crisis social i política que vivia el país, Nichiren conclou que es deuen a la desaparició de la pràctica de la perseverança i el sacrifici tal i com mostra el Sutra del Loto, atribuint eixes desgràcies a la pràctica del nenbutsu de la Terra Pura. Despuix dels intents d'invasió mongoles de 1268 i 1281, les seues acusacions contra les sectes de la Terra Pura van en aument i és desterrat en vàries ocasions.
Periodo Muromachi (o Ashikaga) (1336–1573)
El Periodo Muromachi va vore com el sintoísmo i el budisme es fusionaven. Les sectes Tendai i Shingon, els fundadors de les quals Saicho i Kukai professaven un profunt respecte pels kami autòctons de Japó, varen propiciar l'incorporació de les divinitats sintoístas en el seu marc institucional. Les victòries obtingudes contra les invasions mongolas de 1274 i 1281 per sengles tifons, va fer creure que Japó vivia baix la protecció de les divinitats kami que enviaven el vent diví (kamikaze).
Algunes sectes del Periodo Kamakura varen crear les seues pròpies milícies religioses quan el país va quedar en mans dels senyors de la guerra. Les sectes Nichiren i de la Terra Pura entren en conflicte entre sí i en les sectes de Nara; és normal que els temples posseïxquen unitats militars pròpies formades per monges-soldat.
En 1549 fa la seua introducció en la religió japonesa el cristianisme de la mà de Francisco Javier, misionero jesuïta que aplegava a l'illa en l'objectiu d'evangelizarla. En la campanya d'unificació de Japó, Oda Nobunaga troba la férrea oposició de la comunitat de la Terra Pura i decidix arrasar el mont Hiei matant a qui es troba en el seu camí. La seua repulsa a les sectes budistes va provocar que patrocinara al cristianisme.
Periodo Azuchi-Momoyama (1573–1600)
Toyotomi Hideyoshi, successor de Nobunaga, adopta el cristianisme en primera instància pero algunes costums i pràctiques portades a terme per alguns convers i l'acumulació de poder de la que feyen gala, fan que publique un edicte en el que s'ordena abandonar Japó als misionero. Despuix de ser assossegat per Valigniano, la prohibició no és portada a terme, pero el coneiximent de les intencions de conquistar Japó per part dels monarques espanyols i portuguesos, i l'entrada clandestina de franciscanos en el país, fan desnugar l'ira d'Hideyoshi i castiga als cristians residents amprant tècniques de l'Inquisició.
Periodo Tokugawa (1600–1868)
El sistema danka, que obliga a les famílies a convertir-se en protectores del seu temple local com a prova del rebuig al cristianisme, va convertir als temples budistes en institucions. Uns 1600 temples varen rebre el respal incondicional de la població. Ademés, existia l'obligació de colaborar en les despeses del temple i en assistir als seus actes.
Secta Zen Obaku
Ingen Ryuki (1592-1673), mestre Chan erudit i allumenat, aplega a Japó despuix de ser invitat i despuix d'una audiència davant el shogun, est queda tan impressionat que decidix cedir-li terrenys per a que puga construir un monasteri. La seua doctrina combinava el nenbutsu en el zazen. Els seus seguidors actualment ascendixen a 350.000 i formen el 8,5 per cent dels budistes redactors.
Restauració Meiji (1868–1912)
En el traspàs de poders del shogunato a l'emperador, alguns polítics influents promouen la separació del sintoísmo i el budisme, desnugant una ona de violència antibudista en vàries zones de Japó. Davant els actes vandàlics dels sintoístas, el govern va determinar que “separació” no equivalia a “destrucció”.
Mentres s'instaurava el Shinto Estatal, les sectes budistes es varen vore obligades a adaptar-se. El Rinzai Zen i el Soto Zen es varen modernisar adoptant idees occidentals pero mantenint la seua identitat japonesa. Es varen aprovar edictes que permetien als monges menjar carn i casar-se. Estes mides, junt a la difusió del Shinto Estatal, varen ser definitives per a desacralizar al budisme i marginar-ho.
Les escoles budistes japoneses
Despuix de la Restauració Meiji es varen registrar 13 escoles budistes que es dividien en 56 branques, durant l'II Guerra Mundial es varen reduir a 28. La llei que reguladora va ser revocada i actualment es permet la seua tornada
Periodo Nara
Fundador: Xuanzang (玄奘 Genjo en japonés), China, c. 630 d. C.
Nom en chinenc: Faxiang (法相), "El caràcter del dharma"
Aplega al Japó: en Dosho, 654 d. C.
Influències principals: Sanron, Zen
Doctrina: Yuishiki (solament la consciència)
Text fonamental: Jo yuishikiron (成唯識論)

Fundador: Dushun (杜順, Dojun en japonés), China, c. 600 C.
Nom en chinenc: Huayan (華厳)
Aplega al Japó: en Bodhisena, 736 d. C.
Influències principals: Hosso
Doctrina: Shihōkai (四法界)
Text fonamental: Avatamsaka Sutra (Kegonkyo 華厳経)
Fundador: Daoxuan (道宣, Dosen en japonés), China, c. 650 d. C.
Nom en chinenc: Lü (律), "Vinaya"
Aplega al Japó: en Ganjin (鑑真), 753 d. C.
Doctrina: Vinaya (les regles monásticas en el Tripitaka)
Text fonamental: Dharmaguptavinaya (Shibunritsu 四分律)
Vore també
Bibliografia
- Este artícul conté una traducció derivada de «Budismo en Japón» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.