Anar al contingut

Bombardí

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià


El bombardí[1] o eufonio és un instrument pertanyent a la família del vent-metal, en canonada cònica i en veu en l'extensió de baríton-tenor. És un instrument en pistones o en vàlvules rotatòries. El sò es produïx per la vibració dels llavis de l'intérpret en la part denominada filtre a partir de la columna de l'aire (fluix de l'aire).


Nom correcte i equivocacions

D'esquerra a dreta, trompa alt, bombardino baríton i bombardino.

El terme eufonio significa «sò agradable» o «veu dolça», derivat de eu (be, suau, tranquil) i phonos (sò, veu). El eufonio o bombardino possiblement siga un dels instruments menys coneguts i practicats de la música occidental. En Estats Units, molts dels no iniciats no reconeixen el terme bombardino i ho comparen en una suposta “tuba menuda” (Saxhorno|saxhorno tenor).

Principalment en Estats Units i els països de la seua esfera d'influència, existix una gran confusió quan es considera que l'eufonio i l'eufonio baríton “són instruments iguals”. En realitat no ho són. Primerament cal aclarir que el eufonio comprén en realitat tota la família dels metals cònics en embocadura circular, aparte de la qual la família dels saxhornos es caracterisa per una successió de tubos més be cilíndrics. Per una atra part, hi ha els qui afirmen que el eufonio “té quatre pistones” i el baríton “tres”, pero eixa també és una idea errònea, perque en abdós casos hi ha instruments en tres i quatre pistones.

Encara que el saxhorno baríton i el eufonio baríton compartixen el mateix registre (o siga, comprenen exactament el mateix número de notes en l'espai d'altures musicals), el saxhorno baríton és una miqueta més menut i, encara més important, és de secció cilíndrica com la trompeta i el trombó, per lo que té un sò més lluent. El eufonio baríton, en canvi, es caracterisa per una secció cònica que produïx un timbre més suau i obscur o aterciopelado. El compositor Gustav Holst, per eixemple, en la primera versió impresa de el seu Primera suite per a banda militar, va usar dos pentagrames distints per a abdós instruments, sent el timbre del saxhorno baríton més agressiu i el del eufonio baríton més càlit. Finalment cal aclarir també, que el eufonio baix simplement es coneix com tuba o tuba baixa, històricament afinada en El meu bemol i Si bemol, encara que actualment es llig com si estiguera en Do.

El cridat “baríton nortamericà”, en tres pistones d'acció frontal i en campana cap al front era predominant en les bandes nortamericanes. Encara que l'instrument era en realitat un híbrit entre canonada cònica-cilíndrica, no era ni un saxhorno baríton ni menys encara un eufonio. Aixina i tot, era rotulat com baríton per molts autors i directors; esta és provablement la principal causa de la confusió entre eufonio i baríton. Cal recordar, per últim, que en l'últim terç del XIX, en Estats Units es varen patentar molts híbrits inventats per a intentar millorar o resoldre distints problemes mecànics en este tipo d'instruments, pero solament el sousafón o sousáfono va tindre èxit i encara es conserva en la majoria de les bandes nortamericanes, aixina com en la banda nortenya de Mèxic, a on el saxhorno va rebre la denominació popular i genèrica de "charcheta" (per la dificultat de pronunciar la paraula 'saxhorn' en espanyol) i a on la família del eufonio és prou menys comuna.


Història i desenroll

El serpentón, el ancestro més antic de tots els instruments de metal baixos.

Com a instrument de metal en veu de baríton, el bombardino remonta la seua ascendència a l'oficleide i, en última instància, al serpentón. La busca d'un instrument de vent fundacional satisfactori que poguera soportar un sò massiu per damunt del seu to va dur molts anys. Encara que el serpentón es va utilisar durant més de dos sigles, des de finals del Renaixença, era notòriament difícil controlar el seu afinación i calitat de to pels seus forats de dits oberts desproporcionadament menuts. El ophicleide, que es va utilisar en bandes i orquestes durant unes décades a principis i mediats del XIX, utilisava un sistema de claus i era una millora respecte al serpentón, pero seguia sent poc fiable, especialment en el registre agut.

En l'invenció del sistema de vàlvules de pistó c. 1818, es va fer possible la construcció d'instruments de metal en un sò uniforme i facilitat per a tocar en tots els registres. Es diu que el bombardino va ser inventat, com una "corneta de gran calibre i en vàlvules de ranc baríton", per Ferdinand Sommer de Weimar en 1843, encara que també s'ha atribuït el mèrit a Carl Moritz en 1838 i a Adolphe Sax en 1843. Encara que la família de saxhorn de Sax es va inventar més o menys al mateix temps i el saxhorn baix és molt similar a un bombardino, també hi ha diferències -com que el saxhorn baix és més estret en tota la llongitut de l'instrument-.[2]

El bombardino compensador «estil britànic» va ser desenrollat en 1874 per David Blaikley, de Boosey & Co,[3] i ha estat en us en Gran Bretanya des de llavors, en la construcció bàsica poc canviada.

Els fabricants de bombardinos moderns han treballat per a millorar encara més la construcció de l'instrument. Empreses com Adams[4] i Besson[5] han liderat el camí en eixe sentit. Els bombardinos Adams han desenrollat un receptor ajustable per a la pipa de plom, que permet als músics canviar el timbre de l'instrument a lo que consideren preferible. A Besson se li atribuïx l'introducció d'un gatell de afinación principal ajustable, que permet als músics més flexibilitat en l'entonament.


Construcció i característiques generals

El bombardino és un instrument transpositor afinado en siPlantilla:Música, és dir, al no pressionar cap pistó, l'instrument produirà parcials de la série d'harmònics de siPlantilla:Música.

En el Regne Unit, alguns països d'Amèrica Llatina i Norteamérica, la música per a l'instrument s'escriu en clau de fa i sense transposició, pero en la música per a bandes de concert o bandes simfòniques, és comuna que les parts per a bombardino s'escriguen transpuestas en siPlantilla:Música i en clau de sol, el sò real resulta llavors una novena major més avall que la nota escrita.

En les bandes de tradició d'Europa continental, les parts per a bombardino estan a voltes escrites en clau de fa pero escrites per a un instrument transpositor en siPlantilla:Música.

Els models professionals inclouen un joc de tres pistones d'acció superior més un quarto pistó, comunament situat a mig camí cap a avall en la tercera bomba de afinación. Els models per a principiantes només tenen tres pistones i els models intermijos per a estudiants posseïxen quatre d'acció superior.

El bombardino té un registre extens; les notes més greus obtenibles depenen del joc de pistones que posseïxca l'instrument. Tots els instruments apleguen be fins a el meu greu en la llínea adicional baixe el pentagrama en clau de fa, pero els instruments de quatre pistones alcancen fins a do en segona llínea adicional baixe el pentagrama en clau de fa. Els instruments sense sistema de compensació adolixen de problemes de afinación des de el el meuPlantilla:Música descendint fins a el do. Els instruments en sistema de compensació no presenten estos problemes i apleguen fins a un si natural baixe el pentagrama. En comparació a atres instruments de la família dels metals, el bombardino emet les notes de l'entre el siPlantilla:Música baixe la clau de fa en avant. La nota més greu produïda en els instruments en sistema de compensació és BBB, sis llínees davall la clau de fa.

Com els demés instruments de canonada cònica, el fliscorno, la trompa i la tuba, la secció del bombardino incrementa gradualment de diàmetro, resultant un sò més suau i aterciopelado, comparat en el d'atres instruments de secció cil índrica com la trompeta o el trombó.

La digitació en el bombardino és la mateixa que la de la trompeta o la de la tuba. Comparats en els atres instrumentistes de la família del metal, els eufonistas principiantes poden trobar problemes en la afinación i la resposta. Ademés, per als estudiants, principalment els de secundària, és molt difícil desenrollar el sò ric característic del eufonio, en part pels models d'estudi que s'usen en les escoles.


Referències

  1. ↑
  2. ↑ Kleinsteuber, Carl (Mayo 2017). «UN ARGUMENTO A FAVOR DEL SAXHORNO BAJO (TUBA FRANCESA) EN LA ORQUESTA SINFÓNICA MODERNA». University of North Texas. Archivat des de l'original, el 9 Mayo 2019. Consultat el 9 Mayo 2019.
  3. ↑ «L'història i el desenroll del bombardino». Archivat des de l'original, el 19 d'octubre de 2019. Consultat el 2021-04-16.
  4. ↑ «Adams Euphoniums». Adams Musical Instruments. Archivat des de l'original, el 16 de abril de 2021. Consultat el 2021-04-16.
  5. ↑ «Euphoniums». Buffet Crampon. Archivat des de l'original, el 2021-04-11. Consultat el 2021-04-16.

Enllaços externs