Barcos de Nemi
Els barcos de Nemi (Plantilla:Lang-it) varen ser dos barcos ceremoniales molt elaborats, de 70 metros de llongitut, que formaven part d'una vila imperial romana de Calígula (37-41 d. C.) situada a la vora del llac de Nemi, a uns vintiquatre quilómetros al sur de Roma, en els Montes Albanos en Itàlia. Afonats en el llit del llac durant casi dos mil anys, en 1929 varen ser recuperats pel govern fasciste de Benito Mussolini.
La major part de l'estructura es va perdre en un incendi en 1944, despuix del bombardeig per part dels Aliats durant la Segona Guerra Mundial.
El descobriment va supondre la major troballa d'arqueologia d'este tipo fins a la data, i una de les contribucions més importants per a millorar el coneiximent de la tècnica de l'armada romana, ya que es pensava que s'havia desenrollat de manera més tardana.[1]
En l'actualitat hi ha una rèplica de la primera nau en escala real en el Museu dels Barcos Romans (Museu delle Navi Romane) de Nemi, junt a distints objectes i parts recuperats dels barcos originals. En el Palazzo Massimo, en Roma hi ha una sala dedicada als derelictes a on es conserven algunes de les peces de bronze rescatades més impressionants, com un cap de Medusa de gran calitat.
Localisació
[editar | editar còdic]
El llac Nemi (Plantilla:Lang-it, en latín: Nemorensis Lacus) és un chicotet llac al ser d'orige una caldera volcànica circular, en la regió de Lacio a 30 km (19 milles) al sur de Roma. Té una superfície d'1,67 km², una miqueta més de 167 hectàrees, i una profunditat màxima de 33 metros.
El lloc contava en dos importants característiques, el llac es trobava relativament prop de la capital, Roma, i tenia un caràcter sagrat, cap barco podia navegar en ell segons Plinio el Jove (Litterae VIII-20) salve per raons religioses, puix estava dedicat a Diana Nemorensis, una deesa sincrética entre la Diana llatina (assimilada de l'Artemisa helènica) i l'egipcíaca Isis. Per això, les ciutats que estaven en l'entorn del llac, com Genzano o Ariccia (Nemi, la ciutat que dona nom al llac en l'actualitat, no existia en época romana), rendien cult a Diana Nemorensis, el temple de la qual s'ubicava també prop, rodejat per un bosc sagrat i dirigit per un sacerdot conegut com Rex Nemorensis. Estrabón, en el seu Geografia, parla d'una tradició bàrbara importada per la que, qui volguera accedir a eixe càrrec sacerdotal devia matar prèviament al Rex Nemorensis titular, d'ahí que este sempre fora armat. Suetonio, en Vida dels dotze césares, acusa a Calígula d'acceptar eixa costum no forànea.[2] El cult oriental de la deesa egipcíaca Isis, el cult de la qual va ser prohibit per Augusto dins de la ciutat de Roma, de la que es varen destruir temples, era volguda i adulada per Cayo Calígula. Ademés també donava respal al de la deesa Diana Nemorensis.
També, a mitat d'agost, el llac acollia la celebració del festival religiós cridat Nemoralia, a on segons la descripció d'Ovidio, des de Roma portaven antorches en una processó per a colocar-les en la vora i després tirar guirnaldas de flors, exvotos i frutes a l'aigua des de barques. Era una festivitat que eximia de treball inclús als esclaus i que posteriorment el cristianisme va assimilar al Dia de l'Asunción.
Ademés de ser un lloc relativament propenc a la capital, de tindre un significat religiós, també era atractiu per als romans més rics per la tranquilitat de la regió i tindre un microclima en temperatura estival més fresca que en Roma gràcies a la forma de cràter. Açò atrea a molts patricios a residir en estiu a la vora del llac. I en estiu també es produïa un fenomen molt característic que és observar la lluna plena de manera molt clara en la plana superfície de l'aigua, alguna cosa que també varen reconéixer despuix ilustres visitants com Goethe o Lord Byron. Este succés donava nom popular al llac com Speculum Dianae, és dir, Espill de Diana, ya que se li associava en la Lluna. Allí Diana contava en un dels temples més importants de l'época en el mateix lloc, conectat per les calçades romanes de la via Virbia a la via Apia que unien Roma i Brindisi.
Descripció dels barcos
[editar | editar còdic]
En l'antiguetat helenística i romana no existien pràcticament els barcos de passagers i els recreatius estaven associats a sobirans o classes altes. Marco Antonio i Cleopatra, Domiciano o Trajano varen tindre autèntics palaus flotants. Les dos embarcacions de Calígula es varen construir seguint el model de Vitruvio, un sistema estandardisat per a forrar de plom el caixco.
Els dos barcos de Nemi, encara que similars en tamany, tenien funcions diferents. Les dimensions superaven a qualsevol barco de fusta conegut en Europa fins a el XVIII. Les carabelas de Colón no alcançaven els vint metros d'eslora i la Santíssima Trinitat de 1769 tenia 63 metros d'eslora, encara inferior. Solament en la construcció del SS Great Western en 1838 i en 71,5 metros d'eslora, es va alcançar les dimensions dels barcos de Nemi. Solament haurien segut superats per l'almirant Zheng He (1371-1433) i la seua flota d'excepcionals barcos del tesor, supostament en uns increibles 137 metros d'eslora per 55 de mànega, lo que els convertiria en els bucs de fusta més grans jamai construïts. Açò està pràcticament en el llímit impost per l'ingenieria i els hauria fet molt inestables i difícils de maniobrar, alguns estudiosos els situen en uns provables i més verosímils 68-75 m.
- La primera nau, denominada primera nau, era un barco construït per a servir com a temple dedicat a la deesa Diana Nemorensis. En este barco es varen trobar objectes sagrats, com un sistro. Tenia un tamany aproximat de 70 metros d'eslora i 20 de mànega. Era a diferència de lo habitual, més ample a popa, provablement perque era la base principal per a mantindre dos edificis a cada broda conectats. Caria de grans rems per lo que es deduïx que necessitava ser remolcada per a desplaçar-se.
- La segona nau, seconda nau, era el major barco i bàsicament un palau flotant molt luxós. Decorat en elements dissenyats en marbre, objectes de bronze, pisos en sols de mosaic, edificis a proa i popa, un sistema de calefacció i termes entre atres elements exclusius. El segon barco (nau seconda) utilisava grans rems de més d'11 metros de llongitut manejats des d'una estructura exterior del caixco. Es pot deduir a partir de les característiques de voltons, cuadernas ademés del llastre, que imitava la disposició dels santuaris dedicats a Isis. En uns 73 metros d'eslora i 24 de mànega, el principal propòsit sembla ser que va ser el de satisfer el narcisisisme o la megalomania de Calígula. Possiblement serviren com a inspiració atres naus jagantes de l'Antiguetat com el Siracusia, dissenyat per Arquímedes per al tirà Hierón II de l'Antiga Grècia o el Tessarakontera, el polirreme de caixco doble tipo catamarà de colossals dimensions de Ptolomeo IV del Egipte Ptolemaico.
Estaven equipats en bombes de desgote, les més antigues trobades fins a la data, i un sistema de fontaneria que proporcionava aigua calenta per als banys i freda per a les fonts. Sobre coberta duyen plataformes giratòries -potser per a exhibir estàtues o per a facilitar el treball a grues que carregaven els suministraments- que funcionaven per mig de cojinetes de boles, alguna cosa sorprenent per als arqueòlecs perque es pensava que eixe sistema no es va escomençar a usar fins al Renaixença. Una atra novetat va ser l'us d'ancores en adolixques de ferro en lloc de les més habituals de fusta -fins a llavors les habituals- i en un disseny similar al modern que s'adoptaria de forma generalisada en el XIX. Be és cert que després es trobarien models similars en Pompeya i atres llocs, demostrant que els romans varen usar eixe tipo d'ancora habitualment.
La bibliografia de el XV indica que es va fer una tercera embarcació, encara no trobada. Els barcos possiblement varen ser llastrats i afonats a propòsit despuix de l'assessinat de Calígula en 29 anys per la Guàrdia Pretoriana, en l'any 41 d. C. Una part del senat havia segut vexada per l'emperador, aixina que despuix de la seua mort una majoria del Senat romà va aprovar la damnatio memoriae o condena de la memòria, és dir destruir i oblidar tot vestigi de l'emperador per no ser digne.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «ships of Lake Nemi, the» (en en). Oxford Research Encyclopedia of Classics. doi:10.1093/acrefore/9780199381135.001.0001/acrefore-9780199381135-i-8156acrefore-9780199381135-i-8156-bibliography-0001. Consultat el 2021-03-14.
- ↑ Suetonio. «Vides dels dotze césares: Calígula» (en és). Consultat el 14 de març de 2021.
- ↑ Sánchez, Jorge García (2016-01-04). Viages per l'Antic Imperi romà (en és), Edicions Nowtilus S.L.. ISBN 978-84-9967-771-2.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Barcos de Nemi» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.