Art otonianoPintura
El art otoniano és un estil en l'art prerrománico germà, que comprén també algunes obres dels Països Baixos, el nort d'Itàlia i l'est de França. Va ser nomenat per l'historiador d'art Hubert Janitschek per la dinastia otoniana que va governar Alemània i el nort d'Itàlia entre 919 i 1024, baix els reis Enrique I el Pajarero, Otón I, Otón II, Otón III i Enrique II.[1] En l'arquitectura otoniana, és un component clau del Renaixença otoniano (circa 951-1024). No obstant, l'estil ni va començar ni va terminar de manera coincidente en el govern de la dinastia. Va sorgir algunes décades despuix, ya en el seu govern i va persistir més allà dels emperadors otonianos en els regnats de la dinastia Salia primerenca, que carix d'una «etiqueta d'estil» artística pròpia.[2] En l'esquema tradicional de l'història de l'art, l'art otoniano seguix al art carolingio i precedix al art romànic, encara que les transicions en abdós extrems del periodo són graduals i no repentines. De la mateixa manera que el primer i a diferència de l'últim, va anar en gran medida un estil restringit a unes poques de les chicotetes ciutats de l'época i a importants monasteris, aixina com als círculs de la cort de l'emperador i dels seus principals vassalls.
Despuix del decliu de l'Imperi carolingio, el Sacre Imperi Romà va ser restablit baix la sajona dinastia otoniana. D'açò va sorgir una fe renovada en l'idea d'Imperi i una Iglésia reformada, creant un periodo de major fervor cultural i artístic. Va ser en esta atmòsfera en la que es varen crear obres mestres que varen fusionar les tradicions en les que es varen inspirar els artistes otonianos: models d'orige en l'antiguetat tardana, carolingios i bizantino. L'art otoniano que sobreviu és en gran part religiós, en forma de manuscrits allumenats i treballs de metal, i es va produir en un chicotet número de centres per a un reduït grup de patrons en el círcul de la cort imperial, aixina com figures importants en l'iglésia. No obstant, gran part d'ella va ser dissenyada per a ser mostrada a un públic més ampli, especialment als peregrins.[3]
L'estil és generalment grandiós i pesat, a voltes excessiu, i inicialment menys sofisticat que els seus equivalents carolingios, en menor influència directa de l'art bizantí i menys comprensió dels seus models clàssics. Pero al voltant de 1000 una sorprenent intensitat i expressivitat varen emergir en moltes obres, com «una monumentalitat solemne que combina en una interioritat vibrant, una calitat mundana i visionària en una atenció aguda a l'actualitat, als patrons superficials de llínees decorregudes i rics colors lluents en un emocionalismo apassionat».[4]
Marque històric
[editar | editar còdic]Esta renaixença de les arts i l'arquitectura es produïx baix el patronazgo cortesano d'Otón I d'Alemània (936–973), fill d'Enrique I el Pajarero, i els seus immediats successors: Otón II (973–983), i Otón III (983–1002). Va començar despuix del matrimoni de Otón en Adelaida d'Itàlia (951), que va unir els regnes d'Itàlia i Alemània i d'esta manera va acostar Occident al Imperi bizantí, reforçant la causa de l'unió entre cristians en la seua coronació imperial en 962. Els emperadors posteriors varen residir principalment en el nort d'Itàlia, aplegant-se'ls a acusar de cert abandó dels assunts al nort dels Alps. Ni Otón II ni Otón III varen passar molt temps al nort dels Alps, produint-se durant els seus regnats un art fortament bizantinizado. A voltes es considera que comprén també el regnat de l'últim emperador de la dinastia, Enrique II, emperador a partir de 1014 i el primer que va assumir el títul de rei dels Romans; rara volta s'inclou dins d'este art l'época de la dinastia salia inaugurada per Conrado II en 1024. El terme se circumscriu generalment a la cultura de la cort imperial portada a terme en llatí en Germania.[5]
El "renaixença otoniano" es manifesta especialment en les arts i l'arquitectura, revitalisades pel contacte renovat en Constantinopla, en la reviviscencia d'algunes escoles catedralicias, com la de Bruno I, arquebisbe de Colónia, i en la producció de manuscrits allumenats, la principal forma artística de l'época, d'un grapat de scriptoria d'èlit, com Quedlinburg, fundat per Otón en 936 i en l'ideologia política.
Les abadies imperials i la cort imperial es varen convertir en centres de vida religiosa i espiritual, guiats per l'eixemple de dònes de la família real: Matilde de Ringelheim, l'ilustrada mare de Otón I, o la seua germana, Gerberga de Sajonia, o la seua consorte Adelaida d'Itàlia, o l'emperatriu Teófano.
Finalitat de l'art otoniano
[editar | editar còdic]Despuix de la coronació imperial de Otón I en 962, va emergir una fe renovada en l'idea de l'Imperi en el círcul immediat de Otón I i una iglésia reformada, creant un periodo de fervor cultural i artístic. L'art otoniano va ser un art cortesano, creat per a confirmar l'existència d'un víncul entre els emperadors i els governants cristians de l'antiguetat tardana, com Constantino, Teodorico el Gran i Justiniano, aixina com en els seus predecessors carolingios, en particular Carlomagno.
Açò es va conseguir de diverses maneres. Per eixemple, es representava als emperadors flanquejats per militars i eclesiàstics, image que resulta d'una llarga tradició iconográfica imperial. Aixina pot vore's si es compara el retrat bizantino de Justiniano en el marfil Barberini, en el retrat de Otón III en els Evangelios de Munich de Otón III (Biblioteca estatal de Baviera, en Munich, cód. 4453). Un atre procediment popular per a recordar el linaje imperial de Otón era llevar elements arquitectònics d'antigues estructures de Roma i Rávena i incorporar-les a edificis otonianos. Tal era l'intenció de Otón I quan va llevar columnes, algunes de pórfido, i atres materials constructius, del Palau de Teodorico en Rávena i els va usar en la seua nova catedral de Magdeburgo.
Pintura
[editar | editar còdic]Un chicotet grup de monasteris otonianos varen rebre el respal directe de l'emperador i els bisbes i varen produir alguns dels més notables manuscrits allumenats medievals, la principal forma artística de l'época.
La pintura otoniana es considera com una renaixença, durant el X, de la pintura carolingia, de la que pren la seua expressivitat, fonent-ho en l'iconografia romana i bizantina, que aporta la seua típica solemnitat. Abunden entre els seus miniaturas els paisages, els motius arquitectònics i els retrats d'emperadors. Otón va quedar escandalisat per l'estat de la llitúrgia en Roma, aixina que va encarregar el primer Llibre Pontifical, un llibre llitúrgic que contenia tant oracions com a instruccions sobre el rito. La compilació del Pontifical romà-germànic, com se li crida actualment, va ser supervisat per l'arquebisbe Wilhelm de Mainz.
Els primers manuscrits sembla que es varen realisar en l'abadia imperial de Corvey, sobre el riu Weser (Renania del Nort-Westfalia).
Despuix de l'any 1000 va realisar manuscrits el scriptorium d'Hildesheim.
En Tréveris va treballar el cridat Mestre del Registrum Gregorii (Musée Condé, Chantilly), o Mestre de Gregorio, en els anys 970 i 980. És responsable d'algunes de les miniatures de l'influent Còdex de Egberto (Codex Egberti) (Bibl. de Tréveris).
No obstant, la major part de les 51 imàgens d'este Còdex de Egberto, un evangeliario fet per a l'arquebisbe Egberto de Tréveris en la década dels anys huitanta de el X, es varen fer per dos monges del més destacat scriptorium de l'época: el de l'illa de Reichenau, sobre el llac Constanza. El Codex Egberti és representa en les seues imàgens el primer cicle extens d'imàgens que narren els events de la vida de Jesucristo en Europa occidental, en una fusió d'estils que inclouen les tradicions carolingias aixina com traces d'influències insulars i bizantino. Cap atra obra caracterisa l'image de l'art otoniano millor que les miniatures que es varen originar allí. Estos manuscrits produïts en el monasteri de Reichenau, llac Constanza formen part, des de 2003, del Programa Memòria del Món. El scriptorium de Reichenau es va especialisar en ilustracions del Evangelio en llibres llitúrgics, molts dels quals eren encàrrecs imperials, com els Evangeliarios de Otón III 997 i 1002, conservats en Aquisgrà i Munich) i el Leccionario d'Enrique II (principis de el XI, Biblioteca estatal de Baviera, Munich, cód. 4452).
Atres manuscrits famosos inclouen el Evangeliario de Reichenau, El Codex Liuther i el Apocalipsis Bamberg (creat entre els anys 1000 i 1020).
Atres importants scriptoria monásticos que varen florir en l'época otoniana, produint manuscrits, són els de:
- Colónia, a on a principis de el XI es varen elaborar evangeliarios per a la abad Hitda de Meschede (Bibl. de Darmstadt; cód. 1640) i el Sacramentario de Sant Gereón (Biblioteca Nacional de França, cód. lat. 817), de forta influència bizantina, en pinzellades intenses i vius colors.
- Ratisbona. En este scriptorium, que va gojar del patrocini d'Enrique II, es varen escriure el Sacramentario d'Enrique II (Bibl. de Munich, cód. 4456) i el Leccionario de la abad Uta de Niedermünster (Bibl. de Munich, cód. 13601).
- Echternach, va florir a finals del periodo otoniano, en obres com el Evangeliario Dorat d'Enrique III (L'Escorial, cód. Vetrinas 17).
- Salzburc, també de mitan de el XI, en a on es va fer el Leccionario de la biblioteca dels arquebisbes de Salzburc (Bibl. de Munich, cód. 15713).
Es conserven alguns frescs d'esta época en l'iglésia de Sant Jorge del monasteri de Oberzell, situat en l'illa de Reichenau, aixina com en Goldbach. Són pintures que deuen molt al nort d'Itàlia.
- Pintura otoniana
-
Evangeliario de Otón III, Bibl. de Munich
-
Codex Egberti, Bibl. de Tréveris
-
Leccionario d'Enrique II, Bibl. de Munich
-
Apocalipsis Bamberg, Biblioteca Estatal de Bamberg
_001.jpg){kind=link}
Arquitectura
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Arquitectura otoniana.
L'arquitectura de l'época otoniana comprén des de mediats de el X fins a mediats de el XI. Ve precedida per l'arquitectura carolingia i seguida pel romànic, per lo que presenta certa continuïtat en l'art carolingio i anticipa solucions posteriors.
S'inspira en l'arquitectura carolingia i bizantina. Entre les obres que repetixen el model de la Capella Palatina octogonal en Aquisgrà es troben Ottmarsheim (XI, Alsàcia) i el cor de l'abadia de la Trinitat en Essen.
L'arquitectura religiosa tendix a apartar-se d'un pla centralisat. Es conserva l'inspiració de la basílica romana. L'arquitectura otoniana manté la doble traça carolingio terminat en àbsits a abdós costats del final de l'iglésia. Entre les innovacions d'esta arquitectura es troba l'elaboració i us més ampli de galeries o tribunes, aixina com l'alternança en els soports (pilars i columnes) segons dos models: en el renano s'alternen pilarés i columnes, i en el sajón apareixen dos columnes entre els pilars.
El primer eixemple de l'arquitectura otoniana és l'iglésia abacial de Sant Ciriaco de Gernrode (959-163), aparentment la primera en Europa que va tindre una tribuna sobre les naus laterals. És una de les poques construccions que es conserven de l'arquitectura de principis de l'era otoniana.
Atres construccions otonianas són les Colegiata Santa Gertrudis de Nivelles (1046, Bèlgica), la gran abadia de Sant Jorge de Oberzell, en Reichenau o l'iglésia de Sant Miguel de Hildesheim (1010-1033).
- Arquitectura otoniana
-
Iglésia colegiala de Sant Servatius en Quedlinburg
-
l'iglésia de Saint-Pierre-aux-Nonnains de Metz, realisada sobre un edifici romànic
Escultura
[editar | editar còdic]No es produïx escultura monumental, sino chicotetes escultures en marfil i metal, principalment bronze, embellides en gemas, esmalts, cristalés, i camafeos. En estes obres es fonen les tècniques i iconografia bizantines en l'expressionisme típic del món germànic.
Les llabors en bronze presenten un gran bizantinismo, especialment despuix del matrimoni de Otón II en Teófano (972). Aixina, el taller de Hildesheim es relaciona en l'art bizantí del sur d'Itàlia. Destaquen les portes en bronze de Sant Miguel de Hildesheim, en escenes del Génesis i evangèliques; uns candelabros d'argent en figures i una magnífica columna en bronze en relleus disposts en espiral. La tècnica de fundició germànica s'estendrà cap a Rússia i el nort d'Itàlia.
Els marfil seguixen els models carolingios. Destaquen les escoles de Tréveris i de Fulda. Este art està molt relacionat en la encuadernación de llibres, puix formaven la decoració principal de les tapes. En el Museu Cluny (París) es conserva una placa de marfil que representa a l'emperador Otón II i la seua esposa, vestits en trage de tall bizantí. Els marfil otonianos influiran en l'art espanyol de el XI.
Hi ha algunes imàgens en fusta, en receptàcul per a relíquies, com la Verge de Essen (catedral de Essen), recoberta d'or, i el crucifix de Gero, (Catedral de Colónia). L'estàtua del relicario de la Verge i el Chiquet és una obra mestra del taller de Tréveris, encara que actualment es conserva en la catedral de Essen. És un relicario de tres quartos de tamany de fusta, coberta per una làmina d'or, en ulls esmaltados i gemas engastades en el halo del Chiquet. Per la seua banda, el crucifix que està en la cambra del tesor de la catedral de Colónia es creu que va ser encàrrec de l'arquebisbe Gero de Colónia (bisbe en 976), que possiblement siga la creació escultural més influent d'este periodo, en una força que anticipa les vigorosas escultures romàniques.
- Escultura otoniana
-
El Crucifix de Gero, en la catedral de Colónia
-
Creu d'altar feta per a la abad Matilde, en la catedral de Essen
-
Crist subjectant una esfera en el monograma chi-rho (detall), Altar d'or de Basilea, actualment en el Museu Cluny de París
La orfebreria seguix els models carolingios, si be en major importància dels esmalt. Destaquen dos tallers: el de Tréveris, patrocinat pel bisbe Egberto i el de Essen, creat per Matilde, neta de Otón I, que va anar allí abad des de l'any 973 fins a 1001. Entre les peces que es conserven d'este periodo, cal citar:
- L'altar d'or de Basilea, actualment en el Museu de Cluny (París), de principis de el XI, donació de l'emperador Enrique II; fet en fusta de roure en or.
- La creu de la abad Matilde en la catedral de Essen
- Cruz de Lotario, en la catedral d'Aquisgrà.
- El mant d'Enrique II, en Bamberg, recamado en or i seda sobre fondo blau, en el Zodíac i temes religiosos.
- Tapa dorada del Codex Aureus de Echternach (Museu Nacional Germà de Núremberg)
En la cambra del tesor imperial, localisada en el Palau Imperial de Hofburg de Viena es conserva la gran corona imperial, un dels més importants objectes associats a Otón I. Està formada per huit grans làmines, unes en pedres engastades i unes atres en esmalt en tècnica cloisonné en figures com la del rei Salomón. Només en Itàlia podia haver artesans, formats en la tradició bizantina, que dominaren la tècnica per a realisar semblant obra. Lo més provable és que es realisara per a la coronació d'Otón I en Roma (962), sofrint dos afegitons posteriors: una chicoteta creu montada sobre la part frontal, que segurament es va fer para Otón II despuix de la seua successió en l'any 973; i un arc que passa sobre la corona, en el que hi ha una inscripció en el nom de l'emperador Conrado II, coronat en 1027, per lo que a voltes també és cridada "corona de Conrado II".
- Orfebreria otoniana
-
La corona imperial conservada en Viena, vista des d'arrere
-
Vista lateral
-
Reconstrucció de la corona imperial
-
La corona imperial del Sacre Imperi Romà-Germànic, aquarela de Johann Adam Delsenbach, feta en 1751.La corona imperial del Sacre Imperi Romà-Germànic, aquarela de Johann Adam Delsenbach, feta en 1751.
Lliteratura i política
[editar | editar còdic]Hroswitha de Gandersheim caracterisa els canvis que varen ocórrer en l'época. Era una monja que va compondre verss i dramas, basant-se en les obres clàssiques de Terencio.
Políticament, el periodo es caracterisa per les teories sobre l'unitat de la cristiandad i l'imperi, aixina com nocions clàssiques revixcudes sobre la grandea imperial en Occident. Cal recordar que Otón II va tindre una esposa grega, Teófano, i a través d'este matrimoni l'iconografia bizantina va penetrar en Occident. El globus cruciger, açò és, el orbe (globus) en una creu (cruciger) damunt es va convertir en símbol del poder real i els imperadores romà germànics es varen representar com coronats per Crist a l'estil bizantí. Precisament per intentar reviure la glòria de l'Imperi romà per lo que l'emperador Otón III va fer de la ciutat eterna la seua capital i va introduir l'estil greco-romà en el ceremonial cortesano.
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ «Dictionary of Art Historians: Janitschek, Hubert». Archivat des d'el original, el 22 d'agost de 2011. Consultat el 13 d'octubre de 2017.
- ↑ Suckale-Redlefsen, pag. 524.
- ↑ Beckwith, 81–86; Lasko, 82; Dodwell, 123–126.
- ↑ "a solemn monumentality is combined with a vibrant inwardness, an unworldly, visionary quality with sharp attention to actuality, surface patterns of flowing lines and rich bright colours with passionate emotionalism". Honour i Fleming, pag. 277.
- ↑ Kenneth Sidwell, Reading Medieval Latin (Cambridge University Press, 1995) considera que el final del regnat de Otón III marca el final d'este estil.
Referències
[editar | editar còdic]- Harlie Kay Gallatin, "Western Europe in the High Middle Ages: An Overview From c. 900 to c. 1300": "Renaixença otoniano"
- Aubin, H., Otto der Grosse und die Erneuerung dones abendländischen Kaisertums im Jahre 962 (1962)
- Gaehde, J. E., "Pre-Romanesque Art". Dictionary of the Middle Ages, 1989. ISBN 0-684-18276-9
- Azcárate Ristori, J. M. de, "Segona fase de l'art prerrománico europeu", en Història de l'art, Anaya, Madrit, 1986. ISBN 84-207-1408-9
- Enciclopèdia Universal de la pintura i l'escultura, Sarpe, Madrit, 1982. ISBN 84-7291-376-7 (obra completa)
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Escola d'allumenament de Reichenau.
- Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Arquitectura otoniana.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Arte otoniano#Pintura» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.