Anex:Controvèrsia sobre la denominació dels elements
Vanadi
[editar | editar còdic]
El vanadi és l'element l'número atómico del qual és 23, i fa referència a la deesa escandinava de la fertilitat, Freyja o Vanadis. Ho va descobrir en 1801 el minerólogo hispà-mexicà Andrés Manuel del Riu en la Ciutat de Mèxic, despuix d'analisar una mostra de plom pardo de Zimapán (hui conegut com vanadinita) i originar formació de sals de gran varietat de colors, ho va denominar pancromio (del grec, a on significa "tots els colors"). Posteriorment, se li va canviar el nom pel de eritronio (del grec "rojós"), ya que les sals, en calfar-se, tornaven a un color rojós.
El químic francés Hippolyte Victor Collet-Descotils va declarar que l'element nou descobert per de el Riu era una mostra impura de cromo i este va acceptar la declaració del químic despuix de conéixer que el seu propi amic Alexander Von Humboldt també ho respalava, a pesar de que, en el pas dels anys, es va verificar que es tractava d'un error i realment era un element químic nou.
En 1831, Nils Gabriel Sefström, de Suècia, redescubrió el vanadi en una varietat d'òxit mentres treballava en mineral de ferro. Va ser qui li va posar el nom que actualment té en honor a Vanadis o Freyja, que les seues característiques són la bellea i la fertilitat, degut a que els composts químics que este element produïx són de bells colors.
Posteriorment, Friedrich Wöhler va confirmar els treballs anteriors realisats per Andrés Manuel del Riu.
George William Featherstonhaugh, un dels primers geólogos nortamericans, va sugerir que a este element se li donara el nom de rionio, en honor al seu verdader descobridor, pero esta sugerència mai es va prendre en conte.cita requerida
Niobi i tantalio
[editar | editar còdic]
En 1801 Charles Hatchett va descobrir un nou element químic al que va denominar columbio i el símbol del qual és Cb[1] en honor al descobridor (Cristóbal Colón) del seu continent, Amèrica.
El nou element d'número atómico 41, va ser trobat en una mostra mineral de pirocloro.
No obstant William Hyde Wollaston en 1802 va declarar que el columbio és el mateix element que el tantalio, descobert eixe any per Anders Gustaf Ekeberg, aixina, la comunitat científica no va reconéixer la nova troballa de Hatchett.[2]
En 1846 Heinrich Rose va descobrir que el mineral tantalita ademés de contindre tantalio contenia un nou element químic al que va denominar niobi, nom que va posar en honor a Níobe filla de Tàntal.
Despuix de molts anàlisis es va concloure que el niobi i el columbio són un mateix element químic. Des de 1950 l'IUPAC ho va denominar oficialment com niobi, despuix d'un llarc procés de controvèrsia que va durar casi un sigle,[3] encara que actualment, en círculs mineralógicos se seguix utilisant el nom d'este metal en el seu nom original i no en el nom oficial IUPAC.[4][5][6][7]
Tungsteno o wolframio
[editar | editar còdic]L'element químic 74 és denominat de dos maneres diferents: tungsteno i wolframio (també volframio).
Del mineral wolframita, compost químicament per una proporció iònica de calcio, wolframio i quatre parts d'oxigen, va ser a on es va descobrir originàriament este element químic, i d'ahí el seu nom, adoptat per la IUPAC en la seua 15.ª conferència, celebrada en Ámsterdam en 1949.[8]
No obstant, en 1758 Axel Fredrik Cronstedt ho va denominar com tungsteno, que significa en suec "pedra pesada" en alusió al mineral que ho conté. Açò va fer que en el món anglosaxó anara adoptat el nom de Tungsten en detriment de Wolframium a pesar de que el símbol químic és W. En 1950, la IUPAC va acceptar el nom tungsteno en lloc de wolframio (en deferència a l'us nortamericà)[3][5][6] com a part del compromís de nomenar niobi (element 41) en lloc de columbio (en deferència a l'us europeu).[3][6]
El nom wolframio va ser suprimit en favor de tungsteno en la Nomenclatura de Química Inorgànica. Recomanacions de la IUPAC de 2005. Els membres hispanohablante de la IUPAC, entre uns atres, han impugnat esta recomanació i advoquen per l'adopció del nom de Wolfram en anglés i el seu corresponent wolframio o volframio en espanyol, d'acort en el símbol químic que ho representa W.
Iterbio i luteci
[editar | editar còdic]La gadolinita, mineral descobert en 1800 per Johan Gadolin al que va posar el seu nom, estava composta per terres rares riques en elements lantànits.
Concretament, a estes terres les varen denominar terres rares de érbia per estar prop de la ciutat sueca de Ytterby, ací varen ser descoberts els elements erbi, iterbio, terbi, luteci, ceri i el propi gadolini. Les terres rares de érbia varen ser estudiades pel químic suís Jean Charles Galissard de Marignac en 1878 extraent iterbio de lo que se suponia que era òxit d'erbi pur.[9]
Posteriorment en 1907, el químic francés Georges Urbain va trobar associat un atre element químic, d'número atómico 71, al que va denominar luteci en honor a Lutecia, el nom que va rebre la ciutat de París en temps de Roma, element que va aïllar a partir de la terra rara de érbia.
Urbain va denominar neoiterbia a l'element 70 i lutecia a l'element 71. Independentment, Carl Auer von Welsbach també va fer este mateix descobriment, denominant a abdós elements aldebaranio i casiopio respectivament.
Aldebaranio va ser cridat aixina en honor a l'estrela Aldebarán de la constelació del Bou i Casiopio, en honor a la constelació de Casiopea.
En 1909 la Comissió de la Massa Atòmica, responsable en l'atribució de noms als nous elements químics descoberts, va denominar a l'element 70 com iterbio i a l'element 71 com a luteci.[10] Despuix de reconéixer els noms posats per Urbain, el neoiterbio va ser denominat iterbio i fins a la década de 1950 en círculs científics alemans seguien denominant casiopeo a l'element luteci, fins que en 1949 va ser oficialment acceptat.[11]
La guerra dels elements transférmicos
[editar | editar còdic]
Els noms dels elements químics 104 a 118 han segut objecte d'una gran controvèrsia que va començar en els anys 1960 i va terminar finalment en 1997.
Per convenció, els descobridors d'un element químic eren els qui elegien el nom del nou element. Açò va dur problemes quan varis grups varen reivindicar simultàneament el descobriment d'un nou element.
Els tres grups que varen entrar en conflicte pel nom dels elements varen ser:
- El grup nortamericà del Berkeley Lab (Lawrence Berkeley National Laboratory - LBNL) en sèu en la ciutat homònima de l'estat de Califòrnia.
- El grup rus del Institut Central d'Investigacions Nuclears (Объединённый институт ядерных исследований) en sèu en Dubna.
- El grup alemà del Institut d'investigació de ions pesats (Gesellschaft für Schwerionenforschung - GSI) en sèu en Darmstadt.
Einstenio, fermi i seaborgio
[editar | editar còdic]Estos elements químics, en la seua denominació, tenen en comuna que han segut designats en honor dels científics Albert Einstein, Enrico Fermi i Glenn T. Seaborg mentres encara estaven vius, contravenint una de les normes de la comissió de la IUPAC, que prohibia designar noms de científics vius.
La Guerra Freda va fer que tant el einstenio com el fermi no entraren en polèmica i els noms varen poder conservar-se, puix quan es va anunciar el seu descobriment, abdós ya havien fallit i llavors no varen ser objecte de reclamació.
En canvi, el seaborgio si va tindre molta polèmica, puix els colaboradors d'este laureado químic nortamericà varen reclamar per a l'element 106 el seu nom, reconeixent d'esta manera la seua participació en el descobriment de varis elements actínits.
Mentres, l'IUPAC va adoptar temporalment el nom de unnilhexio (Unh) conforme a les regles sistemàtiques per a denominar als elements químics.
En 1994, un comité de la IUPAC va recomanar nomenar a l'element 106 com rutherfordium en adaptar-se a la regla de que cap element químic pot ser nomenat en honor a persona viva alguna.[12] Esta regla va ser fermament objectada per la Societat Americana de Química, puix ya va haver precedents en el einstenio i el fermi. Llavors, el nom rutherfordio va ser assignat al unnilquadio, d'número atómico 104.
En 1997, conforme al compromís de resoldre la polèmica que existia entorn als noms dels elements 104 a 108, el nom de seaborgium va ser reconegut internacionalment per a l'element 106.[13]
Element 104: unnilcuadio → rutherfordio
[editar | editar còdic]
En 1964 els russos varen descobrir un nou element químic, l'número atómico del qual és 104.
Ho varen cridar kurchatovio en honor a Kurchátov un dels principals investigadors nuclears soviètics en Dubna, degut a que va anar el pare de la bomba atòmica soviètica. Este nom va ser àmpliament rebujat per la major part de la comunitat científica internacional.
Posteriorment varen propondre el nom de dubnio en honor a la ciutat a on es troba ubicat l'Institut Central d'Investigacions Nuclears.
En 1994, l'Unió Internacional de Química Pura i Aplicada va propondre que el unnilquadio anara denominat definitivament rutherfordio, dictaminant a favor de la proposició dels investigadors nortamericans.
Element 105: unnilpentio → dubnio
[editar | editar còdic]Quan va ser descobert l'unnilpentio per Georgi Fliórov entre 1967 i 1970, va ser propost el nom de nielsbohrio.
En 1970 Albert Ghiorso ho va descobrir per part nortamericana i va propondre el nom d'hahnio en honor a Otto Hahn el científic d'orige alemà, descobridor de la fissió nuclear i posterior científic de nacionalitat nortamericana, pero va ser rebujada àmpliament pel seu passat (va estar a punt de conseguir la bomba atòmica per a ser usada pels nazis).
D'esta forma, la candidatura del hahnio en ser rebujada no es podrà considerar per a futurs elements químics a descobrir, segons les regles de nomenclatura.
En 1994, l'Unió Internacional de Química Pura i Aplicada va considerar no fallar ni a favor d'uns ni d'uns atres, nomenant al unnilpentio com jolioto en honor a Joliot Curie, descobridor de la radiactivitat artificial, nom que no va entusiasmar massa.
Posteriorment, en 1997, l'Unió Internacional de Química Pura i Aplicada va propondre que el unnilpentio anara denominat definitivament dubnio, dictaminant a favor de la proposició dels investigadors soviètics sobre el unnilquadio, pero tenint en conte la candidatura de nielsbohrio para futurs descobriments.
Element 106: unnilhexio → seaborgio
[editar | editar còdic]El dret del grup nortamericà a propondre un nom a l'element 106 no havia segut posat en dubte i per tant devia ser este grup qui elegira el nom de l'element.
Encara que l'IUPAC va considerar que el crèdit del descobriment de l'element 106 devia compartir-se entre Berkeley i Dubna, este últim grup no havia propost cap nom.
Ademés molts llibres nortamericans havien usat ya els noms rutherfordio i hahnio per als elements 104 i 105 respectivament.
No obstant, encara que el nom de rutherfordio va ser respectat, el hahnio va ser rebujat definitivament en ser substituït per dubnio.
La Societat Americana de Química (ACS, de American Chemical Society) es va queixar de que estos noms ara designaren elements distints.
Per a llavors, en Seaborg ya fallit, era el moment de propondre el nom de seaborgio per a este element i aixina va ser acceptat per la comunitat científica internacional.
Element 107: unnilseptio → bohrio
[editar | editar còdic]Va ser sintetisat i identificat sense ambigüitat en 1981 per un equip de Darmstadt, (Alemània) dirigit per P. Armbruster i G. Müzenberg.
Per un atre costat, ya en 1976 el grup de Dubna baix la direcció de Yuri Organessian ya havien usat la reacció per a produir este element.
Els russos tenien propost anteriorment el nom de nielsbohrio, pero els alemans varen propondre simplificar eixe nom en Bohrio en honor al mateix científic danés Niels Bohr que abdós equips varen propondre.
Element 108: unniloctio → hasio
[editar | editar còdic]El Hasio va ser sintetisat per primera volta en 1984 pel grup d'investigació alemà Gesellschaft für Schwerionenforschung localisat en Darmstadt. El nom hassio propost pel grup es deu a l'estat alemà d'Hesse en el que es troba el GSI.
En 1994 la IUPAC va recomanar el nom hahnio per a l'element 108, pero finalment es va adoptar internacionalment el nom hassio en 1997, pel fort rebuig que es va produir en la comunitat científica internacional. En el cas de la denominació en espanyol, va ser suprimida la seqüència gràfica —ss— per ser aliena al sistema ortogràfic de l'espanyol.
Element 109: unnilennio → meitnerio
[editar | editar còdic]
Quan a Otto Hahn ho varen guardonar en el Premi Nobel de Física en 1949, no varen considerar l'important figura de l'investigadora suec-austríaca Lise Meitner i el seu paper en el descobriment de la fissió nuclear, quan va estar durant trenta anys investigant junt a Hahn i això va ser degut per una qüestió de gènero.
Rebujat el nom de hahnio en els elements anteriors, finalment va caure completament la seua candidatura.
Els alemans varen descobrir l'element 109 i varen propondre el nom de Meitnerio en honor a esta científica.
Element 116: ununhexio → livermorio
[editar | editar còdic]El seu nom ve dau en honor al Laboratori Nacional Lawrence Livermore (Lawrence Livermore National Laboratory), en Livermore, Califòrnia.
Apareix en diverses publicacions i en internet el nom de Nectariel, Nectarten o Nectarium en el símbol Nc, pero no hi ha cap menció oficial a este respecto.
Per un atre costat, els científics russos varen propondre el nom de Moscovio, pero la IUPAC va declinar en favor dels nortamericans.
Sumari
[editar | editar còdic]| Número atómico de l'element |
Nom sistemàtic |
Propost per descobridor | EE. UU. | URSS / Rússia | RFA / Alemània | Suècia | IUPAC | Nom final |
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 23 | — | Pancromio o Eritronio | Rionio | — | — | Vanadi | Vanadi | Vanadi |
| 41 | — | Columbio | Columbio | — | Niobi | — | Niobi | Niobi |
| 70 | — | Neoiterbia | — | — | Aldebaranio | — | Iterbio | Iterbio |
| 71 | — | Luteci | — | — | Casiopio | — | Luteci | Luteci |
| 104 | Unnilquadio | Kurchatovio | Rutherfordio | Kurchatovio | — | — | Dubnio | Rutherfordio |
| 105 | Unnilpentio | Hahnio/Nielsbohrio | Hahnio | Nielsbohrio | — | — | Joliotio | Dubnio |
| 106 | Unnilhexio | Seaborgio | Seaborgio | — | — | — | Rutherfordio | Seaborgio |
| 107 | Unnilseptio | Bohrio | — | Nielsbohrio | Bohrio | — | Bohrio | Bohrio |
| 108 | Unniloctio | Hassio | Hahnio | — | Hassio | — | Hassio | Hassio |
| 109 | Unnilennio | Meitnerio | Hahnio | — | Meitnerio | — | Meitnerio | Meitnerio |
| 116 | Ununhexio | Livermorio | Livermorio | Moscovio | — | — | Livermorio | Livermorio |
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ (1802).Annalen der Physik (Anals de la Física).11(5)
- 120–122.doi:10.1002/andp.18020110507.
- ↑ (1809).Philosophical Transactions of the Royal Society of London.99(0)
- 246–252.doi:10.1098/rstl.1809.0017.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Rayner-Canham, Geoff (2008). “Naming elements after scientists: an account of a controversy” (en). Foundations of Chemistry 10 (1): 13–18. Dordrecht: Kluwer Academic. doi:. ISSN 1386-4238. OCLC 682195848.
- ↑ Clarke, F. W.. “Columbium Versus Niobium” (en). Science 39 (995): 139–140. doi:. PMID 17780662. Bibcode: 1914Sci....39..139C.
- ↑ 5,0 5,1 Patel, Zh. (2001). “Niobium for Steelmaking” (en). Metallurgist 45 (11–12): 477–480. Dordrecht: Kluwer Academic. doi:. ISSN 0026-0894. OCLC 196570670.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 Norman N., Greenwood (2003). “Vanadium to dubnium: from confusion through clarity to complexity” (en). Catalysis Today 78 (1–4): 5–11. Ámsterdam: Elsevier Science. doi:. ISSN 0920-5861. OCLC 204672357.
- ↑ «ASTM A572 / A572M-18, Standard Specification for High-Strength Low-Alloy Columbium-Vanadium Structural Steel» (en en). ASTM International, West Conshohocken (2018).
- ↑ Wolframio, sí; tungsteno, no, per Pascual Román Pol
- ↑ Emsley, John (2003). Nature's Building Blocks: An A–Z Guide to the Elements, Oxford University Press, p. 493. OCLC 51316128. ISBN 978-0-19-850340-8.
- ↑ (1908).Comptes rendus.145
- 759–762.
- ↑ Thyssen, Pieter; Binnemans, {{{nom2}}}; Shinohara, {{{nom3}}}; Saito, {{{nom4}}} (2011). Handbook on the Physics and Chemistry of Rare Earths, Amsterdam, The Netherlands: Elsevier, p. 63. ISBN 978-0-444-53590-0.
- ↑ (1994).Pure and Applied Chemistry.66(12)
- 2419.doi:10.1351/pac199466122419.
- ↑ (1997).Pure and Applied Chemistry.69(12)
- 2471.doi:10.1351/pac199769122471.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Theodore Gray.Els elements: Una exploració visual dels àtoms que es coneixen en l'univers. Editorial Vox. ISBN 978-84-7153-973-1. Barcelona 2011
- Hugh Aldersey-Williams.La taula periòdica. Editorial Ariel. ISBN 978-84-344-0597-4. Barcelona, giner de 2013.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Anexo:Controversias sobre la denominación de los elementos» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.