Seaborgio
El seaborgio és un element químic de la taula periòdica el símbol de la qual és Sg i la seua número atómico és 106. És un element sintètic que el seu isòtop més estable és el 271Sg que té una vida mija de 2,4 minuts. La seua naturalea química és similar a la del wolframio.
Història
[editar | editar còdic]L'element 106 va ser descobert casi simultàneament per dos laboratoris. En juny de 1974, un grup d'investigadors nortamericans liderat per Albert Ghiorso en el laboratori Lawrence Berkeley de l'Universitat de Califòrnia, Berkeley va reportar la creació d'un isòtop de número 263 i una vida mija d'1,0 s. En setembre de 1974, un equip soviètic liderat per Georgii Flerov en l'Institut Conjunt per a l'Investigació Nuclear en Dubna va reportar que havia produït un isòtop d'número 259 i una vida mija de 0,48 s.
Degut a que el treball de l'equip nortamericà va ser confirmat per un grup independent primer, estos varen sugerir el nom de seaborgio en honor al químic nortamericà Glenn T. Seaborg destacat membre de l'equip nortamericà junt en Albert Ghiorso, J. M. Nitschke, José R. Alonso, C. T. Alonso, Matti Nurmia, E. Kenneth Hulet, i R. W. Lougheed en reconeiximent a la seua participació en el descobriment de varis actínits. El nom seleccionat pels investigadors va ser motiu de controvèrsia. Un comité internacional va decidir en 1992 que els laboratoris de Berkeley i Dubna deurien compartir el crèdit pel descobriment.
Va sorgir una controvèrsia com a conseqüència de que l'IUPAC va adoptar el nom unnilhexio (símbol Unh) de manera temporal, segons la denominació sistemàtica d'elements. En 1994 un comité de la IUPAC va recomanar que l'element 106 anara nomenat rutherfordio i va adoptar la regla de que cap element podria ser nomenat en honor a una persona viva. Esta decisió va ser durament criticada per l'American Chemical Society. Els crítics varen fer notar que ya existia un precedent ya que l'element einstenio va ser nomenat aixina durant la vida d'Albert Einstein. En 1997 el nom seaborgio va ser reconegut internacionalment per a l'element 106, com a part d'un compromís sobre els noms dels elements del 104 a 108.
Isòtops
[editar | editar còdic]Existixen 12 isòtops coneguts del seaborgio, el de major vida mija és el 271Sg que decau per desintegració alfa i fissió espontànea. Té una vida mija de 2,4 minuts. L'isòtop trobat de menor vida mija és el 258Sg que també sofrix desintegració alfa i fissió espontànea. La seua vida mija és de 2,9 ms.
Els elements superpesados com el seaborgio es produïxen bombardejant elements més llaugers en acceleradors de partícules que induïxen reaccions de fusió. Mentres que la majoria dels isòtops de seaborgio es poden sintetisar directament d'esta manera, alguns més pesats solament s'han observat com a productes de descomposició d'elements en número atómico més alts.[1]
Depenent de les energies involucrades, les reaccions de fusió que generen elements superpesados se separen en «calents» i «fredes». En les reaccions de fusió en calenta, els proyectils molt llaugers i d'alta energia s'acceleren cap a objectius molt pesats (actínits), lo que dona lloc a núcleus composts en alta energia d'excitació (40–50 MeV) que poden fisionarse o evaporar-se varis (3 a 5) neutrons.[1] En les reaccions de fusió en fret, els núcleus fusionats produïts tenen una energia d'excitació relativament baixa (10–20 MeV), lo que disminuïx la provabilitat de que estos productes sofrixquen reaccions de fissió. A mida que els núcleus fusionats es gelen fins a l'estat fonamental, requerixen l'emissió de solament un o dos neutrons i, per lo tant, permeten la generació de més productes rics en neutrons.[2] Este últim és un concepte distint d'aquell en el que la fusió nuclear pretenia conseguir-se en condicions de temperatura ambiente (vore fusió freda).[3]
El seaborgio no té isòtops estables o naturals. S'han sintetisat varis isòtops radiactius en el laboratori, ya siga per mig de la fusió de dos àtoms o per mig de l'observació de la descomposició d'elements més pesats. S'han informat dotze isòtops diferents de seaborgio en masses atòmiques 258–267, 269 i 271, tres dels quals, seaborgio-261, 263 i 265, tenen estats metaestables coneguts. Tots estos decauen solament a través de la desintegració alfa i la fissió espontànea, en l'única excepció del seaborgio-261 que també pot sofrir captura d'electrons en dubnio-261.[4]
Existix una tendència cap a l'aument de la vida mija dels isòtops més pesats; per lo tant, els tres isòtops més pesats coneguts, 267Sg, 269Sg i 271Sg, també són els més longeus, en vides miges en minuts. Es prediu que alguns atres isòtops en esta regió tindran vides miges comparables o inclús més llargues. Ademés, 263Sg, 265Sg i 265mSg tenen vides miges mides en segons. Tots els isòtops restants tenen vides miges mides en milisegons, en l'excepció de l'isòtop de vida més curta, 261 mSg, en una vida mija de sol 92 microsegons.[4]
Els isòtops rics en protones de 258Sg a 261Sg es varen produir directament per fusió en fret; tots els isòtops més pesats es varen produir a partir de la desintegració alfa repetida dels elements més pesats hassium, darmstadtium i flerovium, en l'excepció dels isòtops 263mSg, 264Sg, 265Sg i 265mSg, que es varen produir directament per fusió en calenta a través de l'irradiació d'objectius d'actínits. Els dotze isòtops de seaborgio tenen vides miges que van des de 92 microsegons per a 261 mSg fins a 14 minuts per a 269 Sg.[5][4]
| Isòtop |
Vida mija [4][6] |
Modo de decaiguda[4][6] |
Any de descobriment |
Reacció |
|---|---|---|---|---|
| 258Sg | Plantilla:Sort | SF | 1994 | 209Bi(51V,2n) |
| 259Sg | Plantilla:Sort | α | 1985 | 207Pb(54Cr,2n) |
| 260Sg | Plantilla:Sort | SF, α | 1985 | 208Pb(54Cr,2n) |
| 261Sg | Plantilla:Sort | α, EC, SF | 1985 | 208Pb(54Cr,n) |
| 261mSg | Plantilla:Sort | IT | 2009 | 208Pb(54Cr,n) |
| 262Sg | Plantilla:Sort | SF, α | 2001 | 270Ds(—,2α) |
| 263Sg | Plantilla:Sort | α | 1994 | 271Ds(—,2α) |
| 263mSg | Plantilla:Sort | α, SF | 1974 | 249Cf(18O,4n) |
| 264Sg | Plantilla:Sort | SF | 2006 | 238O(34Si,4n) |
| 265Sg | Plantilla:Sort | α | 1993 | 248Cm(22Ne,5n) |
| 265mSg | Plantilla:Sort | α | 1993 | 248Cm(22Ne,5n) |
| 266Sg | Plantilla:Sort | SF | 2004 | 270Hs(—,α) |
| 267Sg | Plantilla:Sort | SF, α | 2004 | 271Hs(—,α) |
| 269Sg | Plantilla:Sort | α | 2010 | 285Fl(—,4α) |
| 271Sg | Plantilla:Sort | α | 2003 | 287Fl(—,4α) |
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 “Discovery of the element with atomic number 112 (IUPAC Technical Report)” (2009). Pure and Applied Chemistry 81 (7). doi:.
- ↑ “Creating superheavy elements” (1989). Scientific American 34: 36–42.
- ↑ “Electrochemically induced nuclear fusion of deuterium” (1989). Journal of Electroanalytical Chemistry and Interfacial Electrochemistry 261 (2): 301–308. doi:.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Sonzogni, Alejandro. «Interactive Chart of Nuclides» (en anglés). National Nuclear Data Center: Brookhaven National Laboratory.
- ↑ Utyonkov, V. K.; Brewer, N. T.; Oganessian, Yu. Ts.; Rykaczewski, K. P.; Abdullin, F. Sh.; Dimitriev, S. N.; Grzywacz, R. K.; Itkis, M. G.; Miernik, K.; Polyakov, A. N.; Roberto, J. B.; Sagaidak, R. N.; Shirokovsky, I. V.; Shumeiko, M. V.; Tsyganov, Yu. S.; Voinov, A. A.; Subbotin, V. G.; Sukhov, A. M.; Karpov, A. V.; Popeko, A. G.; Sabel'nikov, A. V.; Svirikhin, A. I.; Vostokin, G. K.; Hamilton, J. H.; Kovrinzhykh, N. D.; Schlattauer, L.; Stoyer, M. A.; Gan, Z.; Huang, W. X.; Ma, LPhysical Review C. 97 (14320): 014320.doi:10.1103/PhysRevC.97.014320.
- ↑ 6,0 6,1 Gray, Theodore. «The Photographic Periodic Table of the Elements». periodictable.com.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Seaborgio» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.