Laboratori Nacional Lawrence Livermore
El Laboratori Nacional Lawrence Livermore (en inglés: Lawrence Livermore National Laboratory, LLNL) és un centre de desenroll i investigació finançat en fondos federals dels Estats Units (FFRDC per les seues sigles en anglés) que va ser fundat en 1952 per l'Universitat de Califòrnia. Està finançat principalment pel Departament d'Energia. Des de l'1 d'octubre de 2007, la gestió del laboratori corre a càrrec de la societat Lawrence Livermore National Security, LLC (LLNS), constituïda per l'Universitat de Califòrnia, Bechtel, Babcock & Wilcox, URS i el Battelle Memorial Institute, ademés d'estar afiliada en Texas A&M University System. Aixina es va substituir a l'Universitat de Califòrnia com a única entitat gestora del laboratori, llabor que havia realisat des de la seua fundació 55 anys abans.
El LLNL es autodefine com "una institució principal d'investigació i desenroll per a la ciència i la tecnologia aplicades a la seguritat nacional".[1] La seua principal responsabilitat és assegurar la seguritat i fiabilitat de les armes nuclears dels Estats Units per mig de l'aplicació dels últims alvanços en ciència, ingenieria i tecnologia alvançades. El Laboratori també aplica els seus coneiximents especials i les seues capacitats multidisciplinar a la prevenció de la proliferació i l'us d'armes de destrucció massiva, reforçant la seguritat nacional i resolent atres problemes d'importància nacional per als Estats Units, en particular, en l'àmbit energètic i ambiental, per a lo que investiga en ciència bàsica i competitivitat econòmica.
El Laboratori està situat en una milla quadrada (2.6 km²) en les afores a l'est de Livermore, en Califòrnia. També opera una instalació remota de proves de 7000 acres (2832.8 ha), cridada "Site 300", situada aproximadament a Error de Lua en Módulo:ConvertirAux en la llínea 469: attempt to perform arithmetic on local 'l' (a nil value). al surest de les instalacions principals. El seu presupost anual és d'uns 1500 millons de dólars i conta en uns 7000 empleats.cita requerida
Orígens
El LLNL va ser fundat en 1952 en el nom de Lawrence Radiation Laboratory at Livermore com una filial del Laboratori de Radiació de l'Universitat de Califòrnia en Berkeley. Es pretenia estimular l'innovació i que competira en el laboratori de disseny d'armes nuclears del Laboratori Nacional dels Àlbers, Nou Mèxic, breçol del Proyecte Manhattan que va desenrollar les primeres armes nuclears. Edward Teller i Ernest O. Lawrence, director del Laboratori de Radiació de Berkeley, són considerats els cofundadores del Laboratori Livermore.
El nou laboratori estava situat en una antiga base aérea naval i estació d'entrenament en Livermore, Califòrnia. El lloc ya havia segut utilisat per a diversos proyectes del Laboratori de Radiació de l'Universitat de Califòrnia que resultaven massa grans per a la seua sèu en els tossals que dominen el campus de Berkeley, incloent un dels primers experiments sobre l'idea del confinament magnètic de reaccions termonuclears (açò és, la fusió nuclear).
E.O. Lawrence va designar a Hernert York, un antic estudiant seu de graduat de 32 anys, per a dirigir el Laboratori Livermore. Baixe la direcció de York el Laboratori tenia quatre programes principals: el Proyecte Sherwood (el Programa de Fusió Magnètica), el Proyecte Whitney (el programa de disseny d'armes), experiments de diagnòstic d'armes (tant per als Àlbers com per al Livermore) i un programa de física fonamental. York es va assegurar també de que el nou laboratori adoptara el punt de vista de E.O. Lawrence, la "gran ciència", abordant proyectes que suponien un repte en físics, químics, ingeniers i científics de la computació treballant junts en equips multidisciplinar.
Històricament, els laboratoris de Berkeley i Livermore havien tingut relacions molt estretes en proyectes d'investigació, operacions empresarials i personal. El Laboratori Livermore va ser creat inicialment com una branca del Laboratori de Berkeley. Abdós laboratoris varen ser batejats en honor de E.O. Lawrence, i el Laboratori Livermore no va ser separat administrativamente del de Berkeley fins a principis de la década de 1970. Fins al dia de hui, en els registres i documents de planificació oficials, al Lawrence Berkeley National Laboratory se li denomina "Site 100", al LLNL "Site 200" i a les instalacions remotes de proves d'este últim "Site 300".[2]
El Laboratori va passar a ser conegut com a Laboratori Lawrence Livermore en 1971.
Organisació
El Director de el LLNL està recolzat per un equip eixecutiu format pel Subdirector, el Subdirector de Ciència i Tecnologia, Directors Principals Associats i atres alts ejecituvos que gestionen àrees/funciones i que responen directament al Director del Laboratori.
Patrocinadors
El principal patrocinador de el LLNL és el Departament d'Energia/Administració de Seguritat Nuclear Nacional (DOE/NNSA), que recolza, per mig de diversos programes, els proyectes de manteniment de l'atarassana nuclear ("stockpile stewardship"), els programes alvançats de computació científica i els treballs en les àrees de seguritat global i seguritat interior. Ademés, el Laboratori porta a terme treballs d'investigació i desenroll per a atres patrocinadors del Departament de Defensa, per a atres agències federals incloent la NASA, la Comissió Reguladora Nuclear (NRC, Nuclear Regulatory Commission), l'Agència de Protecció Ambiental (Environmental Protection Agency), vàries agències estatals de Califòrnia i l'indústria privada.
Presupost
En l'any fiscal 2009 el LLNL va dispondre de casi 1.500 millons de dólars[3] per a les seues activitats d'investigació i operacions de laboratori:
Presupost de ciència i investigació (en dólars):
- National Ignition Facility - 301,1 millons
- Dissuasió nuclear (Seguritat/Fiabilitat) - 227.2 millons
- Simulació alvançada i computació - 221.9 millons
- No proliferació - 152.2 millons
- Departament de Defensa - 125.9 millons
- Ciència bàsica i aplicada - 86.6 millons
- Seguritat nacional - 83.9 millons
- Energia - 22.4 millons
Presupost d'operacions/gestió de les instalacions:
- Seguritat i defensa - 126.5 millons
- Operacions del complex - 118.2 millons
- Restauració ambiental - 27.3 millons
Directors
El director de el LLNL és nomenat per la Junta de Govern del Lawrence Livermore National Security, LLC (LLNS) i respon davant la mateixa. El Director del Laboratori també eixercix el càrrec de President de el LLNS. Als llarc de les seues 74 anys
d'història, dèu científics eminents han prestat els seus servicis com a Directors de el LLNL:
| Periodo | Director |
|---|---|
| 1952-1958 | Herbert York |
| 1958-1960 | Edward Teller |
| 1960-1961 | Harold Brown |
| 1961-1965 | John S. Foster |
| 1965-1971 | Michael M. May |
| 1971-1988 | Roger E. Batzel |
| 1988-1994 | John H. Nuckolls |
| 1994-2002 | C. Bruce Tarter |
| 2002-2006 | Michael R. Anastasio |
| 2006–2011 | George H. Miller[4] |
| 2011–2013 | Penrose C. Albright[5] |
| 2013–2014 | Bret Knapp, director en funcions[6] |
| 2014–2021 | William H. Goldstein[7] |
| 2021–actualitat | Kimberly S. Budilcita requerida |
Instalacions especials
El Laboratori és la sèu de vàries instalacions úniques i d'alguns dels més potents sistemes de computació del món, segons la llista TOP500, incloent a Blue Gene/L, l'ordenador més ràpit des de 2004 fins que l'IBM Roadrunner del Laboratori Nacional dels Àlbers ho va superar en 2008. El LLNL és líder en innovació tecnològica: des de 1978 ha rebut un total de 118 prestigiosos premis R&D 100 Awards, incloent cinc en 2007.[8]
- Laboratori de bioseguridad i nanociencia. Els investigadors apliquen alvanços en nanociencia al desenroll de noves tecnologies per a la detecció, identificació i caracterisació de patógenos biològics perillosos (virus, espores i bactèries) i toxines químiques.
- Centre per a l'espectrometria d'acceleració de massa (CAMS): desenrolla i aplica un ampli ranc de ferramentes analítiques de rajos d'ions i isòtops empleades en investigació bàsica i en el desenroll de tecnologia, dirigides a una varietat de necessitats científiques importants per al Laboratori, la comunitat universitària i la nació. El CAMS és l'instalació d'espectrometria per acceleració de massa més versàtil i productiva del món i porta a terme més de 25000 mides d'espectrometria anualment.
- Centre d'aplicacions d'Alts Explosius (HEAF) i Centre de materials energètics: equips de científics, ingeniers i tècnics s'ocupen de pràcticament tot els aspectes dels alts explosius (explosius de detonació): investigació, desenroll, proves, caracterisació de materials i proves de prestacions i seguritat. Les activitats de el HEAF donen soport al Centre de materials energètics, una instalació nacional per al desenroll i investigació d'explosius, pirotècnia i propelentes.
- Centre consultiu nacional de lliberació atmosfèrica (NARAC): és un centre nacional de respal i recursos per a la planificació, evaluació en temps real, reposta a emergències i estudis detallats d'incidents que incloguen una àmplia varietat de perills, incloent emissions atmosfèriques nuclears, radiològiques, químiques, biològiques i naturals.
- Instalació nacional d'ignició (NIF, per les seues sigles de l'anglés National Ignition Facility): este sistema làser de 192 rajos, del tamany d'un estadi, serà usat per a comprimir objectius de fusió fins a les condicions necessàries per a la fusió termonuclear. Els experiments en el NIF estudiaran processos físics i condicions que solament existixen en l'interior d'estreles i d'explosions d'armes nuclears.
- Superblock: esta instalació especial d'alta seguritat alberga equipament modern per a l'investigació i proves d'ingenieria de materials nuclears i és el lloc a on es desenrollen l'investigacions sobre el plutoni i sobre l'urani molt enriquit.
- Instalació de simulació de teraescala: alberga dos dels més potents ordenadors del món, AC Purple i Blue Gene/L. Este últim ha ocupat la primera posició de la llista Top500 des de novembre de 2004; el sistema actual conseguix unes prestacions en el test de Linpack de 478.2 TFlops/s (teraflops, un trilló d'operacions punt flotant per segon).
- Làser Titan: es tracta d'un làser de polsos de molt curta duració, de l'orde de nanosegundos i per baix de picosegundos, en centenars de juliol d'energia en cada raig. Este làser de petawatios s'usa per a una série d'experiments en física d'alta densitat d'energia, incloent la ciència de l'ignició ràpida per a energia de fusió per confinament inercial.
Referències
- ↑ «Missions & Programs». Lawrence Livermore National Laboratory. Consultat el 19 de març de 2008.
- ↑ "Science and Technology Review (September 1998)"«A Short History of the Laboratory at Livermore».Consultat el 20 de maig de 2008.
- ↑ «FY2009 LLNL Annual Report». Archivat des d'el original, el 27 de maig de 2010. Consultat el 6 de març de 2011.
- ↑ «George Miller to retire as Laboratory director». Lawrence Livermore National Laboratory. Consultat el 14 de decembre de 2022.
- ↑ «Livermore Lab director named». Universitat de Califòrnia. Archivat des d'el original, el 5 de novembre de 2011.
- ↑ «[1]». Consultat el 14 de decembre de 2022.
- ↑ «William H. Goldstein named director of LLNL». Lawrence Livermore National Laboratory. Archivat des d'el original, el 5 d'abril de 2014. Consultat el 14 de decembre de 2022.
- ↑ «R&D 2007 Award Index of Winners». R&D Technologies & Strategies for Research & Development. Consultat el 20 de maig de 2008.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Laboratorio Nacional Lawrence Livermore» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.