Anar al contingut

Anatomia de les aus

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anatomia de les aus
Anatomia d'un au típica.

L'anatomia de les aus, incloent la seua fisiologia, mostra moltes adaptacions úniques destinades, la majoria, a assegurar la capacitat de volar. Les aus han evolucionat fins a posseir un sistema esquelètic i muscular llauger i potent que, junt en els sistemes circulatori i respiratori, les fa capaços de desenrollar una oxigenaació i activitat metabòlica molt altes, i en això conseguir la suficient energia per a volar. El desenroll del pico ha condicionat l'evolució d'un sistema digestiu especialment adaptat.

Sistema esquelètic

L'esquelet de les aus està altament adaptat per al vol. És de pes extremadament llauger pero suficientment fort com per a soportar l'estrés de l'envolament, el vol i l'aterrisage. Una adaptació clau és la fusió d'oss en una única ossificació, tal com el pigóstilo a partir de les últimes vèrtebres cabals. Per açò, les aus solen tindre un menor número d'ossos que atres vertebrats terrestres. També carixen de dents o de mandíbula, i en el seu lloc tenen un pico, que és moltíssim més llauger. El pic de moltes aus recent naixcudes tenen un dent d'ou, el qual facilita la seua eixida del ou amniótico.

Les aus tenen molts ossos que són buits en tirants o arbotantes entrecreuats per a donar fortalea estructural. El número d'ossos buits varia entre les espècies, encara que les grans aus planeadoras tendixen a tindre el major número. Els sacs aéreus respiratoris a sovint formen bojaques dins dels ossos semihuecos de l'esquelet de les aus. Algunes aus no voladoras com els pingüís i els esturços tenen ossos sòlits solament, evidenciant per demés la relació entre el vol i l'adaptació dels ossos buits.

Les aus tenen ademés més vèrtebres cervicals (coll) que molts atres animals; la majoria té un coll altament flexible consistent de 13 a 25 vèrtebres. Les aus són els únics animals vertebrats que tenen fusionades les clavícules (la fúrcula o os de la sòrt) o un esternó quillado. La quilla de l'esternó servix com a lloc d'unió dels músculs usats per al vol, o similarment els usats per a nadar pels pingüins. De nou, les aus no voladoras, com els esturços, que no tenen músculs pectorals altament desenrollats, carixen de quilla en l'esternó. És d'observar que les aus nadadores tenen un esternó ampli, les que caminen ho tenen llarc o alt i, les que volen, ho tenen de casi de la mateixa altura que amplitut.[1]

1. Cràneu
2. Vèrtebres cervicals
3. Fúrcula (clavícules)
4. Coracoides
5. Processos uncinados de costelles
6. Quilla
7. Ròtula
8. Tarsometatarso
9. Dits
10. Tébea (tibiotarso)
11. Peroné (o fíbula)
12. Fèmur
13. Ísquion (os innominado)
14. Pubis (os innominado)
 15. Ilion (os innominado)
16. Vèrtebres cabals
17. Pigóstilo
18. Sinsacro
19. Escàpula
20. Vèrtebres lumbars
21. Húmer
22. Cúbito (o ulna)
23. Ràdio
24. Carpometacarpo
25. Tercer dit
26. Segon dit
27. Álula (primer dit)


Les aus tenen processos uncinados sobre les costelles. Estes són extensions òssees ganchudas que ajuden a enfortir la caixa toràcica en superpondre's en la costella situada posterior. Esta característica es troba també en el reptil tuatara (Sphenodon). També tenen una pelvis tetrarradiada molt allargada com en alguns reptils. Hi ha fusió extensa de les vèrtebres del tronc aixina com fusió en la cintura pectoral. Tenen un cràneu diápsido com en els reptils en fosses prelagrimales (present en alguns reptils). El cràneu té un sol còndil occipital.[2]

Composició esquelètica

Estructura de l'extremitat posterior dreta d'un au del gènero Porphyrio per a mostrar les escates reptilianas que posseïx:
1. Dit atrasser.
2. Dit intern.
3. Dit mig.
4. Dit extern.
5. Escamas.
6. Escamas reticulades.

El cràneu consistix de quatre ossos majors: frontal (superior en el cap), parietal (posterior en el cap), premaxilar i nassal (pico superior) i mandíbula (pico inferior). El cràneu d'un au normal sol pesar al voltant de 1% del total de pes corporal de l'au. La columna vertebral consistix de vèrtebres, i es dividix en tres seccions: cervical (13 a 16, en el coll), sinsacro (vèrtebres fusionades de l'esquena, també fusionades a les caderes o pelvis), i el pigostilo (coa).

El pit consistix de fúrcula (os de la sòrt) i coracoide (os del coll), els quals junts en l'escàpula (vore avall), formen la cintura pectoral. Els costats del pit estan formats per les costelles, les que s'articulen a l'esternó (en la llínea mija del pit). El muscle consistix de l'escàpula (omóplato), coracoide (mencionat abans en el pit), i el húmer (braç superior). El húmer s'articula en el radi i el cúbito (braç anterior) per a formar el colze. El carp i el metacarp formen la "nina" i la "mà" de l'au, i els dits s'usen junts. Els ossos en l'ala són extremadament llaugers de modo que l'au pot volar més fàcilment.

Les caderes consistixen de la pelvis que inclou tres ossos majors: ilion (cadera superior), ísquion (costats de la cadera) i pubis (front de la cadera obert). Estos estan fusionats en un solament (l'os innominado). Els ossos innominados són significatius evolutivament en que permeten a l'au posar els ous. Es junten en l'acetàbul, la cavitat a on s'articula el fèmur, el qual és el primer os de l'extremitat posterior.

En la part superior de la pata es troba el fèmur. En l'articulació del genoll, el fèmur es conecta en el tibiotarso (canilla) i la fíbula o peroné (os lateral de la cama inferior). el tarsometatarso forma la porció inferior de la pata, i en la zona distal s'articulen els dits. Els ossos de les pates de les aus són els més pesats del seu cos, contribuïxen a un centre de gravetat baix. Açò ajuda al vol. L'esquelet d'un au comprén solament prop de 5 % del pes corporal.

Els peus o pates de les aus són classificats com anisodàctils, zigodàctils, sindàctils o pamprodàctils.[3]

Tipos de cràneus

Es troben tres tipos principals de cràneu, segons l'estructura dels seus ossos:

  • Esquizognato: el vómer més chicotet i soldat completament; els maxilopalatinos no apleguen a la llínea sagital del paladar mai; els palatinos i els pterigoides s'articulen en el parasfenoides.
  • Desmognato: el vómer és molt chicotet i està soldat; els maxilopalatinos apleguen a la llínea mija i freqüentment estan soldats; de la mateixa manera que el cràneu esquizognato, els palatinos i els pterigoides s'articulen en el parasfenoides.
  • Egitognato: el vómer és més ample que llarc, i està soldat en l'extrem. Els maxilopalatinos estan separats.

Tipos de picos

A grans traces, es poden distinguir dotze tipos de picos:

  • Acutirrostro. és un pic dur i molt apuntat. Present principalment en els pardals carpinteros.
  • Anseroideo: la mandíbula superior està molt desenrollada i posseïx una espècie d'ungla en l'extrem. La mandíbula inferior és plana. Es troba en ànets, oques i és útil per a filtrar el cieno o per a arrancar el herba.
  • Aquilino: és un pic fort que posseïx un gancho agut en la mandíbula superior que descolla de la mandíbula. És típic d'aus carnívores, com els falconiformes.
  • Conirrostro: és un pic curt pero abultat, aixina com fort i apuntat. Es troba principalment en aus granívoras.
  • Corvuno: és un pic llarc en les mandíbules globosas. Són típics d'aus omnívoras, com els cuervos comuns (Corvus corax).
  • Cultirrostro: és un pic fort, en forma d'estilet. Eixemples: avetoros i avetorillos.
  • Dentirrostro: és un pic fort, ganchudo i llarc.
  • Escolopáceo: és un pic llarc, fi i flexible. És principalment útil per a rastrejar per zones de fanc o fango. Eixemple: agulla colinegra.
  • Fisirrostro: és un pic molt chicotet, encara que associat a unes grans fauces. Estan especialment adaptats per a alimentar-se en vol. Eixemple: canastera (Glareola pratincola).
  • Gallináceo: és un pic fort i curt, l'extrem del qual acaba en un con. Eixemple: Gallus gallus.
  • Laroideo: és un pic fort en forma de gancho en l'extrem. Eixemple: albatros.
  • Tenuirrostro: és un pic en forma de pinça que posseïx les mandíbules fines i equilibrades. És habitual en aus insectívores.

Tipos de peus

Alguns eixemples dels tipos de peus en les aus.

Es distinguixen de forma física sèt tipos de peus:

  • Anisodàctil: el dit I està dirigit caudalment.
  • Anseroideo: el peu té tres dits cap a davant units per una membrana. El dit I està dirigit cap a arrere.
  • Esteganópodo: el peu té els quatre dits units per una membrana.
  • Lobulado: els dits posseïxen membranes pròpies i independents.
  • Pamprodàctil: els quatre dits del peu estan dirigits cap a davant.
  • Sindàctil: el dit de l'extrem del peu està unit al mig fins a la penúltima falange.
  • Zigodàctil: dos dits estan dirigits cap a davant i els atres dos cap a arrere.

Notes i referències

  1. ↑ Ayhan Duezler, Ozcan Ozgel, Nejdet Dursun (2006) Morphometric Analysis of the Sternum in Avian Species. Turk. J. Vet. Anim. Sci. 30:311-314
  2. ↑ Wing, Leonard W. (1956) Natural History of Birds. The Ronald Press Company. [1]
  3. ↑ Proctor, N.S. and P.J. Lynch (1993). Manual of ornithology: avian structure and function, Yale Univ. Press, New Haven.

Bibliografia

Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Anatomia_de_les_aus&oldid=1485682»