Alfarería en la província de Conca

l'alfarería en la província de Conca (Espanya), en un precedent que el tesor arqueològic situa en diverses etapes de l'antiguetat, i en especial en la ceràmica ibèrica, va desenrollar des del XIII una indústria artesanal de tipo familiar de caràcter utilitari i funcional, senzilla factura i tecnologies molt primitives. Indústria que ya en el XVIII va quedar registrada en el Catastre d'Ensenar (1752) i en les Memòries polítiques i econòmiques d'Eugenio Larruga (1792); menció que més vesprada censarien Sebastián Miñano en el Diccionari geogràfic-estadístic d'Espanya i Portugal (1826 i 1829) i Pascual Madoz en el Diccionari geogràfic-estadístic-històric (1846-1850).

Cànter de Priego, en la seua tradicional decoració diametral. Peça obra de Julián Parra, alfarero del sigle XX, exposta en el Museu de Ceràmica Nacional (Chinchilla de Montearagón), en Albacete.

Centres alfareros

Els tres focs alfareros de reconeguda personalitat i àmplia producció es troben en Mota del Cuervo, Priego i Conca capital.

Conca (barri de sant Antón)

Vista de l'alfar de Pedro Mercedes en el caixco del barri de Sant Antón de Conca.

Ya en el XVIII va quedar registrada en el Catastre d'Ensenar (1752) l'activitat de sèt alfares en la ciutat, tots ells pertanyents a convertos de monges que les arrendaven a artesans de l'agrane inquilins de l'alfar. Pero encara en anterioritat s'ha documentat arqueológicament l'existència d'un alfar en la part més alta de la ciutat, segons figura en la memòria de l'arqueòlec Manuel Osuna i de les seues excavacions en el castell de Conca i en els terrenys ocupats despuix pel Parador. El alfar queda datat en el primer quarto del sigle xvii, i possiblement pertanyent al Tribunal del Sant Ofici, en eixe periodo instalat en dit castell. Entre l'abundant material trobat, es varen estudiar unes trescentes peces en traça de vidriado plumbífero i vidriado estannífero blanc decorat en vert i en blau, indistintament. Des de la segona mitat del sigle xx, la producció i l'innovació han segut en cert modo acaparades per la figura del ceramista Pedro Mercedes, alfarero des de la seua infància, i el seu fill Tomás. Sobre el producte alfarero conquense més popular, és des de fa un sigle el torico, un model de botija ornamental eleborado per l'unió de 16 parts, de les que solament quatre s'han fet en el torne: el cos, el cap, el torra i la boca en pitorro; el restant, banyes, orelles, morro, ulls, papada i pates, es fan a mà. Els models antics, més semblats als verracos ibèrics, s'han transformat en el temps en figures més esveltes i estilisades.

Mota del Cuervo

Una de les senyes d'identitat de la ceràmica popular de Mota del Cuervo és la de haver segut tradicionalment feta per dònes, fabricant sense canvis durant sigles peces essencials de l'alfarería d'aigua. Instalades en el barri de l'Arraval, les popularment conegudes com cantareras, montaven el alfar en la pròpia vivenda, treballant les peces en la roda de creus, un dels més primitius tipos de torne alfarero, i elaborant-les inicialment en la tècnica del urdido.

El historiadora i etnógrafa Natacha Seseña, en les seues monografies i estudis dedicats a l'alfarería local, explica que, encara en el XX, l'argila procedia de jaciments en el propi terme municipal i es transportava en cavalleries a la casa-alfar de cada cantarera. En 1967, una càrrega de trenta espuertes costava cent cinquanta pessetes. L'argila es martafallava en el carrer, davant la casa, o en els patis, i es deixava reposar dotze hores, dissolta en chicotets pilones d'aigua. No era necessari batre ni colar la pasta resultant; bastava en amasarla i chafar-la, i retirar manualment les seues impurees (pidrecitas o restants vegetals).

Image històrica d'un forn alfarero de Mota del Cuervo.

Especialment valiós, en l'aspecte etnogràfic i comparatiu en atres focs de alfarería feta per dònes, era el treball en els chicotets tornos, l'altura dels quals de 40 cm. obligava a l'alfarera "a treballar inclinada, pero no de genolls com ocorre en Pereruela i Moure-vos", coneguts enclavaments zamoranos. Seseña descriu estos tornos en "dos aspes o creus paraleles subjectes entre sí per quatre refillols que encaixen en l'eix o fuset". Despuix del delicat i habilidós urdido inicial, aplegat el moment de fer la boca de càtars i tinajas, el rodell es comportava com un verdader torne. L'acabament del "caixco" de la peça (casi sempre cànters de divers tamany) es feya en dos fases, en un breu periodo de secat entre abdós, dedicant la segona al raer o poliment de la peça i al llustre final en draps de tela mullada. Com en molts atres focs de alfarería feta per dònes, el transport de l'argila, la cochura de les peces en els forns i la venda, eren capítuls reservats als hòmens, que d'esta forma acaparaven cert estatus de poder i economia. Una senya concreta sobre este eixemple d'explotació era el cridat cobro de la poya (sic), "és dir, que dels doscents cinquanta cànters de l'hornada, el forner es queda en nou, ademés de les cinc pessetes per enhornar i atres dèu per desenhornar". La calitat i resistència de la producció alfarera moteña, i en especial els seus cànters, tinajes i colaores, varen difondre el seu us per tota La Mancha, en punts de venda tradicionals en Camp de Criptana, Conca capital, i inclús algunes localitats de la província de Jaén. En ple centre del «Barri de les Cantarerías», arraval d'orige mudéjar, es troba el Museu de Alfarería inaugurat en agost de 2009. Junt a ell pot visitar-se el forn alfarero de “la Conce”, l'únic conservat en Mota del Cuervo.

Priego

Fàcilment reconeixible per la decoració en òxit de ferro de singulars motius, casi sempre sense vidriar, l'alfarería de Priego, localitat situada al nort de la província, va quedar registrada per Larruga, que menciona l'existència d'una fàbrica d'escurada ordinària, i per Miñano que anota vàries fàbriques de vidriado. Eixa singularitat decorativa mencionada destaca per la seua similitut en la ceràmica ibèrica i les peces conservades en el M.A.N., en Madrit, tant per l'ocupació d'almagre com per la semblança dels motius dibuixats.

Són característiques de la fabricació, el machadado i triturado de les argila en un rodell de pedra arrastrat per una cavalleria, com en les eres; i en lo decoratiu, l'ajuda d'un cucurucho de paper -com en pasticeria-, tasca delicada realisada per les dònes. Entre les peces més característiques estan els cànters ovoides en decoració circular concèntrica i factura de baste, i les botiges 'de hivern' totalment vidriados, ben brodeu-vos com els de Conca capital, o els més típics, cridats de gajos. També hi ha producció de botijería blanca sense vidriar (o d'estiu), ademés d'atres peces singulars com els caloríferos (similars als toneles ibèrics), i alfarería tradicional de búcars, bebederos, olles, orzas, botiges de sega i de aiguardent, progressivament substituïda per peces decoratives.

Atres alfares documentats

Pot completara el mapa dels alfares conquenses en la menció de alfares ya extinguits en Moya, Campillo de Altobuey o Barchín del Clot,

Aixina mateix, en la llista de alfareros i ceramistas actius en el primer quarto del XXI, poden anotar-se els noms d'Adrián Navarro i Rubén, Luis del Castell, Fernando Alcalde, Tomás Bustamante “Bux”, Antonio Hernansanz, o Fernando Moya. entre uns atres.

Bibliografia

• Sempere, Emilio (2022). La ceràmica de Conca (en ES), Diputació provincial de Conca. Incluído en "Notícies Adobe nº 53. Equip Adobe.

• Seseña, Natacha (1976). Fancs i escurades d'Espanya (en ES), Madrit, Prensa Espanyola, p. 43. ISBN 84-2870-402-3.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFSeseña1997">Seseña (1997). Cacharrería popular (en ES), Madrit: Aliança Editorial, pp. 152-155. ISBN 84-206-4255-X.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFVossen1975">Vossen (1975). Guia dels alfares d'Espanya, Madrit, Editora Nacional.