Alfarería en la província de Zamora
l'alfarería en la província de Zamora (Espanya) remonta l'antiguetat del seu orige a peces de l'Edat del Bronze com les de l'aixovar campaniforme de Villabuena del Pont, conservades en el Museu de Zamora. De periodos més recents queden mostres en les coleccions de ceràmica del Museu Etnogràfic de Castella i Lleó, també en la capital zamorana. El desenroll d'esta indústria artesanal de tipo familiar de caràcter utilitari i funcional, senzilla factura i tecnologies molt primitives, serà documentat ya a partir del sigle xviii en els registres del Catastre d'Ensenar (1752) i en les Memòries polítiques i econòmiques d'Eugenio Larruga (1792); menció que més vesprada censarien Sebastián Miñano en el Diccionari geogràfic-estadístic d'Espanya i Portugal (1826 i 1829) i Pascual Madoz en el Diccionari geogràfic-estadístic-històric (1846-1850).[1]
Centres alfareros
[editar | editar còdic]Localisats en les comarques del Alliste i el Sayago, els principals focs alfareros es troben en Moure-vos i Pereruela (els dos en major tradició i personalitat), ademés d'atres menors en Carbellino, Cibanal,[2] Molgues del Pa, Bou, Venialbo i Zamora capital.[3] L'especial interés etnogràfic d'estos tallers artesans es deu a les seues tècniques rudimentàries:[4]
- triturado de les argiles en sec
- escassa o nula preparació de la pasta de fanc
- primitiu torne baix de creu
- forns excavats en el sol (fins a la segona mitat del sigle xx)
- obrador dins de la pròpia vivenda
- dònes alfareras
El historiadora i etnógrafa Natacha Seseña i l'Equip Adobe, en les seues monografies i estudis dedicats a l'alfarería provincial,[4] mencionen alfares zamoranos desapareguts en Benavente, Carbellino de Sayago, Cibanal, La Gaveta del Vi, Fornillos de Fermoselle, Junquera de Tera, Molgues del Pa, La Perdigana i Venialbo.[4]
Moure-vos
[editar | editar còdic]
Propenc a la ralla portuguesa, este poble va ser catalogat en les estadístiques del Madoz com a localitat dedicada a l'indústria alfarera. Encara en 1958 se censaven en ell 25 alfareras (número que ya en 1973 s'havia reduït a dèu).[6][7] En molts punts de semblança en el foc de Pereruela, la cacharrería de Moure-vos -a pesar de no estar vidriada- s'ha considera de més fina factura, destacant «per les tonalitats dorades del fanc i l'elegància i gràcia de les seues formes».[8] Encara que primitivament casi tota la producció era de peces per a aigua, també s'han fabricat forns de pa.[9]
Pereruela
[editar | editar còdic].JPG){kind=link}
Com en Moure-vos, la senya d'identitat emblemàtica de la ceràmica popular de Pereruela és la de haver segut tradicionalment feta per dònes,[10] fabricant sense canvis durant sigles peces essencials de l'alfarería d'aigua i de la de fòc.[7] Els primers estudis en valor etnogràfic daten de 1954 i es deuen a Luis Cortés,[11] en les seues visites a Pereruela i després a Moure-vos.[12] Del seu contacte en les alfareras anota les primeres descripcions sobre les seues tècniques i modo de treball en la pròpia vivenda, l'us de la roda de creus, un dels més primitius tipos de torne alfarero, i l'arcaica tècnica del urdido, descrivint el treball en els chicotets tornos, l'altura dels quals de 35 a 40 cm. obligava a l'alfarera "a treballar de genolls", mentres ho movia en la mà esquerra.[13][14]
Encara en la segona mitat del sigle xx (1973) treballaven en este poble dèu cacharreras, seguint la transmissió de l'ofici de mares a filles, que s'iniciaven ya en tretze anys fent taps d'olles ademés de preparar la pasta de fanc. La producció de cazuelas -molt apreciades per la calitat de les argila de la zona riques en cuarzo i mica- i olles aumentava en abril i maig, casi desapareixent durant l'estiu perque les dònes tenien que ajudar en les llabors agrícoles. Tornava a incrementar-se la producció en novembre i decembre per a l'elaboració dels "banys per a la matança".[10]
En el repertori de peces destaquen les cazuelas "asaderas" (redones o allargades) i les grans per a bodes; els "cañadones" per a guardar llet, els "banys" i els barreñones; els "bolgocheros" o asadores de castanyes; olles i "gorcs a tiesto"; els dos tipos més usats de cànter, el lobulado doble i la barrila, i la cantarilla en una sola torra.
També anota Seseña que en Pereruela es varen fabricar durant anys els cresols per a la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre i per als plateros de Salamanca, Ciutat Rodrigo i Sevilla.[13]
Carbellino
[editar | editar còdic]Ya resenyats per Madoz, els alfares d'escurada basta es trobaven en el barri del Humilladero, en la seua majoria dònes cantareras dedicades a produir peces per al aigua,[7] i seguint processos d'elaboració al urdido com en Pereruela i en un fanc del color dels de Moure-vos.[4] Famoses va ser la calitat de les cazuelas i olles de Carbellino, cantades per coples populars.[10]
Molgues del Pa
[editar | editar còdic]També en esta localitat va estar en mans de dònes,[6] i sobre l'elaboració d'olles queda notícia de la seua exportació en el País Vasc, a on se'ls donava una coberta blanca d'estany para impermeabilizar l'interior.[15]
Bou
[editar | editar còdic]Mencionada en les guies de Natacha Seseña i l'Equip Adobe,[16] l'activitat de alfareros i ceramistas en esta localitat
ha segut objecte d'alguns estudis específics i per la seua proyecció en l'àmbit provincial.[17]
Zamora
[editar | editar còdic]
Especial arraïlada alfarero va tindre en esta capital el barri d'Olivares, en el que va haver tosca elaboració de peces vidriadas en blanc i en poc estany i una decoració impersonal imitant les escurades talaveranas.[4]
En la capital zamorana se seguix celebrant la fira anual de alfareros en la segona quinzena del més de juny.[18]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Seseña, 1997, pp. 47-49 (bibliografia).
- ↑ «Cibanal». pueblosdesayago.com. Consultat el 19 de març de 2022.
- ↑ Vossen, 1997, p. 269.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Seseña, 1997, p. 163.
- ↑ (2005) Museu de ceràmica nacional. Peces de alfarería de tota Espanya, Albacete, Museu de Ceràmica Nacional. Chinchilla de Montearagón, p. 178. ISBN 84-609-5626-1.
- ↑ 6,0 6,1 Seseña, 1997, p. 167.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 Vossen, 1997, p. 272.
- ↑ Seseña, 1997, p. 169.
- ↑ «Moure-vos d'Alliste lluita per la supervivència de la seua alfarería» (en es). Consultat el 20 de març de 2022.
- ↑ 10,0 10,1 10,2 Seseña, 1997, p. 165.
- ↑ «L'alfarería en Pereruela». gredos.usal.és. Consultat el 20 de març de 2022.
- ↑ «Els estudis de alfarería popular en Castella i Lleó (1)». Revista de Folklore nº 381. Consultat el 19 de decembre de 2015.
- ↑ 13,0 13,1 Seseña, 1997, p. 166.
- ↑ «Alfarería popular espanyola» (en es). Consultat el 06 de febrer de 2021.
- ↑ Abraham Rubio Celada. «Ceràmica de Zamora». espanafascinante.com. Consultat el 18 de març de 2022.
- ↑ Seseña, 1997, p. 164.
- ↑ (1987) Diputació de Zamora i Casa Municipal de Cultura "Gonzalez Dellà" (ed.). Alfarería popular de Bou (Zamora). i Asunción Limpo i Llofriú (1987). Institut d'Estudis Zamoranos "Florián de Ocampo" (ed.). Alfarería popular de Bou (Zamora).
- ↑ «Fira de la Ceràmica i Alfarería de Zamora». laopiniondezamora.és. Consultat el 18 de març de 2022.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- «Alfarería femenina en Moure-vos».Consultat el 12 de setembre de 2012.
- Cortés Vázquez (1987). Alfarería Popular del Regne de León, Salamanca, Ed. Cervantes. ISBN 84-856-6428-0.
- Seseña, Natacha (1976). Fancs i escurades d'Espanya (en ES), Madrit, Prensa Espanyola. ISBN 84-2870-402-3.
- (1997) Cacharrería popular (en ES), Madrit: Aliança Editorial. ISBN 84-206-4255-X.
- (1975) Guia dels alfares d'Espanya, Madrit, Editora Nacional.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Alfarería en la provincia de Zamora» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.