Anar al contingut

Alfarería en la província de Jaén

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Gerra decorada en verda i manganeso datada en els sigles XII-XIII, trobada en Venda del Pla de Geolit, Mengíbar.

l'alfarería en la província de Jaén (Espanya) remonta la seua antiguetat al material arqueològic recollit en la zona, en un important capítul procedent de la ceràmica andalusí. Esta indústria artesanal va tindre la seua continuïtat en varis focs alfareros principals, com els d'Andujar, Bailén i Úbeda, documentats ya a partir del sigle xviii en els registres del Catastre d'Ensenar (1752) i en les Memòries polítiques i econòmiques d'Eugenio Larruga (1792); menció que més vesprada censarien Sebastián Miñano en el Diccionari geogràfic-estadístic d'Espanya i Portugal (1826 i 1829) i Pascual Madoz en el Diccionari geogràfic-estadístic-històric (1846-1850).[1]

Centres alfareros

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Alfarería i ceràmica d'Úbeda exposta en la Fira de Valladolit de l'any 2017.

Ademés de l'activitat alfarera documentada en Alcalà la Real, Arjonilla, Martos o la capital jienense, destaquen en esta província els focs històrics d'Andújar, Bailén i Úbeda.[2][3]

Bailén

[editar | editar còdic]

La producció alfarera en Bailén -icónicament representada en l'escut de la ciutat- va vindre determinada, com explica Natacha Seseña en la seua enciclopèdia de Cacharrería popular,[4] per tres factors confluyentes: la fusta dels olivares, base històrica del combustible usat en els forns, el alcohol de full procedent de les mines de plom de Linares, i la terra blanca duta del Viso del Marqués, imprescindible per als engobes.[4]

En 1935 es varen censar en esta localitat 44 alfares, la mitat d'ells dedicats a l'elaboració de cacharros i el restant a la teixiria. Es manté esta última indústria estesa a atres produccions ceràmiques, i en molt menor grau continua l'activitat alfarera tradicional: elaboració de plats, orzas, lebrillos i cànters, en eixida al comerç turístic. Especialment característica es considera l'orza baezana de quatre torres i la seua influència en peces similars de La Taca i el restant d'Andalusia.[5]

Andújar

[editar | editar còdic]

Més allà de la producció de ceràmica isturgitana datada en museus i repertoris arqueològics des de el I, l'alfarería d'esta localitat -estèticament relacionada en la de Triana-, ha generat peces tan populars com els silbatos de fanc coneguts com els chiulets de Andujar o l'esvelta gerra grotesca.[6] Els manuals d'etnografia citen també peces singulars com la gerra d'estudiant (o de quatre picos), tradicionalment decorada en l'image de la patrona de la ciutat; i en el capítul de la cacharrería útil, les alcuzes (o "pots de vinagre"), especieros, botijes, gerros de torres, chocolateras, gorcs "cuajaderas", o chicotets joguets de fanc (cacharritos) la producció del qual més antiga ha entrat en la categoria de peça de museu.[7]

La mencionada gerra de quatre picos, molt similar a la talla trianera i atres models andalusíes d'alcarraza (com la gerra de La Rambla (Còrdova) o les almeriense de Vora) tenen precedents pintats per Diego Velázquez, Zurbarán i Meléndez, en el Sigle d'Or de la pintura del barroc espanyol.[7]

Germana de l'alfarería tradicional andujareña és la produïda en Arjonilla, en varis tallers oberts encara a finals del sigle vint.[8]

Úbeda

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Font monumental en Jaén, dedicada als quatre elements, obra del alfarero i escultor Paco Tito.

La tradició alfarera morisca de l'arraval de Sant Millán (l'actual carrer Valéncia va ser abans carrer dels Alfareros, que desembocava en la plaça dels Olleros), prosperaria en els més de cent cinquanta tallers de mestres agranar-vos censats a principis del sigle xx, i de la producció -ya desapareguda- de tinajes d'oli para fins a 400 arrovas, mencionades per Madoz en 1849.[9]

Des de la segona mitat del sigle xx la producció més notòria en esta localitat queda aglutinada pels tallers de la saga familiar del alfarero [[Pablo Martínez Padilla|Pablo Martínez Padilla l'alfarería en la provincia de Jaén]],[10] representada pels seus fills Paco i Juan, i els fills d'abdós.[11] Sengles germans han reunit les seues coleccions familiars en instalacions museístiques de la localitat.[12][13]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Seseña, 1997, pp. 47-49 (bibliografia).
  2. ↑ (2005) Museu de ceràmica nacional. Peces de alfarería de tota Espanya, Albacete, Museu de Ceràmica Nacional. Chinchilla de Montearagón, p. 136. ISBN 84-609-5626-1.
  3. ↑ Vossen, 1997, pp. 149-156.
  4. ↑ 4,0 4,1 Seseña, 1997, p. 309.
  5. ↑ Seseña, 1997, p. 310.
  6. ↑ Seseña, 1997, p. 311.
  7. ↑ 7,0 7,1 Seseña, 1997, p. 312.
  8. ↑ «Alfarería tradicional en Arjonilla». historiadearjonilla.blogspot. Consultat el 24 de de 2022.
  9. ↑ Seseña, 1997, p. 313.
  10. ↑ <cite style="font-style:normal" id="CITAREFCarretero Pérez1984">Carretero Pérez (1984). Ceràmica popular d'Andalusia (en és), Madrit: Editora Nacional, p. 92. OCLC 14378286. ISBN 8427606486.
  11. ↑ «Peces en el Museu d'Arts i Costums Populars de Sevilla». ceres.mcu.és. Consultat el 24 de de 2022.
  12. ↑ «Museu de alfarería Paco Tito, Úbeda». juntadeandalucia.és. Consultat el 24 de de 2022.
  13. ↑ «Alfar Pablo Tito». artesanosubeda.com. Consultat el 24 de de 2022.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • (1976) Fancs i escurades d'Espanya (en ES), Madrit, Prensa Espanyola. ISBN 84-2870-402-3.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFSeseña1997">Seseña (1997). Cacharrería popular (en ES), Madrit: Aliança Editorial. ISBN 84-206-4255-X.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFVossen1975">Vossen (1975). Guia dels alfares d'Espanya, Madrit, Editora Nacional.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Alfarería_en_la_província_de_Jaén&oldid=1360612»