Aforcat, arrastrat i descuartisat

Aforcat, arrastrat i descuartizado, en anglés Hanged, drawn and quartered, va ser un tipo d'eixecució implantat en Anglaterra des de 1351 a els qui eren trobats culpables d'alta traïció. El castic va ser registrat per primera volta durant el regnat del rei Enrique III (1216-1272) i del seu successor, Eduardo I (1272-1307). Els convictes eren nugats i arrastrats per un cavall fins al lloc de l'eixecució; una volta allí, eren aforcats (casi fins al punt de mort), emasculados, eviscerados, decapitats i descuartizados (tallats en quatre parts). A sovint, els seus restants eren exhibits en llocs importants, com el pont de Londres. Per raons de «decència pública», les dònes condenades per alta traïció eren, en canvi, cremades en la foguera.

Aforcat, arrastrat i descuartisat

Representació de l'eixecució de Guy Fawkes per Claes Jansz Visscher; en el gravat pot observar-se cóm els hòmens són arrastrats per cavalls, mentres el populacho observa i es divertix davant la presència de dit acte. Aixina mateix, s'observen fogueras a on els cossos són cuits, l'horca i el lloc a on el cos és descuartizado pels verducs.

La severitat de la sentència era medida d'acort a la serietat del crim. Ya que es tractava d'un atac a l'autoritat del monarca, l'alta traïció era considerada un acte suficientment deplorable per a demandar la forma més extrema de castic. Per això, si ben alguns convictes varen conseguir la conmutación de la pena i varen sofrir un final menys ignominioso, durant varis sigles molts hòmens trobats culpables d'alta traïció varen sofrir esta pena màxima. Molts personages famosos varen ser objecte d'este castic, com els més de cent sacerdots catòlics anglesos eixecutats en Tyburn. Les persones involucrades en complots religiosos, com la Conspiració de la pólvora, varen ser eixecutades, aixina com alguns regicidas que varen participar en la sentència a mort del rei Carlos I. Durant la Rebelió de Monmouth de 1685, varis centenars de rebels varen ser eixecutats en menys d'un més.

Encara que la llei del Parlament d'Anglaterra que definia el delicte d'alta traïció es manté en els estatuts del Regne Unit, durant un llarc periodo de reforma llegal en el XIX, la sentència de hanged, drawn and quartered va ser substituïda per una atra forma d'eixecució: ser arrastrat, aforcat fins a la mort i decapitat i descuartizado de manera pòstuma, encara que este castic també va quedar obsolet en Anglaterra en 1870. Finalment, la pena de mort per traïció va ser abolida en 1998.

Traïció en Anglaterra

Ilustrat en la Chronica Majora de Mateo de París, William de Marisc és arrastrat a la seua eixecució nugat al llom d'un cavall.

Durant la plenitut de l'Edat Mija, els culpables de traïció en Anglaterra eren castigats de vàries formes, incloent ser arrastrats i penjats. En el XII, es varen introduir atres penes més brutals, tals com el desentrañamiento, la mort en la foguera, la decapitació i el desmembramiento.

El croniste contemporàneu anglés Matthew Paris va descriure cóm en 1238 «un home armat, un home en certa educació (armiger literatus)» va intentar assessinar a Enrique III d'Anglaterra. La seua història explica en detalle cóm va ser eixecutat: «Va ser arrastrat, decapitat i despuix el seu cos va ser partit en tres parts: cada part va ser despuix arrastrada pels carrers d'una de les principals ciutats d'Anglaterra i, finalment, penjada en una horca usada per als lladres». L'assessí va ser presuntament enviat per William de Marisc, un forajido que alguns anys abans havia assessinat a un home baix protecció real abans d'escapar a l'illa de Lundy. De Marisc va ser capturat en 1242 i, segons órdens del rei Enrique, va ser arrastrat des de Westminster fins a la Torre de Londres, a on va ser eixecutat: va ser penjat en la horca fins que va morir. El cadàver va ser eviscerado, les seues entranyes cremades i el cos descuartizado: les parts es varen distribuir també per ciutats en tot el país. El primer cas registrat d'una persona que va ser aforcada, arrastrada i descuartizada en Anglaterra és el de William Maurice, qui en 1241, durant el regnat d'Enrique III, va ser condenat per pirateria.

No obstant, este tipo de castic ha segut registrat més freqüentment durant el regnat d'Eduardo I d'Anglaterra. Dafydd ap Gruffydd va ser el primer noble en Anglaterra que va rebre este castic. Temps arrere este noble havia combatut junt a Eduardo, pero en 1282 es va rebelar contra el rei i, despuix de la mort del seu germà, es autoproclamó príncip de Gals i senyor de Snowdon. Va ser capturat, processat i eixecutat en 1283, i els seus membres descuartizados varen ser distribuïts per tot el país, mentres que el seu cap va ser colocat en la part més alta de la Torre de Londres.

el cavaller escocés William Wallace va sofrir un destí similar: capturat i processat en 1305, va ser nugat a una tanca i arrastrat per un cavall pels carrers de Londres fins al patíbulo ubicat en Smithfield. A lo llarc del camí, va ser assotat i colpejat pels espectadors, els qui també li varen tirar menjar podrida i fem. Despuix de ser penjat i mentres encara estava en vida, va ser emasculado, eviscerado, decapitat i, després, descuartizado. El seu cap preservat (sumergida en alquitrà) va ser colocada en una pica en el Pont de Londres, sent la primera en aparéixer allí, mentres que els seus braços i cames varen ser exhibits en varis pobles a lo llarc de Newcastle, Berwick, Stirling i Perth.

Eixecució d'Hugo Despenser el Jove el 24 de novembre de 1326 segons l'ilustració d'una crònica de Jean Froissart.

Estes i atres eixecucions (com les d'Andrés Harclay, Primer Comte de Carlisle i Hugo Despenser el Jove) varen ocórrer quan els actes de traïció en Anglaterra, i les seues penes, no estaven clarament definits en el dret anglosaxó. La traïció es fundava en una llealtat al sobirà de tots els súbdits de més de 14 anys d'edat i corresponia al rei i als seus juges determinar si tal llealtat havia segut trencada. Els juges d'Eduardo III havien fet algunes interpretacions massa entusiastes de les activitats que constituïen traïció, «denominant crims i traciones greus a aquelles que parlaren del poder real», lo que va fer que els parlamentaris demanaren que s'aclarira la llei. Açò va dur al rei Eduardo a decretar la Treason Act 1351, que va ser introduïda en una época de l'història d'Anglaterra en la que el dret de govern del rei era indisputable, per lo que la llei va ser escrita principalment per a protegir el tro i la sobirania real. La nova llegislació oferia una definició més concisa de la traïció que l'anterior, i dividia l'antiga ofensa feudal en dos classes. Es va definir la «petty treason» ('menuda traïció'), que es referia a l'assessinat d'un amo per part de la seua sirviente, d'un marit per part de la seua dòna o d'un prelat per part del seu clerc. Els hòmens convictes de «petty treason» eren arrastrats i penjats en la horca, mentres que les dònes eren cremades.

L'alta traïció era l'ofensa més atroç que podia cometre un individu. Qualsevol intent de socavar l'autoritat del rei era considerat tan sério com si se li atacara personalment: un assalt al seu estatus com a sobirà i una amenaça directa al seu dret de govern. Es considerava, puix, que la pena era absolutament necessària i que el crim era mereixedor d'un castic suprem. La diferència pràctica entre els dos delictes es trobava, per tant, en la conseqüència resultant de ser convicte: en lloc de ser arrastrats i penjats, els hòmens devien ser aforcats, arrastrats i descuartizados, mentres que les dònes —per raons de decència pública— devien ser arrastrades i cremades. La llei declarava que una persona havia comés alta traïció en els següents casos: si s'imaginava la mort del rei, de la seua dòna o del seu fill major (i hereu), si violava a l'esposa del rei, la seua filla major (si no estava casada), o a la dòna del seu fill major (i hereu), si iniciava una guerra contra el rei en el seu regne, si s'adheria als enemics del rei en el seu regne, donant-els ajuda i confort en el seu regne o en qualsevol atre lloc, si falsificava el Gran Sagell o el Sagell Privat, o la moneda real, si importava conscientment moneda falsificada i, per últim, si assessinava al canceller, al tesorer o qualsevol dels juges reals mentres es trobaven en el seu lloc de treball. De tots modos, la llei no llimitava l'autoritat del rei en qüestió de l'alcanç de la traïció, puix contenia una condició que conferia als juges anglesos la discreció d'estendre este alcanç a on fora necessari, procés que es coneix com traïció constructiva. També s'aplicava als individus de les colónies britàniques en Amèrica i, encara que es varen portar a terme algunes eixecucions per traïció en les províncies de Maryland i Virginia, només dos colon varen ser eixecutats pel método «hanged, drawn and quartered»: en 1630, William Matthews en Virginia, i en els anys 1670, Joshua Tefft en Nova Anglaterra. Sentències posteriors varen concloure en el perdó o en la condena a la horca.

Només es necessitava un testic per a declarar culpable a una persona de traïció; en 1552, no obstant, el número va ser incrementat a dos. Els sospitosos eren, en primer lloc, interrogats en privat pel Consell Privat ans que foren processats. No se'ls permetia presentar testics ni dispondre de cap tipo d'ajuda per al seu defensa i, generalment, es consideraven presunts culpables ya des del principi. Açò vol dir que, durant sigles, qualsevol persona acusada de traïció es trobava en una situació de desventaja llegal molt acusada, lo que va durar fins a finals del XVII, quan es va introduir la Treason Act 1695 en acabant de que durant molts anys s'hagueren presentat càrrecs de traïció contra persones del Whig per motius polítics. Esta esmena va permetre als processats dispondre d'un advocat, a presentar testics, a obtindre una còpia de la seua acusació i a ser jujats per un jurat, ademés, si el càrrec no era per un intent d'atentar contra la vida del monarca, podien ser processats durant els tres anys següents al presunt delicte.

Eixecució de la sentència

«Una representació animada de la forma en que la seua difunta Majestad va ser decapitada en el cadalso (30 de giner 1648); i Una representació de l'eixecució dels que varen jujar al rei». En el panel superior, Carlos I està esperant la seua eixecució. En el panel inferior, un regicida és penjat i un atre descuartizado, mentres que el cap de l'anterior es mostra a la multitut.

Una volta sentenciats, els malfatans normalment eren mantinguts en presó durant varis dies abans de dur-els al lloc d'eixecució. Durant l'Alta Edat Mija este trasllat es podia realisar en el subjecte nugat directament a la grupa d'un cavall, pero poc a poc es va ser substituint pel método de nugar-ho a una tanca de vímen (o un panel de fusta) lligada, al mateix temps, al cavall. L'historiador Frederic William Maitland va pensar que açò es feya provablement per a que «l'home que hauria de penjar-ho rebera un cos encara viu». L'us de la paraula drawn (del verp anglés «to draw») ha dut molta confusió. Una de les definicions de «draw» del Oxford English Dictionary és «traure les vísceres o els intestins; destripar (un au, etc. abans de cuinar, o a un traïdor o un atre criminal despuix de penjar-ho)»; açò no obstant, ve seguit per la següent puntualisació: «En molts casos d'eixecucions no està clar si el seu significat és esta accepció o be l'accepció 4 [arrastrar (un criminal) lligat a la coa d'un cavall, en una tanca o similar, fins al lloc d'eixecució; antigament un castic llegal d'alta traïció]». La suposició és que, quan «drawn» es menciona despuix de «hanged», el seu sentit és el primer. L'historiador Ram Sharan Sharma aplega a la mateixa conclusió: «Quan en la frase popular 'hung, drawn and quartered' el verp 'drawn' seguix al 'hung' o 'hanged', la frase es referix a la destripación del traïdor». Contràriament, l'historiador i autor Ian Mortimer diferix: en un ensaig publicat en el seu lloc web postula que la menció separada de la evisceración és un recurs relativament modern i que, mentres que certament va tindre lloc en moltes ocasions, la suposició de que «drawing» significa destripar és falaz. Segons Mortimer, «drawing» (com un mig de transport) es pot mencionar despuix de «hanging» perque era una part suplementària de l'eixecució.

Encara que algunes cròniques indiquen que durant el regnat de María I els espectadors eren solament passius, durant el transport el convicte a voltes sofria castic directament d'estos: per eixemple, William Wallace va ser assotat, atacat i li varen tirar menjar podrida i fem, mentres que el retor Thomas Prichard va aplegar pràcticament sense vida a la horca en 1587. Uns atres varen ser amonestats per ser «hòmens celosos i devots», i era normal que un predicador seguira al condenat demanant-li que s'arrepenedira dels seus actes. Segons Samuel Clarke, el clerc puritano William Perkins (1558-1602) una volta va conseguir convéncer a un home jove ya en la horca de que s'arrepenedira dels seus actes, permetent-li aixina morir «en llàgrimes d'alegria en els seus ulls [...] tal com si es vera sí mateix eixint de l'infern al que abans temia mentres se li obria el paraís per a rebre la seua ànima».

En acabant de que el rei haguera llegit la sentència en veu alta i que el públic es distanciara del cadalso a on estava el convicte, este es dirigia als espectadors. Normalment en estes alocució solien admetre ser culpables (encara que pocs admetien haver comés traïció), pero el sheriff i el retor vigilaven per si fora necessari interpretar-ho. Per eixemple, en 1588 el discurs del sacerdot catòlic William Dean davant el públic va ser considerat tan poc adequat que va ser amordaçat casi fins al punt de morir asfixiat. A voltes es feyen preguntes sobre llealtat i política al presoner, tal com va succeir, per eixemple, en Edmund Gennings en 1591: el sacerdot Richard Topcliffe li va demanar que «confessara la seua traïció», i quan Gennings va contestar «si dir missa és traïció, confesse haver-ho fet i estic orgullós», Topcliffe li va ordenar que callara i va ordenar al verduc que ho tirara de l'escala. A voltes l'acusador responsable de l'eixecució del condenat també estava present: per eixemple, un espia del govern, John Munday, va assistir a l'eixecució de Thomas Ford en 1582. Munday va recolzar al sheriff, qui va recordar al sacerdot la seua confessió quan reclamava i protestava la seua inocència. Els sentiments expressats durant estos discursos solien estar relacionats en les condicions experimentades durant l'encarcerament. Molts cures jesuïtes varen sofrir a mans d'els qui els havien capturat, pero a sovint eren els més desafiants; per una atra part, els qui havien segut tractats millor solien ser els que es disculpaven més. Este arrepenediment podia sorgir del terror que sentien aquells que pensaven que podrien ser eviscerados en lloc de simplement decapitats —lo que seria d'esperar— i, en el primer cas, l'acceptació del destí provenia en haver corrompido la llei de manera séria, pero sense aplegar a ser traïció. El bon comportament en la horca també podia deure's al desig del convicte de que els seus descendents no anaren desheretats.

A voltes, els condenats eren forçats a mirar com els demés traïdors —a voltes confederados seus— eren eixecutats abans de la seua tanda. Això va succeir en James Bell en 1584, quan va ser obligat a mirar l'eixecució del seu companyer John Finch. D'igual manera, Edward James i Francis Edwards varen ser obligats a testimoniar l'eixecució de Ralph Crockett en 1588, en lo que va ser un intent d'obtindre la seua cooperació i acceptació de la supremacia religiosa de la regna Isabel abans de ser eixecutats. Normalment, als presoners se'ls esgarrava la camisa i se'ls nugaven les mans per davant. Eren penjats durant un curt periodo, ya fòra d'una escala o d'una carreta, les quals eren retirades quan el sheriff ho ordenava, deixant al convicte suspés en l'aire. L'objectiu era usualment causar-li la estrangulación i casi la mort, encara que a voltes algunes víctimes morien prematurament: la mort de John Payne en 1582, per eixemple, va contar en l'ajuda d'un grup de persones que tiraven de les seues cames per a accelerar la seua mort. Atres persones, com l'impopular William Hacket (1591), varen morir a l'instant per a després ser eviscerados i a sovint emasculados, en paraules de Sir Edward Coke «per a evidenciar que eren desheretats en la corrupció de la seua sanc».

Gravat de l'eixecució de Sir Thomas Armstrong; note's les escenes de descuartizamiento del seu cos.

Aplegats a este punt, els qui encara estaven conscients pot ser que veren les seues entranyes ardint ans que se'ls extraguera el cor, anaren decapitats i descuartizados (separats en quatre peces). Hi ha informes de que en octubre de 1660 el regicida Thomas Harrison, despuix de ser penjat durant varis minuts i obert en un tall, va poder moure's i colpejar al seu ejecutor, que ràpidament ho va decapitar. Les seues entranyes varen ser llançades a una foguera propenca. També es té notícia de que John Houghton orava mentres era eviscerado en 1535 i que en els seus moments finals va plorar «¡Oh! bon Jesús, ¿qué faràs en el meu cor?». Els verducs a sovint eren poc experimentats i el procediment no sempre era tan sotil com es pretenia. En 1584 el ejecutor de Richard Gwyn va traure les seues entranyes per parts a través d'un chicotet forat en la seua pancha. Durant la seua eixecució en giner de 1606 a causa d'haver estat implicat en la conspiració de la pólvora, Guy Fawkes va conseguir trencar-se el coll botant des de la horca, enganyant aixina al verduc.

No hi ha cap crònica coneguda en la que es demostre de manera exacta cóm es descuartiza el cos, encara que l'image de la dreta —del descuartizamiento de Sir Thomas Armstrong en 1684— mostra al verduc fent corts verticals en la columna i tallant les cames al nivell de la cintura. La distribució dels restants de Dafydd ap Gruffydd va ser descrita per Sir Herbert Maxwell: «El braç dret, en un anell al dit, en York, el braç esquerre en Bristol; la cama dreta i la cadera en Northampton, i la cama esquerra a Hereford. El cap, no obstant, estava rodejada de ferro: deurà desfer-se per putrefacció i ser colocada de manera cridanera en una asta per a ser el hazmerreír de Londres». En 1660, molts dels regicidas que es varen vore involucrats en la mort de Carlos I dotze anys abans varen ser eixecutats. El croniste John Evelyn va remarcar: «No vaig ser a vore la seua eixecució, pero sí que vaig vore les seues parts destrossades, tallades i malolientes mentres li les duyen de la horca en cestos». Estes se solien mig còure i després solien ser mostrades com un recordatori horripilante del castic per alta traïció, normalment en el lloc a on el traïdor havia conspirat o trobat respal. Els cabecilla solien colocar-les en el pont de Londres, el qual durant sigles va ser travessat pels viajantes del sur que entrabar en la ciutat. Molts cronistes eminents es fixaven en eixe detall. En 1566 Joseph Justus Scaliger va escriure que «en Londres hi havia molts caps en el pont […] he vist en lo alt una espècie de màstils de barcos, trossos de cossos de persones». En 1602 el duc de Stettin va emfatisar la naturalea sinistra de la seua presència quan va escriure «prop del final del pont, en el costat dels suburbis, havien penjat els caps de trenta cavallers de gran prestigi que havien segut decapitats despuix de ser acusats de traïció i pràctiques secretes contra la reina». La pràctica d'utilisar el pont de Londres per a este fi va cessar en acabant de que s'abolira la pràctica del «hanging, drawing and quartering»; l'últim processat segons este método va ser William Staley, en 1678, víctima del complot papista. Les seues parts varen ser donades als seus familiars, els qui ràpidament varen organisar un solemne funeral, lo que, no obstant, no va agradar res al juge, que finalment va ordenar que el cos fora expost a les portes de la ciutat. Staley va ser, puix, l'últim en ser colocat en el pont de Londres.

Vore també

• Dret penal
• Pena de mort
• Ahorcamiento

Bibliografia