Anar al contingut

Abolicionismo de l'esclavitut

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Abolicionismo de l'esclavitut
Atall
Abolicionismo

El abolicionismo de l'esclavitut és una doctrina que defén l'anulació de lleiés, preceptes o costums relacionats o relatius al esclavismo.[1]

La primera persona en l'història de la humanitat en condenar l'institució de l'esclavitut va ser Gregorio de Nisa;[2][3][4] els seus arguments abolicionistes es varen alvançar quinze sigles als dels abolicionistes moderns i han inclús segut considerats superiors als d'abolicionistes moderns com William Lloyd Garrison, Lydia Maria Child, i Harriet Beecher Stowe.[5][6]


Túpac Amaru II va ser el primer en decretar l'abolició de l'esclavitut,[7] pero no es portaria a terme degut a que el seu rebelió va ser suprimida, per lo que Haití va ser el primer país en abolir per complet l'esclavitut[8] i va ser la revolució d'este país la que va moure al revolucionari francés Maximilien Robespierre a declarar l'abolició de l'esclavitut en 1794.[9]Té relació directa en els ideals del lliberalisme (sigles XVIII-XIX).

Existix evidència que permet reconéixer les estratègies de resistència de les dònes negres esclavizadas que els varen permetre demandar la seua llibertat durant el periodo colonial, les quals varen estar dirigides a enfrontar el discurs del poder colonial per mig del recurs de les demandes judicials, en una época en la que se suponia que no sabien, no podien o no tenien per qué fer-ho.[10]

En el s. XXI, l'esclavitut continua estant prohibida en Occident; en 2025, es va condenar en Anglaterra a l'esclavista Lydia Mugambe, una juge de les Nacions Unides, per esclavizar a una atra africana.

Abolicionismo per país (per orde alfabètic)

[editar | editar còdic]

Brasil

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Abolicionismo en Brasil.


A partir de la década de 1870, la societat brasilera i l'Eixèrcit passen a recolzar cada volta menys el sistema esclaviste. D'esta forma, podem parlar d'una fallida del paradigma esclaviste, en gran mida impulsada per la resistència quotidiana dels esclavizados. En 1871, va ser promulgada la Llei de la Pancha Lliure, a partir de la qual tot chiquet naixcut de mare esclavizada seria considerat automàticament lliure. Ademés d'açò, esta llei permetia el acúmulo de diners pels mateixos (el pecúlio era els diners que el esclavizado podia guardar per a sí, en vistes a la compravenda de la manumisión). En esta década, s'intensifica el moviment abolicioniste, del com participaven intelectuals i polítics, com José del Patrocini i Joaquim Nabuco.

En 1885, és promulgada la Llei dels Sexagenários, a partir de la qual tot esclavizado en més de 65 anys seria considerat lliure. El dia 13 de maig de 1888, l'esclavitut va ser abolida oficialment per la Llei Áurea, sent Brasil l'últim país en abolir l'esclavitut. Estes lleis deuen ser vistes com a resultat d'una pressió combinada de la resistència dels esclavizados i de la creixent acceptació del moviment abolicioniste en la societat.

Chile

[editar | editar còdic]

Durant la Colónia, en Chile es va abolir l'esclavitut mapuche per real decret, de 1683. Es va plantejar l'abolició de l'esclavitut, en la fallanca conspiració dels tres Antonios. El primer Congrés Nacional (elegit en 1811 i instalat el 4 de juliol d'eixe any), a iniciativa del diputat Manuel de Sales junt a Jorge Luis Sánchez, va dictar la Llei de 15 d'octubre de 1811 que va establir la «llibertat de panches», que va consistir en declarar lliures als fills d'esclaves que naixqueren a partir de llavors. Aixina mateix, es varen declarar les seues panches «igualment lliures» de forma d'evitar accions fraudulentes, com la venda de les mares en l'estranger. Ademés, la Llei va agregar que tots els esclaus que permaneixqueren més de sis mesos en el territori o que estigueren de pas, quedaven lliures.[11] Chile va ser el primer territori en Hispanoamèrica en legislar sobre esta matèria.

En 1818, i a conseqüència de la participació de batallons d'esclaus negres entre les victorioses forces patriotes pertanyents al Eixèrcit Libertador dels generals José de Sant Martín i Bernardo O'Higgins, els varen otorgar la llibertat total a eixos soldats.

En 1823, José Miguel Infant va presentar en el Congrés un proyecte per a abolir totalment l'esclavitut. En eixe moment, Chile contava en una miqueta més d'un centenar d'esclaus. La nova llei, aprovada el 24 de juliol d'eixe any, senyalava que eren lliures tots aquells naixcuts des de 1811 en avant, i els seus descendents; i tots aquells que chafaren el territori de la República.


Finalment, la Constitució d'eixe any, dictada baix el mandat del Director Suprem Ramón Freire, va abolir l'esclavitut definitivament, en decembre de 1823. Dia en el seu artícul 8.º: «En Chile no hi ha esclaus: el que chafe el seu territori per un dia natural serà lliure. El que tinga este comerç no pot habitar ací més d'un més, ni naturalizarse jamai»,[12] convertint-se en el primer país d'Iberoamèrica en fer-ho oficial i definitivament.[13]

L'actual Constitució de 1980, en el seu artícul 19.º, també rendix tribut a Infant en la seua redacció:

  • «Artícul 19: La Constitució assegura a totes les persones:
    • [...] 2.º L'Igualtat davant la Llei (...) En Chile no hi ha esclaus i el que chafe el seu territori queda lliure».[14]

Colòmbia

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Esclavitut en Colòmbia.


En el territori de l'actual Colòmbia, la llibertat de panches es va promulgar inicialment en l'Estat Lliure de Antioquia,[15] per mig de proyecte presentat a Juan del Corral pels diputats Antonio Arboleda i Arrachea, José Miguel del Carrer, José Félix de Restrepo, Pedro Arrubla i José Antonio Benítez en 1814, i aprovat en eixe mateix any en el nom de llibertat de parts.[16] El text va estar en vigor en tot el territori de la Gran Colòmbia fins a l'arribada de les tropes espanyoles durant la Reconquista,[17] pero no seria sino fins al 30 d'agost de 1821 en que la Constitució de 1821 conseguiria establir la llibertat dels naixcuts de pares esclaus quan alcançaren els 18 anys, per a lo que es prevea un impost sobre les herències que s'aplicaria a proporcionar-los mijos de subsistència.

Va ser el president José Hilario López qui va conseguir implantar la llibertat absoluta dels esclaus. El Congrés de Colòmbia va dictar la llei de 21 de maig de 1851, per mig de la qual els esclaus quedarien lliures a partir del 1° de giner de 1852 i els amos serien indemnisats en abonaments.[18]

Aixina i tot en molts llocs els amos es varen refusar a deixar anar als esclaus de manera pacífica, lo que va desencadenar la guerra civil de 1851, en la que va esclatar l'insurrecció en el Cauca i Pastura encapçalada pels líders conservadors Manuel Ibáñez i Juliol Arboleda en el respal del govern equatorià de tendència conservadora. En Antioquia, la rebelió va esclatar a mans de conservadors liderats per Eusebio Borrero. La guerra terminaria quatre mesos despuix en la victòria lliberal i la lliberació definitiva dels esclaus.[18]

Dinamarca

[editar | editar còdic]

El Regne de Dinamarca i Noruega, es convertix en 1803 en el primer país europeu en abolir el comerç d'esclaus.[19]

Espanya

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Abolició de l'esclavitut en Espanya.

Va contar a lo llarc de la seua història en alguns intelectuals abolicionistes, com el dominico Bartolomé de les Cases (despuix de la seua inicial postura favorable a dur esclaus negres a Amèrica per a lliurar d'un destí semblant als indis), el juriste Bartolomé Fredes de Albornoz (abdós del sigle XVI) i el lliberal exiliat en Anglaterra José María Blanco White (començos de el XIX).


La llegislació medieval regulava l'esclavitut, i es va adaptar al Nou Món, a on les Lleis d'Índies impedien esclavizar als indígenes, pero no el tràfic d'esclaus africans. Potser el primer eixemple de l'història de les lleis es troba en les reserves expressades sobre la servitut en les VII partides d'Alfonso X l'Sabio, primer còdic llegal redactat en castellà, els texts del qual tenen conseqüències importants puix la reina Isabel de Castella va determinar per una Real Recapte, datada en Sevilla el 20 de juny de 1500, que els indis que es trobaven en Andalusia, enviats per Colón, es posaren en llibertat i es tornaren a les seues “#naturalea” en el continent americà.

Sigles despuix, despuix dels debats que sobre el esclavismo es varen donar en les Corts de Càdis (en intervencions, entre uns atres, del diputat de Tlaxcala José Miguel Guridi i Alcocer i d'Agustín de Argüelles), la Constitució de 1812 no va optar pel abolicionismo, encara que en qualsevol cas totes les seues reformes varen ser derogades per Fernando VII en 1814.[20]

La pressió de les potències de la Restauració europea (el tema es va tractar en el Congrés de Viena) va dur a Fernando VII a abolir la tracta d'esclaus (Tractat entre S.M. el Rei d'Espanya i de les Índies, i S.M. el rei del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda per a l'abolició del tràfic de negres, conclós i firmat en Madrit en 23 de setembre de 1817, que prevea el fi efectiu del tràfic per al dia 30 de maig de 1820, donant cinc mesos més per als barcos que hagueren escomençat el seu viage en anterioritat a eixa data),[21] lo que mantenia l'esclavitut reproductiva i de fet no va impedir un actiu tràfic «illegal» (negreros com el marqués de Comillas o el matrimoni entre María Cristina de Borbón-Dos Sicilias i el duc de Riánsares).

Els lliberals en el poder durant la Regència de María Cristina de Borbón varen triar mantindre l'esclavitut en les colónies (ya per llavors solament Cuba, Puerto Rico i Filipines, havent-se independisat el restant) i abolir-la en la Península, illes adjacents i territoris africans "pel sol fet de chafar" (artícul 2, llei de 8 de març de 1837).[22] En 1842 es va regular l'esclavitut en un Reglament.[23]

El 2 d'abril de 1865 es crea la Societat Abolicionista Espanyola per iniciativa del hacendado portorriqueny Juliol Vizcarrondo, traslladat a la península despuix d'haver lliberat als seus esclaus. El 10 de decembre del mateix any funda el seu periòdic L'Abolicioniste. Va contar en el respal de polítics que varen forjar la Revolució de 1868 (“la Gloriosa”) que va destronar a Isabel II.


Com a conseqüència d'això, en 1870, sent ministre d'ultramar Segismundo Moret, es va promulgar la llei que durà el seu nom que va establir la “llibertat de panches” que concedia la llibertat als futurs fills de les esclaves i que va irritar als esclavista. En 1872 el govern de Manuel Ruiz Zorrilla va elaborar un proyecte de llei d'abolició de l'esclavitut en Puerto Rico.


Contra este proyecte es va desnugar una feroç oposició. Per a coordinar l'acció opositora es varen crear en vàries ciutats com Madrit, Santander, Càdis, o Barcelona Círculs Hispà Ultramarinos de exresidentes de les Antilles i es va impulsar també la constitució en vàries ciutats de la “Lliga Nacional” antiabolicionista. Varen instigar plantes de la noblea al rei Amadeo de Saboya, conspiracions, campanyes de prensa i manifestacions galliponteres, com la de l'11 de decembre de 1872 en Madrit, que va tindre com a rèplica la que va organisar en esta ciutat la Societat Abolicionista Espanyola el 10 de giner de 1873. Tal crispació s'explica, puix es vea en la lliberació dels 30 000 esclaus portorriquenys, un temut preàmbul de la lliberació dels casi 400 000 esclaus cubans.

Precisament, l'oposició a este proyecte de llei abolicionista va ser un dels elements més visibles de la crítica al rei Amadeo I en la prensa conservadora, reprochant-li que no s'enfrontara (de forma dudosamente constitucional) al Parlament, dominat per una aliança, en esta qüestió, de monàrquics progressistes (com el mateix cap de govern Ruiz Zorrilla) i de republicans (com Castelar o Pi i Margall). Segons el Diari de Barcelona, el 7 de febrer de 1873 s'haguera produït un colp militar si el rei haguera refrendat l'abolició. En el seu lloc, Amadeo va ratificar l'orde del govern de dissoldre l'arma d'artilleria. A continuació, l'11 de febrer, va abdicar.

La llei per la que s'abolia l'esclavitut en Puerto Rico va ser finalment aprovada el 22 de març de 1873, un més despuix de l'abdicació del rei i d'haver-se votat la proclamació de la Primera República Espanyola. Açò va animar al historiador cubà José Antonio Saco a escriure i publicar una monumental Història de l'esclavitut des dels temps més remots fins als nostres dies (París, 1875-1877, 4 volums). Cuba va deure esperar varis anys més que Puerto Rico, ya que l'abolició no va aplegar fins a la llei de 17 de febrer de 1880, ya en el regnat d'Alfonso XII, que substituïa l'esclavitut per una institució intermija cap a la condició de lliberte, denominada Patronat (i "patrocinats" els fins a llavors esclaus). El Patronat va ser abolit definitivament pel real decret de 7 d'octubre de 1886, que va lliberar als 25 000-30 000[24][25] patrocinats que quedaven. Com a testimonis humans de lo que va supondre l'esclavitut en Cuba permaneixen encara les autobiografies de dos esclaus, la de Juan Francisco Manzano, la segona part de la qual ha desaparegut, i la d'Esteban Montejo, transcrita per l'antropòlec Miguel Barnet.

Amèrica anglesa i subsecuentes Estats Units

[editar | editar còdic]

Samuel Sewall va publicar ya en 1700 un ensaig en contra de l'esclavitut en Nova Anglaterra, el qual no va passar desapercebut.[26]


El moviment abolicioniste es va formar en 1830 en els estats del nort d'Estats Units, en els que se li va donar molta publicitat. En 1831 es va fundar la New England Anti-Slavery Society (Societat antiesclavitud de Nova Anglaterra).

El moviment tenia les seues raïls en el XVIII, a on havia naixcut en l'objectiu de prohibir la tracta d'esclaus. La possessió d'esclaus es va permetre fins al final de la Guerra de Secessió, particularment en els estats del sur. La constitució tractava en certs punts l'esclavitut, encara que en cap s'usava esta paraula.

Tots els estats al nort de Maryland varen abolir l'esclavitut entre 1789 i 1830, gradualment i en diferents moments. No obstant, el seu estatus va permanéixer inalterado en el sur, i les costums i el pensament públic varen evolucionar en defensa de l'esclavitut com a resposta al creixent enfortiment de l'actitut antiesclavitud del nort. El punt de vista contra l'esclavitut que mantenien moltes persones del nort despuix de 1830 va ser duent llenta i imperceptiblement cap al moviment abolicioniste. La majoria dels estats del nort no acceptaven les posicions extremes dels abolicionistes. Abraham Lincoln, a pesar de ser contrari a l'esclavitut, tampoc acceptava el abolicionismo.

El abolicionismo com a principi era alguna cosa més que un mer desig d'ampliar les restriccions a l'esclavitut. La majoria dels norteño acceptaven l'existència de l'esclavitut, no tenien com a objectiu canviar açò, sino favorir una política de lliberació indemnisada i gradual. Els abolicionistes, en canvi, volien terminar en l'esclavitut d'una volta per totes i per a sempre, i el moviment es va caracterisar per l'aplicació de la violència per a precipitar el fi, com mostren les activitats de John Brown. El moviment abolicioniste es va difondre particularment gràcies a l'efectiva propaganda de William Lloyd Garrison en el seu periòdic The Liberator (El Libertador").

En la Guerra de Secessió dels Estats Units, el abolicionismo va jugar cert paper. Encara que els cuáqueros (Benjamin Lay, John Woolman) es varen donar a conéixer parcialment per la seua participació en este moviment, este no estava en cap cas llimitat als cuáqueros. Este punt va ser un de molts que va dur a la fundació dels metodistas lliures, un grup que es va separar en la década de 1860 de l'Iglésia Metodista.

Molts abolicionistes nortamericans varen eixercitar un paper actiu en contra de l'esclavitut en el «Ferrocarril Subterràneu», activitat clandestina que tractava d'ajudar als esclaus fugitius a pesar de les grans penes que açò podia carrejar segons la llei federal que va entrar en vigor en 1850.

Per mig de la Proclamació d'Emancipació —promulgada pel president Abraham Lincoln, en la que es declarava la llibertat de tots els esclaus de les àrees rebels en l'any 1863— i finalment la 13.ª Esmena a la Constitució —que va entrar en efecte per primera volta al final de la Guerra Civil en 1865—, els abolicionistes nortamericans varen obtindre la lliberació dels esclaus en els estats en els que seguia havent esclavitut i la millora de les condicions dels negres nortamericans en general.

Empero, l'esclavitut dins de les fronteres dels EEUU no va concloure sino fins que les tribus indígenes, forçades a firmar nous tractats en agost de 1866, varen accedir a lliberar als seus mils d'esclaus (els qui eren principalment negres).[27]

França

[editar | editar còdic]

Despuix de la Revolució francesa i la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà, es va abolir l'esclavitut el 4 de febrer de 1794 en la Convenció Nacional. No obstant, Napoleón va restablir l'esclavitut el 20 de maig de 1802. L'abolició definitiva va aplegar el 27 d'abril de 1848.

Haití

[editar | editar còdic]

Haití va ser el primer país en abolir l'esclavitut de manera definitiva i exitosa.[8] La Revolució haitiana, que va començar en 1791, fon un moviment liderat per esclavizados africans i afrodescendientes que es varen alçar contra el domini colonial francés i varen lluitar per la seua independència i l'abolició de l'esclavitut. Baixe el liderage de figures com Toussaint Louverture i Jean-Jacques Dessalines es va aplegar a la Constitució de 1801, en l'artícul tercer de la qual es posava fi a l'esclavitut:

No pot haver esclaus en este territori, es abole la servitut per a sempre. Tots els hòmens naixen, viuen i moren lliures i francesos.[28]

Tres anys més vesprada, l'1 de giner de 1804, es va declarar l'independència de l'illa, event històric que va marcar una fita important en la lluita contra l'esclavitut i l'opressió en el món.[29]

Mèxic

[editar | editar còdic]

Mèxic va ser de les primeres nacions que varen abolir l'esclavitut en tot el seu territori en el Decret contra l'esclavitut, les gabelas i el paper sagellat. Este document va ser emés pel retor Miguel Hidalgo i Costella en el respal d'Ignacio López Rayón, quan ostentava el primer el càrrec de Generalísimo d'Amèrica de l'Eixèrcit Insurgent, el 6 de decembre de 1810, des del Palau de la Real Audiència en la Plaça d'Armes de Guadalajara, durant la guerra d'independència mexicana.[30] Entre atres coses, el decret dia a la lletra:

Que tots els amos d'esclaus deuran donar-los la llibertat, dins del terme de dèu dies, so pena de mort, la que se li aplicarà per transgressió d'este artícul.
Que cesse para lo successiu la contribució de tributs respecte de les castes que ho pagaven i tota exacció que als indis se'ls exigixca. (Miguel Hidalgo, Generalísimo d'Amèrica. Per mandat del seu Alteza, Lic. Ignacio Rayón, Secretari)


Este decret va iniciar una tradició antiesclavista que s'ha mantingut en el temps. La Constitució de 1917, que rig actualment a la nació mexicana, en el seu primer artícul, relatiu a les garanties individuals, prohibix de manera terminante, l'esclavitut en Mèxic, i qui aplegue a chafar territori nacional, sent esclau, per eixe simple fet recupera la seua llibertat, lo que li és garantisat per l'Estat. Mèxic va abolir l'esclavitut definitivament per decret del president Vicente Guerrero el 15 de setembre de 1829.[31] açò incloïa el territori de Texas, que va recuperar l'esclavitut en la seua independència en 1836.[32]

Perú

[editar | editar còdic]

El 16 de novembre de 1780 Túpac Amaru II com a part de la seua revolució emet el "Bando de Llibertat" en Tungasuca (Cusco) proclamant l'abolició de l'esclavitut per primera volta en el continent, donant la llibertat als negres que les huestes indígenes al seu mando trobaven i invitant-los a que se li sumixen. Este procés va ser truncat pels espanyols durant el Virreinato del Perú.

En l'independència del Perú, José de Sant Martín va declarar lliures a tots els fills d'esclaus naixcuts des del 28 de juliol de 1821 en avant. Posteriorment en novembre del mateix any es decreta la tutela sobre els fills dels esclaus, posteriorment la manutenció es va ampliar considerant també la tutela sobre els esclaus libertos fins que tinguen cinquanta anys, esta tutela era costejada pels hacendados agrícoles els qui varen prendre en conte que mantindre a un esclau era molt costós; a partir d'ahí molts hacendados varen convertir als seus esclaus en «peons lliures» pero obligats al treball en les facendes baixe la figura del «arrendament de parceles de terra», açò va propiciar el sorgiment de les cridades «chacras d'esclaus».[33]

A partir de 1821 el número d'esclaus negres disminuïx evidenciant una crisis del sistema esclaviste en el Perú que perduraria fins a 1854, any de l'abolició de l'esclavitut en el Perú. Esta desintegració del sistema esclaviste va passar per diversos periodos en els quals es varen evidenciar diverses manifestacions de resistència dels esclaus negres, descollant quatre modos de resistència que varen anar:[33]

  • el conflicte llegal
  • la compra de la llibertat
  • el cimarronaje
  • el bandolerismo

La lliberació dels esclaus va ser proclamada per Ramón Castella en la ciutat de Huancayo el 5 de decembre de 1854 durant un periodo de conflictes pel poder en el llavors president Echenique. En 1854, en el Perú existien 25 505 esclaus; per a conseguir la seua llibertat el govern peruà va tindre que pagar als seus propietaris un abonament de trescents pesos per cada esclau, lo que va representar un egreso de casi huit millons de pesos que varen ser costejats en les exportacions del guano. Es documenta que molts patrons varen declarar tindre més esclaus per a poder rebre més diners.[33]

En giner de 1855, Castella ingressa a Lima i és elegit president provisional convocant a un congrés constituent del com sorgix la constitució de 1856 en a on es reflectixen, ademés de les proclames de l'abolició de l'esclavitut, l'abolició del tribut indígena, entre uns atres; començant una nova etapa en història afroperuana.

Portugal

[editar | editar còdic]

El primer ministre reformiste Marqués de Pombal va abolir l'esclavitut en Portugal i en les colónies de l'Índia el 12 de febrer de 1761. En les colónies portugueses d'Amèrica es va seguir permetent l'esclavitut. Junt en Gran Bretanya, a principis de el XIX va prohibir la tracta d'esclaus i en 1854 per decret es varen lliberar tots els esclaus del govern de les colónies. Dos anys més vesprada, també es va lliberar a tots els esclaus de l'iglésia en les colónies. El 25 de febrer de 1869 es va produir finalment l'abolició completa de l'esclavitut en l'imperi portugués.

Regne Unit

[editar | editar còdic]

Gràcies a l'influència d'hòmens com el negrero arrepenedit John Newton en la publicació del seu fullet Pensaments sobre la Tracta d'Esclaus en 1788 i del juriste William Wilberforce, qui va ser líder de la campanya parlamentària per a suprimir la tracta d'esclaus africana, La Society for Effecting the Abolition of Slavery (Societat per a efectuar l'abolició de l'esclavitut) va ser fundada en 1789 per Thomas Clarkson com a expressió d'un grup de pressió abolicionista, la cridada pels seus enemics Secta de Clapham. En les seues presentacions va informar al públic de la tracta d'esclaus i les seues pràctiques i va buscar el respal del parlament.

En 1807 es va prohibir la tracta d'esclaus en el territori d'Anglaterra a través del Acta del Comerç d'Esclaus.

El 23 d'agost de 1833 es va aprovar la Slavery Abolition Act (Llei d'abolició de l'esclavitut) per la que des de l'1 d'agost de 1834 quedaven lliures tots els esclaus de les colónies britàniques. Durant un periodo de transició de quatre anys permaneixerien, a canvi d'un sòu, lligats encara al seu amo. Els propietaris de plantacions del Carib varen ser indemnisats en 20 millons de lliures esterlines.

En el s. XXI, se seguien trobant esclavista en Anglaterra, com per eixemple el cas de la juge de les Nacions Unides, Lydia Mugambe, condenada en 2025 a 76 mesos de presó per esclavizar a una africana en Oxford.[34]

Veneçola

[editar | editar còdic]

El 24 de març de 1854 el Congrés de Veneçola va promulgar la Llei d'abolició de l'esclavitut la qual va acabar en esta última a nivell nacional i de forma definitiva, va ser ratificada el 30 de Març del mateix any. Lliberant a aproximadament 23.378 persones les quals estava en una condició d'esclavitut.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «¿Qué és abolició? - La seua definició, concepte i significat». conceptodefinicion.de. Consultat el 11 de març de 2017.
  2. ↑ (2011) Slavery in the Clapix Roman World, AD 275–425, Cambridge University Press, p. 22. doi:10.1017/CBO9780511973451. ISBN 9780511973451. «Gr. Nyss. Hom. in Eccl. 4.1 [...] The only extant statement of oppositon to slavery from antiquity»
  3. ↑ “The ‘Whole Humanity’: Gregory of Nyssa's Critique of Slavery in Light of His Eschatology” . Scottish Journal of Theology 54 (1): 51–69. doi:10.1017/S0036930600051188.
  4. ↑ McGuckin, J. (2017). Theodore Balsamon. En J. Witte, Jr & G. Hauk (Eds.), Cristianisme i dret de família: An Introduction (Dret i cristianisme, pp. 100-115). Cambridge: Cambridge University Press. doi:10.1017/9781108233255.009 "Gregorio de Nisa considerava la força liberador de la llei com una marca de la correcta aplicació de l'esperit evangèlic [...] denuncia completament l'institució de l'esclavitut com un mal indefendible.'
  5. ↑ (Agost de 2008) «Interlude on Christology and Race: Gregory of Nyssa as Abolitionist Intellectual», Race: A Theological Account (en en), Oxford University Press, p. 231. ISBN 9780195152791. «the world would have to wait another fifteen centuries—until the nineteenth century, clapix into the 3 modern abolitionist movement—before such an unequivocal stance against slavery would appear again. And in comparison with the clapix‐modern abolitionist arguments of such luminaries as William Lloyd Garrison, Maria Lydia Childs, and Harriet Beecher Stowe, Gregory of Nyssa's antislavery argument still surpasses. How baix? Gregory's abolitionism expresses [...]»
  6. ↑ Perspectiva Teològica.Faculdade Jesuïta de Filosofia i Teologia.Belo Horizonte:53(3)ISSN 0102-4469.doi:10.20911/21768757v53n3p767/2021.
  7. ↑ «La presència afrodescendiente en el Perú». «En el context de la rebelió, Túpac Amaru II va decretar l'abolició de l'esclavitut el 16 de novembre de 1780»
  8. ↑ 8,0 8,1 «La maldicció blanca» (en és). www.pagina12.com.ar. Consultat el 2023-11-08.
  9. ↑ «La república negra» (en és). www.pagina12.com.ar. Consultat el 2023-11-08.
  10. ↑ (2018) meua-llibertat Demande la meua llibertat: Dònes negres i les seues estratègies de resistència en la Nova Granada, Veneçola i Cuba, 1700-1800 (PDFPDF), 1st edició (en espanyol), Cali, Colòmbia: Universitat Icesi. doi:10.18046/EUI/escr.16.2018. OCLC 1121270926. ISBN 978-958-8936-36-9.
  11. ↑ «Bando de llibertat de panches». Consultat el 28 d'abril de 2012.
  12. ↑ Plantilla:Cita LeyChile
  13. ↑ (1988) «Chile: Chile en l'història», Iglésies, Rafael (ed.). Almanac Mundial 1989, Panamà: Editorial Amèrica, S.A, p. 261.
  14. ↑ Plantilla:Cita LeyChile
  15. ↑ Galvis Noyes, Antonio José (1980). L'abolició de l'esclavitut en la Nova Granada (1820-1852) en Revista del Colege Major de La nostra Senyora del Rosario, pág. 51. Bogotà: Universitat del Rosario.
  16. ↑ Montoya i Montoya, Rafael (1961). José Félix de Restrepo - Obres completes. Medellín: Bedout, págs. 265-266
  17. ↑ «Llei d'Abolició de l'Esclavitut». web.archive.org. Archivat des d'el original, el 23 de febrer de 2007. Consultat el 2024-08-29.
  18. ↑ 18,0 18,1 Credencial Història.(59)Consultat el 22 de març de 2019.
  19. ↑ Leiva, Fernando Torres (2015-10-12). El Nou Esclau Negre: Primera Part: El Primer Incendi Global (en en), Palibrio. ISBN 978-1-5065-0855-9.
  20. ↑ «L'esclavitut matisada de 1812» (en és). La Nova Espanya. Consultat el 2024-08-29.
  21. ↑ Espanya (1793). Tractat entre S.M. el Rei d'Espanya i de les Índies, i S.M. el rei del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda per a l'abolició del tràfic de negres, conclós i firmat en Madrit en 23 de setembre de 1817 (en en), en l'Imprenta Real.
  22. ↑ Eduardo, Galván Rodríguez (2014-12-01). L'abolició de l'esclavitut en Espanya. Debats Parlamentaris 1810-1886 (en és), Llibreria-Editorial Dykinson. ISBN 978-84-9085-212-5.
  23. ↑ «REGLAMENTE DE 1842. PUBLICAT EN EL 120 ANIVERSARI DE L'ABOLICIÓ DE L'ESCLAVITUT EN ESPANYA». www.cedt.org. Consultat el 2024-08-29.
  24. ↑ «[1]». Consultat el 2024-08-29 (en és).
  25. ↑ Pérez, Louis A. Jr. (2006). Between Reform and Revolution, tercera edició (en anglés), Oxford University Press, p. 95.
  26. ↑ (2016) New England Bound, 1.ª edició (en en), W. W. Norton & Company, p. 8. ISBN 978-0-87140-672-9. «Published in 1700, Sewall’s essay, The Selling of Joseph, was New England’s first antislavery tract»
  27. ↑ “Ret vs Black: Conflict and Accommodation in the Post Civil War Indian Territory, 1865-1907” (en) . American Indian Quarterly 8 (3). University of Nebraska Press. doi:10.2307/1183929. ISSN 0095-182X. OCLC 499289594. “New treaties negotiated in 1866 abolished slavery […] The most significant accomplishment of the treaties was the liberation of 7,000 black slaves”
  28. ↑ Études caribéennes.(48)ISSN 1779-0980.doi:10.4000/etudescaribeennes.22368.Consultat el 2023-11-08.
  29. ↑ «La rebelió dels esclaus d'Haití» (en és). història.nationalgeographic.com.és. Consultat el 2023-11-08.
  30. ↑ «PALAU DE GOVERN DE JALISCO». Patronat del Centre Històric. Archivat des d'el original, el 19 de novembre de 2021.
  31. ↑ Torres, Oscar Flores (2003-06-12). Historiadors de Mèxic Sigle XX (en és), Oscar Flores Torres. ISBN 978-968-24-6669-4.
  32. ↑ Peppas, Lynn (2019-12-30). Per qué José Antonio Navarro és important en Texas (Why José Antonio Navarro Matters to Texas) (en és), The Rosen Publishing Group. ISBN 978-1-7253-6110-2.
  33. ↑ 33,0 33,1 33,2 Juan Luis Orrego (2000). «La república oligàrquica 1850 - 1950», Teodoro Hampe Martínez (ed.). Història del Perú, Barcelona: Lexus. ISBN 9972-625-35-4.
  34. ↑ «a-jueza-de-la-onu-per-esclavizar-a-jove-ugandesa-en-el-regne-unit/89254897 », Swissinfo. Consultat el 5 de maig de 2025. «La jueza de Nacions Unides Lydia Mugambe va ser condenada este divendres a 6 anys i quatre mesos de presó»

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Archive històric SEDENA (Secretaria de la Defensa Nacional de Mèxic)
  • Galvis Noyes, Antonio José (1980). L'abolició de l'esclavitut en la Nova Granada (1820-1852) en Revista del Colege Major de La nostra Senyora del Rosario. Bogotà: Universitat del Rosario
  • Martin Duberman (Hrsg.), The Antislavery Vanguard: New Essays on the Abolitionists, Princeton 1965
  • James McPherson, The Struggle for Equality: Abolitionists and the Negre in the Civil War and Reconstruction, Princeton 1964
  • Reséndez, Andrés (2019). “L'atra esclavitut, història amagada del esclavismo indígena” (en Castellà), Ciutat de Mexico: Gra de Sal, pp. 424. ISBN 9786079836917.
  • Leonard L. Richards, Gentleman of Property and Standing: Anti-Abolition Mobs in Jacksonian America, New York 1970
  • John L. Thomas (Hrsg.), Slavery Attacked: The Abolitionist Crusade, Englewood Cliffs/New Jersey 1965
  • Edward P. Jones, El món conegut (Roman, 2003), Premi Pulitzer 2004.


Enllaços externs

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Abolicionismo_de_l%27esclavitut&oldid=640677»