Xúquer
| Xúquer | ||
| ||
| Llongitut: | 497,5 km | |
| Altura del naiximent: | 1.700 msnm | |
| Cabal mig: | 49,22 m³/s | |
| Superfície conca: | 21.578,50 km² | |
| Conca hidrogràfica: | Confederació Hidrogràfica del Xúquer | |
| Països que travessa: | Espanya | |
| Desembocadura: | Mar Mediterràneu, concretament en Cullera, en la província de Valéncia | |
| Ample desembocadura: | 81 m | |
El Xúquer (en castellà Júcar), és un riu de la Península Ibèrica, situat en l'est d'Espanya. Té una llongitut de 497,5 km, travessa les províncies de Conca, Albacete i Valéncia, i desemboca en el mar Mediterràneu. Naix a 1.700 msnm, en el vertent meridional del cerro de Sant Felip (Serra de Tragacete) i prop també del naiximent del riu Cuervo (conca del Tajo), del Guadalaviar o Túria i del propi Tajo, en el Sistema Ibèric. Pot dir-se que les principals serres de la zona llimítrofa entre Conca i Terol, en especial, los Montes Universales , constituïxen un divortium aquarum o divisòria d'aigües entre els rius de la vertent atlàntica i els que drenen cap al mar Mediterràneu incloent, òbviament, la conca del riu Ebre.
Curs superior[editar | editar còdic]
En el seu curs alt, el riu Xúquer recorre les terres montanyoses de Conca en una direcció nort-sur en una zona de precipitacions miges superiors als 800 mm anuals pel que conseguix un cabal absolut en Conca de 11,25 m³/s i un relatiu de 11,43 l/s/k².
Esta part del seu curs és sumament pintoresca i podria definir-se com un verdader mostrari de formes cárstiques del relleu. En especial abunden els canons i goles entallades pels propis rius, aixina com les coves, les torcas, dolinas, lenarés i atres fenòmens d'erosió fluvial en roques calcàrees. Els eixemples més notables d'estes formes càrstiques poden trobar-se en la Ciutat Encantada, en Las Majadas i en el propi llit del riu Xúquer i diversos dels seus afluents, com és el cas del riu Huécar en la pròpia ciutat de Conca, el qual forma la Falç de l'Huécar, on es troben les famoses ''Casas Colgadas''.
Tota esta zona del nort de la província de Conca constituïx un altiplà rocós format per estrats de margas, calcàrees, cretas, algeps i atres minerals, que li conferixen un bell color esmeralda a les aigües fluvials de la regió, degut primordialment al contingut en sulfats (càlcic, especialment; recordem que l'algeps és sulfat càlcic hidratat) i al contingut de magnesi en alguns silicats, com és el cas del talc. Esta zona on el riu va encaixat en terrenys calcareus no és contínua sino escalonada i intercalada en una espècie de replanells sobre materials argilosos, on el riu va formant trams de valls àmplies i plans: tal és el cas, per eixemple, de la zona que és presenta al suroest de la Ventana del Diablo, a l'eixida de la Muntanya. L'orige d'esta disposició alternant entre rius encaixats i divagants es troba en la successió estratigràfica i en l'acumulació d'argiles de descalsificació de las marguas en les parts deprimides, formant el que és coneix com dolinas o planures argiloses. Abans d'arribar a la Ventana del Diablo rep al seu afluent, el riu Uña, pel seu marge dret, el qual forma una estany just abans de la confluència, a l'estancar les seues aigües pel dic que és forma en la ribera dreta del Xúquer.
Curs mig[editar | editar còdic]
En realitat, no resulta fàcil explicar el que podríem definir com a curs mig en el cas del riu Xúquer. Si es tractara d'un chicotet torrent, en el que es poden identificar sobre el terreny les tres parts en que es dividix conca de recepció, canal de desaigüe i con de d'ejecció) no és presentaria este problema. I tampoc és presentaria en el cas d'un riu típic, en el que entre la part montanyosa de major pendent i el curs devall, en un desnivell mínim, és presenta una part intermija en que el pendent i l'erosió que produïx són encara prou fort (el Guadalquivir seria un eixemple en este sentit). Pero en el cas del Xúquer, l'eixida cap a la plana aluvial que forma la comarca valenciana de la Ribera procedix d'una zona prou abrupta, on el riu va molt encaixat i eixa plana aluvial constituïx una zona prou reduïda. Aixina, el Xúquer és podria considerar com un riu que a soles presenta, en poques paraules, dos trams: un montanyós (o en major propietat, mesetari) i un de plana. En resum, el curs mig del Xúquer podria considerar-se ubicat entre Villalba de la Sierra (prop de la Ventana del Diablo) i el pantà de Tous (84 msnm) en el començament de la Ribera que ya forma part del curs inferior.
No obstant això, esta extensa part mijana del Xúquer no és completament uniforme, i presenta trams a on forma meandres divagants i atres zones de majors pendents, en els que s'encaixa profundament, com és l'àrea de meandres encaixats on es troba la localitat d'Alarcón. Precisament, este pantà retany les aigües del Xúquer a lo llarc de més de 40 km de llongitut, lo que dona idea de l'escàs pendent en este tram. El que se encaixe en el relleu en Alarcón significa l'inici d'una zona de major pendent en el punt a on es desvia de nou cap al sur, on comença la gran curva cap a l'est per a eixir de la regió de La Mancha.
Aixina, en la Mancha (concretament en La Manchuela), el Xúquer descriu un arc d'uns 90º i canvia la seua direcció cap a l'est, com resultat d'un antic fenomen de captura, i en este tram, on dibuixa numerosos meandres encaixats (la Hoz del Xúquer, en talls d'uns 150 m d'altura, entre Jorquera i Alcalá del Júcar), oberts en una espècie de relleu llaugerament plegat que formava originàriament la divisòria d'aigües entre la vertent atlàntica i la mediterrànea, el seu cabal absolut disminuïx a causa de l'utilisació de les seues aigües (abans ya s'ha iniciat el transvasament Tajo - Segura) i la menor pluviositat. Poc despuix torna a encaixar-se en la depressió tectònica de nort a sur per a on discorre la carretera N-330 i a Cofrents, on s'ha ubicat una central termonuclear, rep al Cabriel (el seu afluent més important) i les seues aigües són estancades en el pantà d'Embarcaderos, despuix de tot això, és torna a encaixar profundament en el massiç del Caroig, a lo llarc d'un canó d'uns 350 m d'altura, entre les moles de Cortes de Pallars i del Albeitar.
En esta zona encaixada, el riu s'ha estancat en una successió de pantans escalonats fins a arribar al més recent i important, el pantà de Tous, ubicat a uns 84 metros sobre el nivell del mar, a partir del qual entrem de ple en la plana aluvial de la Ribera.
Curs baix[editar | editar còdic]
Despuix de travessar la zona montanyosa del Caroig i eixir del [[pantà de Tous], conseguix el seu màxim cabal en Sumacàrcer, en 49,22 m³/s i 2,75 l/s/k²; en este punt, o per a ser més precisos, en la Masia de Mompó (en el tradicional lloc d'aforament), el Xúquer s'obri en la plana despuix d'haver passat pels canons i goles a on s'ubica el pantà de Tous, i a partir d'eixe moment els seus nivells disminuïxen a causa de l'intens aprofitament per al regadiu en les Riberes: la Ribera Alta i la Ribera Baixa.
Els últims trams del curs encaixat entre montanyes faciliten l'alimentació subterrànea d'alguns brolladors artesians (ulls del riu Vert, brolladors de l'antic canal de la reva) que existixen en la Ribera. També el Canal Xúquer-Túria ix artificialment en forma subterrànea des del pantà de Tous per a aforar a un quilómetro al nort de la nova població de Tous, des d'a on es dirigix cap al nortest, per a regar una bona part de la Ribera Alta i de l'Horta Sur de Valéncia.
Esta zona és la seua plana aluvial, de gran importància econòmica, a causa de l'agricultura, sent la zona més densament poblada del seu curs. La planura està formada per les aportacions tant del mateix Xúquer com dels seus afluents Magre i Albaida. Ací el riu descriu un recorregut sinuós en meandres i situant-se en cotes més altes que les terres contigües, algunes d'elles importants marjals com l'Albufera de Valéncia.
En el curs baix es troben algunes ciutats importants, com és el cas de Carcaixent, Alzira, ubicada originàriament en un meandre del riu que rodejava completament a la ciutat (el nom de Alzira significa illa), Algemesí (junt en el riu Magre, prop de la seua desembocadura en el Xúquer), Sueca i Cullera, ya en la desembocadura. Esta és també la zona en major risc d'inundacions al configurar la plana aluvial del riu prop de la seua desembocadura. Despuix d'un recorregut de 497,5 km desemboca en Cullera, no sense abans servir de port deportiu per a centenars d'embarcacions, inclusivament de grandària respectable, com pot vore's fàcilment des del castell.
El curs baix del Xúquer és zona tarongera per excelència (Vicente Blasco Ibáñez descriu molt be la zona en la seua famosa novela Entre naranjos) i també arrossera, encara que ya en la Ribera Baixa, a lo llarc de les séquies que, eixint del propi riu, desembocaran en l'Albufera.
El Xúquer i la lliteratura[editar | editar còdic]
Pocs autors han ambientat les seues obres en la conca del riu Xúquer. El motiu d'este fet és pot deure a la fragmentació imposta pel relleu en la dita conca, lo que impedix una bona comunicació a lo llarc del riu. De fet el Xúquer i els seus afluents són en gran part travessats per les grans vies de comunicació per mig d'obres importants d'ingenieria: recordem el port de Contreras en el Cabriel (que existia en la carretera nacional de Madrit a Valéncia abans de la construcció del pantà de Contreres, per a on ara passa l'A-3) i el traçat de la Via Augusta per a enllaçar la zona de l'actual Alberic en l'antiga ciutat romana de Setabis (Xàtiva). Entre els autors que és referixen a llocs ubicats en la conca del riu Xúquer podem citar, a més de Vicente Blasco Ibáñez, ya nomenat, a Antonio José Cavanilles i Azorín entre atres.
Antonio José Cavanilles[editar | editar còdic]
Encara que no és un representant de la lliteratura de ficció, Cavanilles és digne de menció per l'extraordinari valor científic de la seua obra cima sobre el Regne de Valéncia (Cavanilles, 1797)[1]
En la seua obra fa una detallada explicació sobre la conca baixa del Xúquer emfatisant els problemes d'inundacions que varen obligar a l'abandó d'alguns poblats ubicats en les zones crítiques durant les creixcudes (per eixemple, la destrucció del lloc dit de Paixarella, en la confluència del riu Albaida en el Xúquer per diverses inundacions en el sigle XVIII), a l'agricultura de totes les poblacions de la Ribera i, sobretot, als efectes del cultiu creixent de l'arròs en terres de la dita comarca. La seua oposició al cultiu de l'arròs és basava en el fet que existia una correlació estreta entre el cultiu de l'arròs i la major mortalitat de la zona respecte a les zones o municipis en que no és cultivava este cereal:
Azorín[editar | editar còdic]
José Martínez Ruiz, més conegut pel seu seudònim d'Azorín, va ser un escritor, novelista, ensagiste, crític lliterari i autor teatral, naixcut en Monòver i mort en Madrit.
Va ser un dels representants més coneguts de la nomenada Generació del 98 i en les seues noveles i, sobretot, en els seus ensaig (per eixemple, en la Ruta del señor Quijote) és destaquen dos temes importants: el païsage espanyol i la reinterpretació dels personages clàssics de la lliteratura clàssica en una ambientació més recent i fins a contemporànea (El senyor Juan, la senyora Inés). En la seua novela El senyor Juan fa una breu referència al riu Xúquer, encara que en esta ocasió es tracta del curs alt en la Muntanya de Conca:
En les pinades del Xúquer
vaig vore ballar a unes serranes,
al so de l'aigua en les pedres
i al so del vent en les branques...
Que be ballen les serranes,
que be ballen!
Vicente Blasco Ibáñez[editar | editar còdic]
Com ya s'ha senyalat, Blasco Ibáñez ambienta alguna de les seues noveles en la contornada del Xúquer, en el curs baix d'este riu, en especial, en l'obra a que nos hem referit, Entre naranjos, obra que es desenrolla en Alzira i en la que és descriu una riuada del Xúquer:
Règim fluvial[editar | editar còdic]
El règim del riu en la seua capçalera és pluvio-nival en un màxim primaveral i un cabal abundant. En el seu curs mig i baix depén més de les pluges estacionals, conseguint un màxim en la primavera d'hivern coincidint en la gota freda tan característica de les terres valencianes. Com a conseqüència de les pluges torrencials ha conseguit els cabals més alts d'Espanya despuix de l'Ebre. Les principals riuades de l'història en Alzira són:
- 4 de novembre de 1864: 13.000 m³/s, coneguda com Riuada de Sant Carles.
- 20 d'octubre de 1982: 16.000 m³/s, coneguda com Pantanada de Tous .
- 5 de novembre de 1987: 5.200 m³/s
Afluents[editar | editar còdic]
Els seus principals afluents són:
- Per la dreta: riu Belmontejo, canal de Maria Cristina, riu Cantaven, riu Escalona, riu Sellent, riu Albaida (4,78 m³/s).
- Per l'esquerra: rius Huécar, Crits, Valdemembra, rierol d'Abengibre, riu Cabriel, que en 20,92 m³/s és el seu principal tributari; riu Vert i Magre (0,91 m³/s).
Pantans[editar | editar còdic]
En la seua conca hi ha una série de pantans dedicats a la producció d'energia hidroelèctrica, la regulació del riu per a previndre inundacions i l'aprofitament per al regadiu i el consum humà. La central nuclear de Cofrents usa les aigües del Xúquer per al refredament de la planta. Ademés, l'energia sobrant en hores de baix consum s'ampra per a bombar aigua al pantà de la Muela ubicat sobre la Muela de Cortes de Pallars, el qual contribuïx a aumentar el potencial hidroelèctric de les centrals en el llit del propi Xúquer.
Els pantans més importants en la conca del Xúquer són el de La Tosca, aigües dalt de la població del mateix nom i en plena Muntanya de Conca, el pantà d'Alarcón també aigües dalt de la localitat d'Alarcón, l'embassament d'El Picazo, situat molt prop de l'anterior i la presa del qual queda devall del viaducte de l'autovia de Valéncia (A-3), el pantà d'El Molinar, el de Cortés II, el Taronger, i la Presa de Tous en el Xúquer. En els seus afluents destaca el pantà de Contreres en el Cabriel, el de Forata en el Magre, l'Escalona en l'Escalona i el de Bellús en el riu Albaida.
Atres usos[editar | editar còdic]
Els pantans i canals per a rec, les preses per a la producció d'hidroelectricitat o per a usos industrials (els eixemples de la central de Cofrents, on les aigües del Xúquer s'utilisen per a refredar la planta termonuclear, i molts atres), l'abastiment d'aigua potable, la navegació fluvial (en els últims quilómetros i en les séquies que drenen cap a l'Albufera), la peixca fluvial (peixca deportiva) i el turisme són alguns dels usos molt importants d'este riu, el més important i usat de la Comunitat Valenciana.
Séquies o canals[editar | editar còdic]
- Séquia de La Teja: Tarazona de la Mancha
- Canal Xúquer-Túria: Pantà de Tous
- Real Séquia Escalona: Sumacàrcer
- Séquia particular d'Antella: Sumacàrcer
- Séquia de Carcaixent: Sumacàrcer
- Séquia Real del Xúquer: Antella
- Séquia de la Campana: Riola
- Séquia Mare de Sueca: Riola
- Séquia de Quatre Pobles: Riola
- Séquia de Cullera marge dreta: Sueca
- Séquia Mare de Cullera marge esquerra: Sueca
Referències[editar | editar còdic]
- ↑ Antonio José Cavanilles. Observacions sobre l'història natural, geografia, agricultura, població i fruts del Regne de Valéncia. 2 toms. Madrit: Imprenta Real, 1797. Edició facsimilar d'Albatros, Valéncia, 1997
- ↑ Antonio José Cavanilles. Obra esmentada, Tom primer, p. 196
- ↑ Azorín: El senyor Juan (1922)
- ↑ Vicente Blasco Ibáñez: Entre naranjos (1900)
Vore també[editar | editar còdic]
Referències[editar | editar còdic]
- Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Río_Júcar de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.
Enllaços externs[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Xúquer.