Vicente Blasco Ibáñez

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Archiu:Blasco Ibanyez.jpg
Vicente Blasco Ibáñez, escritor universal valencià.

Vicente Blasco Ibáñez (Valéncia, 29 de giner de 1867 - Menton (França), 28 de giner de 1928) va ser un escritor, periodiste i polític valencià.

Biografia

Va nàixer en Valéncia el 29 de giner de 1867. Fill de Ramona Ibáñez i del comerciant Gaspar Blanco. Va cursar els estudis de Dret, en la Universitat de Valéncia, llicenciant-se en 1888, a pesar que pràcticament no va eixercir esta carrera. Va dividir la seua vida entre la política, la lliteratura i l'amor a les dones, de les quals era un admirador profunt, tant de la bellea física com de les característiques sicològiques d'estes. Es definia com un home d'acció, abans que com un lliterat. Escrivia en inusitada rapidea. Entusiasta de do Miguel de Cervantes entorn de la història i la lliteratura espanyoles. Anys després, cansat de la seua vida de colonisador en la qual va collir alguns fracassos que no li són atribuibles, Vicente Blasco Ibañez, un dels novelistes més famosos d'aquell canvi de segle, va marchar a París, coincidint en l'arribada al poder de Cánovas del Castillo i l'inici de la Primera Guerra Mundial.

Va ingressar en 21 anys en la maçoneria el 6 de febrer de 1887 adoptant el nom simbòlic de Danton. Va formar part de la Llògia Unió nº 14 de Valéncia i posteriorment de la llògia Acàcia nº 25.

Va participar en política, caracterisant-se per la seua oposició a la monarquia i les seues ideals republicàs, manifestant els mateixos en el periòdic "El Pueblo", que va fundar en 1893. Va Ser detingut en 1896 i condenat a diversos mesos de presó. Entre els anys 1898 i 1907, va ocupar escà en el Congrés dels Diputats representant a el Partit Republicà, denominat Unió Republicana, entre el republicanisme unitari i el federalista, més tart per discordances es va integrar a el Partit d'Unió Republicana Autonomista.

El novelista i republicà valencià va rebre l'encàrrec personal del President Raymond Poincaré d'escriure una novela sobre la guerra. I esta va ser "Los cuatro jinetes del Apocalípsis (1916), que va captivar al públic nort-americà, arribant a ser llegida més que la pròpia Bíblia en este país. L'autor valencià va conrear diversos gèneros dins de la narrativa. Aixina, obres com Arroz y tartana (1894), Cañas y barro (1902) o La barraca (1898), entre unes atres, es poden considerar noveles regionals. AL mateix temps, destaquen els seus llibres de caràcter històric, entre els quals es es troben: Mare Nostrum, El caballero de la Virgen, Los cuatro jinetes del Apocalípsis (1916), que hem citat anteriorment, "El Papa del Mar", "Als peus de Venus" o de caràcter autobiogràfic com La maja desnuda, La voluntat de viure" i fins i tot "Los Argonautas", en la qual barreja una mica de la seua pròpia biografia en la història de la colonisació espanyola de Amèrica. Afija's La catedral, detallat fresc dels secrets eclesiàstics de la Catedral de Toledo.

Va morir en Menton (França) el 28 de giner 1928, un dia abans que complira 61 anys. Les seues restes van ser repatriats cinc anys més tart, durant la Segona República Espanyola, i van arribar a el port de Valéncia el 29 d'octubre de 1933.

Encara que per alguns crítics se li ha inclòs entre els escritors de la Generació del 98, la veritat és que els seus coetàneus no li van admetre entre ells. Vicente Blasco Ibáñez va anar un home afortunat en tots els ordes de la vida i ademés es va enriquir en la lliteratura, cosa que cap d'ells havia assolat. Ademés, la seua personalitat arrolladora, impetuosa, vital, li va atraure l'antipatia d'alguns. No obstant això, el propi Azorín, un dels seus detractors, ha escrit pàgines extraordinàries en les quals manifesta la seua admiració per l'escritor valencià. Per les seues descripcions de l'horta de Valéncia i del seu esplendorós mar, destacables en les seues obres ambientades en la Comunitat Valenciana, la seua terra natal, semblants en lluminositat i vigor als traços dels pinzells del seu gran amic, l'ilustre pintor valencià Joaquim Sorolla.

Vicente Blasco Ibáñez era fill de aragonesos i, encara que sabia parlar valencià podent apreciar-se nimis tocs en les seues obres va produir les mateixes quasi per complet en castellà, a pesar d'aportar algun relat curt en valencià per a l'almanac de la societat Lo Rat Penat.

Va conservar una vila en la Plaja de la Malvarrosa de Valéncia, a pesar de les seues correries pel món, en la qual debatia en els intelectuals i amics de la seua época. Esta vila actualment restaurada és la Casa Museu Vicente Blasco Ibáñez

Obres

L'obra de Vicente Blasco Ibáñez, en la majoria de les històries de la lliteratura espanyola en us, per les seues característiques generals es qualifica com pertanyent a el Naturalisme lliterari. També es poden observar, en la seua primera fase, alguns elements costumistes i regionalistes.

Títuls

(en orde alfabètic)

Adaptacions al cine

Hollywood va ser pionera en portar a terme versions de les noveles del valencià (segons l'opinió majoritària), pero el cine espanyol de la década de 1900 ya es va encarregar de realisar alguna adaptació. El propi escritor dirigix al costat del gran Ricardo de Baños la primera versió de "Sangre y arena".

Mítiques van ser Los cuatro jinetes del Apocalípsis, una superproducció de Rex Ingram estrenada en 1921, que va convertir al no menys mític Rodolfo Valentino en estrela, al costat de Nita Naldi, i que roman com la millor translació de la novela al cine (per sobre de l'adaptació de Vincente Minnelli de 1962); Sangre y arena (1922) de Fred Niblo, que consolida a Valentino com astre cinematogràfic en tot el món, en una película que va ser superada per l'esplendorosa cinta del mateix títul que Rouben Mamoulian rodara en 1941 en Tyrone Power, Bufona Darnell, Rita Hayworth i Anthony Quinn; i Mare Nostrum (1926) de Rex Ingram, en Antonio Moreno i Alice Terry en un paper d'espia predecessor de el de Greta Gràcia en la película Mata Hari. Menys conegudes pero igualment valioses van ser La Terra de tots que l'immortal Fred Niblo rodara en 1926, i una cinta en versió muda i sonora cridada El celler (1929) de Benito Perojo, en la mateixa Concha Piquer quasi debutant en el cine.

Ya en el cine sonor, les seues obres van ser un poquet oblidades, encara que destaca una de les seues històries de terror convertida en película: Los muertos caminan (1936), on el célebre realisador Michael Curtiz ("Casablanca") dirigiria al gran Boris Karloff en una obra no molt aplaudida en el seu moment pero interessant. En 1941 es refa "Sangre y arena" (ya comentat), en tot luxe de mijos i rodant-se en technicolor per a la Metre Goldwyn Mayer. En Espanya, Rafael Gil roda un dels seus millors títuls adaptant l'obra Mare Nostrum en 1948. En el cine hispanoamericà també es fan versions de les noveles més famoses de l'autor (i també en les TV de Brasil o Mèxic) durant els 50 i 60, i a Hollywood s'adapta una fluixa versió de La maja desnuda (1958) en Ava Gardner i Tony Franciosa que va passar sense pena ni glòria, i "Los cuatro jinetes del Apocalipsis" en un sonor fracàs de taquilla.

Els anys 70 suponen el seu redescobriment a través de la chicoteta pantalla en Espanya: "La barraca", "Cañas y barro", etc. en actors de primera llínea (Victoria Abril, José Bódalo) i guions i realisació de segona, pero de gran popularitat.

En els últims anys, van brillar dos produccions espanyoles per a la TV basades en obres de l'autor valencià: Entre tarongers en 1996 dirigida per Josefina Molina, i Arroz y tartana en 2005, en una premiada interpretació de Carmen Maura; aixina com una menys brillant biografia sobre la seua vida titulada Blasco Ibáñez en 1998, en Ramón Langa i Ana Obregón.

Veja's també


Enllaços externs

Referencies

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Vicente_Blasco_Ibáñez&oldid=33262»