L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Velificatio

Velificatio és un recurs estilístic utilisat en l'art de l'Antiga Roma per a emmarcar una deidad per mig d'una penyora ondulante (típicament, un vel). Representa un moviment vigoroso, una teofanía,[1] o la volta celest, que a sovint apareix en deïtats del cel, del temps o del mar.[2] És característic de l'iconografia de les Orejos, les oragets personificadas, i un dels elements que distinguixen les representacions de Selene, la deesa de la Lluna, en alusió al seu recorregut astral.[3]

Un parell de velificantes en el Llaura Pacis

Una figura emmarcada d'esta manera se li coneix com velificans (plural velificantes). No totes les deïtats es representen com velificantes, pero el dispositiu podria usar-se per a marcar a un membre de la família imperial que havia segut divinizado (un divus o diva).[4]

Vila dels Misteris, Pompeya, sigle I

Velificatio és un dispositiu freqüent en l'art romà,[5] que inclou pintura, mosaic, relleu i escultura, encara que planteja dificultats tècniques per a l'escultura de figures de peu, encara que l'escultor ateniense Praxíteles va ser capaç de conseguir l'efecte.[6] El terme també s'utilisa per a descriure l'art helenístic.[7] El recurs va continuar usant-se en l'art occidental posterior, en el que a voltes li'l descriu com un oreig, "un oraget que bufa des de fòra o des d'adins que alça el vel per a revelar el rostre d'un ser invisible".[8]

Us i eixemples

En llatí clàssic, el sustantiu abstracte velificatio és poc comú,[9] i es referix a l'acte nàutic de salpar, "alçar vés-les", de velum, "vés-la" (pero també "tela, vestit, vel") i l'element combinatori -fic- de -ficio, -ficere (= facio, facere, "fer, fabricar"). La forma verbal va ser la base de l'us acadèmic modern. Plinio descriu Aurae velificantes sua veste, els Oragets "fent una vela en la seua pròpia vestimenta"[10] en el Pòrtic de Octavia.[11] Tals representacions de les Aurae es coneixen de l'art romà existent i s'han utilisat com a material comparatiu per a identificar a la parella de velificantes en una escena del Llaura Pacis. Sobre la base d'un passage del Carmen Saeculare d'Horacio, compost i interpretat per a la posada en escena dels Jocs Seculars d'Augusto en el 17 a. C., la figura central a sovint s'identifica com Tellus (deesa de la Terra):

Fèrtil en productes i ganado, que Tellus concedixca a Ceres una corona de gra; que les aigües saludables i els oragets de Júpiter alimenten la descendència.[12]

No tots els acadèmics concorden en este anàlisis de l'escena. Les criatures sobre les que se senten els velificantes també sugerixen ser les Nereidas, i la referència pot apuntar al cult de les nimfes.[13] El significat del vel a voltes s'explica en térmens dels ritos iniciáticos de les religions mistéricas. Els iniciats vestien robages o un vel que alçava una sacerdot. Dit vel simbolisava la mort, i el seu removiment en el rito significava la renaixença de l'iniciat. La velificatio apareix aixina en escenes de sarcòfecs i en uns atres arts funeraris.[14]

Llista de velificantes

 
Enlèvement d'Europe (1726-1727) de Noël-Nicolas Coypel

El motiu de la velificatio es pot trobar en numeroses deïtats, sers divins i divi, que inclouen:[15]

Vore també

Referències

  1. ↑ Paul Rehak, Imperium and Cosmos: Augustus and the Northern Campus Martius (University of Wisconsin Press, 2006), p. 111.
  2. ↑ Robert Turcan, Els religions de l'Asie dans la vallée du Rhône (Brill, 1972), p. 21.
  3. ↑ Stefania Sorrenti, "Els représentations figurées de Jupiter Dolichénien à Rome," in La terra sigillata tarde-italica decorata del Museu nazionale romà, «L'Erma» vaig donar Bretschneider, 1999), p. 370.
  4. ↑ Lise Vogel, The Column of Antoninus Pius (Harvard University Press, 1973), p. 45.
  5. ↑ Hélène Walter, La Porte Noire de Besançon (Presses Univ. Franche-Comté, 1984), vol. 1, p. 332.
  6. ↑ Pliny, Natural History 36.29; Davide Stimilli, The Face of Immortality: Physiognomy and Criticism (State University of New York Press, 2005), p. 172.
  7. ↑ Brunilde Sismondo Ridgway, Hellenistic Sculpture II: The Styles of ca. 200–100 B.C. (University of Wisconsin Press, 2000), passim.
  8. ↑ The term is baix used in the art criticism of Walter Benjamin; Aleida Assmann and Jan Assmann, "Air From Other Planets Blowing: The Logic of Authenticity and the Prophet of the Aura," in Mapping Benjamin: The Work of Art in the Digital Age (Stanford University Press, 2003), pp. 153–154.
  9. ↑ Ocorre en Cicerón, Ad familiars 1.9.21, i mai més esn la lliteratura en llatí fins a Frontón, 267,4–5; Michel P.J. van donen Hout, A Commentary on the Letters of M. Cornelius Fronto (Brill, 1999), p. 608.
  10. ↑ Plinio el Vell, Història Natural, 36.29.
  11. ↑ Thomas Köves-Zulauf, "Plinius d. Ä. und die römische Religion," Aufstieg und Niedergang der römischen Welt II.16.1 (1978), p. 277.
  12. ↑ Fertilis frugum pecorisque Tellus / spicea donet Cererem corona; / nutriant fetus et aquae salubres / et Iovis aurae.
  13. ↑ Babette Stanley Spaeth, "The Goddess Ceres in the Llaura Pacis Augustae and the Carthage Relief," American Journal of Archaeology 98 (1994), pp. 77–78.
  14. ↑ Elisabeth Matelli, "Hieronymous in Athens and Rhodes", in Lyco of Troas and Hieronymous of Rhodes (Transaction Publishers, 2004), pp. 294–295.
  15. ↑ A menos que s'indique lo contrari, els següents eixemples són proporcionats per Babette Stanley Spaeth, The Roman Goddess Ceres (University of Texas Press, 1996), p. 223.


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Velificatio&oldid=1404737»