El Teatre Solís és un teatre d'òpera d'Uruguai, ubicat en el caixco històric de la ciutat de Montevideo. Les seues obres varen començar en 1842 —a penes 17 anys despuix de l'independència d'Uruguai— i va ser inaugurat en 1856. [1]
Teatre SolísIntervenció en el Teatre Solís en motiu de l'estrena de Macondo per la Comèdia Nacional, en homenage a l'aniversari de Gabriel García Márquez.
Es tracta del teatre més antic de Sudamèrica[2] i un dels escenaris més importants del país, en una capacitat per a 1500 espectadors en la seua sala principal.
A l'hora de denominar-ho, varis noms varen ser proposts: Teatre de l'Empresa, de la Pau, del Sol, de la Concòrdia, de l'Harmonia, de la Constància, de Maig, de la Llibertat, d'Artigas, Republicà, Montevideano i Oriental, pero la comissió directiva va aprovar per majoria de vots Teatre de Solís, en recort i commemoració del navegant Juan Díaz de Solís, el primer explorador europeu en aplegar al Riu de la Plata.[3]
El 25 de juny de 1840 es conforma en Montevideo una societat d'accionistes, que estaria dedicada a la construcció i empresa d'un teatre. Va ser frut de l'iniciativa de Juan Miguel Martínez i Antonio Rius,[4] a els qui se'ls incorporarien posteriorment Vicente Vázquez, Luis Llepes, Juan Benito Blanco, Ramón d'Artagaveitía, Manuel Herrera i Obes, Juan Miguel Martínez, Francisco Farrial —o Farías, segons atres fonts—[5][6] i Florentino Castellanos.[4][5][6] Tots ells formaven la Comissió Directiva[5] d'una societat que va aplegar a agrupar a 156 empresaris en total.[6][7][8]
La primera reunió de la Empresa per a un Nou Teatre en Montevideo —tal la seua denominació—[9] es va portar a terme el 16 de juny d'eixe mateix any, en a on es va fonamentar la construcció del novell recint cultural com una expressió d'un lliure esperit empresarial, el qual es va preocupar de proveir a la societat del naixent Estat Oriental de l'Uruguaid'un «teatre que estiga en harmonia en la prosperitat i la riquea de la República», justificant-ho com «una necessitat indispensable per a la nostra societat, a l'altura que ha aplegat la seua ilustració i comerç».[5][6]
Al marge de l'intenció manifesta de dotar a Montevideo d'un teatre de grans proporcions per al seu mig,[nota 1] s'interpreta aixina mateix esta iniciativa com una evident necessitat per part de les altes esferes d'una societat emergent, d'eixercir un protagonisme social i polític en ella. Els actors públics que constituïen esta classe no es relacionaven en els seus homònims privats, ya que es tractava dels mateixos individus; els qui complien funcions polítiques en el nou Estat també constituïen associacions civils d'índole cultural, científic o comercial.[nota 2] En eixe marc, el nou teatre era considerat com una plataforma que propiciava la socialisació entre els membres les esferes més poderoses d'eixa societat primigènia, permetent «vore» i «ser vist».[7]
Primer informe de Zucchi
En agost de 1840, l'arquitecte modenésCarlo Zucchi va presentar a la societat un informe, en a on detalla els terrenys disponibles en la ciutat per a la construcció del nou teatre.[5][9] En dit informe, Zucchi posa a consideració de la Comissió Directiva tres solars distints:
Per al millor anàlisis dels terrenys, denominaré A, el que era placeta, front a l'antic Parc d'Ingeniers, ara Departament de Policia; B, el del Sr. D. Elías Gil, al S del Mercat; C, el dels Srs. Carreras, siti en la prolongació del Carrer de Sant Sebastià.
Carlo Zucchi, Proyecte de teapornotro compost i dibuixat per l'ingenier arquitecte Carlo Zucchi. 31 d'agost de 1840.[9]
Actualment, els terrenys identificats i descrits per Zucchi correspondrien als següents:
A: Àrea delimitada pels carrers Sarandí, Bartolomé Mitre, Buenos Aires i circumvalació Plaça Independència, travessada per carrer Bacacay.
Teatre Solis en 1870 despuix de la construcció de les seues dos ales laterals.B: Poma delimitada per circumvalació Plaça Independència, i les calles Ciutadella, Sant Josep i Liniers.
C: Poma delimitada pels carrers Buenos Aires, Bartolomé Mitre, reconquista i Liniers.Vista del teatre en els seus primers anys.
Zucchi demostra en este informe una gran preocupació sobre l'ubicació del teatre, argumentant que l'elecció del solar en qüestió afectaria de manera substancial la seua estructura, distribució i aspecte general. Concretament segons ell, elements com la disposició de la platea, el fòrum i l'orquesta, aixina com de la ret de sanejament, les cisternes i els depòsits d'aigua que alimentarien el sistema de bombes hidràuliques —«que dispostes oportunament proporcionaran la salubritat tan recomanada pels preceptes d'higiene», d'acort en l'influència higienista predominant— eren particularment susceptibles al tipo de sol a on s'assentaria el teatre. Advertia, en cas d'elegir-se un sol poc apte per a albergar tots estos elements, del considerable aument de presupost que carrejaria l'obra per eventuals construccions de terraplens, aixina com de les variacions que presentaria l'estructura de l'edifici.[9]
Prenent en conte lo anterior, és que Zucchi considerava a l'opció A com la més idònea per a l'erecció d'un edifici d'esta naturalea. No obstant, en el seu informe llamenta el fet de que en 1838 dita àrea fora loteada irregularment, pese a ser reservada tres anys abans per a este fi. Pansa llavors a centrar-se en l'opció C, a on descriu que els treballs d'excavació «Es troben casi de bestreta fets per la naturalea», ademés de notar l'existència d'una cañada, aprovechable per al sistema de desaiguador del teatre. Desventages com l'inclinament Nort - Sur superior al 4% o l'ubicació alluntada respecte de la ciutat varen ser relativisades per Zucchi, considerant que la presència del teatre provocaria el poblament de la zona circumdant, ademés de que la distància entre els distints terrenys considerats no seria lo suficientment significativa com per a descartar esta opció.[9]
Sobre la base del seu treball, la Comissió Directiva es va decantar per l'opció C, adquirint la poma a un cost de 31.000 pesos de l'época.[4] Dit predi, en les afores de la ciutat, es trobava en un descampat de vint quadres de llarc per quinze d'ample, rodejat de barrancas, sangues, médanos i alguns camins.[9][11] Això respon a que encara no s'havia concretat l'eixample extramurs de la ciutat delineado per José María Reis, conegut com a Ciutat Nova.[12]
Proyecte Zucchi
En l'apartat Descripció del teatre de l'informe del seu proyecte, dit arquitecte és categòric respecte a les característiques essencials del croquis que concep.
No dec tampoc ocultar que en la composició d'este proyecte he alluntat tota idea de mesquinea, sense per açò separar-me de l'economia. Obrant d'esta manera he posat en pràctica el inconcluso axioma recomanat per tots els hòmens versats i pràctics en la matèria, i que tan a propòsit repetixen Lomet i Krafft en la seua Arquitectura dels teatres: «Que els edificis d'utilitat pública s'han de construir en economia, pero sense aforro».
Carlo Zucchi, Memòria que acompanya els plans del teatre proyectat per l'ingenier arquitecte Carlo Zucchi, giner de 1841.[6]
Ho descriu com «de segona classe» sobre la seua disposició i «de tercera» sobre la seua capacitat,[nota 3] a penes superant l'aforament exigit per la Comissió Directiva de 1500 espectadors —la capacitat màxima prevista per Zucchi era d'1.584 persones—,[5][6] en un teatre la superfície total del qual seria de l'orde d'unes 4.668 vares quadrades,[nota 4] és dir, 3.258 m². Es trobaria aïllat en els seus quatre fronts de les construccions circumdants, prestant Zucchi una particular atenció en lo que a l'accessibilitat al recint referix, per mig de la concepció d'esplanades arborades de 7,5 vares d'ample —6,2 metros— flanquejant els accessos laterals, i una placeta «espaciosa i de suficient amplitut» sobre el pòrtic principal, a fi de contindre l'afluència dels carruages.[6]
Baix dos seccions clarament diferenciades se subordinaria la distribució interna del vestíbul: «una dedicada per a tot lo que concernix al teatre pròpiament; l'atra per a les obres accessòries». La primera secció comprendria el pòrtic exterior —el qual actuaria com recibidor dels concurrente—, un atri principal que contindria les boleteríes, el servici de guardarropa i els passadiços que comunicarien en el «café i conferència», aixina com una escala principal que conduiria a una sala de reunió o descans intermig, la platea general i els distints órdens de nayes, incloent la naya de govern. La segona secció comprendria els servicis gastronòmics per al públic en general com la cafeteria, el restorán i la confitería per un costat, i l'alcaldia del teatre, els almagasens per a les decoració i les sales d'ensajos per l'atre, entre atres sectors relatius a la posada en escena.[6]
La capacitat del teatre s'organisaria en tres nivells principals: la platea, les nayes i la cazuela. De forma elipsoidal, la platea comprendria 290 vares quadrades —240,7 m²— i albergaria un màxim de 570 espectadors. Els 102 nayes proyectades en canvi, es trobarien distribuïts en quatre órdens i totalisarien una capacitat de 694 individus, a raó de 7 persones per naya aproximadament. D'estos 102, les dos nayes ubicats a abdós costats del prosceni serien propietat de la policia i la direcció del teatre, mentres que els dos sitis al centre del tercer i quart orde, correspondrien a la Presidència de la República i la Societat d'Accionistes respectivament. Finalment, la cazuela comprendria a les quatre files d'assents situades per damunt dels quatre órdens de nayes, la capacitat de les quals seria de l'orde dels 320 espectadors. Els tres nivells en el seu conjunt totalisarien l'aforament previst d'1.584 espectadors.[6]
Per una atra part, l'allumenament seria proveït per una llàntia d'aranya composta de 98 llums, ubicada sobre la platea i dotada d'un sistema de poleas i contrapeso que li brindarien ascens i descens a discreció, ademés de les lluminàries de l'escenari en les vores del prosceni i els canelobres auxiliars sobre les nayes i la cazuela.[6]
Sobre la seguritat edilicia, Zucchi prevea que la seua distribució dels espais permetria l'evacuació del teatre dins del lapsus de 17 minuts, «en cas d'inesperats accidents».[6]
No obstant, pese als exhaustius informes de l'arquitecte modenés, es va resoldre descartar el seu proyecte per motius estrictament presupuestals. En dir de Susana Salgado,[nota 5] «el proyecte de Zucchi era magnífic, pero completament irreal des del punt de vista financer». És aixina que el 24 de març de 1841, la Comissió Directiva resol tornar tot el proyecte al seu dissenyador. En resposta, Zucchi va reclamar el cobro dels seus servicis, petició denegada per part de dita comissió ya que va entendre que el proyecte presentat no va seguir ni els seus llineaments, ni el seu presupost.[16]
Proyecte Garmendia
Despuix del fracàs del proyecte Zucchi, la Comissió Directiva es va traçar com a condicions bàsiques que el teatre devia contar per lo manco en una capacitat de 1500 espectadors assentats, i que l'inversió no devia superar els 125.000 pesos. Una volta acordat açò, el 13 de maig es va cridar a concurs entre els arquitectes Bocciardi, Pedro Benoit, Francisco Javier de Garmendia, Juan Lafine i José Toribio. De tots ells, Bocciardi i Garmendia varen ser els únics que es varen presentar, resultant guanyador este últim.[16]
La «Descripció dels permenors del proyecte alçat per Francisco Javier de Garmendia per al nou teatre que s'intenta erigir en esta ciutat de Montevideo», tal el títul de l'informe realisat pel mencionat arquitecte, va ser presentat davant la Comissió Directiva el 7 d'agost.[6] En ell, Garmendia es llimita a prendre el proyecte original de Zucchi com a base del seu treball, i es dedica a modificar-ho a modo de tornar-ho econòmicament viable.[4][5]
Entre les reformes concebudes, destaquen:
El vestíbul del teatre. Si be es va mantindre l'idea de Zucchi de subdividirlo en dos seccions, Garmendia reordenó les funcions previstes en el proyecte original per a cada secció. A saber:
En el seu conjunt, és canviat de posició a modo de que aumente la seua capacitat, mantenint la mateixa cantitat de columnes que ho sostenen.[17]
En la primera secció, es reformula l'escalinata de modo que conduïxca exclusivament a la naya de govern, i no als demés órdens de nayes com estava previst. No es fa menció al servici de guardarropa previst per Zucchi, al mateix temps que concep dos oficines, «una per als empresaris del teatre i una atra per a la comissió censora del mateix».
La segona secció passa a albergar els accessos principals als demés órdens de nayes, per mig de dos escals generals de marbre. Per una atra part, els servicis gastronòmics prevists per Zucchi són omesos per Garmendia, a excepció de la cafeteria —reubicada al segon nivell de les nayes—, i l'accés a les sales d'ensajos aixina com als almagasens de vestuari i decoració, és traslladat al fos d'orquesta.[6]
Els pisos dels corredors i la platea es nivellen a la mateixa altura.[17]
Una volta aprovat el proyecte de Garmendia, Vicente Vázquez —en la seua calitat de secretari de la Comissió Directiva— es va dedicar a redactar les condicions del cridat a licitació que adjudicaria:
Per un costat, la fonamentació i construcció del sistema de drenage.
Per un atre costat, l'erecció de les columnes de marbre que soportarien el vestíbul i el montage del sostre.
L'importació dels materials necessaris per a dites obres.
El plec va ser firmat per Vázquez el 10 de setembre, divulgat per la prensa el 21 de dit més i finalment, el dia 27 es va decidir l'adjudicació de sengles trams de la construcció a Rafael Hernández i Esteban Tiscornia, respectivament. Aixina mateix, el 24 de setembre Garmendia va assumir el seu càrrec de director d'obres, despuix de firmar el contracte oferit per Vázquez i el president de la Comissió Directiva, Juan Francisco Giró.[6][16]
Esclat de la Guerra Gran i les seues repercussions
Només restava donar inici a la construcció; no obstant, el clima polític que travessava Uruguai es trobava llunt de ser l'idòneu.
Per a fins de 1841 feya dos anys que el país es trobava immers en la Guerra Gran, una guerra civil desnugada despuix del derrocament del president Manuel Oribe en 1838 per part de qui ho va antecedir en el càrrec, el caudill Fructuoso Rivera. Este fet va provocar que a l'any següent, el país estiguera baix el mando de dos governs paralels que es consideraven llegítims: el Govern del Cerrito baix el mando d'Oribe i el Govern de la Defensa, liderat per Rivera. Aixina mateix, el conflicte va contar en la participació de la Confederació Argentina, aixina com en l'intervenció diplomàtica i militar de l'Imperi del Brasil, França i el Regne Unit.[18]
baix este escenari polític, va anar virtualment impossible continuar en la construcció a penes iniciada.[5][17] Els obrers varen ser cridats per a unir-se als eixèrcits d'un o un atre bando, i en el caos regnant molts integrants de la societat d'accionistes varen emigrar del país, al mateix temps que es devia fer front als saquejadors que amenaçaven en furtar els materials recent importats.[16]
Davant esta situació, els comissionats Esteban Tiscornia i Vicente Gianello varen arrendar el terreny a on va començar a erigir-se el teatre a una família particular, a modo d'assegurar una presència permanent en l'àrea[16] i, per contrapartida, obtindre diners destinats a la conservació de 6.663 pissarres que abdós es varen comprometre a protegir durant el curs de la guerra.[17] Esta mida es va realisar baix l'aprovació de Juan Miguel Martínez, i el restant dels membres de la Comissió Directiva que varen permanéixer en el Montevideo sitiat per les forces d'Oribe.[16]
Despuix de la firma del tractat del 8 d'octubre de 1851 que va donar fi a la lluita, la Comissió Directiva va convocar als accionistes de la societat a una reunió general, a on es va resoldre realisar un relevament del lloc de construcció i l'estat dels materials que allí varen permanéixer. El balanç resultant de tal tasca va ser dispar. Durant el transcurs de la guerra es va abandonar al ras gran part del marbre, la fusta de pi roig importada de Rússia i la pissarra genovesa, a tal punt de trobar-se enterrats en el fanc. No obstant, el relevament va descobrir que gran part d'eixe material era encara útil, el qual es va sumar a les existències rescatades i preservades pels comissionats. Ademés, una revisió exhaustiva de la fonamentació de l'edifici va demostrar que es trobava en perfectes condicions.[16]
Ajusts al proyecte i recomençament de les obres
Aixina les coses, el 20 de giner de 1852 els accionistes de la societat varen nomenar una nova Comissió Directiva, integrada per Javier Álvarez, Pablo Duplesis, Joaquín Errazquín, José María Estéves, Jaime Ylla i Viamont i Antonio Rius, encapçalada per Juan Miguel Martínez. Dita comissió va ratificar el proyecte de Garmendia el 26 de novembre, el qual va sofrir certes modificacions respecte del proyecte que va guanyar el concurs arquitectònic onze anys arrere.[16] A saber:
S'introduïx el sistema de construcció en ferro —en desmedro del tradicional us del rajola i el seu revestiment en calç— per a les columnes que soporten els órdens de nayes, abaratint els costs i permetent que la platea guanye més metros quadrats, aixina com es garantisa una major duració i seguritat en casos d'incendi.[16][17]
La elipse que alberga a la platea i dona forma als distints órdens de nayes és replantejada, aumentant la capacitat de dita platea i els distints corredors que la circundan,[17] al mateix temps que es millora l'acústica.[5][16]
S'amplien l'orquesta, els corredors adjacents a ella i el vestíbul.[16]
La capacitat és aumentada en 350 persones, respecte del primer proyecte de Garmendia.[17]
Estes alteracions varen ser examinades pels arquitectes Clemente César i A. Penaud, convocats per la Comissió Directiva, els qui varen respalar el treball final de Garmendia. Confirmada la ratificació del proyecte, el 10 de decembre es va difondre un cridat a licitació per a adjudicar la construcció de les nayes.[16][17] Despuix de declarar-se els seus guanyadors en el migdia del 17 de decembre,[17] finalment, el 20 de giner de 1853 es va recomençar la construcció del teatre, al voltant d'onze anys despuix de la seua súbita interrupció.[16]
Durant este periodo, l'únic succés que va pertorbar la normalitat de les obres va ser el colapse del frontispici, fet ocorregut el 16 d'octubre. Aparentment, la plataforma que ho sostenia mentres li l'adossava a la frontera va terminar cedint; i si ben no va haver majors repercussions, va impactar considerablement en l'ànim de la societat d'accionistes.[16]
El 13 de juny de 1854, una volta finalisada la construcció pròpiament dita, Juan Miguel Martínez en la seua calitat de president de la Comissió Directiva va enviar una «Solicitut d'inspecció» de les obres al Cap Polític i de Policia de Montevideo, José Gabriel Palomeque.[17] Est va enviar una comitiva formada pels arquitectes José Toribio, Clemente César, Antonio Paullier i Aimée Aulbourg, els qui despuix d'inspeccionar l'edifici varen reportar les seues bones condicions de solidea i seguritat en general, en un informe datat el 31 de juliol d'eixe any.[16]
Despuix d'esta inspecció va començar la fase de les obres relatives a la decoració interna del teatre, marcada per les diferències cada volta majors entre Garmendia i la Comissió Directiva. Un diferendo entre un artiste encarregat de la decoració dels interiors i l'arquitecte va motivar que este presentara una queixa en la comissió, pero la seua tardança va provocar que no fora ben rebuda. Esta reacció va generar declaracions desafortunades a la prensa per part de Garmendia cap a la Comissió Directiva, resolent en conseqüència la seua destitució com a director d'obres. Ofés pel seu acomiadament, Garmendia va iniciar un parell de demandes contra la Comissió Directiva reclamant una indemnisació de 12.000 pesos, les quals varen fallar en contra seua.[16]
En 1937, l'Intendencia de Montevideo va comprar el Teatre Solís per 640 mil pesos. Anys despuix, la intendencia va crear la Comèdia Nacional i l'Orquesta Filharmònica de Montevideo, que varen debutar allí en 1947 i 1959 respectivament. Produït un colp d'Estat en Argentina contra el govern constitucional de J. D Perón el crític musical Jorge D’Urbà va assumir la direcció artística del teatre Colón, de la mà d'un govern de facto. Urbà va començar una política d'hostigament i persecució política dins del Colón un dels teatres més importants del Món, va obligar a l'exili cap a l'Uruguai i Europa a músics, tenors i les seues famílies, molts de les quals es varen assentar en Montevideo incorporant-se al Teatre Solís, elevant notablement la calitat de les obres.[19]
Restauració
Teatre Solís
L'etapa final de restauració del teatre (2003-2004) que va consistir en obertura de la sala principal (canó central), part de les sales laterals i modificació de tecnologia i equipament escènic va ser portada a terme per l'arquitecta Eneida de León.[20]
Característiques
Està situat en el barri de la Ciutat Vella i la seua entrada principal és pel carrer Buenos Aires cantó Bartolomé Mitre.
La frontera principal del Solís té similituts en la del Teatre Carlo Felice de Gènova, la sala té forma llaugerament elíptica, com la de la sala del Teatre de la Scala de Milà, encara que l'interior del Solís guarda una similitut notable en una atra sala italiana, el Teatre Metastasio de Prato, prop de Florència.
Vore també
[[Archiu:{{#switch:Montevideo|20px|Vore el portal sobre Montevideo]] Portal:Montevideo. Contingut relacionat en Montevideo.
↑S'estima que Montevideo tenia per llavors 40.000 habitants, i l'única sala teatral en la que contava la ciutat era la Casa de Comèdies, construïda per orde del governador Antonio Olaguer Feliú en 1791 i inaugurada en 1793.[10]
↑En el seu informe, Zucchi afirma que «la capacitat dels teatres és la que fixa la seua classificació». Aixina, eren considerats de primera classe tots els teatres en una capacitat superior a les 3.000 persones, de segona tots aquells capaços d'albergar entre 2.000 i 2.300 individus, i de tercera, aquells l'aforament dels quals es trobava entre els 1500 i 1.800 concurrente.[6]
↑La vara era una mida arcaica de llongitut, el valor de la qual oscilava entre 768 i 912 mm, segons el Diccionari de la llengua espanyola de la RAER.[13] En Uruguai, una vara equivalia a 830 mm.[14]
↑Centre d'Investigació, Documentació i Difusió de les Arts Escèniques del Teatre Solís. «Documentació Històrica — Gestió/Accionistes/1840» (PDF). Archivat des de l'original, el 29 de decembre de 2009. Consultat el 27 de març de 2010.
↑Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
↑Camps, Pompeyo, 1983, “La música: El Colón i els concerts”, en Romero, José
Luis i Luis Alberto Romero (Dir.), Buenos Aires. Història de quatre sigles. II. Buenos Aires,
Editorial Abril: 347
↑Arias Laurino, Daniela (6 de març de 2017). «ENEIDA DE LEÓN 1943». Un dia | Una arquitecta 2. Consultat el 31 de març de 2017.