Canelobre

Un canelobre[1] és un candelero en vàries branques;[2] complix la mateixa funció que est: recolzar vés-les en la seua estructura.
La Bíblia nota que davant del Lloc Santíssim del Tabernáculo, i despuix en el temple de Jerusalem, hi havia un candelabro d'or puríssim llaurat a martell que tenia sèt braços, en cada u dels quals ardia una lamparilla que es llevava i es posava. En hebreu, dit candelabro és denominat menorá. En janucá, s'usa el candelabro de nou braços, cridat janukiá. Els candelabros usats pels antics eren uns peus sobre els quals es colocava una o més llànties destinades a allumenar una peça. La forma dels candelabros ha segut molt variada. Unes voltes representaven un tronc d'arbre en les seues branques, atres voltes una pilastra. Hi havia candelabros construïts de manera que les seues llums podien pujar-se o baixar-se segons convenia.
Homero, quan descriu en la Odissea el palau d'Alcinoo rei de Corcyra, parla de candelabros d'or fets en forma d'un jove colocat sobre un altar, que tenia en les seues mans antorches enceses. Els candelabros de que se servien en els temples eren magnífics. Per lo comú, eren d'or enriquits de pedres precioses. Cicerón parla d'un d'estos candelabros que un fill de Antiochus havia destinat per al temple de Júpiter Capitolino de Roma. Els més bells candelabros i els que estimaven particularment els romans per raó del seu treball eren els fabricats en Tarento i en l'illa d'Egina. Els candelabros que servien per a cremar els perfums eren més menuts que els destinats per a llums, els quals per lo comuna no pujaven sino fins a mig cos.
Referències
- V. J. B. y C. (1828). «Candelero. Candelabro», Diccionario histórico enciclopédico, Barcelona: Imp. Roca, pp. 392-393.