Saint-Domingue

Saint-Domingue (pronunciat /sɛ̃dɔmɛ̃ɡ/), també coneguda com a Sant Dumenge francés, és el nom pel que va ser coneguda la colónia establida per França en la partix oest de l'illa de L'Espanyola des de 1659 fins a 1804, i que per un breu periodo de temps (1795-1804) va comprendre tot el territori insular, és dir, els països contemporàneus d'Haití i República Dominicana. El nom deriva de la principal ciutat espanyola de l'illa, Sant Dumenge, que va vindre a referir-se específicament a la capitania general de Sant Dumenge, actual República Dominicana, en poder dels espanyols. Les fronteres entre les dos possessions varen ser fluïdes i varen canviar en el temps fins que finalment es solidificaron en la guerra d'independència dominicana en 1844.

Saint-Domingue

Els francesos s'havien establit en la part occidental de les illes L'Espanyola i Tortuga en 1659. En el Tractat de Rijswijk de 1697, Espanya va reconéixer formalment el control francés de l'illa Tortuga i el terç occidental de l'illa L'Espanyola. En 1791, els esclaus i alguns criollos dominicans varen participar en la cerimònia vudú Bois Caïman i varen planejar la revolució haitiana. La rebelió d'esclaus es va aliar més vesprada en les forces republicanes franceses despuix de l'abolició de l'esclavitut en la colónia en 1793, encara que açò va alienar a la classe dominant esclavista de l'illa. França va controlar la totalitat de l'Espanyola des de 1795 fins a 1802, quan va començar una nova rebelió. Les últimes tropes franceses es varen retirar de la part occidental de l'illa a fins de 1803, i la colónia després va declarar la seua independència com Haití, el seu nom indígena, a l'any següent.

Generalitats

Haití és el nom amprat per alguns dels pobles amerindis per a referir-se a les terres a on vivien, que els espanyols varen prendre pel nom natiu de l'illa i en que es va conéixer originalment a l'actual territori d'Haití.

El nom d'Haití va ser amprat per a la colónia del Regne de França des de 1659 pels seus habitants, i pels espanyols des de 1697 en que fora reconeguda per Espanya. Des de 1795, en que per tractat es anexionaban els dos terços orientals que constituïen el restant de l'illa, els francesos varen cridar a la colónia Saint-Domingue, la traducció al francés del nom espanyol Sant Dumenge en el tractat. En declarar la seua independència l'1 de giner de 1804, el nom va ser canviat a Haití per Jean Jacques Dessalines, qui fora el primer governant d'Haití, en conquistar tota l'illa i expulsar al govern francés. En realitat el governador francés va quedar acantonat en la ciutat de Sant Dumenge, fins que la població es va sublevar despuix de la batalla de Pal Estacat organisada pels terratinents.

Estos fets es varen produir poc despuix de la Revolució francesa en la metròpoli, i Toussaint-Louverture i despuix Dessalines i els seus colaboradors varen prendre diverses mides, que en un principi varen ser lleals al govern francés, conquistant tota l'illa per a França, pero després es varen proclamar independents i varen realisar diversos actes revolucionaris, com llevar el blanc de la bandera francesa, com a mostra de repudie a dita dominació.

Cristóbal Colón havia reclamat tota l'illa «Espanyola» (també coneguda com a illa de Sant Dumenge o Sant Dumenge), controlant-la les autoritats espanyoles des de finals del XV fins al XVII.

L'illa L'Espanyola de les Antilles Majors va ser descoberta per Cristóbal Colón el 5 de decembre de 1492, qui la va cridar aixina. Els pobles amerindis arawak, caribes i taínos ocupaven l'illa des d'abans de l'arribada dels espanyols. Estos pobles es varen ser mesclant en els nouvinguts i al present a lo manco un 15% de la població de l'illa té en el seu genoma antepassats amerindis, fenomen que es reproduïx en les atres illes de les Grans Antilles. Jamaica, per eixemple, té també un alt percentage de població afroamerindia.

Els taínos i els caribes, els grups amerindis més comuns en l'illa i mestizados entre sí, eren molt hàbils en agricultura, caça i peixca. Fabricaven trampes per a animals, tallaven pedra i fusta, amasaban el caucho, feyen ceràmica i teixits en palma o cotó; usaven el fòc i la sal per a conservar aliments; feyen canoas de diferents tamanys (normalment per a 15-20 remeros, pero de 2 a 150 guerrers) que ampraven per a la guerra i atacar i fugir d'illa en illa. Caçaven i guerreaban en fleches freqüentment enverinades. Els indis caribes varen ser capaços inclús d'expulsar als espanyols de moltes terres de la mar Carib, com, per eixemple, de la propenca illa de Santa Creu. A l'arribada dels espanyols, estos grups amerindis es mestizaron en ells ràpidament, lo que va tornar a ocórrer en l'arribada dels mariners d'atres nacionalitats i els negres.

Els espanyols varen tindre molts conflictes en els grups amerindis. Enriquillo, casat en la mestiza Mencía, neta d'Anacaona, va ser un dels cacics taínos que es va rebelar contra els espanyols. Va començar el seu alçament en un gran grup de taínos en la serra de Bahoruco. Esta rebelió o guerrilla va cobrir el periodo comprés entre 1519 i 1533. El seu pare va resultar mort en un bol espanyol contra una protesta pacífica d'indígenes en Jaragua. Guarocuya va ser un atre cabecilla rebel amerindi, era nebot d'Anacaona, dòna rebel que va instigar un atre alçament. Anacaona era germana del cacic de Jaragua, Bohechío, qui també es va opondre als espanyols i quan Bohechío va ser mort, va anar la seua successora sent morta junt en la seua cort. Anacaona estava casada en Caonabo, qui va anar un cacic que es va rebelar en el regne de Maguana.

Els governadors eixecutaven indis en represàlies. Ademés necessitant mà d'obra, els colon esclavizaban a molts natius, duent-els inclús de llocs lluntans i assessinant-els de manera eixemplar quan no eren dòcils o no obedien adequadament, per a sometre al restant per la por. Els colon expulsaven a les poblacions amerindies i s'assentaven en les seues terres i els que no es marchaven, terminaven eixecutats per colon que actuaven pel seu conte. La majoria d'europeus no tenien dònes i furtaven dònes índies. Tot açò motivava novament als natius a rebelar-se i a desconfiar dels governs colonials. S'iniciaven rebelions que eren someses sangrientamente, en campanyes feroces matant a tots els que podien, i els sobreviviente refugiant-se en les montanyes. La població amerindia disminuïa i inversamente la seua comunitat necessitava més de nouvinguts per a sobreviure. Molts dels nouvinguts eren negres fugits. Cacics que anteriorment els rebien per a vendre-li'ls després als espanyols i uns atres, varen escomençar a aliar-se en ells.

Denominats marabous pels francesos i zambos pels espanyols, el mestiçage cultural i físic entre negres i amerindis era molt comú a jujar per la freqüència en la qual realisaven atacs conjunts i era mal vist pels europeus, percepció que es va transmetre i sobreviu actualment arraïlada en la població de varis països hispanoamericans.

En L'Espanyola, quan els espanyols no podien controlar les rebelions, varen firmar tractats donant a grups natius, entre atres concessions, el dret a la llibertat i la propietat.

El terç occidental era més insalubre per a les persones i el ganado, en estar constituït per terrenys pantanosos i tindre vàries malalties endèmiques com la "febra groga", sent aixina mateix a on més rebels natius i cimarrones va haver sempre, per lo que no va ser poblat a penes pels colon espanyols, estant en la pràctica sense colonisar, lo que va ser aprofitat per bucaneros francesos que ho varen denominar «Gran Terre», assentant-se allí a partir de 1625 des de les seues poblacions en l'Illa de la Tortuga i començant despuix a estendre nous assentaments, granges, etc. des de les porcions occidentals de l'illa cap al centre de l'illa, provocant conflictes en els propietaris espanyols de plantacions i pastures, que donaven lloc a escaramuzas. Uns i uns atres realisaven incursions per a obtindre ganado i esclaus, quedant algunes parceles com "terra de ningú".

Fins a la conquista de la Jamaica espanyola pels corsarios anglesos de l'almirant William Penn i el general Robert Venables en 1655, els espanyols solament tenien un control permanent de la zona surest de l'illa, deixant un ampli sector del centre i el nort de l'illa, regions molt montanyoses, com a llocs a on podien assentar-se africans i taínos, esclaus en les plantacions. Tant en les plantacions com en els pobles aïllats de fugats es va produir un fort mestiçage entre indígenes i africans i també europeus.

En l'illa «L'Espanyola» els principals grups indis i més tarde negres varen optar per aliar-se als francesos, al punt de ser considerats automàticament enemics pel govern anglés. Es produïen numeroses fugues, i flotetes de canoas taínas i caribes transportaven bandes de cimarrones que atacaven les plantacions novament en 1656. En 1657 els esclaus de les illes continuaven rebelant-se, esclaus angoleños massacraven a tots els blancs que trobaven.

Va ser clau en la societat colonial francesa l'aument de les gens de couleur, molts d'ells mulatos descendents dels filibusteros, que varen prosperar en les poblacions marginals que eren relegades a sovint. La major concentració de les gens de couleur estava en la península del suroest, per la seua distància de les rutes marítimes de l'Atlàntic i la seua difícil topografia, en les montanyes més altes en el Carib. En la parròquia de Jérémie, varen formar la majoria de la població. Part de la població francesa estava constituïda per esclaus negres fugits o els seus descendents, que procedien de les plantacions dels espanyols en la mitat oriental. Esta població, considerada com a esclaus fugits i per tant propietat de les plantacions, era protegida per les autoritats franceses, desijoses de contar en aliats i habitants.

En este context, en part de l'illa colonisada per francesos que l'ocupaven en plantacions d'esclaus, en virtut del Tractat de Basilea (22 de juliol de 1795) despuix de la derrota sofrida per Espanya en la metròpoli, es va firmar la cessió de la colónia espanyola de Sant Dumenge a França, que des d'agost de 1791 tenia una gran rebelió d'esclaus. La rebelió va ser tan greu per a França, que l'anexió dels dos terços de l'illa en mans d'espanyols va quedar en suspens, al no poder fer-la efectiva per la necessitat de pacificar primer el terç francés en mà dels rebels. Encara que en 1791 no era clar, va resultar en realitat que s'havia iniciat la Revolució Haitiana, que va culminar en l'independència d'Haití en 1804 i el fi de l'esclavitut 63 anys abans que en EUA.

En el XIX i principis del XX, autors francesos, americans i britànics es referixen a sovint a «Saint-Domingue» (del francés) com a «Sant Dumenge» (en espanyol), lo que va donar lloc a la confusió en l'antiga colónia espanyola, cridada Sant Dumenge en l'época colonial anterior a la francesa i durant un periodo breu en 1808, per la ciutat de Sant Dumenge, que és hui la capital de la República Dominicana, de parla espanyola.

Colonisació francesa

L'Espanyola, entre l'extrem occidental de Cuba i l'illa de Puerto Rico (cap a 1639).

Originalment tota l'illa formava part de l'Amèrica espanyola. Els seus aborigen varen intentar lliberar-se dels espanyols en vàries ocasions, alguna cosa molt freqüent en moltes atres colónies i que va donar orige a comunitats independents en zones montanyoses o inaccessibles de molts llocs. El domini espanyol sobre l'illa va ser restablit pel governador Nicolás d'Ovando en 1503. Despuix de la massacre de la reina Anacaona i la seua cort en L'Espanyola per part dels conquistadors espanyols, els supervivents amerindis taínos es varen refugiar en l'illa que cridaven Gonavo (illa de la Gonâve). Ovando va fundar una colónia prop de la costa sudoccidental, a l'oest del llac salat conegut actualment com Etang Saumâtre, a la que va donar el nom de «Santa María de la Pau Verdadera» i que seria abandonada varis anys més vesprada. Poc temps despuix, Ovando va fundar «Santa María del Port», encara que seria cremada pels exploradors francesos en 1535 i novament pels anglesos en 1592. Atres pirates o corsaris que freqüentment assolaven les poblacions caribenyes varen ser portuguesos, genoveses i holandesos.

Com havien fet alguns amerindis, alguns descendents d'amerindis i esclaus negres fugits, coneguts com cimarrones, varen seguir sent independents arrinconados en les zones inaccessibles que solien ser les més insalubres.

Ademés de la pirateria i els enfrontaments en els cimarrones, un atre problema al que s'enfrontava la Corona espanyola, sempre falta de diners, eren les activitats contra el monopoli comercial que Espanya eixercia en les colónies.

Famílies de colon de diverses nacionalitats, especialment francesos i britànics (escocesos, irlandesos, galeses...) en dònes, es varen assentar a partir de 1605 en la regió nort-occidental de l'Espanyola i es dedicaven a caçar, peixcar i al cultiu per a aprovisionar als barcos que creuaven el Carib. Els porcs salvages asilvestrados que caçaven i la carn dels quals ahumaban i venien als barcos, era molt apreciada per la seua bona conservació. L'us del bucán, una barbacoa en troncs verts que ampraven per a ahumarla, els va donar el nom de bucaneros.

Pel contrabando imperant, el govern de Felipe III d'Espanya, per Real Cèdula del 6 d'agost de 1603, havia ordenat un acte eixemplar que servira d'advertència al restant de les viles ubicades en atres grans illes antillanas com Cuba i Puerto Rico, que igualment contrabandeaban, burlant el monopoli espanyol.

El govern colonial espanyol considerava contrabando les activitats dels colon bucaneros, per lo que els bucaneros varen ser expulsats pels espanyols de zones com la Grand Terre i l'illa de Gonâve, que estaven dividides en societats d'indis, negres i europeus que vivien i treballen junts.

L'illa Gonâve, per eixemple, va començar a atraure als peixcadors, l'agricultura va aparéixer, sent a continuació utilisada com a base per als pirates.

Obedint l'ordenança del rei d'Espanya, el llavors governador Antonio Osorio i Villegas va procedir en 1606 a devastar les viles portuàries no espanyoles de «Montecristi», «Port Argent», «La Yaguana», «Bayahá» i unes atres.

El no poder seguir en el seu comerç i el seu modo de vida i els atacs espanyols varen provocar que els colon s'uniren i es replegaren a l'Illa de la Tortuga, al nort de l'Espanyola, optant per la pirateria. Dits atacs varen ser massa costosos per a l'administració colonial espanyola, decidint d'esta forma abandonar la zona i traslladar les poblacions espanyoles del nort i oest de l'illa.

A partir de 1625 i durant més de 50 anys, la població independent va ser creixent des dels seus poblats en l'Illa de la Tortuga i va començar despuix a estendre nous assentaments des de les porcions occidentals de l'illa de lo que hui és Port Príncip cap al centre de l'illa. Barcos pirates de moltes nacionalitats hacer i els comerciants holandesos la freqüentaven en busca de cuiro que era abundant en esta part insular. Els cimarrones, establits en grups dispersos en eixes àrees, duyen una vida comunitària colaborant més o menys normalment en relacions d'amistat, econòmiques o comercials en els pirates, corsaris i colon per al seu defensa o prosperitat.

l'illa Tortuga, prop de la costa nort de l'illa Sant Dumenge, va ser la base en les operacions de saqueig de les illes de la mar Carib per la Confraria dels Germans de la Costa, una associació que es dividia en filibusteros, grups embarcats que aguaitaven al transport marítim i es llançaven a l'abordage; bucaneros, normalment francesos que es dedicaven a caçar reses alçades, o a furtar-les de les facendes per a secar els cuiro i ahumar les carns que venien o canviaven als anteriors i habitants, que eren els menys perillosos degut a que es dedicaven al cultiu del camp. Dirigits per François Levasseur, havien realisat un sistema de fortificacions dissenyat per a mantindre l'illa Tortuga segura davant atacs per part d'atres països, com Espanya o Anglaterra, i s'havien lloc baix el protectorat de Luis XIII de França.

En 1640, l'enviat francés Li Vasseur va prendre el control de l'illa Tortuga. Al mando de numerosos soldats, va expulsar als representants del govern d'Anglaterra, lo que va anar un benefici per als pirates, que trobaven facilitats per a avituallarse de víveres i pólvora. En lloc de carregar en el seu botí durant varis mesos de viage, els aventurers podien deixar-ho allí, i des de l'illa no hi havia més que una jornada fins a les desembocadures dels rius i els ports de lo que hui és Haití.

En 1652 varen saquejar Sant Joan dels Remeis en Cuba, i les autoritats espanyoles de Sant Dumenge varen enviar una expedició infructuosa contra les seues bases. En 1660, França continuava en La Tortuga, passada l'expedició de castic. A partir d'allí els francesos varen escomençar a colonisar la zona occidental de l'illa de Sant Dumenge. En 1697 el tractat de Ryswick formalisa la cessió d'eixa part a França. La part francesa va prendre el nom de Saint-Domingue. La primera capital va ser Cap-Français ("cap francés" o "veta francesa", actual Cap-Haïtien), port situat en el nort de l'illa.

El 6 de juny de 1665, la Tortuga va ser entregada a Bertrand d’Ogeron baix el domini francés. D’Ogeron havia dut vida de bucanero, despuix de la qual cosa, de 1662 a 1664, havia contribuït al desenroll de les Grans Antilles assegurant el transport de centenes d'enrolados des de Nantes a Léogâne i Petit-Goâve. No obstant, els filibusteros gojaven ara d'una sòrt de règim anàrquic que els deixava lliures de tota imposició i els permetia traficar al seu gust.

Mapa britànic d'América Central i Antilles o de les Índies Occidentals en 1730, en l'illa L'Espanyola dividida entre França i Espanya.

Els filibusteros francesos varen crear un assentament en la chicoteta Illa de la Tortuga en 1625, adjacent a la costa noroest de L'Espanyola. Varen sobreviure a la pirateria de naus espanyoles, alimentant-se d'animals selvats i dels porcs que criaven, i gràcies a la venda de cuiro a les naus mercants de totes les nacions. A pesar de que l'Imperi espanyol destruïa els assentaments bucaneros cada volta que s'establien, en cada ocasió estos retornaven per l'abundància de recursos naturals: arbres de fusta dura, porcs salvages, ganado i aigua dolça. Cap a 1650, els pirates francesos varen començar a aplegar a la costa nort-occidental de l'Espanyola des d'aquella chicoteta illa adjacent, fundant una colónia en «Trou-Bord» que, en créixer, varen instalar un hospital no molt llunt de la costa (en la pedania de Turgeau, en Port Príncip). Açò va conduir a que la regió siga coneguda com «Hôpital». La colónia de Tortuga va ser establida oficialment en 1659 en virtut de la comissió del rei Luis XIV.

Entre els bucaneros es trobava Bertrand d'Ogeron, qui va jugar un paper important en l'establiment de Saint-Domingue. Va ser capaç d'obtindre les primeres collites de tabac, lo que va permetre a la seua volta aumentar la població sedentaria, encara que un important número de bucaneros i pirates no varen acceptar pasivamente l'autoritat real fins a 1660. D'Orgeron també va atraure a molts colon de Martinica i Guadalupe, de la mateixa manera que Jean Roy, Jean Hebert i la seua família, i Guillaume Agrana i la seua, expulsats per la pressió de la terra que es va generar per l'ampliació de les vivendes en cultius de sucre. Pero en 1670, poc en acabant de que Cap Francesa s'haguera fundat, la crisis del tabac va afectar al territori i un gran número de llocs varen ser abandonats. Les flotes de pirates varen créixer. Els saquejos, com els de Veracruz en 1683 o Campeche en 1686, es varen fer cada volta més numerosos fins que Jean-Baptiste Colbert, marqués de Seignelay, i en eixe llavors ministre de Marina, va posar una miqueta d'orde per mig d'un gran número de mides, entre les que destacaven la creació de plantacions d'añil i de canya de sucre. El primer molí de sucre va ser construït en 1685.

Referències

• Franco Pichardo, Franklin J., en la seua obra "Història del Poble Dominicà" (VIII edició. Sant Dumenge: Ed. Taller. pp. 176-216), en XVII: "El Periodo de l'Espanya Beca" i en XVIII: "Periodo d'Integració en Haití" (en espanyol).

• Gutiérrez Escudero, Antonio (en "Assentament urbans, poblacions i viles en L'Espanyola, 1664 - 1778")
• López Hernández, Ignacio J. "Fundar per a defendre: fortificació i geoestrategia en Saint-Domingue entre 1665 i 1748", Gladius, Vol 39, 2019, pp. 147-168. ISSN: 0436-029X