Perfecció
La perfecció[1] és un estat, en diverses formes, de completitut, impecabilidad o suprema excelència. Segons el Diccionari de la llengua espanyola, la veu «perfecte» significa ‘que té el major grau possible de bondat o excelència en la seua llínea’ o ‘que posseïx el grau màxim d'una determinada qualitat o defecte’;[2] aixina, «perfecció» és la ‘qualitat de perfecte’.[3]

El terme s'utilisa per a designar una gama de conceptes diversos, encara que moltes voltes relacionats. Estos temes s'han abordat històricament en diverses disciplines discretes, en particular les matemàtiques, la física, la química, l'ètica, l'estètica, l'ontologia i la teologia.[4]
Terme i concepte
La forma de la paraula va fluctuar durant molt temps en varis idiomes.[5] La paraula «perfecció» deriva del llatí perfectio i «perfecte» de perfectus. Estes expressions a la seua volta provenen de perficio: ‘terminar’, ‘posar fi’. Per lo tant, perfectio significa lliteralment ‘una finalisació’, i perfect significa ‘acabament’, com en el llenguage gramatical («perfecte»).[5]
Moltes llengües modernes han adoptat els seus térmens per al concepte de «perfecció» del llatí: el francés parfait i perfection; l'italià perfetto i perfezione; l'espanyol perfecte i perfecció; l'anglés perfect i perfection; el rus совершенный (sovyershenniy) i совершенство (sovyershenstvo); el croata i el serbi savršen i savršenstvo; el chec dokonalost; l'eslovac dokonaly i dokonalost; el polac doskonałi i doskonałość.[5]
La genealogia del concepte de «perfecció» es remonta al grec. L'equivalent grec del llatí perfectus era teleos. Esta última expressió generalment tenia referents concrets, com un mege o un flautiste perfecte, una comèdia perfecta o un sistema social perfecte. Per això el terme grec teleiotes no estava encara tan carregat d'associacions abstractes i superlatives com lo estaria el terme llatí perfectio o la moderna «perfecció». Per a evitar estes últimes associacions, el terme grec generalment s'ha traduït com «completitut» en lloc de «perfecció».[6]
La definició més antiga de «perfecció», prou precisa i que distinguix els matisos del concepte, es remonta a Aristòtil. En el llibre Delta de la Metafísica, distinguix tres sentits del terme o més be tres matisos d'un mateix sentit, pero en tot cas tres conceptes diferents:
- 1. que és complet —que conté totes les parts necessàries;
- 2. la qual cosa és tan bo que res podria ser millor;
- 3. que ha alcançat el seu propòsit.[7]
El primer d'estos conceptes està prou ben subsumido dins del segon. No obstant, entre estos dos i el tercer sorgix una dualitat conceptual. Esta dualitat va ser expressada per Tomàs d'Aquino, en la Suma teològica, quan va distinguir una doble perfecció: quan una cosa és perfecta en sí mateixa —com ell va dir, en el seu substància— i quan servix perfectament a el seu propòsit.[7]
Les variants del concepte de perfecció haurien segut prou similars durant dos mil anys si no s'hagueren confòs en atres conceptes afins. El principal d'ells era el concepte d'allò que és millor: en llatí, excellencia («excelència»). En l'Antiguetat, excellencia i perfectio formaven parella; aixina, per eixemple, als dignatarios se'ls cridava perfectissime, tal com ara se'ls crida «excelència». No obstant, estes dos expressions d'alta estima diferixen fonamentalment: excellencia és una distinció entre moltes i implica comparació; mentres que perfectio no implica comparació i, si alguna cosa es considera perfecte, llavors li'l considera aixina en sí mateixa, sense comparació en atres coses. Gottfried Wilhelm Leibniz, que va pensar molt en la perfecció i va sostindre que el món era el millor dels móns possibles, n o va afirmar que fora perfecte.[8]
Paradoxes
L'existència paralela de dos conceptes de perfecció, un d'estricte («perfecció», pròpiament dit) i un atre laxo («excelència»), ha donat lloc, potser des de l'Antiguetat pero certament des del Renaixença, a una paradoxa singular: que la major perfecció és l'imperfecció. Esta va ser formulada per Lucilio Vanini (1585-1619), qui va tindre un precursor en l'escritor del XVI Joseph Juste Scaliger, i ells a la seua volta es varen referir a l'antic filòsof Empèdocles. El seu argument, tal com ho varen expondre els dos primers, era que si el món fora perfecte, no podria millorar i, per lo tant, cariria de verdadera perfecció», que depén del progrés. Para Aristòtil, «perfecte» significava «complet» (‘res que afegir ni llevar’). Per a Empédocles, segons Vanini, la perfecció depén de lo incomplet (perfectio propter imperfectionem), ya que este últim posseïx un potencial de desenroll i d'complementacó en noves característiques (perfectio complementii). Esta visió es relaciona en l'estètica barroca de Vanini i Marin Mersenne: la perfecció d'una obra d'art consistix en obligar al receptor a ser actiu, a complementar l'obra d'art en un esforç mental i d'imaginació.[9]
La paradoxa de la perfecció —que l'imperfecció és perfecta— s'aplica no només als assunts humans, sino també a la tecnologia. Aixina, l'irregularitat en els cristals semiconductors (una imperfecció, en forma de contaminants) és un requisit per a la producció de semiconductors. La solució a l'aparent paradoxa residix en una distinció entre dos conceptes de «perfecció»: el de regularitat i el d'utilitat. L'imperfecció és perfecta en tecnologia, en el sentit de que l'irregularitat és útil.[10]
Número perfecto
Els número perfecto s'han distinguit des de que els antics grecs els cridaven teleioi. No obstant, no hi havia consens entre els grecs sobre quins números eren «perfectes» ni per qué. Una visió compartida per Plató sostenia que 10 era un número perfecto.[11] Els matemàtics, com els matemàtics i filòsofs pitagórico, varen propondre al 6 com a número perfecto.[11]
Es va pensar que el número 10 era perfecte perque hi ha 10 dits en les dos mans. Es creïa que el número 6 era perfecte per ser divisible d'una manera especial: una sexta part d'eixe número constituïx l'unitat; un terç és dos; la mitat, tres; dos terços (dimoiron) és quatre; cinc sexts (pentamoiron) és cinc; sis és el sancer perfecte. Els antics també consideraven al 6 un número perfecto perque el peu humà constituïa una sexta part de l'altura d'un home; per tant, el número 6 determinava l'altura del cos humà.[11]
D'esta manera, a abdós números, 6 i 10, se'ls va atribuir la perfecció, tant per raons purament matemàtiques com per la seua rellevància en la naturalea.[11] La creència en «la «perfecció» de certs números va sobreviure a l'Antiguetat, pero esta qualitat va aplegar a atribuir-se també a atres números. La perfecció del número 3 es va tornar proverbial: omne trinum perfectum («els tres són perfectes»). Un atre número, el 7, va trobar un devot en el papa Gregori I del VI, qui ho va favorir per raons similars a les dels matemàtics grecs que havien vist al 6 com un número perfecto i, ademés, per alguna raó, va associar el número 7 en el concepte de «eternitat».[11]
No obstant, en l'Edat Mija va defendre la perfecció del 6: Agustín i Alcuino varen escriure que Deu havia creat el món en 6 dies perque eixe era l'número perfecto.[11]
Els matemàtics grecs havien co nsiderado perfecte aquell número que era igual a la suma de el seu divisores menors. Un número aixina no és ni 3 ni 7 ni 10, sino 6, puix 1 + 2 + 3 = 6.[11]
Pero hi ha més números que mostren esta propietat, com, per eixemple, 28: 1 + 2 + 4 + 7 + 14 = 28. Es va fer habitual cridar a estos números «perfectes». Euclides inclús va donar una fòrmula per als números «perfectes»:
- N <sub>p</sub> = 2 <sup>p &x2212; 1</sup> (2 <sup>p</sup> &x2212; 1)
a on p i 2 <sup>p</sup> &x2212; 1 són número primer.[11]
Euclides havia enumerat els primers quatre número perfecto: 6 28 496 i 8128. Un manuscrit de 1456 va donar el quint número perfecto: 33 550 336. Poc a poc els matemàtics varen trobar més número perfecto, que són molt rars. En 1652, l'erudit polac Jan Brożek va observar que no existia cap número perfecto entre 10<sup>4</sup> i 10<sup>7</sup>.[12]
A pesar de més de 2000 anys d'estudi, encara no se sap si existixen infinits número perfecto o si hi ha alguns impar.[12]
Hui en dia el terme «número perfecto» té un caràcter merament històric i s'utilisa en benefici de la tradició. Estos números peculiars havien rebut el nom per la seua analogia en la construcció de l'home, que es considerava la creació més perfecta de la naturalea i sobretot per la seua pròpia regularitat peculiar. Per això, se'ls havia donat eixe nom per les mateixes raons que als objectes perfectes de la naturalea i als edificis i estàtues perfectament proporcionats creats per l'home; els números havien aplegat a cridar-se «perfectes» per a emfatisar la seua regularitat especial.[12]
Els matemàtics grecs havien cridat a estos números «perfectes» en el mateix sentit en que els filòsofs i artistes utilisaven la paraula. Jamblich (In Nicomachi arithmeticam, Leipzig, 1894) afirma que els pitagórico havien cridat «matrimoni», «salut» i «bellea» al número 6, per l'harmonia i concordancia d'eixe número.[12]
Els número perfecto varen començar a ser tractats des de temps inmemoriales com la mida d'atres números: aquells en els que la suma dels divisores és major que el número mateix, com en el 12, han segut cridats «redundantes» (redundantio) —ya des de Teón de Esmirna, ca. 130 d. C.—, «més que perfectes» (plus quam perfecti) o «números abundants», i aquells que la seua sumixca de divisores és menor, com en 8, han segut cridats «número deficiente» (deficients).[12]
Fins al 7 de decembre de 2018, s'havien identificat 51 número perfecto.[13][14]
Vore també
- Competència perfecta
- Flor perfecta (flor bisexual)
- Perfeccionisme
Referències
- ↑
- ↑ Diccionario de la lengua española
- ↑ Diccionario de la lengua española
- ↑ Władysław Tatarkiewicz, O doskonałości (On Perfection), 1976.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 Tatarkiewicz, "Perfection: the Term and the Concept," Dialectics and Humanism, vol. VI, no. 4 (autumn 1979), p. 5.
- ↑ Tatarkiewicz, "Perfection: the Term and the Concept", Dialectics and Humanism, vol. VI, no. 4 (autumn 1979), p. 6.
- ↑ 7,0 7,1 Tatarkiewicz, "Perfection: the Term and the Concept," Dialectics and Humanism, vol. VI, no. 4 (autumn 1979), p. 7.
- ↑ Tatarkiewicz, "Perfection: the Term and the Concept", Dialectics and Humanism, vol. VI, no. 4 (autumn 1979), p. 9.
- ↑ Tatarkiewicz, "Paradoxes of Perfection", Dialectics and Humanism, vol. VII, no. 1 (winter 1980), p. 77.
- ↑ Tatarkiewicz, "Paradoxes of Perfection", Dialectics and Humanism, vol. VII, no. 1 (winter 1980), p. 80.
- ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 11,5 11,6 11,7 Tatarkiewicz, "Perfection in the Sciences. I. Perfect Numbers", Dialectics and Humanism, vol. VII, no. 2 (spring 1980), p. 137.
- ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 Tatarkiewicz, "Perfection in the Sciences. I. Perfect Numbers", Dialectics and Humanism, vol. VII, no. 2 (spring 1980), p. 138.
- ↑ «GIMPS Home». Mersenne.org. Consultat el 2018-12-21.
- ↑ «GIMPS Discovers Largest Known Prime Number: 282,589,933-1». Mersenne.org. Consultat el 2019-01-21.