Empèdocles

Empèdocles d'Agrigent (grec Ἐμπεδοκλής, (Agrigent, 495-435 a. C.) va ser un filòsof i polític grec.[1]
Es va interessar pel pensament de Parménides. Va prendre d'ell molts atributs assignats en Ser parmenídeo i els va aplicar a la seua pròpia Sphairos, la divinitat en la qual tot estava mesclat en harmonia. Creu com Parménides que res pot originar-se del no res i que lo que existix no pot desaparéixer, pero mentres que aquell deduïa d'açò que la realitat era una i immòvil, Empèdocles va postular que eren quatre els principis materials de la realitat i que es trobaven en constant moviment, mesclant-se i repulsándose per les forces espirituals de l'Amor i l'Odi. Estos eren els elements proposts per Tales de Milet, Anaxímenes, Heráclito i Jenófanes: aigua, aire, fòc i terra respectivament.
Biografia
No es coneixen en exactitut les dates del naiximent i mort d'Empèdocles, pero Diógenes Laercio afirma que tenia uns quaranta anys durant la 84.ª Olimpiada (444/440 a. C.);[2] Apolodoro d'Atenes (recollit per Diógenes Laercio) diu que a poco de nàixer va aplegar a la colónia de Turios just despuix de la seua fundació (444/3 a. C.),[3] i Aristòtil afirma que va morir als 60 anys,[2] i que era més jove que Anaxágoras,[4] lo que permet situar-les aproximadament en 484/3-424/3 a. C. No obstant, ya que Teofrasto afirmava que havia naixcut no molt despuix d'Anaxágoras,[5] hi ha autors que preferixen retrotraer les seues dates de naiximent i mort, situant-les en 495 i 435 a. C. respectivament.[6] Atres fonts consideren que va viure 77[7] o 109[2] anys, lo que sol considerar-se una inferència provocada per notícies no documentades sobre el seu tracte en atres personages. Provenia d'una família aristocràtica i va rebre una educació concorde a això. El seu pare va ser Metón, que va intervindre en el derrocament del tirà Trasideo, fill de Terón en l'any 470 a. C. El seu yayo, també cridat Empèdocles, va ser criador de cavalls com a conte Diógenes Laercio, i va véncer en les carreres de cavalls en Olimpia durant els LXXI Jocs Olímpics. Durant l'infància del filòsof, Agrigent, la seua ciutat natal, gojava del seu màxim poder i fama baix el govern del tirà Terón (488-472), qui va ser reconegut per ser un governant interessat per les arts i la religió, encarnant aixina les preocupacions del poble agrigentino, que varen conformar el mig espiritual del com Empèdocles es va nutrir. Després de la mort de Terón, la tirania va passar a mans del seu fill Trasideo. Posteriorment esta va ser derrocada i es va establir en Agrigent una democràcia. En esta transformació política, el filòsof va tindre part important, i el seu defensa de la democràcia instaurada ho va dur a dissoldre una organisació oligàrquica coneguda com l'assamblea dels mil.[8] Ademés va persuadir als habitants d'Agrigent d'abandonar les lluites entre partits i cultivar l'igualtat política i va refusar qualsevol càrrec que se li volguera otorgar.[9] Pels seus ideals democràtics i potser pel seu extravagancia i els seus métodos, Empèdocles es va fer molts enemics, que en una de les seues absències d'Agrigent varen conspirar contra ell i varen impedir la seua tornada. Va ser orador i mege excelent, potser va ser fundador de l'escola siciliana de medicina, encara que uns atres li atribuïxquen este títul al seu amic Acrón.[10] Diversos autors nos parlen del seu talent a l'hora de curar malties, aixina com també donen fe d'ardits increibles, com Heráclides, qui conta que va aplegar al punt de resucitar una dòna que duya 30 dies sense respirar.[11] Atres contemporàneus li reconeixen poders sobrenaturals com rejovenir vells i controlar el clima. També va propondre purificar l'ànima a través del vegetarianisme. A pesar del valor històric que puguen tindre estos testimonis, molts es basen en lo que el propi agrigentino expressava en els seus poemes i discursos, acreixent aixina la seua image mística i divina. Hi ha vàries llegendes sobre la seua mort. Una d'elles és que despuix de celebrar un sacrifici en un camp de Pisianacte, tots els invitats, inclós el seu discípul Pausanias, es varen retirar delloc. Empèdocles no obstant es va mantindre allí. Al sendemà, el filòsof no es trobava per cap costat i algun sirviente va dir haver escoltat una veu que ho cridava i despuix haver vist una llum celestial. Després d'això Pausanias va determinar que era hora d'alabar-li com a un deu. Una atra versió nos diu que es va tirar al volcà Etna,[12] buscant confirmar la seua unió divina en la naturalea. Esta versió va ser desmentida per molts en l'antiguetat, com si es tractara d'un engany (Hipóboto).[13] Timeo és qui dona la senya més provable sobre la seua mort, dient que Empèdocles va morir en el Peloponeso, una volta exiliat d'Agrigent.
Obra
Hi ha moltes obres que s'atribuïxen a Empèdocles, pero moltes són falses. Entre elles es troben epigrama dirigits al seu discípul Pausanias, versos dedicats a Pitágoras i cert número de tragèdies. Aristòtil ademés li atribuïx haver escrit el “Trànsit de Jerjes” que va ser cremat per ser una obra imperfecta, i un “Proemi a Apolo” que va ser cremat involuntàriament.[14] També se li atribuïxen tractats mèdics escrits en prosa, pero cap d'ells es coneix hui en dia. Els únics escrits que es tenen en seguritat d'Empèdocles són dos poemes: Sobre la naturalea dels sers i Les purificació. El primer tracta sobre explicacions basades en fonaments científics i racionals sobre el món natural tal com el seu autor ho entenia, des del seu fisiologia fins al seu moviment. El segon poema, es tracta d'un escrit religiós, en a on es narra i es revela com a imperatiu el camí d'un ànima que despuix de ser desterrada per la seua pròpia culpa de la seua morada divina deu per mig de la purificació retornar alloc al com pertany. En estos escrits, de naturalea tan diferents com lo poden semblar la científica i la religiosa, Empèdocles sembla encarnar el geni grec d'aquella época, que no vea contradicció alguna en assumir estes dos postures que poden semblar contradictòries en un primer moment.[15]
L'estil d'escritura dels dos poemes és l'hexàmetro dactílico de la tradició èpica, el qual semblava ser per al filòsof agrigentino la millor manera d'expressar el seu pensament. Ell mateixa va advertir que este anava a trobar una gran dificultat per a donar-se a entendre, per lo que va elegir conscientment el poema com a mig d'expressió, i en ell es veu cóm torna vàries voltes sobre la mateixa idea per mig de la repetició de versos en contexts diferents, cóm retorna sobre els seus passos quan sent que deu aclarir una explicació, etc. i el mateix diu en el fragment 25:
Es nota en els seus escrits ademés, l'us d'abundants símil per a explicar lleis generals per mig d'accions relacionades en l'invenció humana (cocció del pa, aleació de metals, pintar un quadro, etc.)[17]
Sobre la naturalea dels sers
Este poema, (en grec Περὶ φύσεως), està dirigit a Pausanias, discípul d'Empèdocles. En ell trobem vàries traces de la filosofia de Parménides deliberadament enunciada. Açò ya be per a mostrar punts d'acort en el filòsof d'Elea o per a mostrar un disenso.
- Empèdocles està d'acort en la tesis permenidea que postula que res pot sorgir del no res, i, a la seua volta, que res de lo que existix pot desaparéixer. En els fragments 11 i 12 es reafirma esta idea:
No obstant, Empèdocles també mostra en el seu poema disconformitat en dos conclusions de Parménides sobre el Ser i, davant la inmutabilidad i l'unitat d'est, propondrà que el ser es troba en constant moviment i que la seua realitat última és en efecte una pluralitat d'elements primordials que conformen tot lo que és. A la seua volta, front al decisiu "és o no és" de Parménides, el filòsof d'Agrigent mostra esta doble faceta dels sers, que en un sentit s'originen i perixen, i per lo tant són transitoris, i en un atre són eterns, mentres que estan formats per elements eterns. Estos elements primordials són els arché (en grec ἀρχή) pensats per uns atres presocráticos i que varen ser reunits en la seua filosofia. Aixina que tenim el fòc, la terra, l'aire i l'aigua, que són enunciats en el poema generalment en noms divins:
Tots estos elements tenen igual importància mentres que principi. Cap és anterior a un atre, diferent d'atres filòsofs que pensaven en la predominancia d'un en particular. Els noms divins que se li assignen als elements no són simples adorns poètics, sino que revelen una concepció de la naturalea segons la qual tot està proveït de sensació i pensament.[18]
ya que hi ha en la seua filosofia quatre elements primordials i no una unitat única, estos elements poden moure's ocupant immediatament el lloc dels atres. Gràcies a este moviment del Ser, és possible la génesis del cosmos, en el qual els seus sers són divisibles i estan en moviment. Açò li permet a Empèdocles dir en “Sobre la naturalea dels sers” que no existix naiximent de cap ser mortal, ni desaparició en la mort, ya que tot és mescla i modificació de lo mesclat.[19]
L'Amor i la Discòrdia
Per a explicar el moviment del Ser, negat per Parménides, Empèdocles propon forces motores externes o diferents als quatre elements. Estes forces apareixen en el fragment 17 en els noms d'Amor i Discòrdia,[20] les forces primordials d'atracció i repulsió. Elles conviuen en constant tensió, alternant la seua preponderancia en el món. Esta no pot ser mai absoluta d'una sobre l'atra, puix açò faria que el nostre món es dissolguera per complet o be es trobara en un moment en el quala vida terrestre seria impossible. En un determinat moment d'este anar i vindre entre l'unió i la separació de les coses és que és possible el naiximent del món tal com ho veem.
- Empèdocles mostra esta doble visió dels sers, que mentres que són composts dels elements s'originen i perixen constantment, i mentres que els seus elements són en sí indestructibles, són eterns.[21] L'Amor representa l'atracció entre lo no semblant i la Discòrdia, l'atracció entre lo semblant. Lo que la discòrdia separa, deu unir-ho en una massa separada. Les substàncies orgàniques s'originen per l'encert, és dir, fortuitamente, encara que sempre per influència de l'Amor, qui els combina i manté units. Les coses actuen segons la seua naturalea particular, pero de manera fortuïta.[22] D'esta manera, s'entén a l'encert com una causa que s'amaga a la raó humana. És necessari mentres que és la naturalea dels elements, que estos es moguen, i que estos es troben de manera azarosa. Esta naturalea es tracta, en el pensament d'Empèdocles, de la particular de cada element, i no està basada en una teleologia.
El cicle còsmic
Este cicle pot explicar-se en quatre fases:
En un primer moment, l'Amor ho governa tot sense oposició, i s'encarrega de mantindre tot en una mescla perfecta cridada Sphairos.[23] Est és el Deu empedocleano i constituïx una unitat en la qual tots els elements es mantenen units en harmonia.[24] En un segon moment, la Discòrdia entra en el Sphairos i comença a separar els elements fins a aplegar a una tercera fase en la qual el seu domini és ple i tots els elements es troben separats entre sí. Després, en una atra fase, l'Amor irromp fins a unir una atra volta tots els elements i lo mateixa succeirà, inversamente, en la Discòrdia. Els sers mortals que veem i entre els quals nos trobem, se situen en la fase intermija en la quals coses es troben unides i separades al mateix temps, una etapa de tensió i conflicte entre les dos forces. Per a Empèdocles no existix una cosmogonia que partixca d'una unitat primordial i fluïxca cap a una disgregació de manera llineal, sino que es tracta d'una successió infinita de móns que van des de la disgregació absoluta fins a l'unitat i viceversa:[24]
El fet de que el Sphairos començara a estremir-se donant lloc al seu procés de disgregació ocorre, segons Empèdocles, de manera natural. No s'explica massa en este aspecte, i aludix a motius religiosos, com ho fa en atres parts dels seus poemes, en otorgar-li als successos el caràcter de necessaris:
Sobre l'estat de les coses una volta la Discòrdia ha separat tots els elements i els ha mantingut aïllats, Empèdocles no dona majors pistes en els fragments que es conserven. Casi tot lo que hi ha sobre el tema són interpretacions dels comentaristes. De qualsevol manera es tracta d'un estat que està molt llunt de la divinitat del Sphairos en la qual tot es troba perfectament mesclat.
Generació dels sers vius
Per a Empèdocles la generació i aniquilació dels sers vius, és dir, el seu naiximent i la seua mort, és en realitat una reestructuració dels elements, mesclats en una disposició diferent.[19]
La generació dels sers vius també pot explicar-se en quatre fases:
En un principi, en la fase en la qual'Amor començava a juntar tot, Empèdocles mostra una image fantàstica del procés evolutiu, en el qual els membres es trobaven separats del cos i despuix es combinarien per encert, donant lloc a una segona etapa.[27] Ací l'Amor va combinar estes parts en sers monstruosos en alguns casos i només els sers més aptes varen continuar la seua existència. Tot lo que va ser unit sense una fòrmula apropiada del logos, va perir.[28]
La tercera fase mostra un món en el quala Discòrdia comença a alvançar, fent que cada cosa se separe de l'unitat per a reunir-se en el seu semblant, aixina, el fòc en cada cosa buscava el fòc i lo mateix els atres elements, encara que es trobaven impedits de fer-ho ya que l'Amor encara era fort i els mantenia en la mescla. Ací varen sorgir formes de vida compostes per terra i aigua, endurides pel fòc, pero que no posseïen membres, òrguens o distinció de sexe.[29]
La quarta fase seria en a on nosatres nos trobem, en un món en a on la Discòrdia es mostra més alvançada. Ací la discriminació fa que sorgixquen les diferents formes de vida: aus, peixos, sers humans, etc. i la seua distinció entre masculins i femenins.[30] L'Amor es va debilitant, i en això passem a este món cruel i discordante. Açò dona lloc a lo expressat en Les purificació, en a on Empèdocles propon un camí cap a la salvació de l'humà per mig de la tornada a l'unitat a la qual tot pertany, salvació possible posat que tota degeneració física a partir del Sphairos té una correspondència moral, i fer el ben és el fer orientat a l'unitat de l'Amor, és dir a la divinitat del Sphairos.
Coneiximent i sensació
Les fonts que més aporten en este aspecte són les paraules dels doxógrafos sobre el pensament del filòsof i no el propi Empèdocles. Segons els escrits, ell postula que tot coneiximent és de lo semblant per lo semblant. La sanc és la que permet el pensament i per lo tant, com la sensació, és un procés físic. Sobre esta última, segons paraules de Teofrasto, el filòsof d'Agrigent pensa que el plaer es produïx per obra dels semblants en les seues parts i en la seua mescla i, el dolor, per obra dels contraris.[31] És dir, que el plaer es produïx quan els òrguens sensorials reben objectes de percepció dels quals carix i li són propis i, per una atra part, el dolor és produït quan els objectes són diferents. D'igual manera, el coneiximent es produïx per lo semblant i l'ignorança per lo desemejante, lo que és una atra prova de que Empèdocles considerava que el coneiximent i la sensació són processos molt similars. Totes les coses emeten efluvios o emanació. Estes emanació són percebudes pels òrguens, que estan proveïts de poros. La sensació es produïx quan justament els efluvios o objectes de sensació poden acoplar-se als poros de cada orgue sensorial, sense ser massa chicotets o massa grans.[32]
Les purificació
En este poema es veu una influència clara del pitagorisme i de l'orfisme en lo concerniente a la doctrina de la transmigració de les ànimes. Segons esta, les ànimes habitaven tot tipo de sers i per a alcançar l'estat d'allumenament era necessari que estes ascendiren des de formes de vida menys complexes, cap a atres més complexes, sent l'humà la criatura en la capacitat de purificar-se i escapar del cicle de reencarnacions.[33]
El títul en grec, (Καθαρμοί), fa alusió a diferents formes de purificació necessària una volta s'ha comés una falta o ofensa contra la llei divina. Esta es produïa per mig de crims delliberats com l'homicidi, pero també per faltes com profanar un bosc sagrat sense intenció. En Les purificació, l'Amor i la Discòrdia tenen un paper central, com ho tenien en el món físic de Sobre la naturalea dels sers, no obstant, ací es fa recalcament en els efectes morals d'estes forces. Aristòtil comenta que per al filòsof les coses bones, l'orde i la bellea tenien a l'Amor com la seua causa, mentres que lo lleig, lo mal i desordenat eren causats per l'Odi. Com succeïx en el món físic, en l'àmbit moral també es donen una série d'estats o fases en a on es partix d'un moment en a on l'Amor prevalia i posteriorment les ànimes, seduïdes per la Discòrdia, donen lloc a un món cada volta més imperfecte. La primera d'estes époques, en la qual varen sorgir hòmens i dònes, és descrita per Empèdocles com l'era de l'Amor, no referint-se al moment de la Sphairos, sino al món en el qual'amor es trobava en gran proporció tant física com moralment. Ací s'honrava a Cypris, la deesa de l'amor, i els combats i sacrificis animals no tenien lloc, la terra oferia a l'home tot lo que este necessitava i la benevolència per a en l'humà es mostrava per doquier.[34]
Després ocorre una pèrdua de l'inocència primordial, encarnada en l'acte de derramar sanc animal. Per a Empèdocles, no és de cap manera possible que un fet siga just per a alguns sers i injust per a uns atres. Tenint present que el filòsof considerava a tots els sers com a iguals, no podria dir-se que ellevar-li la vida a un fora just, encara que anara per a una ofrena o per a alimentació. Tot açò està íntimament relacionat en la doctrina pitagórico de la transmigració de les ànimes i la llei que la contempla.[34]
El fragment 137 mostra de manera dramàtica esta situació:
L'ànima
Per a Empèdocles les ànimes o daimones,[35] són esperits divins que han caigut en este món i es troben presoners en cossos humans a modo de castic per haver seguit el camí de la Discòrdia. Per lo tant, per a la seua lliberació és necessari que reprenga el camí d'Afrodita i actue d'esta manera orientat al ben moral. L'ànima deu abstindre's del mal per a purificar-se i ademés deu obtindre el coneiximent de lo diví, ya que segons la teoria de que lo semblant es coneix per lo semblant açò emparentaria a l'humà en la divinitat.
Recepció
- Empèdocles va resultar de gran interés per a la posteritat no solament per la seua personalitat extravagant i tràgica, que duguera a Hölderlin a escriure una obra sobre la seua mort: “La mort d'Empèdocles" entre 1797 i 1800,[36] sino que en el seu pensament es varen amparar molts atres autors a l'hora d'edificar les seues pròpies doctrines. Entre els més propencs en el temps al d'Agrigent, Platón va trobar en ell el seu teoria de la visió.[37] En concordancia en l'idea de que lo semblant es coneix per lo semblant, abdós postulen que el fòc en el nostre interior, semblant en el fòc exterior, fluïx de manera sotil i contínua per mig de l'ull permetent aixina la visió. Aristòtil va senyalar que la teoria de l'ànima de Platón coincidix en la d'Empèdocles, a on l'ànima està composta dels quatre elements.[38]
És provable que Demócrito i els atomista es veren influïts per Empèdocles i la seua teoria de les emanació per a postular la seua pròpia.[39]
Ya més ací en el temps, Schopenhauer considera la teoria de l'Amor i l'Odi com a forces que estructuren la realitat, una aproximació a la seua pròpia teoria, en la qual una Voluntat cega és el principi de tota realitat i la seua devindre.
Nietzsche mostra una particular estima pel filòsof grec. Ho considera una pensador pessimiste pero que utilisa el seu pessimisme activament, i l'empresa del qual es basa en el fer orientat cap a l'unitat i l'Amor, siga en el camp polític, moral, etc.[40]
Posteriorment Freud, en similitut en Schopenhauer, considera a Empèdocles un antecessor de la seua teoria de l'Eros i el Thanatos en la seua obra Anàlisis terminable i interminable, encara que aclarix que mentres que el filòsof es basa en una “fantasia còsmica”, la seua teoria reclama una validea biològica. En medicina, la seua teoria de l'equilibri dels quatre elements va colaborar en l'idea de que la maltia és un fenomen natural, ya que es dona per excés o defecte d'estos elements presents en el cos. Historiadors de la filosofia com Eduard Zeller, Wilhelm Dilthey o W. K. C. Guthrie han vist en les seues intuïcions sobre la naturalea un antecedent remot de les teories de l'evolució, en haver insinuat Empèdocles l'existència d'un alvanç gradual dels organismes cap a formacions cada volta més perfeccionades.[41][42][43]
En música, el polac René Leibowitz va compondre en 1945 "Empedokles", per a cor mixt a cappella, basant-se en el text de Hölderlin.[44]
Vore també
Referències
- ↑ Rius Pedraza, Francisco; Hi haja Segòvia, Fernando (2009). Història de la Filosofia, Oxford Univesity Press Espanya, Societat Anònima, p. 5. ISBN 9788467351477. Consultat el 15 de maig de 2017.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Diógenes Laercio 8.74
- ↑ Diógenes Laercio 8.52
- ↑ Aristòtil Metafísica 984a11-12
- ↑ Simplicio, Física 25,19.
- ↑ G. S. Kirk, J. I. Raven i M. Schofield. Els filòsofs presocráticos. Història crítica en selecció de texts, pp.401-402, Traducció de Jesús García Fernández, Madrit, Editorial Gredos, 1970, 2ª edic. 1987 (Biblioteca Hispànica de Filosofia, 63). ISBN 84-249-1249-7
- ↑ Diógenes Laercio 8.73
- ↑ Guthrie, 1998, «Empèdocles», p. 143.
- ↑ Lan i Corder, 1985, «Empèdocles d'Agrigent», p. 144.
- ↑ Lan i Corder, 1985, «Empèdocles d'Agrigent», pp. 142-143.
- ↑ Lan i Corder, 1985, «Empèdocles d'Agrigent», p. 142.
- ↑ Horacio, [1]
- ↑ Lan i Corder, 1985, «Empèdocles d'Agrigent», p. 150.
- ↑ Lan i Corder, 1985, «Empèdocles d'Agrigent», p. 152.
- ↑ Empèdocles, 1964, pp. 27-29.
- ↑ Empèdocles, 1964, p. 82.
- ↑ Empèdocles, 1964, p. 81.
- ↑ Empèdocles, 1964, p. 96.
- ↑ 19,0 19,1 Empèdocles, 1964, p. 75.
- ↑ Empèdocles, 1964, pp. 77-78.
- ↑ Guthrie, 1998, p. 197.
- ↑ Guthrie, 1998, p. 172.
- ↑ Empèdocles, 1964, p. 103.
- ↑ 24,0 24,1 Guthrie, 1998, p. 179.
- ↑ Empèdocles, 1964, p. 77.
- ↑ Empèdocles, 1964, p. 99.
- ↑ Guthrie, 1998, pp. 212-213.
- ↑ Guthrie, 1998, pp. 213-217.
- ↑ Guthrie, 1998, pp. 217-218.
- ↑ Guthrie, 1998, p. 218.
- ↑ Guthrie, 1998, p. 239.
- ↑ Guthrie, 1998, pp. 241-242.
- ↑ Empèdocles, 1964, pp. 31-33.
- ↑ 34,0 34,1 Guthrie, 1998, pp. 258-259.
- ↑ Guthrie, 1998, p. 263.
- ↑ Empèdocles, 1964, «Pròlec», p. 10.
- ↑ Wong, Darren(2005).«Shedding Light on the Nature of Science through a Historical Study of Light».Consultat el 17 de juliol de 2011.
- ↑ Zeferino González (1831-1894). «Metafísica i psicologia de Platón». Història de la filosofia § 67.
- ↑ Empèdocles, 1964, «Pròlec», p. 9.
- ↑ Nietzsche, 2003, pp. 128-129.
- ↑ Zeller, Eduard(1878).«Griechische Vorgänger Darwins».Abhandlungen der Berliner Akademie.: 115 i ss..
- ↑ Dilthey, Wilhelm (2015). Història de la filosofia, Mèxic D. F.: Fondo de Cultura Econòmica, p. 32. ISBN 978-607-16-3308-8.
- ↑ Guthrie, William K. C. (2010). Els filòsofs grecs: de Tals a Aristòtil, Mèxic, D. F.: Fondo de Cultura Econòmica, pp. 64-65. ISBN 978-968-16-4527-4.
- ↑ «Research Catalog» (en anglés). Consultat el 27 de novembre de 2024.
Bibliografia
- Laercio, Diógenes (1947). Vida i doctrina dels grans filòsofs de l'antiguetat, Buenos Aires: Claritat.
- Horacio, Art poètica o Epístola als Pisones. Madrit: Imp. Real, 1805.
- Guthrie, William Keith Chambers (1998). Història de la Filosofia Grega. Tom II: La tradició presocrática des de Parménides a Demócrito, Espanya: Gredos.
- Lan, Conrado Eggers; Corder, Néstor Luis (1985). Els filòsofs presocráticos (vol. 2), Espanya: Gredos, pp. 426. ISBN 9788424935320.
- Empèdocles (1964). Sobre la naturalea dels sers: Les purificació, Buenos Aires: Aguilar, pp. 106.
- Nietzsche, Friedrich Wilhelm (2003). Els filòsofs preplatònics, Madrit: Celesa, pp. 182. ISBN 9788481645910.
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Empèdocles.
Empèdocles en Viquidites.
- Encyclopædia Britannica.
- DIÓGENES LAERCIO: Vides, opinions i sentències dels filòsofs més ilustres, VIII, 51-77 (Empèdocles).
- Text espanyol en el [2] de la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.
- Text grec en Wikisource.
- Text espanyol en el [2] de la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.
- DIELS, Hermann Alexander: Fragments dels presocráticos (Die Fragmente der Vorsokratiker). La primera edició es va fer en 1903 en Berlín, i va ser dirigida pel propi Diels. A partir de la 5.ª, substituiria a Diels Walther Kranz.
- Philippe Remacle (1944 - 2011): helenista i latinista belga d'expressió francesa.
- EMPÉDOCLES:
- Fragments: bilingüe grec - francés, en anotacions en este idioma, en el lloc de Philippe Remacle; trad.de Paul Tannery. Ed. en París, 1930.
- Paul Tannery (1843 - 1904): historiador francés de la ciència.
- Texts, en grec, en el [5] de la Bibliotheca Augustana (Augsburc).
- Text fragmentario, en grec, arreplegat en la Antologia Palatina: reproducció en Wikisource.
- Fragments: bilingüe grec - francés, en anotacions en este idioma, en el lloc de Philippe Remacle; trad.de Paul Tannery. Ed. en París, 1930.
- Sobre Empèdocles: [6] anglés, en índex electrònic, en el [7] del Proyecte Perseus. En la part superior dreta es troben els ròtuls actius "focus" (per a canviar al text grec) i "lloeu" (per al text bilingüe).
- NAGY, Gregory: Hymnic Elements in Empedocles (B 35 DK = 201 Bollack) (Traces hímnicos en l'obra d'Empèdocles - B 35 DK = 201 Bollack), 2006.
- Archivat el 15 de octubre de 2019 archivat en Wayback Machine., en el [8] del Centre d'Estudis Helènics (CHS o Center for Hellenic Studies), institució de Washington afiliada a l'Universitat d'Harvard i dirigida pel propi G. Nagy.
- Jean Bollack (1923 - 2012): filec clàssic, filòsof i crític francés.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Empédocles» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
- Filòsofs presocráticos
- Filòsofs de l'Antiga Grècia del sigle V a. C.
- Polítics de l'Antiga Grècia del sigle V a. C.
- Meges de l'Antiga Grècia
- Naturalistes de l'Antiga Grècia
- Oradors de l'Antiga Grècia
- Chamans de l'Antiga Grècia
- Meges de l'Antiga Grècia del sigle V a. C.
- Vegetarians
- Antics agrigentinos
- Personages citats en la Divina Comèdia
- Suïcides de l'Antiga Grècia
- Fallits per fòc
- Suïcidis per bot
- Naixcuts en Agrigent
- Morts en Grècia