L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Myrtaceae

Les mirtàcees (Myrtaceae) són una família de plantes arbòrees o arbustivas, generalment perennifolias cítric i aromàtiques, pertanyent al orde Myrtales. Consta d'uns 130 gèneros acceptats —dels quals 25 són monoespecíficos— i unes 5900 espècies admeses, de les casi 14 000 descrites. Prosperen principalment en l'Hemisferi Sur (especialment en Austràlia i Amèrica tropical), en uns pocs representant en atres parts del món, inclosa Europa.[1][2][3][4] La família integra plantes excepcionals, tals com les eudicotiledóneas més altes —110-140 m— del planeta (Eucalyptus[1]) i el gènero específicament més prolífic —1200‒1800 espècies— que existix (Syzygium[5]).

Myrtaceae
Un eixemple d'un gènero de la família: Beaufortia orbifolia

Descripció

Existix tals variacions en el porte, les fulles, les flors i els fruts, que tota descripció a nivell familiar té que quedar-se en generalitats pràctiques i, per a diagnosis més fines, remetre's a descripcions infrafamilia, per eixemple tribus i gèneros.
La família està conformada per arbres, arbusts o subarbusts, generalment perennifolios, que poden alcançar altures considerables; el tronc té freqüentment una corfa escamosa que es desprén en grans plaques/lascas irregulars. També, són habitualment aromàtics (canals o ampolles secretoras plenes d'olis essencials —fonamentalment composts terpénicos—) i, freqüentment, en cèlules secretoras taníferas disperses. Els fulls, eventualment heteromorfas, opostes o alternes, pero rarament verticiladas, són caracterisades pels seus punts glandulares hialinos i són molt variables, pero sempre simples i sanceres, encara que assentades o pecioladas i en o sense estípulas. Les inflorescèncias són axilars o terminals, en cim umbeliforme o racemiforme pero també poden ser de flors solitàries i/o axilars. Dites flors, a sovint bi bracteoladas, són casi sempre hermafroditas —pero a voltes algunes són unisexuales, com en Eucalyptus—, actinomorfas o, ocasionalment, cigomorfas, epíginas o períginas en divers grau. El periant té un càliç imbricado en 3-10, habitualment 4-5 Sàpia-hos, lliures o soldats als pétals per a formar un opèrcul (caliptra) que es desprén en la madurea. La corola, alguna cosa fugaç, conta en 3-6, generalment 4-5 pétals lliures o soldats a la caliptra caduca. l'androceo està constituït, en la majoria dels casos, per numerosos (20–150) estams, rarament 5 o 10, lliures o reunits en 4-5 fascículos, en els filaments lliures fins a casi la base, i, a voltes en algun estaminodio; els seus anteras són ditecas, en dehiscencia llongitudinal o foraminal. El gineceo té 2-5(6) carpelos soldats en l'ovari súpero o més o menys ínfero —inclós en un hipanto més o menys desenrollat—, en tants lóculos com carpelos i de placentaació axial; pero, a voltes, és unilocular i de placentaació parietal. l'estil és terminal i llarc, en un estigma capitado o lobado. Els fruts, són bayas o càpsulas loculicidas i, infrecuentement, drupas. Les llavors, alades o no, en general sense endosperma, tenen la testa dura.[1][3][4][6][7]

Distribució i hàbitat

Distribució
Els representants de la família són originaris principalment de les regions templades, tropicals i subtropicals de tot l'Hemisferi Sur, en algun que un atre representant en la Conca mediterrànea fins a Transcaucasia a l'est i el Sahara al Sur.[8][1][2][3][4] Pel seu interés ornamental o econòmica/industrial, numeroses espècies han segut introduïdes fòra de les seues respectives regions d'orige; per eixemple unixques de creiximent ràpit del gènero Eucalyptus, tan habituals i imponents en els paisages d'Europa mediterrànea. I una quantes unes atres, menys espectaculars —pero atractives— adornen jardins urbans i privats de moltes ciutats, per eixemple Syzygium australe i els famosos «limpiabotellas» o «limpiatubos» (diverses espècies arbustivas del gènero Callistemon).[8][4]
Hàbitat
La família ha colonisat a pràcticament tots els hàbitats, llevat els septentrionals i àrtics i els francament australs, encara que creixen fins a Patagonia: des de boscs plujosos tropicals, fins a zones àrides i desérticas, passant per mangroves, sabanas, terrenys encharcados i, per a les seues espècies eurasiáticas, riberes mediterrànees.[1][3]

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada APGW
  2. ↑ 2,0 2,1 Gèneros acceptats en Genera in Myrtaceae, The Plant list, vers. 1.1, updated 2012, publ. 2013
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 «Watson L. & Dallwitz M.J., Myrtaceae Juss. en The families of flowering plants: descriptions, illustrations, identification, and information retrieval, Vers.: 19th October 2016, delta-intkey.com». Archivat des d'el original, el 6 de setembre de 2013. Consultat el 5 d'abril de 2007.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Myrtaceae en Paiva J. (ed.), Flora Ibèrica, vol. 8, capit. XCV, p. 73-74, 3ª Reimp., 2008, CSIC/RJB, Madrit
  5. ↑ Ahmad B., Baider C., Bernardini B., Biffin E., Brambach F., Burslem D., Byng J.W., Christenhusz M., Florens F.B.V., Lucas E., Ray A., Ray R., Smets E., Snow N., Strijk J.S., Wilson P.G., Syzygium Working Group. Syzygium (Myrtaceae): Monographing a taxonomic giant via 22 coordinated regional revisions, en PeerJ Preprints, 13 pp., range map & photos, 2016
  6. ↑ Chen J. & Craven L.A., Myrtaceae en Flora of China, vol. 13, p. 321-359, 2007, last updated 8 sept. 2016 - consultat l'1 de giner de 2017
  7. ↑ [ Myrtaceae en Western Australian Herbarium, FloraBase, The Western Austràlia Flora, Department of Parks and Wildlife, 1998-2017]
  8. ↑ 8,0 8,1 Myrtaceae en The Euro+Medit PlantBase, Botanic Garden and Botanical Museum Berlin-Dahlem, 2006

Bibliografia

  1. Berg O., Revisio myrtacearum americae, Linnaea, vol. 27, pp. 1–472. 1855–1856.
  2. Briggs B.C. & Johnson L.A., Evolution in the Myrtaceae — evidence from inflorescence structure, Proc. Linn. Soc. New South Wales, vol. 102, pp. 157-256, 1979.
  3. Diels L., Die Myrtaceen von Papuasien, Botanische Jahrbücher für Systematik, Pflanzengeschichte und Pflanzengeographie ', vol. 57, pp. 356-426, 1920-22.
  4. McVaugh R.,The genera of American Myrtaceaean, interim report, Taxon, vol. 17, pp. 354–418, 1968.
  5. Niedenzu F. in Engler H.G.A. & Prantl K.A.E., Die Natürlichen Pflanzenfamilien, vol. 3(7), pp. 57-105, 1898.
  6. Standley T.D. & Ross E.M., Myrtaceae, Fl. South-Eastern Queensland, vol. 2, pp. 119–218, 1986.
  7. Sánchez-Vindas P.E., Flora de Nicaragua: Myrtaceae, Brenesia, vol. 31, pp. 53–73, 1989.
  8. Sánchez-Vindas P.E., Myrtaceae, Flora de Veracruz, vol. 62, pp. 1–146, 1990.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Myrtaceae&oldid=1305292»