Baldosa
Una baldosa[1] és una llosa o lloseta manufacturada, fabricada en diferents tipos i tècniques de ceràmica, aixina com en pedra, caucho, corcho, vidre, metal, plàstic, etc.


Originalment, es dia taulell al rajola quadrat i fi, de forma rectangular o poligonal i de distints tamanys, usat para paviments. En arqueologia es definix com a rajola poca grossa o rajoleta per a cobrir sols i parets, i per lo general de superfície polida. En el camp llingüístic, Corominas ho supon derivat de pedra taulell o «rajola superposta», per oposició a la pedra natural que conformara una superfície habitable.[2]
Orígens històrics
L'emmanisat o procés de cobrir superfícies en taulell té una llarga tradició arqueològica i artística en interiors i una presència distintiva en l'arquitectura urbana (carrers, places, vores, parcs, escalinates, etc.).
Taulells ceràmics
Els taulells de fanc cuit més antigues daten de la Babilonia del IX Fent abstracció de lo que va poder oferir en este camp el Lluntà Oriente i seguint les grans cultures occidentals, cal mencionar la gran indústria romana de taulells de terracota, tècnica i us que varen quedar en estat latent fins que els àraps els reintrodujeron en la península ibèrica. Els imperatius d'austeritat del Corà estimularien la creació d'enlluernants dissenys geomètrics en els sols i les parets dels palaus reals i les mesquites d'Al-Ándalus.
El fanc cuit en barniz a l'estany també és una tècnica originada en Orient Mig. Despuix de cuita, el taulell es cobria en barniz blanc i es decorava en pigments abans de còure-la de nou per a conseguir una superfície lluenta. A la seua volta, la mayólica italiana es considera una versió europea d'esta tècnica.
El format típic dels taulells de terracota fetes a mà era un quadrat de 25 cm de costat. En l'industrialisació, les opcions uniformes com els taulells sense vitrificar varen substituir a les fabricades a mà. En época molt recent, el gust per formes de decoració naturals, més autèntiques, ha recuperat la fabricació artesanal. No obstant, els històrics taulells de terracota, clàssiques, austeres, elegants, s'utilisen casi exclusivament per a la pavimentació de sols, mentres que el taulell vidriada, en la seua varietat de colors, estils i dissenys, acapara la major part del mercat. Ya des de finals del XX, seguint els imperatius de la comoditat, els taulells de fàcil neteja i manteniment es varen impondre sobre els criteris estètics. No obstant, el taulell menut, el mosaic, ha experimentat un resorgiment en els últims anys.
L'escacs flamenc
L'història de la pintura flamenca en els sigles XVI i XVII és rica en documentació visual sobre els gusts i, en conseqüència, el volum de producció, en matèria de solería. El model bàsic i més popular era el jaquelado, un vell disseny renaixentiste que els comerciants flamencs varen importar d'Itàlia.
Ya en el llindar del XVII, la potència industrial i comercial de la porcelana de Delft en els Països Baixos, va desenrollar en l'univers del taulell una colecció de dissenys blaus i blancs d'inspiració oriental. Les peces es varen fer més fines i delicades. Tècnicament, es va introduir un tipo d'ornamentació en llínees de color púrpura de manganés sobre l'argila ans que alcançara l'estat biscuit i despuix s'aplicava un blau baixe coberta. Finalment es cobria tot en un barniz de plom i estany.
Atres materials
Si be la majoria dels solados antics eren de taulell ceràmic, a voltes també es troben emmanisats d'atres materials, especialment pedra.
Europa medieval
L'Europa medieval va fer un us considerable de rajoletes pintades, a voltes produint esquemes molt elaborats, dels quals pocs han sobrevixcut. Es varen representar històries religioses i seculars. Els mosaics imaginaris en escenes de l'Antic Testament que es mostren en el sol en Jan van Eyck de 1434 de l'Anunciación en Washington són un eixemple. Els "rajoletes Tring" del XIV en el Museu Britànic mostren escenes infantils de la Vida de Crist, possiblement per a una paret en lloc d'un pis,[3] mentres que el seu "Chertsey Tiles" del XIII, encara que d'una abadia, mostren escenes de Ricardo Cor de León lluitant en Saladino en un treball de molt alta calitat.[4] Es varen usar taulells de lletres medievals per a crear inscripcions de cristianisme en els pisos de l'iglésia.
Les rajoletes de paret de tipo Delft, típicament en un disseny pintat que cobria solament una rajoleta (prou menut) blau i blanc, eren omnipresents en Holanda i s'exportaven àmpliament al nort d'Europa des del XVI en avant, reemplaçant moltes indústries locals. Varis palaus reals del XVIII tenien habitacions de porcelana en les parets completament cobertes de porcelana en rajoletes o panels. Els eixemples supervivents inclouen els de el Capodimonte, Nàpols, el Palau Real de Madrit i el propenc Palau Real d'Aranjuez.
Lluntà orient
Hi ha varis atres tipos de rajoletes tradicionals que permaneixen en la fabricació, per eixemple, les rajoletes zellige menuts, casi mosaics, de colors lluents de Marroc i els països veïns. En excepcions, en particular la Torre de porcelana de Nanjing, les rajoletes decorades o les rajoles vidriados no apareixen en gran mida en la ceràmica d'Àsia oriental.
Europa moderna
El periodo victorià va vore una gran renaixença en azulejería, en gran part com a part del Renaixença gòtica, pero també el Moviment d'Arts i Oficis. Els mosaics estampats, o mosaics que formaven patrons, ara es produïen en massa a màquina i es nivellaven de manera confiable per a pisos i eren barats de produir, especialment per a iglésies, escoles i edificis públics, pero també per a passadiços domèstics i banys. Per a molts usos es va utilisar la taulell hidràulic més dura. Les rajoletes de paret en varis estils també varen ser revixcuts; a això contribuïx en gran medida l'auge del bany, aixina com una major apreciació del benefici de la higiene en les cuines. William De Morgan va ser el principal dissenyador anglés que va treballar en rajoletes, fortament influenciat pels dissenys islàmics.
Des de l'época victoriana, les rajoletes s'han mantingut estàndar per a cuines i banys, i molts tipos d'àrees públiques.
Panot és un tipo de taulell exterior i l'estil de pavimentació associat, abdós trobats en Barcelona. En 2010, al voltant de 5 000 000 m<sup>2</sup> dels carrers de Barcelona varen ser alicatadas.[5]
Portugal i São Luís continuen hui en dia en la seua tradició de rajoletes, en rajoletes utilisats per a decorar edificis, barcos,[6] i inclús roques.
Vore també
Referències
- ↑
- ↑ Caro Bellido, Antonio (2008). Diccionario de términos cerámicos y de aantereria, Cádiz: Agrija Ediciones. ISBN 84-96191-07-9.
- ↑ Tring Tiles
- Archivat el 18 de octubre de 2015 archivat en Wayback Machine. British Museum
- ↑ Chertsey Tiles
- Archivat el 18 de octubre de 2015 archivat en Wayback Machine., British Museum
- ↑ «La verdadera historia del 'panot' de Barcelona» (en es). La Vanguardia (2018-02-11). Archivat des de l'original, el 28 May 2023. Consultat el 2023-05-27.
- ↑ «Trafaria Praia: On the Waterfront» (2013-08-23). Archivat des de l'original, el 2017-01-09. Consultat el 2016-08-18.