Remigio Soler Tomás

Remigio Soler Tomás

Remigio Soler Tomás naix en Agres (El Comtat) el 14 d'octubre de 1897, en el si d’una família numerosa d'humils jornalers. Fon un pintor i escultor valencià d'obres religioses i paisagístiques. Fill predilecte del seu poble d'Agres. Morí en Agullent el dia 7 d'agost de 1983 (86 anys).

Infància

Els primers anys de la seua vida transcorren en el seu poble natal, en un ambient rural i montanyós en permanent contacte en la naturalea, lo que li facilità la observació dels paisages característics de les serres de Mariola, Benicadell, Aitana, que despuix representaria en la seua obra. Encara sent molt chiquet realisà, en miniatura, en argila, el modelat de la banda de música del poble, en els distints músics, en variades actituts i posicions. Ya llavors, en numeroses ocasions manifestà el seu desig d'aplegar a ser algun dia escultor.

Formació

En l'any 1914, per indicació del seu mestre d'escola, es trasllada en la seua família a viure en Valéncia, a on els seus pares conseguixen regentar una porteria en una finca del carrer Comedies. Cursa estudis en l'Escola d'Arts Aplicades i Oficis Artístics, tenint com professor al pintor Salvador Abril y Blasco i obtenint un premi extraordinari. Els seus desijos de ser escultor, pronte se veuen amenaçats per motius d'índole econòmica.

Alterna els seus estudis en treballs en un taller de pintura, aixina en els ingressos ajuda al sosteniment familiar. Conseguix alcançar molt pronte prestigi professional, aconsellat per D. Domingo Meli, el seu mestre, i pel droguiste Lamo. També se dedica a la decoració de salons de famílies pecunioses i a la restauració d'obres d'art. Als 18 anys inicia l'Ensenyança Superior i es matricula en la Real Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, a on predominen els postulats neoclàssics, sent els seus professors Julio Cebrián Mezquita, Rafael Rubio, Josep Renau, Pedro Ferrer Calatayud i José Benlliure, completant els seus estudis en lluents resultats acadèmics, i obtenint matricula d'honor.

Condiscípul de l'escultor Pascual Sempere d'Onil i del pintor Martínez Mulet, entre els anys 1920 i 1926 lloguen conjuntament l'antic estudi del pintor valencià Fillol en el carrer Portal de Valldigna. Allí, realisaren importants obres d'escultura, policromia i pintura i es desenrollaren valiosos proyectes. Recorre constantment, en els seus companyers, els parages que voregen Valéncia i especialment la seua horta. Els seus primers paisages son d'evident tendència "sorollista". També s'aficiona a la fotografia, algunes de les seues instantànees de la década dels 50 de la Creu Coberta o Sant Marcelí són autèntics documents gràfics.

La pintura al temple i la decoració

Superats lluentament els estudis, i ple d'unció mística, es dedica a l'art religiós en iglésies, que alterna en el païsage i l'escultura. En eixos anys li encomanen la decoració de capelles, frescs, policromia d'imàgens, ornamentacions, estucats i dorats. Els seus paisages d'eixa etapa són en la seua majoria de Valéncia, Agres i la Serra de Mariola o del monasteri de Sant Espirit (Gilet), a on passava les seues estages. En estos olis se decanta cap a un neoimpresionisme de llínees firmes i plans diferenciats, en forts cromatismes i contrallums. Es relaciona en el marqués de Lozoya i el comte Trigona. En este temps i per a una certa aristocràcia realisa retrats, tavernes, flors i decora salons. Estes obres seues són acadèmiques i de tall realiste.

En l'adveniment de la II República Espanyola es vincula al Círcul de Belles Arts i al Centre Escolar i Mercantil, entre atres. En maig de 1931 realisa la seua primera exposició de paisages en l'Ateneu Mercantil de Valéncia, en el Círcul de Belles Arts i en galeries particulars. Es donà a conéixer com integrant dels que, posteriorment, es nomenara "Jove Pintura Valenciana”, seguidora d'una tradició provinent de l'Acadèmia i de les influencies sorollistes. També participa en una Exposició Nacional de Belles Arts en Madrit, obtenint medalla de bronze.

Etapa de la guerra civil

Durant la guerra civil espanyola alterna estages en Agres com en Valéncia, a on s'enrola, en un principi, en els pintors escenógrafs. Treballa en el teatre Russafa i en atres de Valéncia, pinta els seus telons, bambalines, decorats, inclús els seus cartells anunciadors. També treballa com pintor mural en este periodo. En els interiors de les vivendes pinta paisages ilusoris i grans motius florals, sòcols, sostres, guirlandes, etc.

La gran obra religiosa

Finalisada la guerra, Remigio Soler, troba en la vertent religiosa, el terreny abonat per a mostrar les seues obres pictòriques que plasmarà en "la seua gran obra religiosa", a la que es dedicarà intensament. Per a poder realisar eixa ingent obra, Remigio, persona de profundes convenciments religioses adquirides en la seua infància, s'inspira en la llectura dels texts sagrats o inclús en les regles de les órdens religioses o les vides dels sants, segons les seues pròpies declaracions "hi ha que amerar-se primer dels continguts simbòlics i teològics per a poder elevar-los a la major dignitat dels pinzells”, i acodint als grans mestres com Rafael, Miguel Ángel, Tiépolo, Sorolla, Benlliure, etc.

Una part destacada d'estos treballs li foren encarregats gràcies a la seua gran amistat i excelent relació en el pare Elías, de l'abandonat convent de Franciscans d'Agres. Esta conexió permet a Remigio obrir-se camí entre Franciscans, Capuchins i Carmelites. En 1940 coneix a Mossén Josep Alba (Valéncia 1911-1998), llavors retor d'Agullent i gran amant de l'art, qui li encomana la restauració i decoració del temple d'Agullent que junt al convent de Capuchins de l'Olleria són les seues obres de major magnitut. Esta magna obra li val a Remigio Soler la consideració de pintor "insigne i ilustre". La mort repentina d'Amalia en 1954, de qui estava profundament enamorat, no soles va a supondre un dur colp afectiu per a Remigio sino que li va a dur una llimitació en la seua carrera artística, ya que ademés de dedicar-se a la seua professió ha de portar avant a les quatre filles.

En l'àmbit geogràfic comunitari valencià, l'abundant obra artística religiosa de Remigio Soler s'estén per una llarga llista de poblacions com Agres i Agullent (en obres en dos iglésies), Alberic, Albuixech, Alfara, Alginet(en obres en dos iglésies), Almássera, Almoines, Almussafes, L'Alqueria de la Comtesa, Alzira, Bétera, Beniarjó, Benidorm, Biar, Bocairent Burjassot, Canals(en dos iglesies), Castalla, Cocentaina, Énova, La Font D'En Carrós, Gandia, Genovés, Estivella, Gilet, Ibi, Jérica, Massamagrell, Massanassa, Moncada, Montesa (en dos iglésies), Museros, Nàquera, Navarrés, Oliva, L'Olleria (en dos iglesies), Onil, Ondara, Pego, Picassent, Quart dels Valls, Quartell, Serra, Rafelcofer, Serra D’Engarcerán (en dos iglésies), Sueca, Torrela, La Vila Joyosa, Vilallonga, en prop de vint iglésies de Valencia capital i en les províncies d'Albacete, Segòvia, Toledo i Saragossa. Ademés de l'obra ya desapareguda de l'Asil de Cocentaina, de l'altar major de Moncada, de la capella de sant Antoni d'Ondara, de l'iglésia de carmelites del carrer Ayala de Madrit, i de la capella de l'antic Hospital General de Valéncia en el carrer Guillén de Castro.

En escultura, la seua obra més important és una replica de la talla romànica del sigle XVI de la Verge del Castell d'Agres, desapareguda durant la guerra civil del 36-39, que en compliment d'una promesa esculpí sobre el tronc d'un ciprer i que donà al seu poble natal.

El retrobament en el païsage i els llenços

En els començaments de la década dels xixanta se produïx un punt d'inflexió en la carrera artística de Remigio Soler, que recupera la seua obra de paisages que, ademés, havia segut el somi de tota la seua vida, ampliant i diversificant els llocs d'inspiració. D'eixa época cap destacar païsages mariners i de la serrania de Conca, entre atres. També pintà retrats, flors, tavernes, etc. Viaja a Itàlia, Galícia, Astúries… i a lo llarc de numerosos pobles de la Comunitat Valenciana en busca d'un major coneiximent de l'Història de l'Art. Artiste polifacètic, celebrà diverses exposicions individuals i participà en numeroses exposicions colectives de caràcter regional i nacional. En la penúltima etapa de la seua vida residix durant varis anys en una chicoteta vivenda del barri Valencià de Sant Marcelí, prop de la seua filla Carmen i el seu germà Joaquín.

Enllaços externs

Web sobre Remigio Soler