Canvis

[[Image:Les Corts del País Valencià 1.jpg|thumb|250px|Entrada principal al Palau dels Borja]]

[[Image:Les Corts del País Valencià 1.jpg|thumb|250px|Entrada principal al Palau dels Borja]]

El '''Palau de Benicarló''' (o '''Palau dels Borja''') és la seu oficial de les [[Corts Valencianes]], situat al núcleu antic de la ciutat de [[Valéncia]]. Es tracta d'un edifici del [[arquitectura gòtica|gòtic]] civil, construït a finals del [[sigle XV]] per a la residència de la família [[Borja]], ducs de [[Gandia]]. Es va construir sobre un edifici anterior, on estigué l'[[Escola d'Art i Gramàtica de Valéncia]] des de [[1408]].

El '''Palau de Benicarló''' (o '''Palau dels Borja''') és la seu oficial de les [[Corts Valencianes]], situat en el núcleu antic de la ciutat de [[Valéncia]]. Es tracta d'un edifici del [[arquitectura gòtica|gòtic]] civil, construït a finals del [[sigle XV]] per a la residència de la família [[Borja]], ducs de [[Gandia]]. Es va construir sobre un edifici anterior, a on estigué l'[[Escola d'Art i Gramàtica de Valéncia]] des de [[1408]].

== Història de l'edifici ==

== Història de l'edifici ==

El Palau ha estat sempre vinculat en la [[Ducat de Gandia|casa ducal de Gandia]] des de molt antic, en [[1321]] l'infant Pere d'Aragó, pare del primer duc, rebia en herència diversos bens de l'almirant [[Bernat de Sarrià]] entre els quals hi havia ''"la seua casa a la ciutat de Valéncia a la parròquia de Sant Llorenç"''.<ref>segons Pere Maria Orts</ref> Esta casa podia haver tingut com a veïna la propietat de [[Pere de Vilaragut]], que va ser adquirida (en el seu pati i horts) pel Consell Municipal en [[1411]] per instalar-hi les escoles de la ciutat. Esta propietat (una agrupació de chicotetes vivendes entorn a un pati) davant de l'[[Iglésia de Sant Llorenç (Valéncia)|iglésia de Sant Llorenç]] ocupava part del solar del que seria l'actual Palau.

El Palau ha estat sempre vinculat en la [[Ducat de Gandia|casa ducal de Gandia]] des de molt antic, en [[1321]] l'infant Pere d'Aragó, pare del primer duc, rebia en herència diversos bens de l'almirant [[Bernat de Sarrià]] entre els quals hi havia ''"la seua casa en la ciutat de Valéncia en la parròquia de Sant Llorenç"''.<ref>segons Pere Maria Orts</ref> Esta casa podia haver tingut com a veïna la propietat de [[Pere de Vilaragut]], que va ser adquirida (en el seu pati i horts) pel Consell Municipal en [[1411]] per instalar-hi les escoles de la ciutat. Esta propietat (una agrupació de chicotetes vivendes entorn a un pati) davant de l'[[Iglésia de Sant Llorenç (Valéncia)|iglésia de Sant Llorenç]] ocupava part del solar del que seria l'actual Palau.

Des de la seua creació, en l'any [[1399]], el [[Ducat de Gandia]] pertanyia a la casa real, fins que en [[1484]] [[Ferran el Catòlic]] el va vendre a [[Pere Lluís de Borja|Pere Lluís Borja]]. Esta venda incloïa el [[castell de Bairén]], la ciutat de [[Gandia]] i clar, la residència dels ducs a Valéncia a la parròquia de Sant Llorenç. Pere Lluís de Borja, senyor de [[Llombai]] i fill natural d'[[Aleixandre VI]], va afegir en [[1484]] i [[1485]] a esta propietat atres cases per conseguir un solar més gran, destinat a la construcció d'un gran palau. Però la seua mort a [[Itàlia]] el [[1488]], més la del seu hereu i germà [[Joan Borja]] en [[1497]], feu que el proyecte de la construcció del palau recaiguera sobre [[Joan II Borja|Joan Borja i Enríquez]] (1493-1543), tercer duc Borja de Gandia.

Des de la seua creació, en l'any [[1399]], el [[Ducat de Gandia]] pertanyia a la casa real, fins que en [[1484]] [[Ferran el Catòlic]] el va vendre a [[Pere Lluís de Borja|Pere Lluís Borja]]. Esta venda incloïa el [[castell de Bairén]], la ciutat de [[Gandia]] i clar, la residència dels ducs en Valéncia em la parròquia de Sant Llorenç. Pere Lluís de Borja, senyor de [[Llombai]] i fill natural d'[[Aleixandre VI]], va afegir en [[1484]] i [[1485]] a esta propietat atres cases a fi de conseguir un solar més gran, destinat a la construcció d'un gran palau. Però la seua mort en [[Itàlia]] en l'any [[1488]], més la del seu hereu i germà [[Joan Borja]] en [[1497]], feu que el proyecte de la construcció del palau recaiguera sobre [[Joan II Borja|Joan Borja i Enríquez]] (1493-1543), tercer duc Borja de Gandia.

En l'any [[1494]] encara estava per acabar, segons el viager alemany [[Hieronymus Münzer|Jeroni Münzer]] que al seu pas per Valéncia escrigué: ''"Valéncia té moltes atres magnífiques cases, com la del fill del pontífex actual, Aleixandre VI, no acabada encara"''.

En l'any [[1494]] encara estava per acabar, segons el viager alemany [[Hieronymus Münzer|Jeroni Münzer]] que al seu pas per Valéncia escrigué: ''"Valéncia té moltes atres magnífiques cases, com la del fill del pontífex actual, [[Aleixandre VI]], no acabada encara"''.

El Palau no va quedar conclòs fins [[1520]], quan es celebrà en una inauguració en un gran banquet, en un cost superior als 40.000 (segons [[Gaspar Escolano]]).

El Palau no va quedar conclòs fins a l'any [[1520]], quan es celebrà en una inauguració en un gran banquet, en un cost superior als 40.000 (segons [[Gaspar Escolano]]).

A finals del sigle XVI, el ducat de Gandia es va vincular al comtat d'[[Oliva (Safor)|Oliva]], en el  sigle XVIII, extinta la llínia masculina, el ducat va passar a la casa dels comtes-ducs de Benavente en la persona de [[Francesc Pimentel i Borja]] (XIII duc de Gandia). En [[1771]], en el matrimoni de la duquesa heretera va passar a la casa d'[[Osuna]]. Els seus propietaris varen anar abandonant el palau, tenien major interés en atres propietats nobiliàries i quasi mai estaven a la ciutat. És en esta época (1768-1774) quan el palau s'utilisa per a la representació d'[[òpera|òperes]] de companyies italianes itinerants (com la del bolonyés [[Luigi Marescalchi]]) i també balls de gala. Per estes funcions es construí un teatre en llonges i pati a la Sala Gran, obra de l'arquitecte i pintor [[Filippo Fontana]], autor també del [[Teatre Principal (Valéncia)|Teatre Principal]].

A finals del [[sigle XVI]], el ducat de Gandia es va vincular al comtat d'[[Oliva (Safor)|Oliva]], en el  [[sigle XVIII]], extinta la llínia masculina, el ducat va passar a la casa dels comtes-ducs de Benavente en la persona de [[Francesc Pimentel i Borja]] (XIII duc de Gandia). En [[1771]], en el matrimoni de la duquesa heretera va passar a la casa d'[[Osuna]]. Els seus propietaris varen anar abandonant el palau, tenien major interés en atres propietats nobiliàries i quasi mai estaven en la ciutat. És en esta época ([[1768]]-[[1774]]) quan el palau s'utilisa per a la representació d'[[òpera|òperes]] de companyies italianes itinerants (com la del bolonyés [[Luigi Marescalchi]]) i també balls de gala. Per estes funcions es construí un teatre en llonges i pati a la Sala Gran, obra de l'arquitecte i pintor [[Filippo Fontana]], autor també del [[Teatre Principal (Valéncia)|Teatre Principal]].

La Corona, davant del desinterés dels propietaris, intentà comprar-lo en [[1799]] per establir-hi la seu de Capitania General, pero al final s'instalaria en el [[Palau del Real]].

La Corona, davant del desinterés dels propietaris, intentà comprar-lo en [[1799]] per establir-hi la seu de Capitania General, pero al final s'instalaria en el [[Palau del Real]].

Quasi mig sigle despuix, en l'any [[1846]], [[Mariano Téllez de Girón]], duc d'Osuna ven el palau a l'industrial [[Francesc Pujals i Santaló]], provinent d'una família catalana establida en [[Valéncia]] cap a 1830, per 11000 lliures valencianes. Davant la ruïna de l'edifici l'[[Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles|Acadèmia de Sant Carles]] aprova el projecte del nou propietari (elaborat per l'arquitecte [[Salvador Monmeneu]] el [[1846]]), de convertir-lo en fàbrica de filatures i torcedura de seda.  

Quasi mig sigle despuix, en l'any [[1846]], [[Mariano Téllez de Girón]], duc d'Osuna ven el palau a l'industrial [[Francesc Pujals i Santaló]], provinent d'una família catalana establida en [[Valéncia]] cap a [[1830]], per 11000 lliures valencianes. Davant la ruïna de l'edifici l'[[Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles|Acadèmia de Sant Carles]] aprova el projecte del nou propietari (elaborat per l'arquitecte [[Salvador Monmeneu]] en l'any [[1846]]), de convertir-lo en fàbrica de filatures i torcedura de [[seda]].  

Esta remodelació del palau en fàbrica va tindre lloc en un moment difícil per a la [[Indústria sedera de Valéncia|indústria sedera valenciana]], per això implicà una inversió elevada en les màquines més modernes de l'época. Per la seua envergadura apareixerà en les guies de la ciutat de [[Vicent Boix]] (1862) i [[Constantí Llombart]] ([[1887]]). Francesc Pujals participaria en diverses societats de crèdit i seria un dels principals contribuents del sector financer de la ciutat durant anys.

Esta remodelació del palau en fàbrica va tindre lloc en un moment difícil per a l'[[Indústria sedera de Valéncia|indústria sedera valenciana]], per això implicà una inversió elevada en les màquines més modernes de l'época. Per la seua envergadura apareixerà en les guies de la ciutat de [[Vicent Boix]] ([[1862]]) i [[Constantí Llombart]] ([[1887]]). Francesc Pujals participaria en diverses societats de crèdit i seria un dels principals contribuents del sector financer de la ciutat durant anys.

Pujals construirà una capella per a la residència familiar, en la zona que recau als jardins, allí es colocaran dos làpides commemoratives, una per a la seua filla morta jove ([[1838]]-[[1856]]), els seus pares i la seua dona. En [[[[1859]]]] mor, i en absència d'hereus masculins per a continuar el negoci es constituirà la firma ''Viuda de Pujals y Compañía'', gestionada per [[Joan Fontanals i Nascio]]. Este havia naixcut en [[l'Havana]] i s'encarregava dels negocis dels Pujals, en [[1860]] es casà en Assumpció Pujals i Perellada. A esta última en la mort de germans i parents li pertocarà l'herència, que incloïa el palau ([[1884]]).

Pujals construirà una capella per a la residència familiar, en la zona que recau als jardins, allí es colocaran dos làpides commemoratives, una per a la seua filla morta jove ([[1838]]-[[1856]]), els seus pares i la seua dona. En [[[[1859]]]] mor, i en absència d'hereus masculins per a continuar el negoci es constituirà la firma ''Viuda de Pujals y Compañía'', gestionada per [[Joan Fontanals i Nascio]]. Este havia naixcut en [[l'Havana]] i s'encarregava dels negocis dels Pujals, en [[1860]] es casà en Assumpció Pujals i Perellada. A esta última en la mort de germans i parents li pertocarà l'herència, que incloïa el palau ([[1884]]).

És l'época de la crisis definitiva del sector valencià de la seda, per este motiu es decidix desmantellar la fàbrica i refer el palau de la manera més luxosa possible. Esta remodelació<ref>segons Miguel Ángel Català</ref> va ser eixecutada per [[Lluís Ferreres i Soler|Lluís Ferreres]] (1852-1926) o per [[Joaquín María Arnau Miramón|Joaquim Maria Arnau Miramón]].<ref> opinió de Trinitat Simó</ref> Esta reforma es realisà a mijans dels anys huitanta, abans de la mort en [[1890]] de Joan Fontanals.

És l'época de la crisis definitiva del sector valencià de la seda, per este motiu es decidix desmantellar la fàbrica i refer el palau de la manera més luxosa possible. Esta remodelació<ref>segons Miguel Ángel Català</ref> va ser eixecutada per [[Lluís Ferreres i Soler|Lluís Ferreres]] ([[1852]]-[[1926]]) o per [[Joaquín María Arnau Miramón|Joaquim Maria Arnau Miramón]].<ref> opinió de Trinitat Simó</ref> Esta reforma es realisà a mijans dels anys huitanta, abans de la mort en [[1890]] de Joan Fontanals.

[[Archiu:Corts val.jpg|thumb|[[Palau dels Borja]], seu de les Corts.]]

[[Archiu:Corts val.jpg|thumb|[[Palau dels Borja]], seu de les Corts.]]

Acabada la guerra el palau va tornar a Guillem Pérez de Sanmillán i Fontanals, II marqués de Benicarló. Este efectuà algunes reparacions, i hi va hostajar al dictador [[Franco]] durant les seus visites a [[Valéncia]].

Acabada la guerra el palau va tornar a Guillem Pérez de Sanmillán i Fontanals, II marqués de Benicarló. Este efectuà algunes reparacions, i hi va hostajar al dictador [[Franco]] durant les seus visites a [[Valéncia]].

En l'any [[1973]] el palau va ser venut a l'Estat, que tenia la intenció d'instalar la ''Jefatura Provincial del [[Movimiento Nacional]]''. Es preparà el proyecte de reforma (de Vicent Valls Abad i Joaquim García Sanz), pero quasi no s'hi varen fer obres.

En l'any [[1973]] el palau va ser venut a l'Estat, que tenia l'intenció d'instalar la ''Jefatura Provincial del [[Movimiento Nacional]]''. Es preparà el proyecte de reforma (de Vicent Valls Abad i Joaquim García Sanz), pero quasi no s'hi varen fer obres.

En l'arribada de la "Transició" s'obri un periodo d'incertea sobre el destí de l'edifici. En [[1977]] es pensa en instalar els servicis tècnics del Govern Civil. Pero en l'arribada del [[Consell del País Valencià]], el govern pre-autonòmic, s'utilisà com a seu de la presidència, i més tart com a seu de diverses conselleries. Per fi, en l'any [[1983]] es planteja al Ministeri de l'Interior la cessió de l'edifici per estajar la futura seu de les [[Corts Valencianes]]. El mateix any s'inicien obres d'adaptació dirigides per [[Carlos Salvadores]], en [[1988]] se'ls encarregà als arquitectes [[Manuel Portaceli]] i [[Carles Salvadores]] la remodelació general de l'edifici, en la construcció de l'hemicicle i atres dependències. El [[29 de setembre]] de [[1990]] s'inaugura la primera fase (l'hemicicle i espais anexos). Des de [[1992]] fins a l'any [[1994]] s'efectuà la segona fase que afectava a la part principal del palau (la intervenció ha recuperat la seua factura gòtica, respectant elements del [[sigle XIX]]).

En l'arribada de la "Transició" s'obri un periodo d'incertea sobre el destí de l'edifici. En [[1977]] es pensa en instalar els servicis tècnics del Govern Civil. Pero en l'arribada del [[Consell del País Valencià]], el govern pre-autonòmic, s'utilisà com a seu de la presidència, i més tart com a seu de diverses conselleries. Per fi, en l'any [[1983]] es planteja al Ministeri de l'Interior la cessió de l'edifici per estajar la futura seu de les [[Corts Valencianes]]. El mateix any s'inicien obres d'adaptació dirigides per [[Carlos Salvadores]], en [[1988]] se'ls encarregà als arquitectes [[Manuel Portaceli]] i [[Carles Salvadores]] la remodelació general de l'edifici, en la construcció de l'hemicicle i atres dependències. El [[29 de setembre]] de [[1990]] s'inaugura la primera fase (l'hemicicle i espais anexos). Des de [[1992]] fins a l'any [[1994]] s'efectuà la segona fase que afectava a la part principal del palau (la intervenció ha recuperat la seua factura gòtica, respectant elements del [[sigle XIX]]).