Diferència entre les revisions de "Sant Jordi (sant)"
m (→Grècia) |
|||
| Llínea 99: | Llínea 99: | ||
=== [[Grècia]] === | === [[Grècia]] === | ||
| − | Jordi de Capadòcia continua sent venerat a Grècia, on se li ha donat el nom de [[Gran Màrtir]]. | + | Jordi de Capadòcia continua sent venerat a Grècia, a on se li ha donat el nom de [[Gran Màrtir]]. |
Per als [[eslau]]s de [[Corinto]], la celebració del «Sant Jordi Vert» presa l'aspecte [[folclor|folclòric]] d'un rito per a obtindre [[pluja]]. | Per als [[eslau]]s de [[Corinto]], la celebració del «Sant Jordi Vert» presa l'aspecte [[folclor|folclòric]] d'un rito per a obtindre [[pluja]]. | ||
Revisió de 11:56 8 març 2018
Jordi de Capadòcia és el nom d'un hipotètic soldat romà de Capadòcia (en l'actual Turquia), màrtir i més tart sant cristià. Se li atribuïx haver vixcut entre l'any 275 o 280 i el 23 d'abril de 303. És considerat un parent de santa Nina.
La seua popularitat en l'Edat Mija li ha portat a ser un dels sants més venerats en les diferents creences cristianes i inclús —En un fenomen de sincretisme— en el món musulmà i en les religions afroamericanes.
La vida de Jordi de Capadòcia
Es creu que la llegenda de Jordi es va originar en el sigle IV: hauria naixcut en una família cristiana de finals del sigle III. Geroncio, son pare, originari de Capadòcia, servia com a oficial en l'eixèrcit romà. Sa mare Policromia va tornar a la seua ciutat natal, Lydda (despuix Diospolis, actualment Lod, en Israel), en el seu jove fill despuix d'enviudar. Aixina i tot fon capaç de donar-li una bona educació al chicotet Jordi.
El jove segons pareix va seguir els passos de son pare i es va unir a l'eixèrcit poc despuix d'arribar a la majoria d'edat. A causa del seu carisma va pujar pronte de grau, arribant abans dels 30 a ser tribuno i comes . Cap ad eixa época ya se li havia destinat en Nicomèdia com a membre de la guàrdia personal de l'emperador romà Dioclecià (qui va regnar entre l'any 284 i l'any 305).
En l'any 303, Dioclecià va emetre un edicte autorisant la persecució sistemàtica dels cristians a lo llarc i ample de l'imperi. El seu césar Galeri fon el responsable de la decisió i continuaria la persecució durant el seu propi regnat (de l'any 305 al 311). Pareix que Jorge va rebre ordes de participar en la persecució, pero que va preferir donar a conéixer la seua condició de cristià i criticar la decisió de l'emperador. Un irat Dioclecià va reaccionar ordenant la tortura que va soportar sense emetre una sola queixa, i posteriorment ho va eixecutar.
Després de diverses tortures, Jordi fon decapitat enfront de les muralles de Nicomèdia el 23 d'abril de l'any 303. Els testimonis dels seus patiments van convéncer l'emperatriu Aleixandra i a una anònima sacerdotesa pagana a convertir-se al cristianisme, que passarien a unir-se a Jordi en el martiri. El seu cos fon tornat a Lydda per a ser soterrat.
Veneració com a màrtir
L'història anterior és, en el millor dels cassos, dubtosa. No obstant, la seua veneració com a màrtir va començar relativament pronte. Es tenen notícies a través de relats de pelegrís d'una iglésia construïda en Diospolis (l'antiga Lydda) en el seu honor durant el regnat de Constantino I, que es va convertir en el centre del cult oriental a Jorge.
Cap als anys 518–530, el archidiaca i bibliotecari Teodosi relata que Diospolis era el centre del cult de Jorge. Un pelegrí anònim de Piacenza menciona el mateix cap a l'any 570.
L'iglésia fon destruïda en 1010 i més tart reconstruïda pels cruzados. En 1191 i durant la Tercera Croada (1189–1192), l'iglésia fon destruïda de nou per les forces de Saladino. Una nova iglésia fon erigida en 1872 i encara es manté en peu.
Durant el sigle IV, la veneració al sant es va estendre des de Palestina al restant del Imperi Romà d'Orient. En el sigle V la seua popularitat va arribar a la part occidental de l'imperi.
Canonisació
En l'any 494 Jorge de Capadòcia fon canonisat pel Papa Gelasio I, més ho va incloure junt en «...aquells els noms dels quals són justament reverenciats, pero els actes dels quals a soles són coneguts per Déu».
Esta afirmació no evitaria la creació de diverses històries apòcrifes sobre la seua vida, diverses d'elles plenes de milacres. d'acort en la Enciclopèdia Catòlica, el text més antic preservat sobre la vida del sant es troba en el Acta Sanctorum , identificat per estudiosos com un palimpsest del sigle V, «ple d'extravagàncies i maravelles més allà de qualsevol credibilitat».
Cap a finals del sigle VI, el abat irlandés Adomnanus de la abadia de l'illa de Iona relata algunes de les llegendes orientals de Jordi arreplegues pel bisbe galo Arkulf en el seu pelegrinage a Terra Santa en l'any 680.
En els començaments del islam, el sant cristià es va unir —A través del sincretisme religiós i cultural— En el profeta judeu Elías, el predicador jueu samaritano Pineas i el sant islàmic al-Hadr ('el vert', del àrap hadir) per a formar una figura religiosa que era i encara és venerada en les tres grans religions monoteistes.
El nom de al-Hadr és més correntment transcrit com al-Khidr o al-Khadir , mentres per a la parla hispana seria més correcte al-Jadir o al-Jidr .
L'història de al-Jidr en el profeta Moisés en el Sagrat Alcorà àrap: al-Qur'an al-Karim a on se'l nomena Musa es troba en la torba 18, Surat al-Kahf. És una història característica per a les realitats místiques i gnòstiques del sufisme, la ciència esotèrica de l'islam.
La llegenda del dragó
En el sigle IX apareix una atra popular història: Sant Jordi a cavall com a vencedor d'un dragó. Esta història, que és part de la La llegenda dorada , també és coneguda com «Sant Jordi i el dragó», i és el provable orige de tots els contes de fades sobre princeses i dragons en Occident.
Ha de tindre's en conte que la llegenda es relata en diverses parts de Europa i Àsia Menor com pròpia (i inclús en el Japó, on es pot equiparar Jorge en el déu del tro Susano-oh, a la princesa en la donzella Kushinada i al dragó en Yamata-no-Orochi), aixina que els detalls varien segons la tradició local.
Comença en un dragó que fa un niu en la font que proveïx d'aigua a una ciutat. Com a conseqüència, els ciutadans havien d'apartar diàriament el dragó de la font per a conseguir aigua. Aixina que oferien diàriament un sacrifici humà que es decidia a l'azar entre els habitants. Un dia va resultar seleccionada la princesa local.
En algunes històries apareix el rei, son pare, demanant per la vida de la seua filla, pero sense èxit. Quan estava a punt de ser devorada pel dragó, apareix Jorge en un dels seus viages (a sovint a cavall), s'enfronta en el dragó, ho mata i salva a la princesa. Els agraïts ciutadans abandonen el paganisme i abracen el cristianisme.
L'història, antigament considerada verdadera, ha sigut abandonada progressivament. D'atra banda, pocs dubten que continga un ric simbolisme religiós, per al que s'han propost diverses interpretacions.
- Una antiga interpretació cristiana del mit: Jorge seria el creent, el cavall blanc l'Iglésia i el dragó representaria el paganisme, la idolatria, la tentació i Satanàs.
- Alguns historiadors laics consideren que l'història té arrels més antigues que les cristianes. En Capadòcia, com una de les primeres regions a adoptar el sant, potser hi hauré hagut una integració d'elements pagans. Un candidat a predecessor de Jorge de Capadòcia és el déu Sabaci, pare celestial dels frigis, conegut com Sabazius pels romanos. Evidentment la seua image a cavall enrotllant a una serp és l'orige de la popular image de Sant Jordi sobre un cavall blanc.
- D'atra banda, l'història de Jorge i el dragó té molts elements comuns en l'antic mite grec de la princesa etíope Andrómeda i el seu salvador i posterior espòs Perseu, vencedor de la Gorgona Medusa. En abdós cassos hi ha un dragó / Gorgona en la seua decapitació, una princesa i una recompensa, en un cas el matrimoni, en l'atre la conversió de la ciutat. Algunes de les llegendes sobre Jordi i el dragó situen l'acció en Líbia (antigament, tota Àfrica del nort a l'oest de Egipte), és dir, l'acció en abdós cassos se situa en distents regnes «màgics».
- Finalment, l'orige podria estar en una manifestació alternativa de Miguel Arcàngel, que està al cap de les hosts celestials.
Popularitat en Occident
Es pot demostrar que en el regne Franc merovingi ya es venerava a Jordi de Capadòcia en el sigle VI. No obstant, no fon fins a la Alta Edat Mija, l'época de les creuada de la cavalleria, que s'estendrà el cult en Europa.
Jordi es va convertir en el protector dels creuats en la conquista de Jerusalem (15 de juliol de 1099). Com a soldat Christi, és dir, 'soldat de Crist', es va convertir en patró dels cavallers i soldats, i en protector d'algunes órdens religioses militars, com l'Orde Teutònica (sigle XII) o els templers.
Cap al sigle XII, la llegenda àuria es va estendre per Europa. Santiago de la Voràgine (cap a 1230 – 13 de juliol de 1298), arquebisbe de Gènova va escriure la Legenda sanctorum , una colecció de faules sobre distints sants. L'història de Jordi de Capadòcia destacava entre atres. El llibre, pel valor que tenia a ulls dels llectors del sigle XIII, va acabar coneixent-se com Legenda àuria.
L'informació continguda en els seus 177 capítuls (que en atres edicions són 182) actualment es considera falsa, pero de notable valor lliterari. S'estima que el llibre va tindre una profunda influència en l'extensió de la llegenda en Occident, tant a nivell popular com en la lliteratura i la pintura d'Europa Occidental.
En els últims sigles de l'Edat Mija, Jordi es va convertir en patró de ciutats, burcs i cases nobles; també va arribar a ser el primer dels 14 sants rababans com a protector dels animals domèstics.
Jordi de Capadòcia en Euràsia
Alemanya
En el sigle IX (o potser posteriorment el sigle XI) apareix a Alemanya la Cançó de Sant Jordi. La cançó, basada en precedents llatins i redactada en alt alemà, conte el martiri del sant. És atribuïda al primer poeta conegut en llengua alt alemana, Otfrid Von Weißenburg (cap a 800 – † despuix de 870), encara que a soles es pot demostrar l'existència de la cançó a partir del sigle XI. L'orige podria estar en el monasteri de Prüm, a que e l'emperador Lotario I (840–855) va donar un braç retallat i dissecat, dient que era una relíquia de Sant Jordi. Això ho va convertir en el centre de veneració dels francs.
No obstant, el llenguage alt alemà indica un orige en l'illa de Reichenau. Cap al sigle IX —Gràcies a la mediació del arquebisbe de Magúncia i abat de Reichenau Hatto III (891–913)— van arribar des de Roma, entre atres relíquies, un cràneu que era atribuït a Jordi. Per a esta relíquia es va construir l'iglésia de Sant Jordi.
Esta iglésia, declarada en el sigle XX Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, ha conservat pintures murals del sigle X en escenes de la vida de Jesucrist preses dels Evangelis. Com a conseqüència, Reichenau es va convertir en un gran centre de veneració de Jorge de Capadòcia, que va estendre la seua influència fins al convent de Sankt Georgen (1084/1085) en la Selva Negra.
França
Existixen 81 localitats i diversos centenars d'iglésies en el nom de Saint-georges .
Geòrgia
Sant Jordi és el patró de Geòrgia. La bandera actual és una Creu de Sant Jordi i l'escut té una representació del sant a cavall matant al dragó.
Els georgians s'autodenominen Kartvelebi (??????????) i el seu país Sakartvelo (??????????). El nom occidental de Geòrgia es deriva de l'persa ???? Gurji a través de l'àrap Jurj.
L'escritura del nom ha segut influenciada per l'arrel grec Georg- (?E???-, la mateixa arrel de Ge?????? 'Georgios') i per etimologia popular es va creure que el nom prové de Sant Jordi, patró del país.
La paraula persa ???? Gurji i la relacionada armeni Vrastan pareixen estar relacionades en el nom Iberia, en pèrdua de la i- inicial i substitució de la b per w o v.
Per als georgians, Sant Jordi se celebra el 14 d'agost, tradició que prové directament de la festa del dèu Luno (Jordi blanc).
Grècia
Jordi de Capadòcia continua sent venerat a Grècia, a on se li ha donat el nom de Gran Màrtir.
Per als eslaus de Corinto, la celebració del «Sant Jordi Vert» presa l'aspecte folclòric d'un rito per a obtindre pluja.
Espanya i Portugal
En la Edat Mija, Jordi va passar a ser patró de la Corona d'Aragó i de Portugal.
La Corona d'Aragó
En 1096, les hosts del rei Sancho Ramírez d'Aragó saquejaven la ciutat d'Alcoraz, prop d'Osca. Després de rebre ajuda des de Saragossa, els saquejats conseguixen matar el rei, pero guanyen la batalla d'Alcoraz, segons la tradició, gràcies a l'aparició de Sant Jordi. Posteriorment el rei Pere I d'Aragó conquista Osca despuix d'invocar l'ajuda del sant. Conta la llegenda que el mateix dia va estar ajudant als creuats en Antioquia i que, en un moment de la batalla, va pujar a la grupa del seu cavall a un cavaller teutó descavalcat; més tart, eixe mateix cavaller es va vore embolicat en la batalla d'Alcoraz.
Sobretot a partir del sigle XIII sorgixen numeroses llegendes i aparicions en el regne. Aixina, Jaume I el Conquistador conta que en la conquiste de Valéncia va aparéixer el sant: «Es va aparéixer Sant Jordi en molts cavallers del paraís, que van ajudar a véncer en la batalla, en la que no va morir cap cristià». Més tart, el rei Jaume conta de la conquista de Mallorca que «segons li van contar els sarraís, estos van vore entrar primer a cavall a un cavaller blanc en armes blanques», que ell identifica en Jordi.
El patrocini de Jordi de Capadòcia sobre els reis d'Aragó i, per extensió, sobre tota la Corona d'Aragó es reconeix oficialment a mitat del sigle XV durant el regnat de Joan II d'Aragó i Navarra, que ho nomena patró del Regne i de la Diputació del General, principal institució foral en cas de no estar convocades les Corts.
- El sant és molt venerat en Alcoy i Banyeres de Mariola, a on se celebren en el seu honor les festes patronals de «moros i cristians» (Moros i Cristians d'Alcoy, i Moros i Cristians de Banyeres de Mariola) les festes de moros i cristians d'Alcoy són reconegudes en tot el món puix són de tal espectacularitat que els dies 22, 23 i 24 d'abril dies en que se celebra les dites festes la ciutat d'Alcoy es guarnix i els carrers del centre d'Alcoy s'abarroten per a vore els diferents actes plens d'història i bellea que convertixen a esta ciutat en un important reclam turístic.
- En Banyeres, ademés, s'escenifica cada tres anys la famosa Llegenda del dragó i la princesa, organisada per la Associació de la llegenda de Sant Jordi.
- Actualment el 23 d'abril, dia de Sant Jordi és festiu en Aragó, que celebra eixe dia el Dia d'Aragó.
- La creu de Sant Jordi apareix en el tercer quarter del Escut d'Aragó, junt en quatre caps de moros, representant la victòria de Pedro I en la batalla d'Alcoraz, la primera gran fita de la reconquiste i on 40.000 hòmens van lluitar per Osca en 1096. Completen l'escut els quarters de l'Arbre de Sobrarb (furs que defenien la llei sobre el rei segons la tradició), La Creu d'Íñigo Aresta (vinculació entre Aragó i Navarra), la crida Creu d'Alcoraz, introduït com a emblema de Pedro III el Gran en el sigle XIII, i les Barres d'Aragó, l'existència i ús de les quals per la casa Aragó com a emblema heràldic data del regnat de Alfonso II el Cast. Les barres varen ser l'emblema dels Reis d'Aragó que, com atres senyors en la Edat Mijana, van ser vasalls de Roma i Avinyó; els colors de l'emblema són els mateixos que els usats pels papas. Posteriorment es va convertir en el símbol de la Corona d'Aragó).
- Pedro IV el Cerimoniós no sols va introduir la Creu de Sant Jordi en el tercer quarter de l'Escut d'Aragó; ademés va usar una cimera en un dragó. D'ací l'entramat que va fer a Jorge patró d'Aragó, per ser-ho del seu rei, i en això de tots els regnes que componien la Corona d'Aragó. El model de l'escut d'Aragó, tal com fon aprovat despuix de la transició espanyola, apareix imprés per primera vegada en Saragosa, en les prenses de l'impressor alemany i «magnifique mestre Paulo Hurus» el 12 de setembre de 1499.
- La creu de Sant Jordi és el primer emblema de la Generalitat de Catalunya. Actualment la creu apareix en l'escut de Barcelona.
- Segons el Costumari Català de Joan Amades, el fet que Jorge siga el patró dels cavallers és degut a l'ajuda que va prestar al rei Pere I d'Aragó en una batalla l'any 1096 contra els musulmans. Per a agrair la gesta, el rei ho va nomenar no sols patró de la cavalleria, sino de la noblea.
- En Catalunya la festa del Dia de Sant Jordi es va generalisar també a mijan sigle XV. En 1456 s'oficialisa el patronage al declarar les Talls Catalanes el dia 23 d'abril com festiu.[1] La festa s'ha convertit en el temps en el dia dels enamorats: l'enamorat regala a l'amada una rosa roja. Més tart es va generalisar la costum que, com a contrapartida, les dones regalaren un llibre als seus amats, al coincidir la data en el Dia del Llibre.
- En Montblanc (Tarragona) es representa el 23 d'abril la llegenda de Sant Jordi i el dragó, ya que es commemora l'idea dels fets en la ciutat. I en Sant Climent Sescebes hi ha una processó a la Roca Encantada, a on se supon que hi ha un gran tesor que a soles pot ser trobat eixa nit.
Anglaterra
El rei Eduart III d'Anglaterra (rei de 1327 a 1377), conegut per promoure el còdic de la cavalleria, va fundar en 1348 la Orde de la Garrotera i va nomenar Jordi com el seu patró.
Els antics archius de l'orde varen ser destruïts pel foc, pero es crega que en 1344 o en 1348, Eduart III va proclamar Jordi de Capadòcia com a patró de Anglaterra. A pesar que el seu cult fon reprimit en l'época de la Reforma per l'Iglésia d'Anglaterra, la capella de Sant Jordi en el Windsor (completada entre 1483 i 1528) es va mantindre com a seu de l'orde.
En 1818, el llavors príncip regent i més tart rei Jordi IV d'Anglaterra va crear la Molt Distinguida Orde de Sant Miquel i Sant Jordi per a reconéixer el servicis extraordinaris en el camp diplomàtic.
Jordi és un dels personages principals del poema Faerie Queen ('La Reina de les Fades') de Edmund Spenser, considerat un dels poemes més bells de la llengua anglesa.
Apareix en el llibre I com el Redcrosse Knight of Holiness ('Caballero Sant de la Creu Roja'), protector de la Mare de Deu. És d'esta guisa que es pot interpretar a Jordi de Capadòcia, com a part de l'Iglésia d'Anglaterra mantenint i recolzant a la dinastia Tudor d'Isabel I d'Anglaterra.
Itàlia
En Itàlia, el cult a Jorge de Capadòcia va estar molt difòs. En Roma, Belisario (cap a 527) va colocar baix la protecció de Jorge la Porta de Sant Sebastià (Porta Sant Sebastiano) i la iglésia de Sant Jordi en Velabro, on fon traslladat poc despuix un atre cràneu del sant, descobert en el patriarcat lateranense del Papa Zacarías (744–752).
Rússia
La image de Jorge de Capadòcia apareix en l'antic escut imperial i en l'escut nacional modern. Era l'antic emblema dels eixèrcits rusos i va donar nom a la primera orde militar del país.
L'Iglésia Ortodoxa russa celebra la seua festa com a patró de Rússia el 3 de novembre. El «Gran Màrtir Jorge, portador de trofeu» es venera en forma de icona des de l'Edat Mijana. La galeria d'icons de Nóvgorod de l'Universitat Estatal de la ciutat posseïx una colecció d'icons del sant dels sigles XII al XVI.
Ucrània
La festa de Sant Jordi és en maig. En eixa data se celebra wn Ucraïna el plastuny, que és al mateix temps la festa de Sant Jordi i el festival de primavera.
Malta
En l'illa de Malta se celebra la festa el Quart dumenge de juny i en Gozo el tercer dumenge de juliol.
Sant Jordi en el món
Etiopia
Segons una llegenda, generada probablement pel rei Lalibela d'Etiopia, quan este estava acabant una série d'iglésies, es va aparéixer Sant Jordi en el seu armadura i muntat en un cavall blanc. El rei va dir que el sant militar li va tirar en cara que cap temple estiguera dedicat a ell, per lo que el rei va començar a colectar més imposts per a construir una com més pronte millor.
Aixina es va construir Bet Giyorgis ('Sant Jordi'), excavada en la roca, una de les iglésies més belles de Etiopia. L'iglésia està rodejada per mites i llegendes que afirmen que fon construïda pels templers en el sigle XIII o que guarda el Arca de l'Aliança bíblica.
Brasil
Portugal va portar el cult a les seues colònies. En els cults afrobrasilers que practiquen la Santería s'identifica a Sant Jordi en Ogum u Ogún (en Río de Janeiro, Recife, San Pablo i Porte Alegre), i en Oxóssi i Odé (en Badia), déu de la guerra i les armes, que es maneja el ferro.
Mèxic
En l'estat de Durango de Mèxic, s'ha declarat patró festejable el dia 23 d'abril. Açò a causa de la seua mitologia de defendre davant de les «feres», en la ciutat de Durango abunden els insectes i aràcnits.
En temps moderns
En 1969, el Papa Pau VI va eliminar Sant Jordi del santoral de l'Iglésia Catòlica, encara que no totalment, ya que ho va mantindre mantindre a nivell facultatiu (opcional). De totes maneres, la devoció popular no ha decaigut.
En l'Iglésia Ortodoxa encara és venerat com un Sant Major.
En 1930 es va traslladar al 23 d'abril la Festa del Llibre Espanyol, que portava celebrant-se en Barcelona des de 1926. La idea inicial de Vicent Clavell Andrés, escriptor i editor valencià, fon acceptada per Miguel Primo de Rivera i el 6 de febrer de 1926 Alfons XIII d'Espanya va firmar el Real Decret.
El fet que Miguel de Cervantes (segons el calendari gregorià) i William Shakespeare (segons el calendari julià) moriren el 23 d'abril (també Inca Garcilaso de la Vega i Josep Pla), unit a la ya tradicional Fira del Llibre (en Espanya), ha portat a la UNESCO a declarar el dia 23 d'abril com a Dia Internacional del Llibre i dels Drets d'Autor.
Patronage
Sant Jordi és o fon sant patró i protector de diversos països, regions i ciutats: la Corona d'Aragó, Anglaterra, Portugal, Geòrgia, Lituània, Gènova, Reggio doní Calàbria, Moscou, Càceres, etc.
És un dels sants cavallers, protector durant la Edat Mijana d'este estament. En Rúsia es va utilisar com principal emblema dels seus eixèrcits. En Anglaterra i Provença s'usava el seu nom com crit de guerra.
Diverses órdens militars porten el seu nom o els seus símbols: la Orde de la Garrotera, la Orde Teutònica, la Orde de Calatrava, la Sacra Orde Constantiniana, la Orde de Sant Jordi d'Alfama, entre atres.
També és patró de diverses atres professions i activitats: agricultorés, soldats, arquers, presoners, ferrers, gents del circ, escultistas (Scout), muntanyencs, etc.
També és protector dels animales domèstics. El seu nom és invocat contra les serps verinoses, les malalties de la pell, el herpes, la pesta, la lepra i la sífilis, i en els països eslaus contra el mal d'ull.
Sant Jordi màrtir també és el patró de Alcoy, ciutat situada en la Comunitat Valenciana destacant-se com les festes de moros i cristians més conegudes del món, declarades d'interés turístic internacional en 1980.
En la ciutat de Sant Jordi (Santa Fe-Argentina)
Iconografia
Sant Jordi es sol representar a cavall, habitualment blanc, vestit al modo militar migeval, en palma, llança (partida), espasa i escut. Era el portaestendart vencedor, el cavaller campeó de dragons, en el símbol de la maldat als seus peus. Era el cavaller de la mare de Deu, María, equivalent en la terra de Sant Miquel Arcàngel (del que es distinguix perqué este últim sol representar-se en ales).
Els «colors de Sant Jordi» (o el que es nomena més habitualment la «Creu de Sant Jordi») és una bandera blanca en una creu roja els braços de la qual arriben fins als extrems. Es pot vore a sovint en l'escut de Sant Jordi en quadros i atres representacions. També s'ha adaptat en les diferents entitats de qué és patró, com la bandera de Anglaterra, la de Geòrgia, etc.
Sant Jordi en l'art
Els quadros més famosos del sant varen ser realisats per Durero (en 1503), Donatello, Rafael i el Sant Jordi i el dragó de Rubens, en el Museu del Prado.
Vore també
Notes
- ↑ Lluís Millà i Reig, Sant Jordi patró de Catalunya, p. 68.
Bibliografia
- Belèze, Guillaume, Dictionnaire dónes noms de baptème ('Diccionari de noms de baptisme'). A disposició en llínea en Gallica.bnf.fr, servici gratuït de la Biblioteca Nacional de França.
- (en catalán), Editorial Millà. ISBN 84-7304-080-5.
Enllaços externs
- En espanyol:
- Sant Jordi en Arago
- Sant Jordi i el dia del llibre en Catalunya
- Chunta.Com (Sant Chorche, dia d'Aragó)
- Antonio.Jaraba/SanJorge (Sant Jordi, dia d'Aragó)
- En anglés:
- Pinetreeweb.Com (Sant Jordi i els scouts-escoltes)
- En alemany:
- Rittersbach.De (l'iglésia de sant Jordi en Reichenau-Oberzell i en Rittersbach)