Palau dels Borja

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
(Redirigit des de «Palau de Benicarló»)
Saltar a: navegació, buscar
Entrada principal al Palau dels Borja

El Palau de Benicarló o Palau dels Borja és la sèu oficial de les Corts Valencianes, situat en el núcleu antic de la ciutat de Valéncia. Se tracta d'un edifici del gòtic civil, construït a finals del sigle XV per a la residència de la família Borja, ducs de Gandia. Se va construir sobre un edifici anterior, a on estigué l'Escola d'Art i Gramàtica de Valéncia des de l'any 1408.

Història de l'edifici[editar]

El Palau ha estat sempre vinculat en la casa ducal de Gandia des de molt antic, en l'any 1321 l'infant Pere d'Aragó, pare del primer duc, rebia en herència diversos bens de l'almirant Bernat de Sarrià entre els quals hi havia "la seua casa en la ciutat de Valéncia en la parròquia de Sant Llorenç".[1] Esta casa podia haver tengut com a veïna la propietat de Pere de Vilaragut, que va ser adquirida (en el seu pati i horts) pel Consell Municipal en l'any 1411 per a instalar les escoles de la ciutat. Esta propietat (una agrupació de chicotetes vivendes entorn a un pati) davant de l'iglésia de Sant Llorenç ocupava part del solar del que seria l'actual Palau.

Des de la seua creació, en l'any 1399, el Ducat de Gandia pertanyia a la casa real, fins que en 1484 Ferran el Catòlic el va vendre a Pere Lluís Borja. Esta venda incloïa el castell de Bairén, la ciutat de Gandia i clar, la residència dels ducs en Valéncia en la parròquia de Sant Llorenç. Pere Lluís de Borja, senyor de Llombai i fill natural d'Aleixandre VI, va afegir en 1484 i 1485 ad esta propietat atres cases a fi de conseguir un solar més gran, destinat a la construcció d'un gran palau. Però la seua mort en Itàlia en l'any 1488, més la del seu hereu i germà Joan Borja en 1497, feu que el proyecte de la construcció del palau recaiguera sobre Joan Borja i Enríquez (1493-1543), tercer duc Borja de Gandia.

En l'any 1494 encara estava per acabar, segons el viager alemà Jeroni Münzer que al seu pas per Valéncia escrigué: "Valéncia té moltes atres magnífiques cases, com la del fill del pontífex actual, Aleixandre VI, no acabada encara".

El Palau no va quedar conclòs fins a l'any 1520, quan se celebrà en una inauguració en un gran banquet, en un cost superior als 40.000 (segons Gaspar Escolano).

A finals del sigle XVI, el ducat de Gandia es va vincular al comtat d'Oliva, en el sigle XVIII, extinta la llínea masculina, el ducat va passar a la casa dels comtes-ducs de Benavente en la persona de Francesc Pimentel i Borja (XIII duc de Gandia). En l'any 1771, en el matrimoni de la duquesa heretera va passar a la casa d'Osuna. Els seus propietaris varen anar abandonant el palau, tenien major interés en atres propietats nobiliàries i quasi mai estaven en la ciutat. És en esta época (1768-1774) quan el palau s'utilisa per a la representació d'òperes de companyies italianes itinerants (com la del bolonyés Luigi Marescalchi) i també balls de gala. Per estes funcions se construí un teatre en llonges i pati en la Sala Gran, obra de l'arquitecte i pintor Filippo Fontana, autor també del Teatre Principal.

La Corona, davant del desinterés dels propietaris, intentà comprar-lo en l'any 1799 per establir-hi la sèu de Capitania General, pero al final s'instalaria en el Palau del Real.

Quasi mig sigle despuix, en l'any 1846, Mariano Téllez de Girón, duc d'Osuna ven el palau a l'industrial Francesc Pujals i Santaló, provinent d'una família catalana establida en Valéncia cap a 1830, per 11.000 lliures valencianes. Davant la ruïna de l'edifici l'Acadèmia de Sant Carles aprova el proyecte del nou propietari (elaborat per l'arquitecte Salvador Monmeneu en l'any 1846), de convertir-lo en fàbrica de filatures i teixits de seda.

Esta remodelació del palau en fàbrica va tindre lloc en un moment difícil per a l'indústria sedera valenciana, per això implicà una inversió elevada en les màquines més modernes de l'época. Per la seua envergadura apareixerà en les guies de la ciutat de Vicent Boix (1862) i Constantí Llombart (1887). Francesc Pujals participaria en diverses societats de crèdit i seria un dels principals contribuents del sector financer de la ciutat durant anys.

Pujals construirà una capella per a la residència familiar, en la zona que recau als jardins, allí es colocaran dos làpides commemoratives, una per a sa filla morta jove (1838-1856), sos pares i la seua dona. En l'any 1859 mor, i en absència d'hereus masculins per a continuar el negoci es constituirà la firma Viuda de Pujals y Compañía, gestionada per Joan Fontanals i Nascio. Este havia naixcut en l'Havana i s'encarregava dels negocis dels Pujals, en l'any 1860 es casà en Assumpció Pujals i Perellada. Ad esta última en la mort de germans i parents li pertocarà l'herència, que incloïa el palau (1884).

És l'época de la crisis definitiva del sector valencià de la seda, per este motiu se decidix desmantellar la fàbrica i refer el palau de la manera més luxosa possible. Esta remodelació[2] va ser eixecutada per Lluís Ferreres (1852-1926) o per Joaquim Maria Arnau Miramón.[3] Esta reforma es realisà a mitan dels anys huitanta, abans de la mort en 1890 de Joan Fontanals.

Palau dels Borja, sèu de les Corts.

El desig d'un títul nobiliari per part de la família es farà realitat en el casament de Maria Rosa Fontanals Pujals en el comte italià Arnaldo Sizzo-Norris, encara que no tindran descendència. L'atra filla, Emília, casada en 1898 en l'ingenier Joan Pérez de Sanmillán i Miquel, serà qui impulsarà noves obres d'embelliment de l'edifici.

Pocs anys despuix, en l'any 1905, els arriba l'ennobliment ad esta parella de la mà d'Alfons XIII en recompensa per la construcció del port de Benicarló; Joan Pérez de Sanmillán ara és Marqués de Benicarló, nom que prendrà l'edifici. L'animada vida social del palau arriba al zenit en les visites reals d'Alfons XIII, una en l'any 1917 per la concessió del títul de gentilhome al marqués, i una atre en 1923 per la coronació de la Verge dels Desamparats.

La guerra civil afectà directament a la casa, el marqués va morir tràgicament i en l'any 1937 estajaria la seu del Govern de la República.

Acabada la guerra el palau va tornar a Guillem Pérez de Sanmillán i Fontanals, II marqués de Benicarló. Este efectuà algunes reparacions, i hi va hostajar al dictador Franco durant les seues visites a Valéncia.

En l'any 1973 el palau va ser venut a l'Estat, que tenia l'intenció d'instalar la Jefatura Provincial del Movimiento Nacional. Se preparà el proyecte de reforma (de Vicent Valls Abad i Joaquim García Sanz), pero quasi no s'hi varen fer obres.

En l'arribada de la "Transició" s'obri un periodo d'incertea sobre el destí de l'edifici. En l'any 1977 se pensa en instalar els servicis tècnics del Govern Civil. Pero en l'arribada del Consell del País Valencià, el govern pre-autonòmic, s'utilisà com a sèu de la presidència, i més tart com a sèu de diverses conselleries. Per fi, en l'any 1983 se planteja al Ministeri de l'Interior la cessió de l'edifici per estajar la futura sèu de les Corts Valencianes. El mateix any s'inicien obres d'adaptació dirigides per Carlos Salvadores, en 1988 se'ls encarregà als arquitectes Manuel Portaceli i Carles Salvadores la remodelació general de l'edifici, en la construcció de l'hemicicle i atres dependències. El 29 de setembre de 1990 s'inaugurà la primera fase (l'hemicicle i espais anexos). Des de 1992 fins a l'any 1994 s'efectuà la segona fase que afectava a la part principal del palau (la intervenció ha recuperat la seua factura gòtica, respectant elements del sigle XIX), aixina com l'escala modernista i es varen restaurar les pintures de Ignacio Pinazo que actualment decoren la Sala dels Pinazo.

Finalment el conjunt d'edificis (entre els quals s'inclou el Palau de Benicarló) que formen la seu de les Corts Valencianes, és inaugurat el 17 de novembre de 1994.

Vore també[editar]

Referències[editar]

  1. segons Pere Maria Orts
  2. segons Miguel Ángel Català
  3. opinió de Trinitat Simó

Enllaços externs[editar]

Referencies[editar]

Monuments, edificis i museus de la Ciutat de Valéncia · Escutdevalencia.png
Llonja de Valéncia · Estació del Nort · Catedral de Valéncia · Mercat de Valéncia · Palau de la Generalitat · El Micalet · Palau de Justícia · Torres de Quart · Ciutat de les Arts i les Ciències de Valéncia · Plaça de l'Ajuntament · Sant Joan del Mercat · Basílica de la Verge dels Desamparats · Banys de l'Almirant · Torres dels Serrans · Plaça de la Mare de Déu · Palau de Benicarló · Plaça del Mercat