Teoria del pico de Hubbert

Curva de producció del petròleu, com va sugerir originalment M. King Hubbert en 1956; prevea un pico d'uns 12,5 x10⁹ bbl/any entorn a l'any 2000. La producció mundial en 2016 va ascendir a 29,4x10⁹ bbl/any, més del doble, i continua aumentant.

Pico global de producció segons Hubbert. Segons ASPO s'hauria produït un retart d'uns 10 anys sobre les previsions inicials de Hubbert, cosa que tampoc ha succeït.

La teoria del pico de Hubbert, també coneguda com cenit del petròleu, petròleu pique o agotament del petròleu, és una influent teoria sobre la taxa d'agotament a llarc determini del petròleu, aixina com d'uns atres combustibles fòssils. Prediu que la producció mundial de petròleu aplegarà al seu cenit i despuix declinarà tan ràpit com va créixer, resaltant el fet de que el factor llimitador de l'extracció de petròleu és l'energia requerida i no el seu cost econòmic.

Encara sent controvertida, esta teoria és àmpliament acceptada entre la comunitat científica i la indústria petrolera. El debat no se centra en si existirà un pico del petròleu sino en quàn ocorrerà, ya que és evident que el petròleu és un recurs finito i no renovable en escales curtes de temps, per lo que en un moment o un atre s'aplegarà al llímit d'extracció. Açò depén dels possibles descobriments de noves reserves, l'aument d'eficiència dels jaciments actuals, extracció profunda o l'explotació de noves formes de petròleu no convencionalés.

L'any exacte del pico encara no ha segut establit en precisió, si be la Agència Internacional de l'Energia (AIE) va fer públic en novembre de 2010, que la producció de petròleu cru va aplegar al seu pico màxim en 2006. Basant-se en les senyes actuals de producció, la Associació per a l'Estudi del Pico del Petròleu i del Gas (ASPO en anglés), considera que el pico del petròleu hauria ocorregut en 2010, mentres que el del gas natural ocorreria alguns anys més tart. En 2018, la producció mundial de petròleu va alcançar un nou pico.

Este fet implicaria importants conseqüències per als països desenrollats, que depenen en gran mida de petròleu barat i abundant, especialment per al transport, la agricultura, la indústria química i la calefacció domèstica. La teoria deu el seu nom al geofísico M. King Hubbert, qui va predir correctament el pico de la producció nortamericana en quinze anys d'antelació.

Gran part de l'indústria petrolera i dels automòvils afirma que la teoria de Hubbert és falsa o, com a mínim, l'ometen i oculten. Alguns crítics economistes afirmen que l'escassea motivarà la busca de nous descobriments i que les reserves s'incrementaran per damunt de lo predit per Hubbert. Pero inclús en la versió més optimista la llimitació dels recursos petrolers posa una data llímit a l'extracció barata d'eixe recurs. Ningú sembla negar l'existència d'un sostre de producció pero pocs són els governs i empreses que fins ara ho han mencionat obertament. D'entre estos cal citar a la multinacional nortamericana ChevronTexaco els qui han llançat, recentment, la campanya publicitària per a conscienciar al públic nortamericà de la necessitat d'actuar davant l'imminent agotament del petròleu. També recentment la multinacional espanyola Repsol-YPF ha parlat ya públicament en una conferència de la qüestió fent us dels mateixos gràfics de el ASPO.

L'arribada d'eixe pico d'extracció fa pensar en un ombrós futur en el que la humanitat tindrà que sobreviure sense la principal font d'energia que l'ha fet créixer i prosperar durant tot el XX.

Superpetrolero AbQaid

Un creixent número d'experts creuen que el pico de producció, de fet, ya ha aplegat. Despuix del huracà Katrina, Aràbia Saudita va admetre que no pot incrementar la seua producció per a atenuar la crisis per les pèrdues en la producció i el refine sofrides en la zona del Golf de Mèxic. Molts pensen que estem davant l'inici de la crisis definitiva del petròleu. Definitiva perque serà l'última i la que obligarà a efectuar els majors ajusts i retallades en el seu consum com mai abans s'ha fet.

Pero la crisis no es llimita solament al petròleu. El gas natural també està en les últimes en molts llocs i el seu pico de producció no succeirà molt despuix que el del petròleu. A pesar de tot, cal esperar que a falta d'eixos recursos s'inicie l'explotació dels depòsits de metà en vetes de carbó.

Les prediccions originals de Hubbert sobre el pico de la producció mundial de petròleu s'han demostrat falses o prematures. Plantilla:A data de, les previsions sobre l'any del pico oscilen entre 2019 i 2040.

Possibles conseqüències

Els qui recolzen la Teoria del Pico del Petròleu dubten que abans de la seua arribada s'hagen pogut explotar noves fonts d'energia que compensen els efectes de l'agotament del cru en la nostra vida diària. Uns atres creuen que la tendència dominant serà la de seguir usant combustibles fòssils com el carbó o el metà i el problema no serà tant la substitució del petròleu per atres combustibles sino més be, el del canvi climàtic. Este punt de vista es basa que no es pot pretendre cremar totes les reserves de cru existents sense afectar en això negativament al clima de la Terra. Els efectes sobre el clima segons alguns podrien fer-se notar abans que l'agotament del cru. Des d'eixa visió les reserves són irrellevants. Açò és lo mateix que ocorre en el urani, una atra font d'energia (nuclear). El problema en el seu cas, ademés de que també és un recurs llimitat, es relaciona en cóm usar-ho de forma segura sense que apareguen efectes colaterals indesijables que facen inútils els seus beneficis energètics.

La teoria de Hubbert

Archiu:Hubbert world 2004.png

Evolució de la producció de petròleu dels països que ya varen alcançar el seu pico (no inclou membres de la OPEC ni Rússia). Realisat en l'any 2003, la producció a partir de la llínea vertical és una predicció.

Hubbert és el geofísico que va crear el model matemàtic que prediu el nivell d'extracció del petròleu a lo llarc del temps. Segons la seua teoria, l'extracció d'un pou qualsevol seguix una curva en un màxim, cenit de producció, en el seu centre. Aplegats a eixe punt cada barril de petròleu es fa, progressivament, més car d'extraure fins que la producció deixa de ser rendable en necessitar-se gastar més cantitat de cru, que el que s'obté d'extraure-ho, és dir quan es necessita consumir l'equivalent a un barril de petròleu, o més per a obtindre eixe mateix barril de cru del subsol. Va observar també que, si la curva de producció d'un pou seguia eixa simple funció gaussiana, la curva de producció de països sancers i, per extensió, la curva mundial seguirien patrons similars. Estes són les que es coneixen com curva de Hubbert.

Prenent la producció passada de cru i, llevat que ocórreguen factors anómals com un baixó en la demanda, el model prediu la data del punt de màxima producció per a un camp petrolífer o, per extensió, per a tota una regió sancera. El màxim d'extracció és citat com el pico. Despuix del pico l'extracció entra en la fase de agotament. El gràfic del ritme de producció de cru per a un jaciment individual seguix, com s'ha explicat, una configuració de campana: primer, un llent i sostingut periodo de producció creixent, després, un increment accelerat que finalisa en un replanell (el pico) para, finalment, mamprendre una empinada costera avall en la producció, duent-la a un decliu irreversible.

Quan es descobrix una reserva petrolífera la seua reduïda producció inicial escomença en moltes llimitacions per tota la infraestructura que es requerix instalar per a que el jaciment puga ser explotat a ple rendiment. Quan s'han foradat suficients pous i s'han instalat totes les plantes d'extracció i processat necessàries, la producció aumenta. Pero en algun moment s'alcança un nivell d'extracció que no pot ser reglotat per molt alvançada tecnologia que s'use o per molt que es facen més pous. Despuix del pico, la producció disminuïx irremediablement i cada volta més ràpit. Pero abans d'aplegar a l'agotament complet del jaciment, existix un atre punt significatiu que no tarda en alcançar-se. Açò és quan l'extracció, transport i processat de cada barril extret costera més energia que la continguda en ell. Aplegats a eixe punt, Hubbert teorizó que l'extracció de cru en fins energètics deixaria de ser rendable, per lo que eixe camp petrolífer seria abandonat. En 1956, Hubbert va predir que la producció de cru dels Estats Units deuria alcançar el seu pico entre 1965 i 1970. I lo cert és que el pico es va alcançar l'any 1971, any a partir del com la producció ha seguit un progressiu descens fins a tal punt que, actualment, s'extrau al mateix nivell que durant la década dels 40. D'acort en el model de Hubbert, les reserves de EE. UU. s'agotaran a finals de el XXI.

La teoria de Hubbert s'ha aplicat per a atres recursos fòssils com el gas natural, el carbó o petròleu no convencionals.

La predicció del pico

Archiu:GlobalPeakOil.png

Segons l'organisació ASPO en el seu informe de l'any 2005 el cenit de producció sobrevindria en l'any 2007 aproximadament.

Archiu:World energy consumption, 1970-2025, caps block 28 .png

La Energy Information Administration prediu que no ocorrerà el pico abans del 2025. Fonts: International Energy Outlook 2004. La International Energy Agency fa una proyecció similar.

Archiu:DescProd.png

La creixent distància entre descobriments i producció posa en risc la sostenibilitat de la societat actual.

Són pocs els que neguen que els recursos fòssils siguen finitos i que calga buscar energies alternatives per al desenroll futur. La majoria dels crítics argumenten que el pico no ocorrerà tan pronte i que la forma del pico podria ser irregular i estendre's prou en lloc de decréixer ràpidament com vaticina la teoria de Hubbert. Com qualsevol model matemàtic la precisió en la predicció esta llimitada per la precisió de les variables introduïdes. Si variables com el consum s'han estimat incorrectament llavors la fòrmula donaria resultats erròneus.

En 1971, Hubbert va usar les estimacions de les reserves mundials de cru per a predir el pico global del petròleu. Va tirar mà tant de les previsions més optimistes com de les més pessimistes del moment, lo que li va situar el pico entre 1995 i l'any 2000. Ya que la predicció va resultar ser errònea, han degut ocórrer atres factors imprevisibles que hagen retardat l'aparició del pico. Un d'estos factors seria la crisis energètica de 1973 en la qual varen disminuir dràsticament els suministraments de cru, lo que es va traduir en una escassea que va conduir a reduir el consum. La crisis energètica de 1979 i el pico en el preu del barril en 1990 per la Guerra del Golf varen ser similars pero varen tindre efectes menys greus sobre els suministraments. Pel que fa a la demanda, les recessions dels anys 1980 i 1990 varen reduir també la demanda de consum de cru. Tots estos efectes teòricament haurien segut els causants del retart del pico del petròleu.

L'Associació per a l'Estudi del Pico del Petròleu i el Gas (ASPO) va ser fundada pel geólogo Colin Campbell. Basant-se en l'informació actual sobre les reserves petrolíferes conegudes i sobre la tecnologia disponible, l'associació prediu que el pico mundial de producció hauria succeït entorn a l'any 2010. Per al gas natural el pico es retardaria uns anys més i se situaria entre el 2015 i el 2025.

En anys recents el consum ha alcançat la sifra de 25.000 millons de barrils anuals mentres que la sifra de nous descobriments petrolífers ha disminuït fins a, tan sol, 8.000 millons de barrils anuals. La tendència és totalment insostenible ya que va cap a un aument del consum i una disminució cada volta més acusada en les noves troballes. Tot fa pensar que els enormes camps petrolífers i de fàcil accés ya són cosa del passat. En març de 2005 la International Energy Agency (IEA) va pronosticar una demanda mundial anual de 84,3 millons de barrils al dia, lo que significa més de 30 000 millons de barrils anuals. Estes sifres de consum s'igualarien, per primera volta, en els valors de producció global per lo que no quedaria marge per a acumular excedents. Inclús si hi haguera temporalment suficients reserves de cru per a satisfer la creixent demanda existix un llímit indeterminat a partir del com l'increment de la capacitat de producció es fa inviable. Ademés, eixe mateix més de març, el ministre algerí per a l'energia i la mineria va declarar que la OPEP havia alcançat el seu sostre de producció.

La demanda mundial de petròleu cru va créixer un promig d'1,76% per any entre 1994 i 2006, en un màxim de 3,4% en 2003-2004. Per a l'any 2030, es proyecta un aument de la demanda mundial de petròleu del 37% respecte als nivells de 2006 (118 millons de barrils per dia (18,8 × 106 m³ / d) de 86 millons de barrils (13,7 × 106 m³), degut en gran part a l'aument de la demanda en el sector del transport.

El United States Geological Survey (USGS) va estimar que hi ha suficient petròleu per a continuar en els nivells d'extracció actuals durant 50 o 100 anys més. En l'any 2000 el USGS va realisar un estudi global sobre l'estat de les reserves de cru en el que va predir l'arribada del pico del petròleu entorn a l'any 2037. Este estudi és rebatut per l'important indústria petrolera saudí, des d'a on es diu que la previsió dels suministraments futurs del govern nortamericà són una «perillosa sobre-estimació». Campbel argumenta que les estimacions de el USGS són metodològicament errònees. Un problema és que els països de la OPEP sobreestiman les seues reserves per a obtindre quotes més altes i per a evitar les crítiques internes. Ademés el creiximent econòmic i demogràfic deurien conduir a un increment del consum futur d'energia.

Tornada d'energia invertida

Quan varen escomençar les extracció de petròleu a mitan de el XIX els immensos camps petrolífers aportaven 50 barrils per cada barril usat en l'extracció, el transport i el refine. Este ràtio es denomina taxa de tornada energètica (en anglés Energy Return on Energy Invested, o simplement Energy Return on Investment, lo que es coneix per les seues sigles EROEI o EROI). Este ràtio ha anat perdent eficiència a lo llarc del temps a mida que s'exploten jaciments cada volta més inaccessibles: actualment es recuperen entre un i cinc barrils de cru per cada barril usat en el procés. La raó d'estos rendiments decreixents és que, a mida que se seca un pou, el petròleu d'este resulta cada volta més difícil d'extraure. Eixa disminució de l'eficiència en l'extracció seguirà fins que, aplegat un punt, per cada barril invertit en l'extracció solament s'obtinga un atre barril. En eixe moment el petròleu ya no podrà ser usat com a forma d'energia primària. L'energia que s'use per a extraure-ho podria provindre de fonts d'energia alternativa.

No totes les fonts d'energia poden ser cómodament almagasenades. Per l'alta densitat d'energia i a la relativa seguritat de la gasolina a temperatura i pressió ambientes, este producte resulta inigualable per al transport d'energia. En la pràctica s'usa com a acumulador químic, capacitat de la que carixen les fonts renovables com el vent o el Sol. Per este motiu és possible que el petròleu continue extraent-se i refinant-se més allà del punt a partir del com es requerixca consumir més energia que la que s'obtinga d'ell.

Països que ya han passat el pico de producció

La teoria del pico de Hubbert ya s'ha corroborat per a la major part dels països que produïxen o han produït petròleu. Es verifica un punt de màxima producció, a partir del com el descens de la mateixa és inevitable. Dos casos particulars ho constituïxen Rússia i Estats Units, que no varen seguir la típica campana de producció. Rússia, perque és l'únic país que ha conseguit remontar la seua producció més allà del pico, principalment per la forta inversió promoguda per Vladímir Putin. I Estats Units, si ben no va conseguir superar el seu cenit natural d'extracció, si va conseguir aplegar a un 92% del mateix, despuix de caure per baix del 85%, pel descobriment i explotació de reserves en Alaska, moltes d'elles emplaçades en reserves naturals.

Els països que ya varen passar el seu cenit són:

Segons el Departament d'Energia dels Estats Units

• Àustria (1955)
• Alemània (1967)
• Canadà (1974)
• Romania (1976)
• Indonèsia (1977)
• Egipte (1993)
• Índia (1995)
• Síria (1995)
• Gabon (1997)
• Malàsia (1997)
• Argentina (1998)
• Colòmbia (1999)
• Equador (1999)
• Regne Unit (1999)
• Austràlia (2000)
• Oman (2001)

• Noruega (2001)
• Mèxic (2003)

Segons British Petroleum

• Estats Units (1970) - El país va produir 11% més petròleu en 2018 que en 1970.
• Veneçola (1970)
• Líbia (1970)
• Kuwait (1972)
• Iran (1974)
• Romania (1976)
• Indonèsia (1977)
• Trinitat i Tobago (1978)
• Iraq (1979)
• Tunis (1980)
• Perú (1982)
• Camerún (1985)
• Amèrica del Nort (1985)
• Federació Russa (1987)
• Egipte (1993)
• Síria (1995)
• Gabon (1996)
• OECD (1997)
• Argentina (1998)
• Colòmbia (1999)
• Regne Unit (1999)
• Uzbekistan (1999)
• Unió Europea (1999)
• Austràlia (2000)
• Noruega (2001)
• Oman (2001)
• Yemen (2002)
• Països no pertanyents a la OPEP (2002)
• Turkmenistan (2003)
• Mèxic (2004)
• Dinamarca (2004)
• Índia (2004)
• Malàsia (2004)
• Vietnam (2004)

Possibles dates de pròxims picos de producció:

• Kuwait (2013) (Pico secundari després del definitiu de 1972)
• Aràbia Saudita (2014)
• Iraq (2018) (Pico secundari després del definitiu de 1979)