Stavkirke
Stavkirke o Stavkyrkje és una paraula noruega[1][2] en la que es nomena a un tipo particular de temples cristians medievals construïts de fusta, anteriorment comunes en l'Europa del Nort pero en el present confinats casi exclusivament en Noruega. Les més antigues tenen edats superiors als 800 anys.
La seua característica particular és la seua tècnica de construcció, la stavverk, que consistix en un armassó de fusta format de stav —grossos postes circulares que li donen nom a les iglésies— sostinguts per mechós a un marc quadrat de soleras de fusta, que a la seua volta es troba assentat sobre fonaments de roca, protegint a la fusta de l'humitat. La tècnica relaciona a les stavkirke en l'entramat de fusta, i els conferix, ademés de resistència a les condicions climàtiques, estabilitat i rigidea. La stavverk és descendent de les desaparegudes iglésies de postes, construccions de tècnica més senzilla, encara que en ocasions prou similars a les pròpies stavkirke.
La planta de les stavkirke més senzilles es dividix en una nau i un cor, mentres les més evolucionades s'assemblen a les basílicas romàniques, en el sostre escalonat i pilars en l'interior de la nau. Eixa similitut, ademés de la decoració escultòrica i pictòrica, ha fet supondre que les stavkirke tenen els seus orígens en l'art romànic, pero esta teoria no és compartida per varis experts.
En l'actualitat, queden en peu 28 stavkirke medievals en Noruega,[3] una en Suècia i una més en Polònia (esta última d'orige noruec). Entre les més conegudes figuren l'Iglésia de Borgund, d'espectacular disseny i la millor representant del gènero, i l'Iglésia de Urnes, provablement la més antiga i un descollante eixemple del art decoratiu nòrdic, declarada Patrimoni de l'Humanitat per l'Unesco.
Història
[editar | editar còdic]
Les stavkirke varen aplegar a ser comunes durant l'Edat Mija en el noroccident d'Europa. Solament en Noruega, es considera que varen existir en un número aproximat de 2000.[4] El número de stvakirke construïdes en atres parts d'Europa i en Islàndia es desconeix. Anteriorment, es creïa que les stavkirke havien segut el primer tipo de temples cristians construïts en Escandinavia, pero ara se sap de l'existència d'una forma més antiga, les anomenades iglésies de postes, si be les diferències entre abdós tipos de temples aplega a ser prou menuda. Les stavkirke varen ser considerades obsoletes des de l'Edat Mija i es varen reemplaçar casi en la seua totalitat. En Noruega, no varen ser reemplaçades tan ràpit com en atres llocs d'Europa, i vàries d'elles varen alcançar el XIX.
Anteriorment, en els països nòrdics, el terme stavkirke incloïa a totes les iglésies medievals construïdes en fusta, i per això, en la definició es varen incloure erròneament els restants d'iglésies de postes i d'iglésies en empalizada, aixina com l'Iglésia de Greensted, en Anglaterra.
Les excavacions arqueològiques varen revelar que les stavkirke són en realitat descendents de construccions en empalizada i de les més recents iglésies de postes. Es coneixen edificis en empalizada que daten de l'Era Vikinga; estos eren edificis senzills composts de troncs partits a la mitat que el seu extrem inferior s'enterrava en el sol, formant una paret que es dotava d'un sostre. Pese a la seua senzillea, la construcció podia perdurar per décades o inclús per sigles, sobretot si es construïa sobre grava.
En les iglésies de postes, els murs es colocaven sobre una solera, i únicament els postes esquineros eren clavats en el sol.
La següent fase va partir de l'observació de la susceptibilitat dels postes esquineros a la putrefacció, en estar en contacte en el sol humit. Per a evitar això, els postes varen ser colocats sobre grans pedres, incrementant aixina el seu temps de vida.
En les iglésies més evolucionades, els postes es varen colocar sobre un marc rígit de soleras que descansava sobre fonaments de pedra. Esta és la stavkirke en la seua forma més madura.
Noruega
[editar | editar còdic]
Noruega és el país que conserva l'immensa majoria de les stavkirke. La major part d'estes varen ser erigides entre 1150 i 1350, aproximadament. En l'Edat Mija va haver un número aproximat de 1000 stavkirke en el país, encara que segons atres estimacions, el número podria ascendir fins a 2000 iglésies. La majoria va desaparéixer entre 1350 i 1650, coincidint en events com la pesta negra i la reforma protestant. En 1650 quedaven prop de 270, cent anys despuix 34, fins a aplegar a la sifra actual de 28.
El llibre De Norske Stavkirker (Les Stavkirke Noruegues) de Lorenz Dietrichson de 1892,[5] és una de les obres fonamentals per a l'estudi de les stavkirke; no obstant, en ell s'abocava la creència que es tenia en el país de que les stavkirke eren una contribució única de Noruega al art cristià, teoria que ha segut rebujada en les numeroses troballes arqueològiques que proven la seua existència per tot el nort d'Europa.
Llei del Gulating
[editar | editar còdic]
Foto de Nina Aldin Thune
El Gulating va ser una assamblea que va servir com a poder llegislatiu i judicial per al sur i l'occident de Noruega durant l'Edat Mija. La llei del Gulating va ser escrita per primera volta en el XI, i en el capítul 12 es parla sobre les stavkirke:
Si un particular construïx una iglésia, siga noble o llaurador, o siga qui siga qui construïxca l'iglésia, deu mantindre-l'en peu i evitar que el seu basamento s'arruïne. Pero si l'iglésia es podrix i els postes esquineros cauen, ell tindrà que dur fusta en un determini no major a dotze mesos; si no fa açò, pagarà tres marcs de multa al bisbe i de tots modos aplegarà en troncs per a alçar l'iglésia.[6]
En el XIX, els primers en interessar-se per les stavkirke de Noruega varen ser els pintors Johannes Flintoe i J.C. Dahl, els qui varen escriure sobre elles durant els seus viages a través del país. Dahl va ser qui va prendre l'iniciativa de rescatar l'iglésia de Vang de ser derribada despuix de la promulgació de la nova llei eclesiàstica de 1851, que establia que les iglésies parroquials de Noruega devien tindre cupo per a a lo manco una tercera part de la població de la parròquia. Vàries iglésies varen ser rescatades per la Societat per a la Preservació dels Monuments Antics. Algunes varen ser comprades i varen permanéixer en el seu lloc original; unes atres varen ser traslladades, com l'iglésia de Vang, duta a l'actual Polònia. l'iglésia de Gol es va transportar cap a la colecció del rei Óscar II en Bygdøi, i actualment pertany al Museu Popular de Noruega. l'iglésia de Fortun va ser duta a Bergen, la de Garmo a Maihaugen, i la d'Haltdalen al Museu Popular de Trøndelag.
Suècia
[editar | editar còdic]
Poc se sap de les stavkirke medievals de Suècia, a falta de suficients representants actuals i de fonts escrites. La Västgötalagen, un manuscrit llegal de el XIII, menciona breument la constitució d'una stavkirke.
Se sap poc de les stavkirke sueques, ya que solament una d'elles permaneix en peu, la senzilla iglésia de Hedared, construïda al voltant de 1500 en el lloc d'una stavkirke més antiga. La desapareguda iglésia de Skaga es troba associada a llegendes; construïda sobre un lloc de cult pagà, va ser demolida en 1826 supostament per a destruir definitivament les creències nòrdiques antigues. Atres restants interessants són els de l'iglésia de Hemse, en Gotland, que encara que cridada stavkirke, en realitat es tracta d'una iglésia de empalizada. Els restants de Santa María la Menor en Lund comprenen rastres de tècniques tant de empalizada com de postes. Solament en Escania hi havia prop de 300 iglésies quan Adán de Bremen va visitar Dinamarca en la primera mitat de el XI, pero es desconeix el número de stavkirke. En anys recents s'ha iniciat la reconstrucció de vàries stavkirke sueques, entre les que figura l'iglésia de Skaga.
Dinamarca
[editar | editar còdic]
En Dinamarca s'han trobat restants i chafades arqueològiques d'iglésies de postes en varis llocs, com en l'iglésia de pedra de Jelling. Encara es conserven parts d'algunes stavkirke daneses, per eixemple un voltó en un cap de dragó procedent de l'iglésia de Nørre Hørning, en la península de Jutlandia.
Anglaterra
[editar | editar còdic]En Anglaterra va haver anteriorment un debat sobre l'orige de l'iglésia de fusta de Greensted, en Essex. Es debatia si era una stavkirke o una edificació anterior. El consens general va terminar per classificar-la com sajona, encara que en similituts en les stavkirke. Hi ha una atra iglésia anglesa en certes similituts en les stavkirke, l'iglésia de Santa María, en Kilpeck, Herefordshire, que posseïx caps de dragons.
Alemània
[editar | editar còdic]Existix una iglésia de pedra en Alemània en una decoració que mostra a un dragó similar als que es troben en algunes stavkirke noruegues, aixina com en els restants d'una stavkirke de Dinamarca i d'una atra de Gotland, en Suècia. S'ha alçat una controvèrsia sobre si la decoració pot ser atribuïda a semblances culturals o si indica métodos de construcció similars.
Una rèplica de format chicotet (Tipo B) es troba en l'Europa Park. Va ser construïda en 1992 per a donar representativitat al país escandinau en el parc d'atraccions. Té per nom Norwegian Stave Church.[7]
Material de construcció
[editar | editar còdic]La matèria primera més comuna per a la construcció de les stavkirke va ser la fusta de pi (Pinus sylvestris). Per a la construcció de l'armassó es varen utilisar pins prou creixcuts, els troncs dels quals tingueren un diàmetro lo suficientment gran i en abundant duramen en la seua fusta. El duramen es troba impregnat de resina de manera natural, evitant l'infecció per agents biològics.
En atres llocs es varen utilisar atres espècies vegetals. En Dinamarca, el nort d'Alemània i Anglaterra es va utilisar principalment la fusta d'encino. L'iglésia sueca de Hedared també va ser construïda en encino.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ La forma plural és stavkirker, i en ocasions aplega a ser utilisada en espanyol. L'equivalent suec és stavkyrka (plural: stavkyrkor).
- ↑ S'ha traduït en espanyol com a iglésia de fusta o iglésia de vares, pero abdós apelatius són inexactos. En noruec, kirke significa iglésia, i stav, estaca, bastó o vara.
- ↑ Mapa de les 28 stavkirke noruegues
- ↑ Ona Storsletten: «En arv i tre», s.24.
- ↑ Dietrichson 1892s.3
- ↑ traducció al noruec de 1952 per K. Robberstad
- ↑ «Church» (en en). Europa-Park Erlebnis-Resort. Consultat el 2023-01-19.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Ahrens, Claus, Om stavkirkeproblemet, Fortidsminnforeningens årbok 1994 s. 37-49
- Ahrens, Claus, Die frühen Holzkirchen Europas, Stuttgart 2001. ISBN 3-8062-1397-6
- Anker, Leif, Middelalder i tre, Stavkirker i Kirker i Norge bind 4, Oslo 2005, ISBN 82-91399-16-6
- Anker, Peter, Stavkirkene deres egenart og historie, Oslo 1997, ISBN 82-02-15978-4
- Bugge, Gunnar, Stavkirkene i Norge, Oslo 1981 ISBN 82-09-01890-6
- Bugge, Gunnar og Mezzanotte, Bernardino, Stavkirker, Oslo 1993 ISBN 82-504-2072-1
- Christie, Håkon, Middelalderen bygger i tre, Oslo 1974 ISBN 82-00-01395-2
- Christie, Håkon, Stavkirkene – Arkitektur i Norges kunsthistorie, bind 1, Oslo 1981, s. 139–250 ISBN 82-05-12265-2
- Christie, Håkon, Stavkirkeforskningen, Foreningen til norske Fortidsminnesmerkers bevaring, Årbok 1981, vol. 135, side 58-68
- Christie, Håkon, Urnes stavkirkes forløper belyst vore utgravninger under kirken, Foreningen til norske Fortidsminnesmerkers bevaring, Årbok 1958, vol. 113, side 49-74
- Dietrichson, L., De norske Stavkirker, Kristiania 1892
- Distler, F., Stavkirkenes bildespråk, Århus 1997 ISBN 82-90059-90-6
- Ekhoff, Emil, Svenska Stavkyrkor, Stockholm 1914-1916
- Fuglesang, Signe Horn, Vikingtidens kunst i Norges kunsthistorie, bind 1, Oslo 1981 s.36-138 ISBN 82-05-12265-2
- Hauglid, Roar; Grodecki, Louis, Norvège. Peintures dones "stavkirker", Collection UNESCO de l'Art Mondial, París, 1955.
- Hauglid, Roar, Norske Stavkirker, dekor og utstyr, Oslo 1973
- Hauglid, Roar, Norske Stavkirker, bygningshistorisk bakgrunn og utvikling, Oslo 1976 ISBN 82-09-01351-3
- Hohler, Erla Bergendahl, Stavkirkene – Donen dekorative skurd i Norges kunsthistorie, bind 1, Oslo 1981, s. 252-355 ISBN 82-05-12265-2
- Hohler, Erla Bergendahl, Norwegian Stave Church Sculpture, volume 1-2 Oslo 1999,ISBN 82-00-12748-6
- Nordhagen, Per Jonas, Stavkyrkjene i Norsk arkitekturhistorie, Gjøvik 2003, ISBN 82-521-5748-3 s.89-119
- Lindkvist, Evert, Af jorden allhanda djur i Røkringar, Visby 1998 s. 105–115 ISBN 91-630-6401-4
- Olsen, Olaf, Hørg, hov og kirke. København 1966
- Paulsson, Gregor, Konstens Världshistoria, Medeltiden, Lund 1969, ISBN 91-27-01662-5
- Roussel, Aage, Islands gudehove, Stenberger 1943
- Storsletten, Ona, En arv i tre (De norske stavkirkene), Oslo 1993 ISBN 82-03-22006-1
Vore també
[editar | editar còdic]- Bestiario
- Iglésies de Chiloé
- Iglésies de fusta del sur de la Menuda Polònia
- Iglésies de fusta de Maramureş en Romania
- Kizhi Pogost en Rússia
- Iglésies de fusta dels Cárpatos en Eslovàquia
- Iglésia de Sant Andrés de Greensted en Anglaterra
- Iglésia de empalizada
- Iglésia de postes
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Stavkirke» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.