Anar al contingut

Renata Scotto

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Renata Scotto

Renata Scotto (Savona, 24 de febrer de 1934 - † Savona, 16 d'agost de 2023)[1] va ser una de les més destacades sopranos italianas de posguerra, valorada per la seua inteligència interpretativa, autoritat estilística i dot histriónicas emfatisades en la rigurosidad i fidelitat cap a text i partitura. Pertany al distinguit grup de soprano pioneres en la revalorisació de l'estil belcantista romàntic en l'última mitat del XX.[2][3]

Formada baix la tutela de directors pertanyents a la tradició musical italiana de l'época (Tullio Serafin, Gianandrea Gavazzeni, Antonino Votto, Francesco Molinari-Pradelli,Armant Krieger,Nino Sanzogno i Vittorio Gui), integra el grup de cantants (Joan Sutherland, Montserrat Caballé, Beverly Sills, Leyla Gencer, Mirella Freni, Marilyn Horne, etc) que varen continuar la revalorisació del bel vora -Bellini, Rossini i Donizetti- iniciada a principis de la década del cinquanta per Maria Calles[4] i que també propiciara una nova aproximació en l'interpretació del verisme italià (Mascagni, Leoncavallo, Puccini, Ponchielli, etc.).

Des de l'any 1987 incursiona com a directora d'escena en òpera i des del seu retir com a cantant és aixina mateix requerida com a mestra de vora en llocs acadèmics en l'Acadèmia Nacional de Santa Cecilia en Roma i en la Juilliard School de Nova York. En juny de 2013 va rebre el Premi President della Repubblica Italiana per la seua contribució a les arts.[5]

Inicis

Naixcuda en Savona, Ligúria, Itàlia fa un primerenc debut en la nit de Nadal de 1952 als 18 anys, en el Teatre Nuovo de Milà, com Violetta Valéry en La Traviata de Verdi. Seguides per Margherita dona Cortona de Licinio Refice en el Teatre Alfieri de Torí i L'amico Fritz de Pietro Mascagni.

En 1953, Scotto audiciona en La Scala per al rol de Walter de l'òpera La Wally d'Alfredo Catalani, junt a Renata Tebaldi i Mario del Monaco. Despuix de la prova, es va sentir dir a un dels juges, el famós director Víctor de Sabata, "Obliden-se de les demés". La Wally es va estrenar el 7 de decembre de 1953 i Scotto va ser cridada a saludar a escena quinze voltes.

Consagració

La seua consagració internacional va aplegar el 3 de setembre de 1957 en el Festival d'Edimburc. La companyia de la Scala presentava La sonnambula de Bellini, en Maria Calles com a Amina. La producció de Luchino Visconti va tindre tant èxit que La Scala va decidir agregar una funció que no figurava en el contracte firmat per la soprano grega en el teatre milanes, per lo que Calles va decidir no participar. En sol dos dies de preparació, la jove Scotto la va substituir en tal èxit que es va convertir en una celebritat internacional de la nit al matí. En 1960 cantarà Amina en La Fenice de Venècia junt a Alfredo Kraus i en varis teatres italians aixina com posteriorment en Filadèlfia (1967) - "la seua veu com un oraget surant límpida va ascendir en extraordinària potència en el final de l'ària Ah senar giunge",[6] Madrit (1970) i el Metropolitan Opera (1972).

En l'any 1962 debuta en el Covent Garden de Londres i en el Gran Teatre del Liceu barcelonés en La Traviata i en 1964, integra la gira del teatre milanés al Bolshoi de Moscou i obté un atre triumfo, és en el Teatre Colón de Buenos Aires com Cio-Cio-Sant en Madama Butterfly de Puccini en el tenor George Shirley, de la qual existix una versió pirata en CD. Retornarà al Teatre Colón en 1967 com Gilda en Rigoletto junt al baríton Cornell MacNeil i el tenor Richard Tucker i en 1971 com Giulietta d'I Capuleti i i Montecchi de Bellini dirigida per Margarita Wallmann pero, serà la seua extraordinària identificació en la criatura de Puccini la que li obrirà les portes d'atres audiències i motivarà dos importants gravacions comercials, la primera (1966) dirigida per John Barbirolli - considerada per la crítica especialisada com la versió de referència - i una segona (1978) per Lorin Maazel en Plácido Domingo, tenor en el qual compartiria una llarga i fructífera associació artística.

Carrera en Estats Units

El seu debut americà va ser en l'Òpera Lírica de Chicago com Mimi de La Boheme en 1960. El 13 d'octubre de 1965, Scotto es presenta per primera volta en el Metropolitan Opera com Madama Butterfly rebent una clamorosa acolliment per part de públic i crítica. En el nou MET, Scotto obté un atre resonant succés com Elena en I vespri siciliani; s'establix en Nova York per a cantar en la companyia metropolitana un total de 26 personages en 316 representacions entre 1965 i 1987. En 1977, junt a Luciano Pavarotti, com Mimi compartix la primera televisació nacional d'una òpera des d'eixe escenari, La Boheme de Puccini i en 1982 serà Musetta en el telecast metropolità de la producció de Franco Zeffirelli. Junt a Dumenge en les transmissions televisives des del teatre de Manon Lescaut de Puccini (dirigida per James Levine en la producció de Menotti) i Luisa Miller, Otello junt a Jon Vickers, Don Carlo de Verdi, el Il Trittico pucciniano interpretant els tres papers femenins (Giorgetta en Il Tabarro, Lauretta en Gianni Schicchi i una memorable Suor Angelica) i Francesca dona Rimini de Ricardo Zandonai que el teatre va reviure especialment per a ella en 1984. Scotto es va despedir de l'escenari del MET el 17 de giner de 1987 en el mateix personage del seu debut, Madama Butterfly a on per primera volta ademés va assumir la responsabilitat com a directora d'escena.


El seu pas de soprano lírica a soprano líric-dramàtica li va valdre detractors i la seua primera Norma de Bellini en el Metropolitan Opera en 1981 va tindre hostil recepció. L'èxit va aplegar en les subsegüents representacions a les que es varen sumar actuacions en Florencia, Houston i un registre en estudis acompanyada per la mezzosoprano Tatiana Troyanos, dirigit per James Levine. Baix les órdens de Riccardo Muti, la Scotto va ser Lady Macbeth de Macbeth (Verdi) en el Royal Opera House Covent Garden junt a Renato Bruson i en la controvertida producció de Peter Hall per al Metropolitan Opera de 1982 en Sherrill Milnes dirigits per James Levine.

Va ser molt apreciada com Vitellia en La clemenza vaig donar Tito (Mozart) en la producció de Jean Pierre Ponnelle i encara que mai va cantar en escena Abigail de Nabucco i Santuzza de Cavalleria Rusticana les va gravar dirigides per Muti i Levine respectivament. En estos directors grava I Pagliacci junt a José Carreras; Tosca, Adriana Lecouvreur, Andrea Chénier, Desdemona en Otello junt a Plácido Domingo i segones versions de La Boheme i La Traviata acompanyada pel tenor canari Alfredo Kraus, en qui varen compartir l'ilustre mestra de vora catalana Mercedes Llopart.

Atres incursions en el repertori varen incloure La Gioconda de Ponchielli, El profeta de Giacomo Meyerbeer, Anna Bolena de Donizetti, Un ballo in maschera i Il Trovatore de Verdi, Cecilia de Licinio Refice i gravacions completes de Il segreto vaig donar Susanna d'Ermanno Wolf-Ferrari; Edgar, Li Villi i Il Trittico de Puccini en Lorin Maazel, l'integral de cançons de Verdi i Il tramonto d'Ottorino Respighi en el Tòquio String Quartet.

De cantant a directora d'escena

En les postrimeries de la seua trayectòria com a cantant va encarnar una elogiada Mariscala de Der Rosenkavalier, Charlotte en Werther, Kundry de Parsifal, Fedora d'Umberto Giordano, The Medium de Menotti, La Voix Humaine (La veu humana) de Poulenc, Erwartung d'Arnold Schoenberg i Clitemnestra en Elektra de Richard Strauss que va cantar en Baltimore i en el Teatre de la Maestranza de Sevilla.

Des del seu retir, presenta classes magistrals en Verbier, La Scala, Curtis Institute of Music, Universitat de Yale, Tòquio University, Pittsburgh Opera, Paris Opera Bastille, Lyric Opera of Chicago i el Metropolitan Opera a l'ensenyança en l'Acadèmia Nacional de Santa Cecilia en Roma i en Juilliard School de Nova York i al "coaching" dels seus colegues, Renée Fleming, Anna Netrebko, Sondra Radvanovsky i Natalie Dessay.

Entre els seus més renombrados treballs com a directora d'escena es conten La Traviata guanyadora d'un Grammy per a la New York City Opera, Norma en Helsinki, La Wally en Dallas, Berna i Bolonya, Lucia vaig donar Lammermoor, La Sonnambula, Adriana Lecouvreur, Madama Butterfly en l'Arena de Verona, Palm Beach i Gènova, Il Pirata de Bellini, Tosca en la Florida Grand Opera de Miami, La Boheme en l'Òpera Lírica de Chicago, Palm Beach i Turandot en Atenes.

Vida privada

En juny de 1960 va casar en el violiniste Lorenzo Anselmi en qui va tindre dos fills. Residix en el comtat de Westchester, propenc a Nova York. Va documentar la seua carrera i vida en el llibre Scotto, more than a diva en colaboració en el crític Octavio Roca (Doubleday, 1984, ISBN 978-0385180399), en canvi el llibre de Umberto Bonafini. Renata Scotto és un registre d'infància i carrera primerenca.

Principals Distincions

  • Premi "Il Ratto delle Sabine" 2015, ambasciatrice della cultura italiana[7]
  • Premie President della Repubblica 2012[5]
  • Premi Franco Abbiati della Critica Musicale Italiana (Associazione Italiana Critici Musicali) 1992
  • Premi Emmy, interpretació femenina en òpera per la televisació de La Gioconda, 1978.
  • Premi Emmy, direcció d'òpera en televisió, La Traviata, New York City Opera.
  • Premi Frankfurter Allgemeine per l'interpretació de la Mariscala en Der Rosenkavalier.
  • Opera News Award otorgat per la Metropolitan Opera Guild , 2007[8]
  • Anton Coppola Award per "excellence in the arts", 2009
  • Doctor honoris causa en Música de la Juilliard School en New York, 2009
  • És catedràtica de l'Accademia Nazionale vaig donar Santa Cecilia romana.[9]

Gravacions

Les seues gravacions comercials o en viu de la década de 1960 la mostren en el seu millor moment vocal. A esta época pertanyen els seus registres comercials de La Traviata junt a Gianni Raimondi i Ettore Bastianini, La serva padrona de Pergolesi, La Boheme dirigida per Antonino Votto en Gianni Poggi i Tito Gobbi, Rigoletto en Dietrich Fischer-Dieskau i Carlo Bergonzi i com l'esclava Liú en Turandot junt a Birgit Nilsson i Franco Corelli, aixina com les funcions en La Scala, La Fenice de Venècia, el Teatre Massimo de Palermo, el Teatre Real de Torí i el Maggio Musicale de Florència de Lucia vaig donar Lammermoor, I Capuleti i i Montecchi, I vespri siciliani, Fausto, La Sonnambula, L'elisir d'amore, I Lombardi, Roberto el Diable, La Straniera i Zaira de Bellini, Don Pasquale, Maria vaig donar Rohan, i el Rèquiem de Verdi en Luciano Pavarotti, Marilyn Horne i Nicolai Ghiaurov dirigits per Claudio Abbado en Roma. En 1964 la soprano va participar en la gira de la Scala per l'Unió Soviètica i per Japó en la década de 1970 a on la NHK va documentar en filmacions Lucia vaig donar Lammermoor (en Carlo Bergonzi), Faust (en Alfredo Kraus) i La Traviata (en José Carreras).

Discografia principal

CD

  • Bellini; I Capuleti i i Montecchi. Claudio Abbado, 1968
  • Bellini, La Sonnambula. Cillario, 1972, Covent Garden
  • Bellini, La Sonnambula, Santi, La Fenice 1961
  • Bellini, La Straniera, Gracis.
  • Bellini; Norma; Levine; SONY 1979
  • Bellini, Norma, Muti, Firenze 1981
  • Bellini, Zaira, Belardinelli
  • Bizet, Carmen (Micaela), Molinari-Pradelli
  • Cilea; Adriana Lecouvreur; Levine; SONY
  • Cilea; Adriana Lecouvreur; Gavazzeni
  • Cherubini; Medea (Glauce), Serafin, EMI 1957
  • Donizetti, Don Pasquale, Franci
  • Donizetti, L'elisir d'amore, Gavazzeni
  • Donizetti. Lucia vaig donar Lamermoor, Sanzogno, 1959
  • Donizetti. Lucia vaig donar Lamermoor, Gavazzeni
  • Donizetti. Lucia vaig donar Lamermoor, Sanzogno
  • Donizetti. Lucia vaig donar Lamermoor, Rigacci
  • Donizetti, Maria vaig donar Rohan, Gavazzeni
  • Donizetti, Anna Bolena, Dallas, Rudel, 1980
  • Giordano; Andrea Chenier; Levine; RCA 1978
  • Gounod, Philemon et Baucis, Sanzogno
  • Gounod, Faust, Parodi
  • Leoncavallo; I Pagliacci. Muti. EMI
  • Mascagni; Cavalleria Rusticana; Levine; RCA
  • Meyerbeer, Roberto Il Diavolo, Sanzogno
  • Meyerbeer, Li Prophete, Lewis, CBS
  • Pergolesi, La Serva Padrona, Fasano
  • Ponchielli, La Gioconda, Bartoletti
  • Puccini: Edgar. Queler. CBS
  • Puccini; La Boheme; Votto DG, 1962
  • Puccini; La Boheme; Levine, EMI, 1979
  • Puccini; Li Villi; Maazel, CBS
  • Puccini; Il Trittico; Maazel; SONY 1979
  • Puccini; Madama Butterfly; Barbirolli. EMI 1966
  • Puccini; Madama Butterfly; Maazel. Sony 1978
  • Puccini; Madama Butterfly, Adler, Sant Francisco 1965
  • Puccini, Madama Butterfly, Basile
  • Puccini; Tosca. Levine, EMI, 1980
  • Puccini; Turandot (Liú), Molinari-Pradelli, EMI, 1967
  • Refice; Cecilia, Campori
  • Respighi; Il Tramonto, Fulton, Tòquio String Quartet
  • Rossini, Il barbiere vaig donar Siviglia, Bellezza
  • Spontini, La Vestale, Picchi
  • Verdi, I Lombardi, Gavazzeni
  • Verdi, I Vespri Siciliani, Gavazzeni
  • Verdi, I Vespri Siciliani, Muti
  • Verdi, La Traviata, Cillario
  • Verdi; La Traviata; Votto DG 1963
  • Verdi; La Traviata; Muti. EMI 1980
  • Verdi; Nabucco; Muti ; EMI
  • Verdi; Requiem; Muti; EMI
  • Verdi, Requiem, Abbado, Rome 1977
  • Verdi; Rigoletto; Gavazzeni; RCA
  • Verdi; Rigoletto; Kubelik; RCA
  • Verdi, Rigoletto, Giulini
  • Verdi; Otello; Levine; RCA
  • Verdi, Otello, Muti, Firenze, 1978
  • Verdi; Songs, Washington
  • Wolf-Ferrari; Il Segreto vaig donar Susanna, Pritchard, CBS 1980
  • The very best of Renata Scotto; Arias i escenes; EMI
  • Italian Opera Arias; Gavazzeni; SONY 1976
  • Ària & Song, Mascagni-Liszt-Scarlatti-Rossini, Ivan Davis
  • French Recital (Berlioz, Offenbach, Massenet, Thomas, Gounod), Rosenkrans
  • Haydn-Donizetti-Faure-Puccini Recital, Arnaltes
  • Christmas with Scotto, Anselmi

DVD

  • Donizetti. L'elisir d'amore. Gavazzeni. Firenze, 1967 - en Carlo Bergonzi
  • Donizetti. Lucia vaig donar Lamermoor. Bartoletti, Tòquio 1967 - en Carlo Bergonzi
  • Gounod. Faust. Ethuin, Tòquio, 1973 - en Alfredo Kraus
  • Puccini; La Boheme; Levine (Mimi), Met 1977 - en Luciano Pavarotti
  • Puccini. La Boheme; Levine (Mussetta), Met 1982 - en José Carreras
  • Puccini. Manon Lescaut; Levine; Met 1983 - en Plácido Dumenge
  • Verdi. La Traviata; Verchi, Tòquio 1973 - en José Carreras
  • Verdi. Luisa Miller; Levine; Met 1979 - en Plácido Dumenge
  • Verdi. Otello; Levine; Met 1978 - en Jon Vickers
  • Zandonai. Francesca dona Rimini, Levine; Met 1984 - en Plácido Dumenge
  • Recital in Budapest 1991, Lukacs
  • In Concert and Recital in Montreal 1986, Fulton, Armenian

Referències

Bibliografia

  • Renata Scotto i Octavio Roca: More Than a Diva, Doubleday & Company, Inc, 1984. ISBN 0-385-18039-X
  • Konrad Dryden: "Riccardo Zandonai, A Biography", Foreword by Renata Scotto, Peter Lang Inc, 1999 ISBN 0-8204-3649-6
  • Umberto Bonafini. Renata Scotto. LIRICA, li interpretazioni indimenticabili, Fabbri Editori, 1987

Enllaços externs