Anar al contingut

NHK

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià


Nippon Hōsō Kyōkai (日本放送協会 Nippon Hōsō Kyōkai?, en español Corporación Radiodifusora de Japón), més coneguda per les sigles NHK, és l'empresa de radiodifusió pública de Japó.

Fundada en 1926, l'empresa opera dos cadenes de televisió terrestre (NHK-G i NHK-I), tres televisions per satèlit (NHK BS, NHK BS Premium 4K i NHK BS8K), dos cadenes de ràdio (NHK AM i NHK FM) i un portal web. Ademés gestiona un ampli servici internacional baixe la marca NHK World, que està compost pel canal informatiu NHK World TV, el canal de televisió NHK World Premium, i el servici de ràdio d'ona curta NHK World Ràdio Japó.[1] En més de 10 000 empleats en la seua plantilla, NHK és la major radiodifusora pública en Àsia i la segona més gran del món, solament superada per la BBC.[2] Les seues activitats es financen a través d'un impost específic.

NHK és membre actiu de l'Unió Àsia-Pacífica de Radiodifusió (ABU) i membre associat de l'Unió Europea de Radiodifusió.


Història

Sèu de l'Estació Radiodifusora de Tòquio, fundada en 1924.

L'orige de NHK es remonta a la primera emissora japonesa de ràdio, la «Estació Radiodifusora de Tòquio» (Tòquio Broadcasting Station, 東京放送局), fundada en 1924 baixe la direcció de Gotō Shinpei. Les seues emissions varen començar el 22 de març de 1925, a les 9:30 del matí.[3] Eixe mateix any es varen crear atres ràdios en Osaka i Nagoya.

El 6 d'agost de 1926, la gestió de les tres emissores va quedar en mans d'una empresa estatal, l'actual NHK, de la que Shinpei va ser el primer president.[4] NHK seguia el model públic de la BBC britànica

El servici es va expandir en rapidea: en 1928 es va fer la primera transmissió nacional de ràdio, en 1931 es va posar en marcha una segona cadena, i en 1935 varen començar les transmissions del servici internacional en ona curta (actual NHK World Ràdio Japó), dirigit als habitants d'orige nipó en Hawái i la costa oest d'Estats Units.

En novembre de 1941 l'Eixèrcit Imperial va nacionalisar totes les agències de notícies públiques per a controlar el seu mensage en els mijos de comunicació.[4] Durant tota la Segona Guerra Mundial, NHK es va convertir en un orgue de propaganda i es va mantindre aixina fins a la rendició japonesa,[4] en la que també va jugar un paper clau en emetre l'històric discurs de l'emperador Hirohito («Gyokuon-hōsō») el 15 d'agost de 1945.

Despuix de la guerra, en setembre de 1945, l'ocupació aliada baixe supervisió del general Douglas MacArthur va implementar numerosos canvis: el servici internacional va quedar suspés fins a 1952, algunes instalacions i freqüències de NHK varen quedar en mans de l'eixèrcit nortamericà (American Forces Network), i la nova programació de NHK estava encaminada a promoure la democratisació de l'i stado.[4] Un locutor de radio estadounidense de origen japonés, Frank Shozo Baba, se unió a la NHK durante este tiempo para dirigir esta renovación.

En 1950 se aprobó la Ley de Radiodifusión («Hōsō Hō») que convertía a NHK en una empresa pública financiada por los contribuyentes, e independiente tanto del poder político como del económico.[4][5] De la mateixa manera es va trencar el seu monopoli per a favorir l'aparició de competència privada i garantisar la llibertat de prensa.[4][6]

L'1 de febrer de 1953 va tindre lloc l'emissió inaugural de JOAK-TV (actual NHK-G), la primera cadena de televisió del país. El desenroll del nou mig va ser exitós: el 10 de giner de 1959 es va ampliar l'oferta en un segon canal educatiu (NHK-I) i en 1960 va haver proves de televisió en color. L'1 de març de 1969 es va crear l'emissora en freqüència modulada NHK-FM.

El Museu de la NHK, situat en Minato (Tòquio), va albergar les primeres transmissions de la ràdio japonesa.[3]

Un dels aconteiximents més importants en l'història de NHK varen ser els Jocs Olímpics de Tòquio 1964, els primers retransmesos per televisió a nivell mundial. El comité organisador va impulsar la construcció d'un centre internacional de prensa en Shibuya, que nou anys despuix va ser ampliat i reconvertit en la sèu oficial de l'empresa.

NHK va començar la [[Tel evisión per satèlit|radiodifusió per satèlit]] en 1984 en el canal NHK BS1.[7] El 3 d'abril de 1995 va posar en marcha un nou canal internacional de televisió a Amèrica del Nort i Europa, sobre el qual es crearia la senyal internacional NHK World TV en 1998. El servici internacional ha segut reformat en 2006, dins de la marca NHK World.[2]

Respecto a la televisión digital terrestre, NHK puso en marcha BS Digital en diciembre de 2000, seguido de las emisiones en tres grandes áreas metropolitanas en 2003. Su cobertura de la televisión digital se expandió gradualmente hasta cubrir todo Japón en julio de 2011, fecha del apagón analógico (excepto en determinadas zonas afectadas por el terremoto y tsunami de la costa del Pacífico).

En los años 2020, NHK reestructuró sus servicios como parte de un plan de reducción de costes. El canal satelital BS Premium dejó de emitir el 1 de diciembre de 2023 y todos sus contenidos fueron agrupados en BS1, que pasó a llamarse «NHK BS», y en el canal de 4K «NHK BSP4K».[8] En 2025 es va obrir una plataforma pròpia de streaming, «NHK ONE». Per últim, està previst el tancament de NHK Radio 2 per a 2026.


Organisació

Sèu de NHK en Osaka.

NHK és una empresa de radiodifusió pública, independent del govern de Japó, que es finança a través d'un impost directe. Funciona baix la Llei de Radiodifusió de Japó aprovada en 1950, en la que es fixen els drets i deures a complir. La sèu central està situada en Tòquio, dispon de 53 centres en tot el país i 30 a nivell internacional.[1] La plantilla total está formada por más de 10 000 empleados.[1]

Existen tres órganos que supervisan el trabajo de la NHK. El más importante es el Consejo Directivo, formado por 12 miembros propuestos por la Dieta de Japón y elegidos por el primer ministro. Este órgano se encarga de velar por el cumplimiento de la Ley Audiovisual, aprobar los presupuestos, la política de programación y el plan operativo. Por debajo se encuentra el Consejo Ejecutivo, cuyo presidente representa al grupo. El último es el Comité d'Auditoría, independiente de los dos anteriores.[9]

Per a finançar-se cobra un impost específic, similar al d'atres estats europeus, que constituïx el 97% del presupost total. La Llei de Radiodifusió obliga al pagament a tots aquells particulars que posseïxquen a lo manco un televisor capaç de rebre senyal japonesa. Este pagament pot fer-se de forma mensual, semestral o anual. El cost per any a través de transferència bancària és de 13 990 yenés (100 euros) per a televisió digital terrestre i 24 770 yens (177 euros) si inclou el satèlit.[10] Encara que existixen inspectors, la llei no establix sancions per ad aquells que l'incomplixquen.[11] S'estima que el 73% de la població ho paga, en un percentage menor en les grans ciutats.[2][11] En contrapartida, NHK no pot emetre publicitat comercial. El presupost de NHK deu ser aprovat per la Dieta de Japó.[4]


Investigació, desenroll i innovació

La Llei de Radiodifusió de 1950 arreplega que NHK deu «portar a terme activitats d'investigació» sobre la radiodifusió. Per esta raó va fundar un departament especialisat en esta matèria, el Laboratori NHK d'Investigació en Ciència i Tecnologia (NHK Science & Technology Research Laboratories, «STRL» per les seues sigles en anglés), l'objectiu del qual és que els investigadors japonesos lideren el desenroll en noves tecnologies.[1]

En televisión digital terrestre impulsaron el sistema ISDB-T, estándar en Japón, que han expandido con éxito a casi todos los países de Sudamérica, Filipinas y Botsuana.[12] De cara als Jocs Olímpics de 2020 estan desenrollant un nou format de vídeo digital, l'Ultra alta definició (Super Hi-Vision) que proporciona una image la resolució de la qual és 16 voltes superior a l'alta definició (1280×720) i fins a 75 voltes superior al sistema PAL (720x576).[13]

El lloc web de STRL dispon de bolletins periòdics en anglés, a on es donen conte dels alvanços alcançats, i d'estudis sobre el futur dels mijos de comunicació.


Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 NHK (ed.): «NHK Corporate Information» (en inglés). Consultat el 29 de julio de 2014.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 Nippon.com (ed.): «La encrucijada de la NHK» (11 de julio de 2014). Consultat el 29 de julio de 2014.
  3. ↑ 3,0 3,1 NHK Museum of Broadcasting (ed.): «NHK Museum of Broadcasting» (en inglés). Consultat el 29 de julio de 2014.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 Japan Times (ed.): «Independent NHK chained to Diet leash» (en inglés) (3 de marzo de 2014). Consultat el 29 de julio de 2014.
  5. ↑ «Broadcast Law: Broadcasting for the Public» (en en). nhk.or.jp. Archivat des de l'original, el 18 de octubre de 2015. Consultat el 23 de septiembre de 2016.
  6. ↑ «Broadcast Law: Broadcasting for the Public». web.archive.org (2015-10-18). Archivat des de l'original, el 18 de octubre de 2015. Consultat el 2024-06-18.
  7. ↑ «History of Broadcasting Technology NHK» (en en). nhk.or.jp. Archivat des de l'original, el 28 de marzo de 2013. Consultat el 23 de septiembre de 2016.
  8. ↑ «嵐・松本潤、新ＮＨＫ ＢＳ「どんな魅力的なチャンネルになるのかを皆さまにお伝えできたら」» (en ja). hochi.news (2023-04-20). Consultat el 2023-04-20.
  9. ↑ NHK (ed.): «Senior Management» (en inglés). Consultat el 28 de julio de 2014.
  10. ↑ NHK (ed.): «Receiving Fee System» (en inglés). Archivat des de l'original, el 4 de marzo de 2016. Consultat el 28 de julio de 2014.
  11. ↑ 11,0 11,1 Rocket News 24 (ed.): «Don’t own a television? Japan’s public broadcaster doesn’t care, but still wants your money» (en inglés) (4 de diciembre de 2013). Consultat el 28 de julio de 2014.
  12. ↑ NHK Science & Technology Research Laboratories (ed.): «Internationalization of the Japanese Digital Terrestrial Television Broadcasting System, ISDB-T» (en inglés). Consultat el 29 de julio de 2014.
  13. ↑ FayerWayer (ed.): «La Super Hi-Vision de NHK será el estándar de TV de ultra-alta definición» (23 de agosto de 2012). Consultat el 29 de julio de 2014.
Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=NHK&oldid=1607630»