Remanent estelar
En astronomia una estrela compacta (en algunes ocasions objecte compacte, classificació que també pot incloure planetas, asteroides, i cometas, al ser junt en elles, els únics cossos celests que poden existir a baixes temperatures) es referix colectivament a nanes blanques (i les seues versions ya apagades, les nanes negres), estreles de neutrons, forats negres, estreles-Q, estreles de quarks, i estreles de preones (estos tres últims hipotètics). En l'excepció dels forats negres, poden ser denominades estreles degenerades.[1]
A diferència d'una estrela típica, estes no contrarresten la gravetat per mig de la pressió generada per reaccions de fusió nuclear en el seu interior, i tals objectes són, per tant, el resultat de l'agotament del combustible nuclear de les estreles, lo que explica que siguen freqüentment conegudes com remanentes estelars. Sense cap font d'energia que lluite contra el colapse gravitatorio, estes estreles mortes estan comprimides al màxim de lo que permet la seua massa. Es mantenen estables subjectes per forces nuclears d'orige quàntic. A tan elevades densitat, la matèria es troba en un estat que es denomina degenerado[1]. En casos extrems (forats negres) l'objecte és incapaç de sostindre's a sí mateixa, formant aixina una singularitat espaciotemporal. Depenent de la massa inicial de l'estrela i de quanta massa haja perdut o ganado a lo llarc de la seua vida, el fi de les reaccions nuclears du en si l'aparició d'un tipo o un atre d'objecte compacte. Quan una estrela de menys de 9-10 masses solars agota el seu combustible nuclear i explota es forma una nana blanca (les quals no apleguen a alcançar una massa major a 1.33 masses solars), si l'estrela té més de 9-10 masses solars, es formarà una estrela de neutrons (que generalment conté entre 1.33 i 2-3 masses solars). No obstant, si l'estrela que agota el seu combustible nuclear conté una massa de més de 30-70 masses solars, es formarà un forat negre (que pot tindre de 3 masses solars fins a inclús 30 o més). Hipotèticament també podrien existir les estreles de quarks (les quals tindrien una densitat intermija entre estreles de neutrons i forats negres estelars), encara que és una idea que encara que no haja segut comprovada en l'actualitat, tampoc ha pogut ser descartada.[1]
Estes estreles conformen el punt final de l'evolució estelar. Una estrela lluïx i per lo tant pert la seua energia. La pèrdua per la superfície és compensada per la producció d'energia per mig de la fusió nuclear en l'interior de l'estrela. Quan l'estrela ha perdut la seua capacitat de produir energia per dites reaccions, la pressió del gas en l'interior calent no pot soportar el pes de l'estrela, i esta colapsa cap a un estat més dens: una estrela compacta, inicialment a una temperatura molt elevada -llevat els forats negres- per dit colapse.
Formació
El punt final habitual de l'evolució estelar és la formació d'una estrela compacta. Totes les estreles actives apleguen a un punt de la seua evolució en el que la pressió de radiació cap a l'exterior de les fusions nuclears en el seu interior ya no pot resistir les forces gravitatorias sempre presents. Quan açò ocorre, l'estrela colapsa pel seu propi pes i sofrix el procés de mort estelar. Per a la majoria de les estreles, açò donarà lloc a la formació d'un remanente estelar molt dens i compacte, també conegut com a estrela compacta. Les estreles compactes no produïxen energia interna, pero -en l'excepció dels forats negres- solen irradiar durant millons d'anys en la calor sobrera del propi colapse.[2]
Segons els coneiximents més recents, les estreles compactes també podrien formar-se durant la separacions de fase de l'Univers primitiu que va seguir al Big Bang. Els orígens primordials dels objectes compactes coneguts no s'han determinat en certea.
Vida
Encara que les estreles compactes poden produir radiació, i per lo tant perdre temperatura i energia, estes estreles no depenen de la seua temperatura per a mantindre la seua pressió. En el cas d'un univers obert, exceptuant algun destorbament extern, el Big Rip (de produir-se), o la desintegració dels bariones, este tipo d'estreles es pot considerar que virtualment van a existir per sempre, si ben els forats negres acabaran per evaporar-se per l'emissió de radiació d'Hawking. Eventualment, en un futur molt molt lluntà, totes les estreles acabaran per evolucionar a estreles compactes obscures.
Tipos d'estreles compactes
Nanes blanques
- Artícul principal → Nana blanca.

Les estreles nomenades nanes blanques o degenerades estan formades principalment per matèria degenerada; típicament núcleus de carbono i oxigen en una mar d'electrons degenerados. Les nanes blanques sorgixen dels núcleus de les estreles de la seqüència principal i, per tant, estan molt calents quan es formen. A mida que es gelen, s'enrogixen i atenuen fins a convertir-se en nanes negres obscures. Les nanes blanques es varen observar en el XIX, pero les densitat i pressions extremadament altes que contenen no es varen explicar fins a la década de 1920. l'equació d'estat de la matèria degenerada és "blana", lo que significa que en afegir més massa s'obté un objecte més chicotet. Si se seguix afegint massa a lo que comença com una nana blanca, l'objecte s'encull i la densitat central es fa encara major, en energies d'electrons degenerados més altes. Quan la massa de l'estrela degenerada haja creixcut lo suficient com per a que la seua ràdio s'haja reduït a només uns mils de quilómetros, la massa s'acostarà al llímit de Chandrasekhar -el llímit superior teòric de la massa d'una nana blanca, unes 1,4 voltes la massa del Sol. Si s'extraguera la matèria del centre d'una nana blanca i es comprimira llentament, els electrons es vorien obligats primer a combinar-se en els núcleus, canviant els seus protons per neutrons per mig de decaiguda beta invers. L'equilibri es desplaçaria cap a núcleus més pesats i rics en neutrons que no són estables en les densitat quotidianes. A mida que aumenta la densitat, estos núcleus es tornen encara més grans i menys units. A una densitat crítica d'al voltant de 414 kg/m3, cridada "llínea de goteig de neutrons", el núcleu atòmic tendiria a dissoldre's en protons i neutrons lliures. . Si es comprimix encara més, finalment alcançaria un punt en el que la matèria està en l'orde de la densitat d'un núcleu atòmic, aproximadament 217 kg/m3. A eixa densitat, la matèria seria principalment neutrons lliures, en una llaugera dispersió de protons i electrons.
Estreles de neutrons
- Artícul principal → Estrela de neutrons.

En certes estreles binarias que contenen una nana blanca, la massa es transferix de l'estrela companyera a la nana blanca, espentant-la finalment per damunt del llímit de Chandrasekhar. Els electrons reaccionen en els protons per a formar neutrons i, per tant, deixen de suministrar la pressió necessària per a resistir la gravetat, provocant el colapse de l'estrela. Si el centre de l'estrela està compost majoritàriament per carbono i oxigen, un colapse gravitatorio d'este tipo provocarà una fusió galopante del carbono i l'oxigen, lo que donarà lloc a una supernova de tipo Ia que farà esclatar l'estrela per complet ans que el colapse siga irreversible. Si el centre està compost principalment per magnesi o elements més pesats, el colapse continua. A mida que la densitat aumenta, els electrons restants reaccionen en els protons per a formar més neutrons. El colapse continua fins que (a major densitat) els neutrons es tornen degenerados. Un nou equilibri és possible en acabant de que l'estrela es contraga tres órdens de magnitut, fins a un radi d'entre 10 i 20 km. Es tracta d'una estrela de neutrons. Encara que la primera estrela de neutrons no es va observar fins a 1967, quan es va descobrir el primer púlsar de radi, les estreles de neutrons varen ser propostes per Baade i Zwicky en 1933, només un any despuix del descobriment del neutró en 1932. Es varen donar conte de que, com les estreles de neutrons són tan denses, el colapse d'una estrela ordinària en una estrela de neutrons lliberaria una gran cantitat d'energia potencial gravitacional, proporcionant una possible explicació per a les supernovasi. Esta és l'explicació per a les supernovas de tipo Ib, Ic, i II. Estes supernovas es produïxen quan el núcleu de ferro d'una estrela massiva supera el llímit de Chandrasekhar i colapsa fins a convertir-se en una estrela de neutrons. De la mateixa manera que els electrons, els neutrons són fermions. Per lo tant, proporcionen pressió de degeneració de neutrons per a sostindre una estrela de neutrons contra el colapse. Ademés, les interaccions repulsivas neutró-neutró proporcionen una pressió adicional. De la mateixa manera que el llímit de Chandrasekhar per a les nanes blanques, existix una massa llímit per a les estreles de neutrons: el llímit de Tolman-Oppenheimer-Volkoff, a on estes forces ya no són suficients per a sostindre l'estrela. Com les forces en la matèria hadrónica densa no es coneixen be, este llímit no es coneix en exactitut, pero es creu que està entre 2 i 3 voltes la massa solar. Si s'acumula més massa en una estrela de neutrons, finalment s'alcançarà este llímit de massa. Lo que ocorre despuix no està del tot clar.
Forats negres
- Artícul principal → Forat negre.

A mida que s'acumula més massa, l'equilibri contra el colapse gravitatorio supera el seu punt de ruptura. Una volta que la pressió de l'estrela és insuficient per a contrarrestar la gravetat, es produïx un colapse gravitatorio catastròfic en milisegons. la velocitat d'escape en la superfície, que ya és a lo manco 3⁄3 la velocitat de la llum, alcança ràpidament la velocitat de la llum. En eixe moment cap energia o matèria pot escapar i s'ha format un forat negre. Ya que tota la llum i la matèria queden atrapades dins d'un horisó de successos, un forat negre sembla verdaderament negre, llevat per la possibilitat d'una molt dèbil radiació d'Hawking. Se supon que el colapse continuarà dins de l'horisó de successos. En la teoria clàssica de la relativitat general, es formarà una singularitat gravitacional a que no ocupa més que un punt. Afegir qualsevol massa extra al forat negre farà que el radi de l'horisó de successos aumente linealmente en la massa de la singularitat central. Açò induirà certs canvis en les propietats del forat negre, com la reducció de la tensió de marea prop de l'horisó de successos i la reducció de l'intensitat del camp gravitatorio en l'horisó. No obstant, no hi haurà més canvis qualitatius en l'estructura associats a qualsevol aument de massa.
Estreles exòtiques
- Artícul principal → Estrela exòtica.
Una estrela exòtica és una estrela compacta hipotètica composta d'un poc més que electrons, protons i neutrons equilibrats contra el colapse gravitatorio per pressió de degeneració o atres propietats quàntiques. Les estreles exòtiques són hipotètiques, pero les observacions publicades pel Observatori de rajos X Chandra el 10 d'abril de 2002 varen detectar dos candidates a estreles estranyes, designades RX J1856.5-3754 i 3C58, que tenien anteriorment es pensava que eren estreles de neutrons. Segons les lleis conegudes de la física, els primers semblaven molt més chicotets i els últims molt més frets de lo que deurien, lo que sugerix que estan composts de material més dens que el neutronio. No obstant, estes observacions són rebudes en escepticisme pels investigadors que diuen que els resultats no varen ser concloents.
Estreles de quarks i estreles estranyes
Si els neutrons s'espremen lo suficient a una temperatura alta, es descompondran en els quarks que els componen, formant lo que es coneix com matèria quark. En este cas, l'estrela s'encollirà encara més i es tornarà més densa, pero en lloc d'un colapse total en un forat negre, és possible que l'estrela s'estabilise i sobrevixca en este estat indefinidament, sempre que no s'agregue més massa. Fins a cert punt, s'ha convertit en un nucleón molt gran. Una estrela en este estat hipotètic es denomina "estrela de quarks" o, més específicament, "estrela estranya". El púlsar 3C58 ha segut sugerit com una possible estrela de quarks. Es creu que la majoria de les estreles de neutrons contenen un núcleu de matèria de quarks, pero açò ha resultat difícil de determinar per mig de l'observació.
Estreles de preones
Una estrela de preones és un tipo d'estrela compacta proposta constituïda de preons, un grup de partícules subatòmiques] hipotètiques. S'esperaria que les estreles preón tingueren densitat enormes, superiors a 1023 quilograms per metro cúbic, un terme intermig entre les estreles de quarks i els forats negres. Les estreles Preón podrien originar-se a partir d'explosions de supernova o del Big Bang; no obstant, les observacions actuals dels acceleradors de partícules no han proveït confirmació de l'existència dels preones.
Estreles Q
Les estreles Q són estreles de neutrons hipotèticament compactes i més pesades en un estat exòtic de la matèria en el que el número de partícules es conserva en ràdios inferiors a 1,5 voltes el corresponent ràdio de Schwarzschild. Les estreles Q també es diuen "forats grisos".
Estreles electrodébiles
Una estrela electrodébil és un tipo teòric d'estrela exòtica, a on el colapse gravitacional de l'estrela és impedit per la pressió de radiació resultant de la consum electrodébil, és dir, l'energia lliberada per conversió de quarks a leptons a través de la força electrodébil. Este procés ocorre en un volum en el núcleu de l'estrela d'aproximadament el tamany d'una poma, que conté al voltant de dos masses terrestres.
Estrela de bosones
Una estrela de bosones és un objecte astronòmic hipotètic que es forma a partir de partícules nomenades bosons (les estreles convencionals es formen a partir de fermions). Per a que existixca este tipo d'estrela, deu haver un tipo estable de bosón en autointeracció repulsiva. A partir de 2016 no hi ha evidència significativa de que existixca tal estrela. No obstant, pot ser possible detectar-els per la radiació gravitatoria emesa per un parell d'estreles bosónicas en òrbita conjunta..
Estreles de Planck
Una estrela de Planck és, segons la teoria de gravetat quàntica de bucles, un objecte astronòmic hipotètic, teorizado com una estrela compacta i exòtica, que existix dins de l'horisó de successos d'un forat negre, i que es crea quan la densitat d'energia d'una estrela en colapse gravitatorio alcança la densitat d'energia de Planck.
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 Jürgen Schaffner-Bielich. Compact Star Physics . (2020), 320 pag. ISBN 1107180899, ISBN 9781107180895
- ↑ Tauris, T. M.; J. van donen Heuvel, I. P. (20 Mar 2003). Formació i evolució de les fonts estelars compactes de rajos X.
Bibliografia
- Sandin, F.(2005).«Exotic Phases of Matter in Compact Stars».leå University of Technology.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Estrella compacta» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.