Relleus Campana

Heracles lluitant en el bou de Creta, llosa trobada en 1812 i ara en els Museu Gregoriano Etrusc.

Els relleus Campana (també rajoletes Campana o lloses Campana) són relleus de terracota de l'Antiga Roma realisats des de mediats de el I fins a la primera mitat de el II Duen el nom del coleccioniste italià Giampietro Campana, qui va publicar per primera volta estos relleus (1842).

Els relleus s'utilisaven com frisos en la part superior d'un mur baix la teulada, i en atres llocs exteriors, com teixixques de cumbrera i antefijas, pero també com a decoració d'interiors, normalment en vàries seccions formant un friso horisontal. Es produïen en cantitats desconegudes de còpies a partir de mòles i servien de decoració per a temples i edificis públics i privats, com a imitacions més barates dels frisos de pedra tallada. Tenen el seu orige en les teulades de terracota dels temples etruscs. En els relleus apareixien una gran varietat de motius mitològics i religiosos, aixina com imàgens de la vida quotidiana romana, paisages i temes ornamentals. Originalment estaven pintats en color, de lo que solament queden rastres en ocasions. Es varen produir principalment en la regió del Lacio, al voltant de la ciutat de Roma, i el seu us es va llimitar també en gran mida a esta zona. Es varen produir cinc tipos distints. Hui en dia es troben eixemples en casi tots els grans museus d'art romà del món.

Història de l'investigació

En l'intensificació de les excavacions en la zona del mar Mediterrànea en el XIX, varen eixir a la llum cada volta més relleus de terracota en Roma i les seues afores, a partir dels quals es varen determinar els contexts arquitectònics originals. Fins a llavors, els objectes de metal i marbre havien segut els més buscats pels excavadors, els estudiosos i els coleccionistes, pero en esta época els artefactes d'atres materials varen suscitar un interés més ampli, escomençant per l'apreciació, a finals de el XVIII, dels gots grecs que, quan varen aparéixer per primera volta, es va pensar que representaven ceràmica etrusca.

Fotografia de Giampietro Campana (c.1857/1858).

El primer coleccioniste que va fer dels taulells objectes d'interés va ser el marqués Giampietro Campana. La seua influència i reputació contemporànea en l'arqueologia va ser tan gran que va ser nomenat membre honorari del Institut vaig donar corrispondenza archeologica. Va publicar la seua colecció en 1842 en Antiche opere in plastica («Obres antigues en arts plàstiques»), en la que s'exponen per primera volta de forma erudita les seues troballes sobre els relleus. Aixina, les rajoletes varen passar a ser coneguts com els «relleus Campana». Posteriorment, Campana va ser condenat a presó per malversació de fondos: en 1858 va perdre la seua condició de membre honorari del Istituto vaig donar corrispondenza archeologica i la seua colecció va ser empenyorada i venuda. Els relleus de terracota de la seua propietat es troben ara en el museu del Louvre de París, el Museu Britànic de Londres i el Museu del Hermitage de San Petersburgo.

Atres coleccionistes, com August Kestner, també varen coleccionar els relleus i fragments dels mateixos en major número. Hui en dia es troben eixemples en la majoria de les grans coleccions de troballes arqueològiques romanes, encara que la majoria dels relleus es troben en museus i coleccions italianes.

Vista de l'exposició de la colecció de Campana en la segona edició de les seues Antiche opere in plastica (1851). Els relleus Campana estan en llargues seqüències en les parets.

A pesar de les investigacions de Campana, durant molt temps els relleus varen ser prou descuidats. Es consideraven artesania, per tant intrínsecament inferiors, i no art, com les escultures de marbre. L'idea de que devien ser tractats com a fonts importants per a l'artesania de l'época, per a les modes decoratives i per a la seua iconografia, va alcançar rellevància en els primers anys de el XX. En 1911 Hermann von Rohden i Hermann Winnefeld varen publicar Architektonische Römische Tonreliefs der Kaiserzeit («Relleus arquitectònics romans en argila de l'época imperial») en un volum d'imàgens de la série Die antiken Terrakotten de Reinhard Kekulé von Stradonitz. Est va ser el primer intent d'organisar i classificar els relleus segons els principis emergents de l'història de l'art. Els dos autors varen distinguir primer els principals tipos, varen discutir el seu us i varen considerar el seu desenroll, estil i iconografia. El llibre seguix sent fonamental. A partir de llavors, a banda de la publicació de noves troballes, l'interés va decaure durant més de cinquanta anys. En 1968, la tesis d'Adolf Heinrich Borbein Campanareliefs. Typologische und Stilkritische Untersuchungen («Relleus de campanes: investigacions tipològiques i estilístiques») va donar a conéixer estes troballes arqueològiques. En el seu treball, Borbein va poder establir l'evolució dels relleus de Campana des dels seus orígens entre els taulells de terracota etrusques-itálicas. També es va ocupar de l'us de motius i plantilles derivades d'atres mijos i va senyalar que els artesans produïen aixina obres noves i creatives.

Des de la publicació de Borbein, els investigadors s'han dedicat principalment als aspectes cronològics o a l'elaboració de catàlecs de material procedent d'excavacions recents i de publicacions de coleccions antigues. En 1999 Marion Rauch va elaborar un estudi iconográfico Bacchische Themen und Nilbilder auf Campanareliefs («Temes báquicos i imàgens de el Nilo en els relleus de Campana») i en 2006 Kristine Bøggild Johannsen va descriure els contexts d'us de les lloses en les viles romanes basant-se en recents troballes arqueològiques. Va demostrar que els relleus eren una de les decoració més comunes de les viles romanes des de mediats de el I fins a principis de el II, tant en les cases de camp de la noblea com en les villae rusticae, essencialment agrícoles.

Material, tècnica, producció i pintura

La calitat del producte ceràmic depenia principalment de la calitat i el tractament de l'argila. Es donava especial importància al templat, quan a l'argila —de consistència uniforme— se li mesclaven diversos aditius: arena, palla picada, rajola triturado o inclús puzolana volcànica. Estos aditius minimisaven la contracció del taulell en secar-se, de modo que conservava la seua forma i no desenrollava clavills. Estos aditius poden reconéixer-se com a chicotetes motas roges, marrons o negres, especialment notables quan s'utilisa rajola triturado. Per mig de l'investigació de coleccions tancades de la colecció arqueològica de l'Universitat de Heidelberg, i del Museu August Kestner d'Hannover, es varen determinar gradacions en la finura de l'estructura.

Sàtirs collint raïms en un taulell de cresta en el Museu August Kestner, Hannover:
Reconstrucció en color

Sàtirs collint raïms en un taulell de cresta en el Museu August Kestner, Hannover:
Original

Les lloses no es feyen individualment com a obres úniques, sino en série. A partir d'un relleu original s'elaborava un mòle en forma de negatiu. A continuació, es prensaba l'argila humida en estos mòles. Provablement l'image i la decoració del marc es formaven per separat, ya que es veu decoració de marc que s'ha aplicat a varis dissenys. Una volta secs, els taulells es treen del mòle i, possiblement, es repassaven llaugerament. A continuació, es coïen. Despuix de la cocció i el refredat, la terracota es pintava, encara que a voltes la pintura s'aplicava abans de la cocció. Per lo general, els relleus rebien un revestiment que servia de superfície per a la pintura. Podia ser pintura blanca o grisa-groga en l'época d'Augusto, pero també podia ser estuc.

Encara que no es pot detectar un us canònic i prescrit dels colors, llevat que, a lo manco des de l'época d'Augusto, el fondo solia ser de color blau clar, independentment de les escenes i els motius, pero podia incloure també atres dos o més colors. El color de la pell humana solia ser alguna cosa entre el roig obscur i el rosa intens. En les escenes de Dionisíacas, la pell també podia pintar-se d'un color marró rojós. En l'época d'Augusto, el groc clar no era inusual per a la pell. En Hannover, es poden identificar el marró violáceo, el marró rojós, el púrpura, el roig, el groc, el vert turquesa, el rosa obscur, el blau, el negre i el blanc.