Regne Unit de Portugal, Brasil i els Algarbes

El Regne Unit de Portugal, Brasil i Algarbes va ser un estat creat el 16 de decembre de 1815 en l'elevació del llavors Estat de Brasil (1549–1815) a la categoria de regne, unit al regne de Portugal i al dels Algarbes (el seu metròpoli sobirana fins a llavors), com a conseqüència del trasllade de la cort portuguesa per al Brasil.

El Regne Unit de Portugal, Brasil i Algarbes va tindre només dos monarques, María I (que era ya regna de Portugal ans que s'eleve al Brasil a la categoria de regne junt en Portugal) i Juan VI (que ans que morira la seua mare, la reina María I, ya governava efectivament com Príncip regente). La primera capital del regne va ser la ciutat de Riu de Janeiro, encara que després de la revolució lliberal de Porto (que va canviar el règim polític del regne d'una monarquia absolutista a una monarquia constitucional), la capital va ser transferida de regrés a Lisboa. Durant la vigència del Regne Unit, va anar a partir dels seus capitals - primer Riu i des de 1821 la ciutat de Lisboa - que es va eixercir la sobirania de "El seu Majestad Fidelísima" sobre tots els territoris europeus, americans, africans, asiàtics i oceànics portuguesos.

Este mapa de (1821) retrata la dimensió de Brasil en l'época del Regne de Portugal, Brasil i Algarbes. Orige: Biblioteca Nacional de Portugal, República Portuguesa

El Brasil es va separar unilateralment del Regne Unit quan es va declarar la seua independència, el 7 de setembre de 1822 pel príncip Pedro d'Alcántara de Bragança, fill de Juan VI. Pedro d'Alcántara era l'hereu del tro del Regne Unit i, com a tal, tenia el títul de Príncip Real del Regne Unit de Portugal, Brasil i Algarbes. Es convertiria en l'emperador Pedro I de Brasil i, més vesprada, en el rei Pedro IV de Portugal. El Regne de Brasil, considerant-se independent des de 1822 i, per tant, separat del Regne Unit, es va convertir en l'Imperi del Brasil el 12 d'octubre de 1822, en la coronació de l'emperador Pedro I, confirmada el 25 de març de 1824 en el otorgamiento de la Constitució.

El recent format govern brasiler no va anar immediatament reconegut pel govern portugués que encara considerava el Regne de Brasil com partix integrant del Regne Unit que considerava als seus líders com a portuguesos rebels que havien traïcionat a la Nació Portuguesa. Ademés d'això, unes quantes de les províncies del Brasil ((Cisplatina, Bahia, Piauí, Maranhão i Gran Pará) es mantenien encara lleal al govern portugués.

Després de tres anys de conflicte armat, el govern portugués finalment va reconéixer l'independència de Brasil, per pressió del Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda que considerava que la separació dels dos estats resultaria en un carpiment d'abdós facilitant la consolidació de la seua influència i domini comercial sobre ells. El reconeiximent de l'independència va ser consumat a través de la firma, el 29 d'agost de 1825, del Tractat d'Amistat i Aliança entre Brasil i Portugal. En canvi del reconeiximent com a estat sobirà, el Brasil es va comprometre a pagar a Portugal i Algarbes una compensació i firmar un tractat de comerç en el Regne Unit com a indemnisació per la seua mediació en el procés de reconeiximent de l'independència.

Història

Antecedents

Artícul principal → Regne del Brasil.

En 1634 Brasil havia segut ya elevat a la categoria de principat, i ostentava el títul de príncip de Brasil tot varó hereu directe al tro portugués, fins a 1743, data en que es va incloure a les princeses successores.

Els príncips del Brasil eren representats en Amèrica per un governador general fins a 1714, per a ser estos definitivament suplantats per virreyes del Brasil, conformant des d'eixe any el Principat-Virreinato del Brasil.

Embarque de la Cort de Portugal en el port de Lisboa el 13 de novembre de 1807.

En 1807 pel tractat de Fontainebleau el regne espanyol permetria a les tropes de Napoleón Bonaparte alvançar pel seu territori fins a Portugal, regne aliat i subsidiari de la Gran Bretanya. Tot açò en el supost fi d'una ocupació conjunta de Portugal per Espanya i França.

Allò va motivar que en 1808 la Cort portuguesa dels Bragança (o Bragança) migrase cap a Brasil i s'instalara la capital de l'imperi en Riu de Janeiro i reconeguera fácticamente la preeminència econòmica i política del Brasil entre les seues possessions —ya a fins de XVIII era freqüent en Portugal dir "Portugal és una dependència del Brasil"— elevant-la el llavors príncip regente Juan a la categoria nominal de regne al fins a llavors Principat-Virreinato del Brasil.

Despuix dels acorts del Congrés de Viena en 1815, el Brasil va quedar reconegut com a regne per les potències europees de llavors, lo que es va refrendar a l'any següent, i el seu monarca era al mateix temps el rei de Portugal.

Regne lusità-brasiler

Alegoria de l'arribada de Juan de Bragança al Brasil, el 23 de giner de 1808.

El 16 de decembre de 1815 va ser la creació institucional i jurídica del Regne Unit de Portugal, Brasil i Algarve, en capital en Riu de Janeiro —i finalment en Baïa—, encara que els Bragança mantenien nominalmente la capitalitat en Lisboa, i va anar el primer monarca efectiu d'este Estat Juan VI de Portugal, que si ben fora príncip regente de la seua mare, el 20 de març de 1816 va assumir el tro pel decés de María I, i va passar a ser reconegut per les potències europees. No obstant, encara que va escomençar a governar com a rei eixe mateix dia, la seua coronació efectiva va tindre que esperar fins al 6 de febrer de 1818.

La mudança de la cort al Brasil va favorir l'integració i unificació d'est, que, fins a llavors, es trobava dividit en diverses colónies supeditades a Lisboa.
Un dels fets més notables d'este Estat va ser l'invasió i ocupació de la Banda Oriental en 1820, la qual va ser anexada en el nom de Província Cisplatina; en esta anexió, ademés de numerosos contingents brasilers, va participar un experimentat eixèrcit de 5000 portuguesos al mando del general Lecor.

Poc temps despuix d'açò va ocórrer en la ciutat portuguesa de Porto una rebelió originada per dos factors principals: la preeminència econòmica (al mateix temps que política i cultural) que estava prenent el regne del Brasil i, sobretot, la busca lliberal d'establir un sistema de govern del tipo monàrquic constitucional.

Registre de la cerimònia del besamanos en 1808, en la cort carioca de Juan de Bragança, una costum típica de la monarquia portuguesa.

La revolució de Porto va estar directa i immediatament inspirada en l'espanyola liderada per Rafael de Rec; els fets ocorreguts en Porto varen tindre pronte eco en diverses províncies del Brasil: a principis de 1821 es varen formar Juntes de Govern Constitucionalista en el Grão Pará, Baïa i Maranhão que es varen adherir a la revolució lliberal portuguesa; per tal motiu Juan VI de Portugal (és dir el mateix Juan I del Regne Unit de Portugal, Brasil i Algarve) va acceptar la Constitució i va decidir retornar a Lisboa en abril d'eixe mateix any, en ser requerit en Portugal, i va deixar com regente al seu fill Pedro. En est va quedar en Brasil una gran part de la noblea, els administradors i legistas portuguesos.

És aixina que en 1821 una llínea dels Bragança va retornar a regnar a Portugal. Açò va provocar que els diputats brasilers s'apartaren del govern lisbonenc i afirmaren la sèu monàrquica en Riu de Janeiro; d'esta manera, la llínea dels Bragança que es va mantindre en Amèrica va ser la que va regir al Imperi del Brasil, Estat que va ser declarat el 7 de setembre de 1822, data de l'independència de Brasil i de dissolució del Regne Unit de Portugal, Brasil i Algarve (reconeguda per Portugal en el Tractat de Riu de Janeiro del 29 d'agost de 1825), que va tindre com a primer monarca al fill de Juan I: Pedro IV de Portugal que va passar a ser Pedro I de Brasil. El control sobre la Província Cisplatina va persistir en litigi casi fins a 1825.

Extensió territorial

Sobre la seua dimensió territorial, el Regne Unit de Portugal, Brasil i Algarve va ser un dels Estats més extensos de la seua época ya que comprenia casi tot l'actual Brasil —sense Acre ni els territoris paraguayans anexionados en 1870— pero en el suroest de la Banda Oriental fins al territori montevideano en 1816 i tota la Província Cisplatina des de 1821 (hui Uruguai) i, fins a 1819 en tota la Guayana Francesa —de la qual després Brasil va retindre Amapá— ademés, tot l'actual territori de Portugal (estant Olivenza des de llavors disputada a Espanya), i les dependències i colónies de: Cap Vert, Guinea-Bisáu, Cabinda, Angola, Moçambic, Sant Vaig prendre i Príncip, Damán, Goa, Diu, Timor-Leste —encara no havia quedat clarament dividida esta illa entre neerlandesos i portuguesos— l'illa de Flores i Macau, aplegant les reclamacions territorials i les possessions de tal estat a incloure atres zones costeres d'Àfrica —especialment entre els rius Senegal i el Ogoue— a on es trobaven les factorias de Sant Joan Batista d'Ajudá i Ziguinchor o, en l'alvertent de l'Oceà Índic, Monomotapa en l'actual Zimbabue, mentres que en l'Insulindia mantenia encara certes pretensions sobre la Península de Malaca, les illes Molucas i les costes occidentals de Nova Guinea.

Vore també

• Invasió Lusità-Brasilera