Els tucanes (Ramphastidae)[1][2] són una família d'auspiciformes molt àmplia, ya que alberga sis gèneros i cuarenta y dos espècies diferents. Es caracterisen per posseir un pico molt desenrollat i de vius colors. Medixen entre 18 i 65 cm, sent el tucán toque (Ramphastos toque) el de major tamany. Estan àmpliament distribuïts pel continent americà, des de Mèxic fins a Argentina. Algunes espècies estan en selves humides tropicals de baixa altitut, mentres que unes atres habiten en boscs més templats, en cordilleres, a altituts fins als 3000 m s. n. m.
Els tucanes són aus de plomes i pico de colors molt cridaners. Medixen 65 cm i pesen de 130 fins a 680 g. El seu pico és llarc en una llongitut aproximada de 20 cm i alcançant la seua talla definitiva despuix de varis mesos. Té chicotets dents com a serres, aplega a medir la tercera part del seu tamany i és molt llauger per les numeroses cambres que té per lo que no li dificulta el vol. El seu llengua és molt llarga (aplega a medir fins a 14 cm), angosta, aplanada i termina en punta. Té ales chicotetes, curtes i redonejades. La coa és quadrada en unes espècies i crida l'atenció la facilitat en que la mou cap a dalt i avall. Els ulls estan rodejats per una pell que a voltes és de colors vius i la vista és el seu sentit més desenrollat. Les pates són curtes i fortes, facilitant la subjecció a les branques i el desplaçament entre arbres. No mostren dimorfisme sexual, els sexes són molt similars encara que la femella presenta el pico llaugerament més chicotet i a voltes més recte que el macho. Hi ha teories que han sostingut que utilisa el pico com a arma, pero en ser esponjoso i llauger sembla desestimar-se, encara que els defensors d'esta postura seguixen sostenint la possibilitat de que la seua forma siga per a crear un efecte dissuasori i aixina fer desistir als depredadors. Atres teories han sostingut que la seua forma favorix el poder prendre els fruts que es troben en les puntes de les branques molt primes o trencar clafolls durs d'alguns fruts, pero ya que atres aus en picos més chicotets poden fer-ho, no sembla una teoria sòlida. S'ha descobert recentment en un estudi de la Universitat Estatal Paulista de Brasil i la Universitat Brock de Canadà, que el seu pico és utilisat per a regular la temperatura corporal, regulant el fluix sanguíneu dels numerosos gots del pico.[3][4] L'animal aumenta o disminuïx la cantitat de fluix sanguíneu que fluïx a través del pico segons les seues necessitats. Ademés, està format per chicotetes plaques de forma hexagonal d'una substància anomenada queratina, que forma una estructura pareguda a la d'una esponja. Estes característiques ho fan asombrosamente resistent als colps, pero al mateix temps molt llauger. El seu promig de vida està en vint anys. En captivitat la seua esperança de vida és menor, díhuit anys. Açò es deu a que emmaltixen d'hemocromatosis, ya que la seua alimentació conté un alt contingut en ferro.
Els tucanes són natius del Neotrópico, des del sur de Mèxic, a través d'América Central, en Amèrica del Sur al nort d'Argentina. Viuen principalment en les terres baixes del tròpic, pero les espècies de montanya del gènero Andigena alcancen climes templats a gran altura en els Vages i poden trobar-se fins a la llínea d'arbres.[5]
En la seua major part, els tucanes són espècies forestals i estan restringits als boscs primaris. Entren en els boscs secundaris per a forrajear, pero es llimiten a aquells en grans arbres vells que tenen forats lo suficientment grans per a criar. Els tucanes són mals dispersores, especialment a través de l'aigua, i no han aplegat a les Índies Occidentals. L'únic tucán que no viu en els boscs és el tucán toque, que es troba en la sabana en pegats de bosc i boscs oberts.[5]
Els tucanes s'alimenten principalment de bayas, llavors, fruts i fruta madura. En ocasions mengen insectes i atres preses com a chicotetes lagartijas, pichones i ous d'atres aus, sobretot en época de reproducció. En captiveri mengen orugas, insectes i carn mòlta. Per a engolir fan un moviment brusc en el cap. Una peculiaritat és que conten en un estòmec molt chicotet per lo que es necessiten aliments rics en aigua o solubles en esta per la ràpida absorció que realisen i lo que mengen és rebujat en mija hora. Són arbòreus, solen posar-se sobre les branques en lloc de trepar per elles. Utilisen el pico com tenaza, estirant el coll cap a davant per a alcançar l'aliment. És una espècie sedentaria que viu en una sola àrea durant tota la seua vida o gran part d'ella. Els tucanes no són aus migratòries, se'ls sol trobar en parelles o en chicotetes bandades d'uns sis membres. Per a dormir dins de les cavitats arborícolas, el tucán bicolor coloca el pico contra l'esquena, despuix dobla la coa cap a davant i reajusta les ales fins a semblar una bola de plomes. La majoria dels tucanes emeten un graznido monòton o produïxen un gorjeo molt primitiu i es pot sentir a una mija milla de la selva com un sorollós parloteo.cita requerida
És un animal monógamo i viuen en parelles de caràcter permanent. Durant el corteig, és comú que estes aus s'entreguen al joc d'intercanviar-se palitos i menjar, llançant-li-la o donant-li-la en el pico. Esta au està emparentada en els chiulets i com ells fan els seus nius en les cavitats dels troncs dels arbres Es reproduïxen des de finals de giner, la seua reproducció és ovípara i posen de dos a quatre ous de color blanc en forma elíptica, porosos i fràgils. El periodo d'incubació és de dèsset a vint dies, i una sola posada a l'any. Abdós progenitors incuban els ous alternant-se i una volta naixcudes les crío, també s'encarreguen de l'alimentació els dos. En eixir del cascarón les crío estan desprovistas de plomall i permaneixen en els ulls tancats durant tres semanes. El desenroll de les crío és molt llent i inicialment no s'assemblen a la forma que tindran d'adults. Abandonen el niu a les huit o nou semanes i comencen a buscar el seu propi aliment. Els tucanes jóvens tenen el pico més curt que els adults i no té la taca negra en la punta, pero en el plomall hi ha poques diferències per edat o per sexe. Als tres o quatre anys els individus jóvens són madurs sexualment.[6]
Els antics ornitólogos dividien els tucanes en dos gèneros: tucanes verdaders i Arasaris. Els de major tamany alcancen els 60 cm de llongitut. Entre la seua varietat descollen el tucán de l'Amazones, de pico vert i buche roig i aixina verdes espècies del gènero andígena, que recorre els Vages en busca d'aliment. Per la seua banda el Arasari, freqüent en zoològics i tendes d'animals viu en els boscs humits de Mèxic, América Central, Colòmbia i Veneçola. Els tucanes verdaders, o ramphastos, són de gran tamany, tenen la coa quadrada, el plomall en gran part negre i el pico de colors lluents. Els Arasaris són més chicotets, la seua coa està escalonada, en forma de falca i el seu plomall és vert, roig i groc. Els Andígenas o Andinos tenen la coa pareguda a la dels arasaris, pero el seu aspecte és més be el dels tucanes pròpiament dits, i el seu plomall és espés i bla.
Tucancito negre / tucanete orejigualdo (Selenidera spectabilis) cridat pels argentins Alcatraz, pot considerar-se com a eixemple dels verdaders tucanes. Viuen en tot el sur de Brasil, Bolívia, en Paraguai i en les províncies septentrionals d'Argentina. És notable per l'enorme tamany del seu pico, que és un viu groc tirant a taronja, alguna cosa roig en l'aresta superior i per davall, i en una gran taca negra a cada costat, prop de la punta. La part nueta que hi ha a cada costat de la cara és groga anaranjada i les pates blaves. El plomall negre com el carbó, contrasta en la gola i la part inferior del coll que són blanques, passant cap a avall a groguenc, en les cobertura cabals superiors blanques com la neu i en les inferiors d'un viu escarlata. Es troba esta espècie a on hi ha boscs espessos.
(R. v. ariel) de la part septentrional d'Amèrica del Sur, el seu rabadilla és d'un viu color escarlata, en algunes parts rep en nom de ¡Deu té de!, pel crit peculiar que emeten. Les dos espècies de tucanes de pico curt, de menor tamany i de coloració predominantment verda, habiten en el sur de Mèxic, Brasil i les altes regions Andinas. En Tabasco existixen dos tipos de tucanes coneguts com pilín, nom derivat de la seua vora i pico d'astral per la forma del seu peculiar membre, l'alimentació preferida és la fruta de l'arbre del caucho i la fruta de l'arbre cridat quiebrahacha.
Els enemics depredadors són sobretot el ocelote, el jaguar, el coatí, el caimà, algunes serps i àguilas. Han segut caçats en certa intensitat i freqüència pels indígenes per a confeccionar ornaments en les seues plomes multicolors. Pero la principal causa de que es troben en perill d'extinció es deu a la destrucció del seu hàbitat. La deforestació de les selves, la contaminació ambiental, el creiximent de les zones urbanes i la biopiratería o la caça en el seu mig natural per a ser mantingut en captivitat per zoològics o particulars, són algunes de les seues manifestacions més evidents. En l'actualitat constituïx un delicte en alguns països tindre en possessió a un tucán com a mascota i comerciar en l'au.
↑ 5,05,1Short, L. L. & Horne, J. F. M. (2017). Tucanes (Ramphastidae). En: del Clot, J., Elliott, A., Sargatal, J., Christie, D. A. & de Juana, I. (eds.). Manual de les Aus del Món Viu. Lynx Edicions, Barcelona. (recuperat d'http://www. hbw. com/node/52284 el 25 de març de 2017).
.jpg){kind=link}
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Ramphastidae.
Wikispecies té un artícul sobre Ramphastidae.