Anar al contingut

Psicologia romàntica

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
El Malensomi, creada en 1781 pel pintor romàntic Johann Heinrich Füssli, evoca l'oix de l'ensomi.

La psicologia romàntica és un moviment intelectual de la primera mitat de el XIX procedent del romanticisme alemà i de la filosofia de la naturalea, en conexió en les ciències naturals, comprenent diverses concepcions de la ment centrades en l'íntima relació entre la psique, les forces de la naturalea i el trasfondo cultural de les societats. Es desenrolla de manera privilegiada en els països de parla alemana i es caracterisa per l'introducció d'inquietuts filosòfiques en les «ciències de l'ànima». Els seus temes clau són els de el dinamisme i l'unitat de cos i ment. La noció d'inconscient és fonamental, i és dins d'este moviment que l'inconscient apareix per primera volta com un aspecte essencial de la ment.

En la perspectiva romàntica, el buscador intenta penetrar, més allà de la naturalea visible, els secrets del «fonament» (Grund) de la naturalea a on veu el mateix temps el fonament de la seua pròpia ànima. L'èxtasis místic, l'inspiració poètica i artística i els somis són temes importants en el camp d'investigació de la psicologia romàntica. Els conceptes associats a ell semblen estar en l'orige de la psicologia dinàmica. Més discutida és la qüestió del paper de la psicologia romàntica en el sorgiment del psicoanálisis i la psicologia analítica.

Aspectes filosòfics

La psicologia romàntica no és tant una aplicació de les tesis del romanticisme filosòfic al camp de la psicologia que un desenroll particular de la filosofia romàntica de la naturalea. El credo d'esta filosofia proclama l'unitat del món i del home en una totalitat orgànica i còsmica, unitat que exclou tot dualisme. La naturalea, i en ella l'esperit, s'interpreta com un teixit viu que deu ser dessifrat a través de correspondències analògiques. La relació Deu/naturalea és idèntica a la relació ànima/cos, perque l'ànima és l'Idea divina que viu com a individu en la naturalea. Si allí encara no s'ha desenrollat el concepte d'inconscient, se suponia que un «esperit del món» (Weltgeist) invisible actuava en les profunditats del món visible i de l'ànima humana.[1] Si be podem vore en Johann Herder el precursor d'esta corrent de pensament, i en Goethe al seu primer gran representant, va ser Friedrich Schelling qui es va convertir en la seua figura central a finals del sigle XVIII i XIX.

Schelling

El jove Schelling cap a 1800, autor en 1798 de L'ànima del món .

El filòsof alemà Friedrich Wilhelm Joseph von Schelling és considerat un dels tres principals exponents del idealisme alemà, junt en Fichte i Hegel. El seu sistema filosòfic pretén comprendre tant la naturalea com el món ideal produït per les accions i la ment del home.

Filosofia de la naturalea

Schelling és el fundador d'una escola filosòfica romàntica que ell i els seus seguidors varen denominar Naturphilosophie (filosofia de la naturalea), que incloïa tant a científics com a filòsofs. El punt de partida de la seua reflexió és l'idea de l'unitat indisoluble de la naturalea i l'esperit humà dins del Absolut, el trasfondo espiritual invisible pero universal de la naturalea. Este enfocament es resumix en la seua famosa fòrmula: «La Naturalea és l'Esperit visible, l'Esperit és la Naturalea invisible».[2] El món sancer, inclús en les seues formes més materials, és interpretat per ell com un organisme viu subjecte a un únic principi espiritual, el «ànima del món» (Weltseele) que, a través del seu propi desenvolvimiento, i passant per una série de generacions successives varen produir la matèria, després la naturalea pròpiament dita i finalment la consciència humana. El món material inorgànic, la naturalea orgànica i els diversos regnes de la vida diferixen només en el seu grau de perfecció i obedixen fonamentalment a les mateixes lleis que són les lleis de la vida o de l'esperit. El descobriment de les lleis que governen un d'estos regnes pot, per tant, revelar les que governen els demés regnes, gràcies al procés d'analogia. Expressada a sovint en forma d'imàgens o metàfores, l'analogia permet fundar una psicologia a partir de l'examen de la naturalea, aixina com desenrollar una ciència de la naturalea a partir de senyes introspectivos que la ment humana descobrix en el seu interior.

Concepte d'inconscient

Retrat de Friedrich Wilhelm Joseph von Schelling, pintat en 1835.

És en la filosofia de Schelling a on la noció de «inconscient psíquic» es convertix per primera volta en una noció fonamental de la «ciència de l'ànima» (psicologia), encara que la majoria de les voltes s'aborda de forma implícita. L'inconscient ya no es reduïx a recorts oblidats, com en Sant Agustín, ni a les «percepcions confuses» de Leibniz, sino que es relaciona en el fonament últim de l'esperit humà que afona les seues raïls en la vida invisible de l'univers.[2] Constituïx, per tant, el víncul més profunt que unix a l'home i la naturalea. El «sentit interior» del home, o «sentit universal» (All-Sinn), encara que degradat despuix del seu Caiguda, encara li permet comprendre directament l'univers, particularment en el fenomen dels somis, aixina com en les manifestacions de la ment similars a la locada, com l'èxtasis místic, l'inspiració poètica i artística, el sonambulisme «magnètic», etc.

Locada i força interior

Per a Schelling, la locada constituïx l'essència més profunda de l'esperit humà, el seu «fondo obscuro»; només es torna insalubre quan ya no està enterrada o interiorisada.[3] La comprensió humana no és en sí mateixa més que una locada regulada, dominada o superada. És la forma estructurada de la locada, que constituïx per tant el seu contingut sensible. Schelling declara en este sentit que «els hòmens que no tenen locada en sí són hòmens d'enteniment buit i estèril».[4] Contràriament a l'enfocament racionaliste, no propon entendre la locada des de la raó, com a alienació mental, sino la raó mateixa des de la locada, com «sinrazón superada». Condició essencial de la vida de l'esperit, la locada ya no s'interpreta com una malaltia declarada i invasiva sino, pel contrari, com una força interior que l'enteniment té la funció de mantindre en estat «germinal» i «inaccessible».

Schubert

Gotthilf Heinrich von Schubert.

Gotthilf Heinrich von Schubert, alumne de Schelling i Johann Ritter en l'Universitat de Jena, va anar un mege apassionat per la lliteratura romàntica i la mineralogia.[5] Desenrolla una visió molt poètica de la naturalea i de l'ànima humana, presentant sorprenents similituts en certs conceptes de Freud i Jung.[2] En una obra publicada en 1814 i titulada El simbolisme dels somis,[6] va desenrollar una metafísica dels somis i dels estats de inconsciencia, capaç segons ell de proporcionar-nos un coneiximent més universal i profunt que el de l'intelecte.[5]

A través de les seues investigacions basades en el principi d'analogia, Schubert creu haver descobert que els somis, la poesia, la religió i el mit tenen en comú un llenguage universal i innat, que té el seu orige en els «costats nocturns» del nostre ser que ya flama «inconscient». Quan un home es queda dormit, la seua ment comença a pensar en llenguage pictòric, mentres que quan està despert utilisa el llenguage verbal. Este llenguage és «jeroglífic» en el sentit de que pot condensar vàries imàgens o idees en una sola representació, constituint aixina una «espècie d'àlgebra superior» de caràcter poètic. A sovint en contradicció en les aspiracions del home despert, el llenguage dels somis revela l'ambigüitat de les diverses manifestacions de l'ànima humana, ambigüitat que Schubert explica per mig del mit de la caiguda original. Despuix d'esta caiguda, el harmonia original entre el home i la naturalea hauria desaparegut i l'Univers li resultaria indescifrable.


Schubert intenta donar una base científica als seus descobriments apelant a la fisiologia romàntica,[5] segons la qual el home s'orienta a voltes cap a la vida conscient a través del seu cervell, a voltes cap a una existència inconscient a través de la seua sistema ganglionar. Si ben els estats de inconsciència poden considerar-se com els vestigis sublims de l'unitat primitiva entre l'ànima humana i l'ànima del món, es convertixen —pel desencadenamiento dels desijos sensuals que desperten o pels seus excessos— en la «part vergonyosa» de la nostra naturalea. Per tant, ya no es tracta d'estar atents als mensages de l'ànima que nos apleguen en estats de inconsciencia, sino de combatre tot lo que s'opon a l'amor diví per mig d'un acte conscient de pietat i humiltat.

En la seua Història de l'ànima,[7] publicada en 1830, von Schubert va assignar a la psicologia la tasca de descriure «el viage de l'ànima, primer a través de la multiplicitat d'envoltura corporals, després en la naturalea humana a on adquirix la seua especificidad i accedix a Deu».[5] Segons ell, l'ànima té una doble activitat: es presenta com força vital vegetativa que assegura la formació i el manteniment de l'organisme, i com a ànima conscient en l'activitat sensorial i en els moviments voluntaris. Té una força creativa idèntica a la de l'ànima del món. No obstant, mentres que l'ànima produïx a l'home vegetatiu i sensorial, és l'esperit el que crea a l'home etern, que s'eleva cap a Deu. Est és el principi i el fi de totes les coses. L'accés a lo diví constituïx, per tant, la vocació última o l'objectiu suprem de la psicologia.

Troxler

Retrat del naturaliste romàntic Ignaz Troxler, datat en 1830.

Mèdic i naturaliste romàntic, Ignaz Paul Vital Troxler va ser discípul i amic de Schelling, a qui va tindre com a professor en l'Universitat de Jena.[8] Segons ell, la modernitat havia cavat un abisme terrible entre el home i la naturalea, pols que és necessari tornar a unir. S'opon a la «sequetat» dels métodos moderns de coneiximent científic i filosòfic, que nos du a considerar a la naturalea com res més que un desperdici (Abfall) provinent del home, un pensament intuïtiu a on el cor i la ment s'unixen, i que reintegra la naturalea viva. Esta «consciència original», situada en la raïl mateixa del arbre del coneiximent, és innata en el home, pero només pot actualisar-se desplegant-se en una pràctica «filosòfica» (camí del saber). Només seguint este camí de saber —que Troxler flama «antroposofía transcendental»— podrem restaurar l'unitat del home i la naturalea. Esta antroposofía es basa en una «biosofía» (saber de la vida) i una teosofia que juntes constituïxen una forma superior i «transcendental» de psicologia.


Segons Troxler, el verdader objectiu de la metafísica és descobrir el camí pel qual la ment pren consciència de les realitats espirituals superiors que constituïxen la seua essència. La seua «metafísica del somi i de la vigília»[9] revela, contra la teologia convencional, que el somi no és una maldicció divina sino un fenomen natural essencial de la vida de l'esperit. La llum del coneiximent no sorgix exclusivament durant la vigília, com pretén la filosofia racionalista, acceptant aixina només un coneiximent unidimensional, sino que també sorgix durant el dormir a través del somi, a on es convertix en immersió de Deu en les profunditats obscures del home, i revelació de la seua naturalea profunda. Per a ilustrar l'oposició entre estos dos modos de coneiximent, Troxler utilisa la metàfora del arbre de la vida que, durant el somi, afona les seues raïls en el sol humit i obscur (coneiximent infrasensible o preconsciente), mentres que en despertar estén les seues branques i fulls baix la volta celest, exponent-los aixina als rajos del sol (coneiximent intelectual).

Tema de l'inconscient

La noció d'inconscient està històricament lligada al desenroll de la filosofia de la naturalea, o Naturphilosophie, a principis de el XIX.[1] La Naturphilosophie es basa en l'idea d'un organisme unitari que subyacer a cada ser individual i que constituïx l'unitat profunda i inconscient del món (s'identifica llavors en Deu o l'Absolut). Esta idea, llançada per Schelling i els primers naturfilósofos, és desenrollada per Carus, Fechner i Hartmann. El somi és interpretat per ells com una tornada parcial i provisional de l'individu conscient a l'esfera universal de l'inconscient.

Carus

Carl Gustav Carus durant la seua época romàntica, segons Johann Carl Rössler.

Carl Gustav Carus, mege, naturaliste i pintor romàntic, és conegut en el camp científic principalment per les seues investigacions sobre la psicologia i la fisonomia animal. La seua principal publicació, Psyché,[10] constituïx un dels primers intents de construir una teoria de la vida sicològica inconscient, generalisada a tots els aspectes de la vida psíquica i orgànica. L'obra comença afirmant la possibilitat del home de trobar el fet primordial de l'inconscient en la seua pròpia consciència:

 «La clau per al coneiximent de la naturalea de la vida conscient de l'ànima deu buscar-se en el regne de l'inconscient. D'ahí la dificultat, si no l'impossibilitat, de comprendre plenament el secret de l'ànima. Si fora absolutament impossible trobar lo inconscient en lo conscient, el home només tindria que desesperar de poder alcançar alguna volta el coneiximent de la seua ànima, és dir, el coneiximent de sí mateixa. Pero si esta impossibilitat és només aparent, llavors la primera tasca d'una ciència de l'ànima serà establir cóm l'esperit del home pot descendir a estes profunditats».[11]

Carus assigna aixina a la psicologia («ciència de l'ànima») el paper d'explorar l'essència inconscient de la ment, enterrada en lo més profunt d'ella. Esta ciència particular deu començar per descobrir els efectes de l'inconscient sobre la vida conscient dels individus, sense llimitar per això la seua investigació a la de la ment humana, per a després inferir les lleis que governen l'inconscient. El somi es convertix en un lloc privilegiat d'exploració de l'inconscient per a la psicologia perque l'individu ho troba allí periòdicament durant el somi.


En el història del desenroll humà —des del periodo preembrionario fins a l'edat adulta— la consciència apareix gradualment, pero segons Carus sempre permaneix baix l'influència de l'inconscient.[2] Est eixercix la seua activitat sobretot l'organisme, no només en l'element sicològic, sino també en el desenroll fisiològic, el creiximent i el funcionament dels òrguens.

Segons Carus, es pot distinguir tres estrats en l'inconscient:[2]

  1. «L'inconscient general absolut», sempre i totalment inaccessible a la nostra consciència;
  2. «L'inconscient absolut parcial», que involucra els processos de formació, creiximent i activitat dels nostres òrguens, i que eixercix una influència directa en la nostra vida emocional;
  3. «L'inconscient relatiu» o «secundari», que inclou la totalitat dels sentiments, percepcions i representacions que han tingut en qualsevol moment de la nostra existència.

Carus també atribuïx a l'inconscient les següents característiques:[2]

  • està tornat cap al futur i cap al passat, pero ignora el present;
  • és incansable: no necessita periodos de descans com a nostra vida conscient, que necessita descansar i repondre forces, cosa que fa precisament sumergint-se en l'inconscient;
  • està fonamentalment sà i no coneix la malaltia, en ell residix el «poder curativo de la naturalea»;
  • obedix les seues pròpies lleis ineludible i no té llibertat;
  • està dotat d'un saber innat: ignora l'ensaig, l'error i l'aprenentage;
  • nos conecta en el restant del món i, en particular, en els nostres semblants, encara que este víncul és, per definició, inconscient.

Este últim punt és fonamental ya que establix que l'inconscient de cada home està en relació en el de tots els hòmens, principi que inspirarà a Carl Gustav Jung mig sigle despuix per a desenrollar el seu concepte de «inconscient colectiu».

Fechner

Retrat fotogràfic de Gustav Theodor Fechner, fundador de lapsicofísica i precursor de la psicologia experimental.

Quan Gustav Fechner, sicòlec i fundador de la psicofísica, va publicar a mitan de el XIX les seues dos principals obres de filosofia, Nanna, o la vida psíquica de les plantes[12] en 1848 i, en 1851, Zend Avesta, o sobre les coses del cel i més allà, considerades des del punt de vista de l'observació de la naturalea.[13] El gust per la filosofia de la naturalea casi ha desaparegut d'Alemània. No obstant, Fechner repren/reprén els temes principals: les plantes tenen un esperit, la terra té un «ànima universal» de la que formen part totes les criatures terrestres, les estreles són com a àngels del cel i els seus esperits pertanyen a Deu com el nostre pertany a l'esperit de la terra. Pero esta image romàntica del món no té en absolut l'estructura dialèctica de les filosofia de la naturalea de principis de sigle; prové més be de la tradició spinozista a on l'idea de producció de «ànimes inferiors» pel «ànima superior» que les conté s'aplica tant a la relació entre pensaments i ànima com entre ànimes individuals i l'ànima de la Terra.[14]

Fechner defén també una concepció monopsiquista de la ment i de l'Univers en la que la noció d'inconscient és fonamental. Segons ell, en realitat només existix una consciència, la de Deu entesa com la totalitat de lo que existix: cada consciència, aparentment distinta, es caracterisa per un llindar per damunt del com només emergix una porció llimitada de la consciència divina. Per baix d'este llindar, la vida de l'esperit escapa a la consciència individual i, en este sentit, es torna inconscient. Quant més baix siga este llindar, major serà el nivell de consciència d'un individu. En Deu ya no existix un llindar de consciència i la consciència és total.[14] Per a Fechner, com para Carus, l'inconscient psíquic dels individus remet a l'unitat psíquica absoluta del món («Deu»).

La psicofísica de Fechner pretén justificar científica i experimentalment este punt de vista demostrant que un fenomen sicològic només és conscient si l'activitat física (cerebral i conductual) que li correspon se situa per damunt d'un cert llindar característic d'eixe fenomen; quan l'activitat cerebral disminuïx fins a caure per baix del llindar en qüestió, llavors el fenomen en qüestió es torna inconscient. Totes les dificultats lligades a la noció mateixa d'inconscient desapareixen aixina en una explicació que només implica una variable: l'activitat psíquica.[15]

Hartmann

Eduard von Hartmann en 1885, el treball de la qual va ser llavors molt discutit en Alemània i França.

La primera edició de la Filosofia de l'Inconscient d'Eduard von Hartmann, publicada en 1869, es va fer famós per haver desenrollat una concepció del món basada en un únic principi, tant metafísic com a sicològic: el «Inconscient». Segons von Hartmann, la realitat primària del món físic i orgànic és del mateix orde i de la mateixa essència que la ment. Hi ha una psique conscient i una psique orgànica o inconscient que és al mateix temps més fonamental i més universal que la consciència, que determina principalment la vida orgànica i instintiva. L'Inconscient és en sí mateixa un principi inteligent que anima tota la naturalea, a través de forces que actuen en lo profunt de la matèria i a escala de l'Univers. Es distinguix de la consciència no per la seua naturalea, sino per la seua estructura que unix indisolublement voluntat i inteligència.

L'inconscient es convertix aixina, per a von Hartmann, en una magnitut metafísica l'anàlisis de la qual s'estén des de la sensació fins a les «forces superiors» que governen l'ànima universal, aixina com les «forces fonamentals» que animen els àtoms. Per tant, de cap manera constituïx un grau inferior de vida conscient; és, pel contrari, l'expressió d'una força vital superior dotada de finalitat. Hartmann postula una vida inconscient transindividual que ho comprén tot, en centres o concentracions d'energia que diferixen només en l'estructuració de les seues formes.[16]

La filosofia de l'Inconscient desenrollada per Hartmann en la seua obra homònima autorisa la constitució d'una psicologia introspectiva concebuda com a via privilegiada d'accés a l'essència de la realitat:

 «[L]vos fenomens objectius i materials, com els processos interns de la consciència, són només les dos manifestacions opostes i indisolublemente correlativas d'un mateix ser, que és sempre més accessible a la nostra mirada des de dins que des de fòra. En el primer cas tenim a lo manco un coneiximent immediat d'ell, mentres que en el segon només alcancem el fenomen objectiu a través del fenomen subjectiu.[17]

Degut a que la consciència no és diferent per naturalea del ser inconscient del món, el coneiximent sicològic d'este ser és possible, encara que per este mig només nos siga accessible el seu contingut ideal (la «idea» o la «representació»). La voluntat inconscient, en canvi, seguix sent inaccessible a l'introspecció i només pot inferirse laboriosament a partir de l'observació del món.

Vore també

Notes i referències

  1. ↑ 1,0 1,1 J. Fabry, « Inconscient romantique », Dictionnaire du monde germanique, Paris, Bayard, 2007, p. 538-539.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 H. F. Ellenberger, Histoire de la découverte de l'inconscient (1970), Paris, Fayard, 1994, chap. IV, « Els fondements de la psychiatrie dynamique – La philosophie de la nature et la philosophie romantique », p. 232-241.
  3. ↑ Pascal David, « Schelling », dans J.-P. Zarader, Li vocabulaire dones philosophes, Paris, Ellipses, 2002, p. 117-160.
  4. ↑ F. W. J. von Schelling, Oeuvres métaphysiques, tr. fr. J.-F. Courtine & E. Martineau, Paris, Gallimard, 1980, p. 246.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 P. Valette, «  Gotthilf Heinrich von Schubert », in J.-F. Mattéi, Encyclopédie philosophique universelle – Els œuvres philosophiques, prenga 1, Paris, PUF, 1992, p. 2109-2110.
  6. ↑ G. H. von Schubert, Die Symbolik dones Traumes, Leipzig, Brocklaus, 1814.
  7. ↑ G. H. von Schubert, Die Geschichte der Seele, Tübingen, 1830.
  8. ↑ R. Steuckers, « Ignaz Paul Vital Troxler », in J.-F. Mattéi, Encyclopédie philosophique universelle – Els œuvres philosophiques, prenga 1, Paris, PUF, 1992, p. 2158-2160.
  9. ↑ Cf. I. P. V. Troxler, Naturlehre dones menschlichen Erkennens, oder Metaphysik (« Doctrine naturelle de la connaissance humaine ou métaphysique »), Aarau, 1828.
  10. ↑ C. G. Carus, Psyche, zur Entwicklungsgeschichte der Seele, Pforzheim, Flammer und Hoffmann, 1846.
  11. ↑ Carus 1846, com es va citar en Ellenberger (1970) 1994, Plantilla:Abréviation discrète 237.
  12. ↑ G. Fechner, Nanna, oder über dones Seelenleben der Pflanzen, Leipzig, L. Voss, 1848 ; 2i éd., L. Voss, 1899.
  13. ↑ G. Fechner, Zend Avesta, oder über die Dinge dones Himmels und der Jenseits, vom Standpunkt der Naturbetrachtung, 2 prengues, Leipzig, L. Voss, 1851 ; 2i éd., 2 prengues, L. Voss, 1901.
  14. ↑ 14,0 14,1 E. Bréhier, Histoire de la philosophie, prenga III : « XIXe-XXe siècles » (1964), Paris, Quadrige/PUF, 1991, cap. VI-I : « Fechner », p. 862-863.
  15. ↑ I. Dupéron, G. T. Fechner : li parallélisme psychophysique, Paris, PUF, 2000, p. 68-69.
  16. ↑ M. Terestchenko, « Karl Robert Eduard von Hartmann », in J.-F. Mattéi, Encyclopédie philosophique universelle – Els œuvres philosophiques, prenga 1, Paris, PUF, 1992, p. 1817-1818.
  17. ↑ E. de Hartmann, Philosophie de l'Inconscient, Paris, Germer Baillère et Cie, 1877, p. 479.

Bibliografia

Obres de referència en francés

Bibliografia secundària

  • Royer Ayrault, La genèse du romantisme allemand, prenga 4 : En vue d'unix philosophie de la nature, París, Flammarion, 1976.
  • Charles Baudouin, L’œuvre de Jung et la psychologie complexe, París, Payot, 1963.
  • Albert Béguin, L'âme romantique et li rêve – Essai sur li romantisme allemand et la poésie française, 2 vol., Marsella, Cahiers du sud, 1937.
  • Léon Chertok et Raymond de Saussure, Naissance du psychanalyste – De Mesmer à Freud, Els empêcheurs de penser en rond / Synthélabo, 1997.
  • Isabelle Dupéron, G. T. Fechner : li parallélisme psychophysique, París, PUF, 2000.
  • Henri F. Ellenberger, À la découverte de l'inconscient (1970), París, Fayard, 1994.
  • Antoine Faivre, Philosophie de la nature, París, Albin Michel, 1966, 2014.
  • George Gusdorf, Fondements du savoir romantique, París, Payot, 1982.
  • George Gusdorf, El homme romantique, París, Payot, 1984.
  • Jean Lacoste, Goethe – Science et philosophie, París, PUF, 1997.
  • Miklós Vető, Li fondement selon Schelling, París, Beauchesne, 1977.
  • Stefan Zweig, La Guérison parell l'esprit, París, Librairie générale française, 1994.