Anar al contingut

Praderia marina

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Praderia marina


Esta pàgina de desambiguació enumera artículs que tenen títuls similars.
Praderia de Posidonia (família Posidoniaceae), Posidonia oceanica, en el Mediterràneu (Parc regional de Cap Cope i Puntes de Calnegre).
'Praderia' de Thalassia (Hydrocharitaceae) en les aigües de les costes de Florida.
Llit marí en varis equinoides, Grahams Harbour, Sant Salvador.

Una praderia marina és un llit marí poblat per plantes angiosperma, monocotiledóneas, perennes i rizomatoser, pertanyents a una de les famílies de monocotiledóneas que posseïxen representants en hàbitats estrictament salinos (no salobres ni d'aigua dolça), en la major part dels oceans del món: Zosteraceae, Posidoniaceae, Cymodoceaceae, alguns gèneros d'Hydrocharitaceae, i ocasionalment Ruppiaceae.

Esta associació de monocotiledóneas marines és polifilético si es manté Hydrocharitaceae en ell. En la seua definició filogenético, els pastures marines comprenen totes estes famílies llevat Hydrocharitaceae. Totes estes famílies pertanyen al «clado aquàtic» de l'orde Alismatales en la seua circumscripció moderna (APG III, APWeb, flora global fins a gèneros editada per Kubitzki (1998), etc.), en floras més antigues poden trobar-se ubicats en atres órdens com Najadales o Hydrocharitales.[1]

Ecologia

Les praderies marines eixerciten un paper important en els ecosistemes prop de les riberes marines de tots els continents llevat en l'Antàrtida.[2]

Les praderies submarines

Estes curioses plantes de flors submarines són cridades praderies o pastures, ya que les seues fulles són llarcs i estretes, verdes la major part del temps, i perque estes plantes creixen a sovint baix la forma de grans praderias, que recorden a les pastures. En atres paraules, moltes de les praderies marines semejan a primera vista a les gramíneas terrestres de la família Poaceae.

Degut a que estes plantes deuen fer la seua fotosíntesis, estan llimitades a no poder viure més que sumergides en la zona fótica, i la majoria d'estes plantes viuen en les aigües costeres protegides i poc profundes, arrelades en l'arena o el fanc, a voltes sobre el substrat rocós. La totalitat del seu cicle de vida, inclosa la polinisació , es porta a terme en el mig subaquàtic.

Les praderies a sovint poliespecíficas

Les praderies marines formen extenses praderies que poden ser monoespecíficas (formades per una sola espècie) o multiespecíficas (conviuen vàries espècies).


Aproximadament unes 70 espècies han segut descrites en les mars del globo,[3] encara que la taxonomia d'este grup de plantes encara es discutix. Per eixemple, Phillips i Menez (1988) només reconeixen 48 espècies.[4]

En les zones templades en general, un número restringit d'espècies dominen, o inclús una (com la zostera Zostera marina en l'Atlàntic Nort), mentres que els praderies tropicals són generalment més diverses, en un màxim de 13 espècies registrades en les illes Filipines.[5] L'Institut Australià de Ciència Marina estima un total de 30 espècies en totes les aigües d'Austràlia.[6]

Les aigües del estret de Torres, al nort d'Austràlia, acullen 11 espècies.[7]

En el Mediterràneu sumen 5 espècies Posidonia oceanica, Zostera marina, Zostera noltii, Cymodocea nodosa i Halophila stipulacea. Esta última és una espècie del mar Roja i del oceà Índic, de recent aparició en el Mediterràneu,[8] presumiblement a través del canal de Suez, d'a on li ve el nom de «espècies lesseptianas» a voltes donat a una espècie com a resultat d'esta migració, per analogia en Ferdinand de Lesseps promotor del canal.

Erro al crear miniatura:
El peix baló Arothron hispidus a sovint es troba en la praderies marines tropicals.

Els ecosistemes molt rics

Les praderies marines són ecosistemes altament diversificados i productius. Poden albergar centenars d'espècies associades pertanyents a totes les phylums vivents, per eixemple peixos jovenils i adults, algues epifitas o algues lliures macroscòpiques o microscòpiques, moluscs, poliquetos i nematodos. Poques espècies es va considerar originalment que s'alimentaven directament dels fulls de les pastures marines, en part pel seu contingut nutricional baix, pero algunes publicacions científiques i la millora dels métodos de treball han demostrat que els herbívors marins són un esclavó molt important en la cadena alimentària, en centenars d'espècies que s'alimenten de pastures marines dels oceans del món, incloent en especial els dugongos, els manatíes, peixos, oques, cisnes, ariçós i carrancs.


Les praderies marines són a voltes cridades «ingeniers d'ecosistemes», degut a que creen en part els seus propis hàbitats: els fulls ralentisen les corrents, aumentant la sedimentaació; les raïls i els rizomas estabilisen el substrat del fondo marí. La seua importància per a les espècies associades es deu principalment al recapte d'abric (a través de la seua estructura en tres dimensions en la columna d'aigua), i la taxa extraordinàriament alta de producció primària.[9] Com a resultat, les praderies marines proporcionen a les zones costeres una série de bens i servicis dels ecosistemes, també coneguts com servicis ecològics; per eixemple: l'enriquiment de les zones de peixca, la protecció mecànica contra les ones i que llimita l'erosió costera, la producció de dioxígeno.

Les praderies marines també contenen una gran varietat de vertebrats i invertebrats, aixina com moluscs i corals entre uns atres.

Utilisació

Les praderies marines són recolectades com a fertilisant per a millorar els sols arenencs. Esta va ser una activitat important en la riga de Aveiro, Portugal, a on les plantes recolectades es varen cridar moliço.[10] A principis de el XX, les plantes que integren les pastures marines s'han utilisat en especial en França[11] a modo de farcidura de matalaf[12] i varen ser molt apreciades per les forces franceses durant la Primera Guerra Mundial. Recentment les plantes s'han utilisat en mobles i teixits, com el ratán.

Vore també

Notes i referències

  1. ↑ (en francés) «Boudouresque C.F. Structure et fonctionnement dones écosystèmes benthiques marins. Introduction générale. Marseille, COM, 80 p.». Archivat des d'el original, el 29 de decembre de 2009. Consultat el 7 de decembre de 2009.
  2. ↑ donen Hartog, C.; Kuo, {{{nom2}}}; Larkum, {{{nom3}}}; Orth, {{{nom4}}} (2006). Seagrasses: Biology, Ecology and Conservation. Taxonomy and Biogeography of Seagrasses (en anglés), Dordrecht (The Netherlands): Springer, p. 1-23. ISBN 1-4020-2942-X.
  3. ↑ (en anglés) «Catalogue of Life». El catàlec 2009 té 67 espècies: Cymodoceaceae (16), Hydrocharitaceae (16), Posidoniaceae (9) et Zosteraceae (27).
  4. ↑ (en anglés) Phillips R.C and Menez E.G. Seagrasses. Washington D.C., Smithsonian Institution Press, 1988, 116p.
  5. ↑ (en anglés) «Steffen S. Bach et al.1998. Species composition and plant performance of mixed seagrass beds along a siltation gradient at Cape Bolinao, The Philippines». Pag. 248 «Els communautés mixtes de herbiers du Sud-Est de l'Asie comptent jusqu'à 13 espèces...»"
  6. ↑ (en anglés) «Seagrasses. AIMS Research, 2008». Archivat des d'el original, el 28 d'octubre de 2009. « Over 30 species ca be found within Australian waters.»
  7. ↑ Seagrass-Watch. «Torres Strait Seagrass communities». Archivat des d'el original, el 27 d'abril de 2009. Consultat el 23 de febrer de 2010. «Torres Strait has been described as the most extensive, ecologically complex shelf in the world... Eleven species of seagrass have been recorded in the Strait providing a relatively diverse array of species.»
  8. ↑ (en francés) Collectif. Guide dones algues dones mers d'Europe [Algues et Phanérogames marines], Paris, Delachaux et Niestlé, 1992: 231 p. ISBN 2-603-00848-X.
  9. ↑ (en francés) Collectif. Préservation et conservation dones herbiers à Posidonia oceanica. Accord RAMOGE, 2006, ISBN|2-905540-30-3 «Rapport RAMOGE2006». Archivat des d'el original, el 16 de maig de 2011. Consultat el 4 d'abril de 2010. Pag. 27: Cette production primaire [celle dones Magnoliophytes marines] est comparable ou supérieure aux autres milieux à forte production, qu'ils soient terrestres [...] ou océaniques [...].
  10. ↑ (en francés) Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Pag. 6. El «moliço» és una mescla d'algues i herbes marines recolectades en la riga de Aveiro.
  11. ↑ (en francés) Paul Gloess. Els Plantes marines. Leurs utilisations. Bull. Inst. Océanogr. No 350, Mónaco, 1919.
  12. ↑ (en francés) Collectif. op.cit., pag. 62.

Bibliografia

  • Duarte C.M. & Chiscano C.L. 1999. "Seagrass biomass and production: a reassessment". Aquatic Botany vol. 65, Issues 1-4: pag. 59-174.
  • Green E.P. & Short F.T. 2003. World Atles of Seagrasses. University of Califòrnia Press, Berkeley, CA. 298 pag.
  • donen Hartog C. 1970. The Seagrasses of the World. Verhandl. der Koninklijke Nederlandse Akademie van Wetenschappen, Afd. Natuurkunde, No. 59 (1).
  • Hemminga M.A. & Duarte C.M. 2000. Seagrass Ecology. Cambridge University Press, Cambridge. 298 pag.
  • Hogarth P. 2007. The Biology of Mangroves and Seagrasses. Oxford University Press.
  • Larkum A.W.D., Orth R.J. & Duarte C.M. 2007. Seagrasses: Biology, Ecology and Conservation Dordretch (The Netherlands), Springer, 2eme éd.: 691 pag.: Seagrasses
  • Larkum A.W.D., Orth R.J. & Duarte C.M. Seagrass Biology: A Treatise. CRC Press, Boca Raton, FL, en prensa.
  • Moffler M.D. & Durako M.J. Reproductive Biology of the Tropical-Subtropical Seagrasses of the Southeastern United States. Florida Department of Natural Resources. St-Petersburg (Florida), USA: 12p + biblio 1806 à 1985 [enllaç trencat]
  • Orth R.J. et al. 2006. A Global Crisis for Seagrass Ecosystems. BioScience. vol. 56 No. 12 (December 2006): pag. 987-96.
  • Schwartz A., Morrison M., Hawes I. & Halliday J. 2006. Physical and biological characteristics of a rare marine habitat: sub-tidal seagrass beds of offshore islands. Science for Conservation 269. 39 pp. Sub-tidal seagrass beds
  • Short F.T. & Cols R.G. 2001. Global Seagrass Research Methods. Elsevier Science, Ámsterdam. 473 pag.


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Praderia_marina&oldid=1561287»