Plaça dels Milacres
La plaça dels Milacres, «Piazza dei Miracoli», en italià), nom en el qual és coneguda la plaça de la Catedral («Piazza del Duomo»), és una àmplia àrea amurallada en el cor de la ciutat de Chafa, Toscana (Itàlia) renombrada com un dels principals centres d'art migeval del món. En part pavimentada i en part coberta de herba, està dominada per quatre grans edificis religiosos: El Duomo, la Torre inclinada de Pisa, (campanar de la catedral), el Batisteri i el Camp Sant (cementeri).
La plaça
El nom de «Piazza dei Miracoli» va ser falcat per l'escritor i poeta italià Gabriele d'Annunzio qui, en la seua novela Forse che sì forse che no (Pot ser que sí, pot ser que no) de 1910, la va descriure aixina:
que significa: «El Ardea rotó sobre el cel de Crist, sobre el prat dels Milacres.» A sovint la gent tendix a confondre el terme en Camp dei Miracoli («Camp dels Milacres»). Este últim és un camp fictici que apareix en el conte Pinocho, a on una moneda d'or fa créixer un arbre de monedes. En 1987 la plaça va ser declarada Patrimoni de l'Humanitat per l'Unesco.
Duomo (catedral)
- Artícul principal → Catedral de Pisa.
El cor de la plaça dels Milacres és el Duomo, la catedral migeval dedicada a l'Asunción de la Verge (Santa Maria Assunta, en italià). És una basílica de cinc naus en un transepto de tres naus. És una iglésia Primada, sent l'Arquebisbe de Pisa Primat de Còrsega i Cerdenya. Es va escomençar a construir en 1063 per l'arquitecte Buscheto i va originar el distintiu estil romànic pisano en arquitectura. Els mosaics de l'interior mostren una forta influència bizantina, mentres que els arcs apuntats indiquen l'influència islàmica.
La frontera, de marbre gris i pedra blanca en discs de marbre coloreat va ser construïda pel mestre Rainaldo, com s'indica en una inscripció sobre la porta central: Rainaldus prudens operator. Les enormes portes principals, de bronze, es varen realisar en els tallers de Giambologna, pero en el passat els visitants entrabar per la Porta vaig donar Sant Ranieri (Porta de sant Rainiero), enfront de la Torre Inclinada. Va ser realisada al voltant de 1180 per Bonanno Pisano, també autor de la porta principal en la frontera de la Catedral, destruïda en l'incendi de 1595.
Per damunt de les portes hi ha quatre files de galeries obertes en estàtues en la part alta de la Verge en Chiquet i, en els cantons, els Quatre evangelistes. En la frontera figuren inscripcions sobre les empreses de Pisa, sobretot la conquista de Palermo despuix de la qual va ser construïda la catedral. En el costat esquerre es troba l'únic sarcòfec romà que encara forma part del temple: la tomba de l'arquitecte Busketo. Un temps tota la Catedral va estar rodejada per sarcòfecs romans, tombes de personages ilustres. Entre els sigles XVIII i XIX es va decidir traslladar-les al Camp Sant, en l'única excepció de la mencionada tomba de Busketo. En la frontera es troba també l'inscripció sobre la reina de Mallorca que, junta al seu fill, varen ser duts a Pisa despuix de la conquista de les Illes Balears.
L'interior està cobert de marbre blanc i negre i té una techumbre dorada i una cúpula en fresques. Va ser àmpliament redecorada despuix d'un incendi en 1595, que va destruir la major part de les obres d'art migevals.
L'impressionant mosaic del àbsit, de Crist en majestad flanquejat per la Verge i sant Juan Evangeliste, no obstant, va sobreviure a l'incendi. Recorda als mosaics de l'iglésia de Monreale (Sicília). Encara que es diu que el mosaic era obra de Cimabue, només el cap de Sant Joan és obra d'este artiste (1302) i va anar la seua última obra, ya que va morir en Pisa eixe mateix any. La cúpula, en la travessia de la nau en el transepto, va ser decorada per Riminaldi mostrant l'ascensió de la Verge. Es creu que Galileo va formular la seua teoria sobre el moviment d'un péndola al vore el balancege del incensario que penjava del sostre de la nau (no l'actual). Eixa llàntia d'incens, més chicoteta i simple que l'actual, està actualment conservada en el Camposanto, en la capella Aulla. Les enormes columnes corintias de granit entre la nau i el passadiç provenen originàriament de la mesquita de Palermo, capturada pels pisanos en 1063.
El sostre d'artesonado de la nau va ser reemplaçat despuix de l'incendi de 1595. La techumbre actual, decorada en or, mostra l'escut d'armes dels Médici. L'elaborat púlpit tallat (1302-1310), que també va sobreviure al fòc, és obra de Giovanni Pisano i és una de les obres mestres de l'escultura migeval. Va ser almagasenat durant la redecoraació i no es redescubrió i va instalar de nou fins a l'any 1926. El púlpit està recolzat en columnes planes (dos de les quals estan montades sobre escultures de lleó) en un costat i en l'atre per cariátides i un telamón: este últim representa a Sant Miguel, els Evangelistes, les quatre virtuts cardinals flanquejant a l'Iglésia, i una representació franca i naturalista d'un Hércules nuet. Un plinto central en les arts lliberals recolza a les quatre virtuts teologales.
La reconstrucció actual del púlpit no es correspon en l'original. Hui està en una ubicació distinta, alluntat de l'altar principal, i les disposicions de les columnes i els panels tampoc són els originals. També les escales originals (potser de marbre) s'han perdut.cita requerida La part superior té nou panels mostrant escenes del Nou Testament, esculpidas en marbre blanc en un efecte de claroscuro i separada per figures de profetes: l'Anunciación, la matança dels inocents, la Natividad, l'Adoració dels Macs, la Fugida a Egipte, la Crucifixió, i dos panels del Juí Final. L'iglésia també conté les relíquies de San Rainiero, el sant patró de Pisa, i la tomba del sacre emperador romà germànic Enrique VII, esculpido per Esme dona Camaino en 1315. Eixa tomba, originalment en l'àbsit just darrere de l'altar major, va ser desmontada i canviada de posició moltes voltes a lo llarc dels anys, per raons polítiques. Al final, el sarcòfec encara està en la catedral, pero algunes de les estàtues es varen posar en el Camposanto o en la part alta de la frontera de l'iglésia. Les estàtues originals estan actualment en el Museu dell'Opera del Duomo. L'edifici, com a varis en Pisa, està també llaugerament ladeado des de la seua construcció.
Torre inclinada
- Artícul principal → Torre de Pisa.
La «torre inclinada de Pisa» és el campanar de la catedral. Va començar a inclinar-se tan pronte com es va iniciar la seua construcció en agost de 1173. L'altura de la torre és de 55,7 a 55,8 metros des de la base, el seu pes s'estima en 14.700 tonelladas i l'inclinament d'uns 4° estenent-se 3,9 m de la vertical. La torre té 8 nivells, una base d'arcs cegos en 15 columnes, 6 nivells en una columnata externa i arremata en un campanar. L'escala interna en espiral té 294 escalons.cita requerida
El govern d'Itàlia va solicitar ajuda el 27 de febrer de 1964 per a previndre el seu solsida, i el 7 de giner de 1990 va ser tancada al públic com a mida de seguritat. Recentment va ser realisat un treball de reconstrucció per a tractar de reduir l'àngul d'inclinament. Es va tornar a permetre l'entrada al públic el 16 de juny de 2001, despuix de la finalisació de 10 anys de treball. (
Escoltar el sò de les campanes.).
Batisteri
- Artícul principal → Batisteri de Pisa.
El batisteri, dedicat a sant Juan Bautista, està front a l'extrem occidental de la catedral. L'edifici es va començar a mitan de el XII: 1153 Mense August fundata fuit haec («En el més d'agost de 1153 va ser ací fundada...»). Es va construir en estil Romànic per un arquitecte conegut com Deustesalvet («Diostesalve»), qui va treballar també en l'iglésia del Sant Sepulcro en la ciutat. El seu nom és mencionat en un pilar interior, com Diotosalvi magister. La construcció, no obstant, no va terminar fins al XIV, quan la loggia, la planta superior i la cúpula varen ser afegits en estil Gòtic per Nicola i Giovanni Pisano.
És el batisteri més gran d'Itàlia. La seua circumferència medix 107,25 metros. Contant l'estàtua de sant Juan Bautista (atribuïda a Turino vaig donar Sà) en la part superior de la cúpula, és inclús uns centímetros més alt que la Torre Inclinada. El portal, que queda front a la frontera de la catedral, està flanquejat per dos columnes clàssiques, mentres que les jambas interiors estan eixecutades en estil bizantí. El llindar està dividit en dos pisos. L'inferior representa varis episodis de la vida de sant Juan Bautista, mentres que el superior mostra a Crist entre la Verge i sant Juan Bautista, flanquejats per àngels i evangelistes.
L'immensitat de l'interior és impressionant, pero és sorprenentment senzill i carix de decoració. Té també una acústica destacada. La pila d'aigua beneïda octogonal en el centre data de 1246 i és obra de Guido Bigarelli dona Com. L'escultura de bronze de sant Juan Batiste en el centre de la pila, és una obra de Italo Griselli.
El púlpit va ser esculpido entre 1255 i 1260 per Nicola Pisano, pare de Giovanni Pisano, l'artiste que va realisar el púlpit de la catedral. Les escenes del púlpit, i especialment la forma clàssica del Hércules nuet, són bon eixemple de les qualitats de Nicola Pisano com el més important precursor de l'escultura renaixentista italiana en restablir les representacions antigues.[1] Per lo tant, les investigacions sobre la renaixença italiana normalment comencen en l'any 1260, l'any en que Nicola Pisano va datar el seu púlpit.[2]
Camposanto
- Artícul principal → Camposanto monumental de Pisa.
El Camp Sant, és el cementeri monumental i queda en el llímit nort de la plaça. És un cementeri tapiado. Es diu que es va erigir sobre un carregament de terra sagrada procedent del Gólgota, dut a Pisa durant la Quarta Creuada per Ubaldo de Lanfranchi, arquebisbe de Pisa en el XII del com deriva el seu nom de Camp Sant.cita requerida En eixa época no s'utilisava cridar els cementeris camposanto i eixe sinònim deriva precisament del cementeri pisano.
L'edifici en sí data d'un sigle més vesprada i va ser erigit sobre les hortes de propietat del bisbe Federico Visconti. Abans d'eixa data els enterrament es realisaven en el terreny al voltant de la Catedral o en els sarcòfecs romans que formaven part del perímetro extern de l'iglésia mateixa. L'edifici d'este claustre enorme, rectangular, en estil gòtic, va començar en 1278 se supon per l'arquitecte Giovanni vaig donar Simone i va tindre moltíssimes fases constructives per continus canvis de proyecte. El cementeri solament es va terminar en 1464. El mur exterior està compost per 43 arcs cegos. Hi ha dos entrades principals i una de la capella. La de la dreta està coronada per un elegant tabernáculo gòtic, que custodia a la Verge Maria en el Chiquet, rodejada per quatre sants. És obra de la segona mitat de el XIV, d'un seguidor de Giovanni Pisano. També el prat central ha segut utilisat com a lloc de sepultura, ya que segons la llegenda, un cos sepultat en la terra santa del Gólgota es corrompía en sol 24 hores. El pati interior està rodejat per elaborats arcs de mig punt en fins parteluces i tracería plurilobulada.
Conté una àmplia colecció d'escultures romanes i sarcòfecs, pero solament queden 84. Els murs varen estar recoberts de frescs, els primers de 1360, els últims de tres sigles més vesprada. Les Històries de l'Antic Testament de Benozzo Gozzoli (XV) estaven en la galeria nort, mentres que l'arcada meridional era famosa per les Històries del Génesis de Piero vaig donar Puccio (finals de el XV). La fresca més destacada era el realiste Triumfo de la Mort, obra de Buonamico Buffalmacco. Pero el 27 de juliol de 1944 els Aliats varen llançar bombes incendiàries que varen capcionar fòc a la teulada i els va cobrir de plom fos, destruint-los. Des de 1945 les obres de restauració han anat alvançant i actualment el Camposanto està recuperant el seu estat original.
Donada l'importància que tenia este lloc, va ser una de les metes del Grand Tour en Itàlia i també el primer dels monuments del conjunt en la que es va exigir una entrada a pagament. Això va ser en 1891, abans de la torre que va ser posada a pagament sol cinc anys despuix. Els enormes danys rebuts en la guerra i la consegüent explosió del turisme de massa ha posat l'esplendor del Camp Sant en l'ombra.cita requerida
Referències
- ↑ Barsali, G. (1995). Pisa, History and Masterpieces, Florencia: Bonechi Edizioni "Il Turisme" S.r.l., pp. 46.
- ↑ Michael Greenhalgh. «Classicism from the Fall of Rome to Nicola Pisano: Survival and Revival». Consultat el 18 de setembre de 2007.
Vore també
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Plaza de los Milagros» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.