Pirates cilicios
Pirates cilicios varen dominar la mar Mediterrànea des de el II fins a la seua supressió a mans de Pompeyo entre el 67 i el 66 a. C. Per l'existència de prominents bastions pirates en Cilicia, en la costa sur d'Àsia Menor (actual Turquia), el terme «cilicio» es va utilisar durant molt temps per a referir-se genèricament a qualsevol pirata del Mediterràneu.
L'auge de la pirateria
Despuix de la destrucció de Cartago, la desaparició del Imperi seléucida i el decliu del Egipte ptolemaico, no quedava cap potència naval important en el Mediterràneu. Si ben Roma era l'única gran potència mediterrànea que subsistia, en ser una potència terrestre, tenia una armada reduïda per a llavors i depenia del lloguer de barcos segons les seues necessitats. Roma protegia les mars Tirreno i Adriático, donada la seua proximitat, enviant expedicions contra les bases pirates en les costes de Ligúria i Iliria.
Com a resultat, els pirates es varen consolidar i varen organisar. Les comunitats més chicotetes en les aigües gregues i africanes varen quedar a la seua sòrt. Les comunitats incapaces de repelir les incursions pirates es varen vore obligades a aplegar acorts en ells, convertint-se aixina en refugis per a estos.
Creta era encara independent. Les guerres civils havien devastat el territori, i gran part de la població es va dedicar a la pirateria. Creta es va convertir en un important refugi per a pirates, gràcies a la seua posició estratègica en el centre del Mediterràneu i a que no estava baix el control de cap dels imperis mediterràneus.
Cilicia era un atre important refugi per a pirates. De la mateixa manera que Creta, Cilicia contava en excelents ports naturals la geografia dels quals facilitava el seu defensa. Els seléucidas, que governaven la major part de Cilicia, eren massa dèbils per a reprimir-los, i Diodoto Trifón, rei de l'Imperi seléucida entre 142 i 138 a. C, inclús els va recolzar per a enfortir la seua pròpia posició.
Cap a l'any 140 a. C, Roma va enviar a Escipión Emiliano per a evaluar la situació. Est va reportar que els governs de la regió eren massa dèbils o contraris a resoldre el problema. Per a llavors, Roma no estava disposta a invertir l'esforç necessari per a acabar en els pirates cilicios, potser pels beneficis que la pirateria els reportava (els pirates els suplien en esclaus barats, capturats durant les seues incursions).
En conseqüència, els pirates varen quedar com l'única potència naval considerable en el Mediterràneu oriental. En el temps, varen aplegar a tindre bases en tot el Mediterràneu.
El problema de la pirateria en el Mediterràneu es va agudisar en el pas de les décades: una extensa ret de pirates coordinava les seues operacions en àmplies zones en grans flotes. D'acort en Dion Casio, els molts anys de guerra varen contribuir a açò. Molts fugitius de guerra se'ls varen unir. Era més difícil capturar o desmantellar als pirates que als bandits. Els pirates saquejaven camps i ciutats costeres. Si ben Roma es va vore afectada per l'escassea d'importacions com el gra, els romans no varen prestar la deguda atenció al problema. Enviaven flotes quan rebien reportes puntuals, pero estes no conseguien res. Dion Casio va escriure que estes operacions causaven major molèstia als aliats de Roma. Es creïa que una guerra contra els pirates seria gran i costosa, i que era impossible atacar-los a tots al mateix temps o expulsar-los per complet de tot lloc. Com no es va fer molt contra ells, algunes ciutats es varen convertir en quarters de pirates hivern i es varen realisar incursions terra adins. Molts pirates es varen assentar en terra en diversos llocs i es varen recolzar en una ret informal d'ajuda mútua. També es varen atacar ciutats d'Itàlia, inclosa Ostia, el port de Roma: es varen incendiar barcos i es varen produir saquejos. Els pirates varen seqüestrar a importants romans i varen exigir quantiosos rescats.[1]
Plutarco també va relacionar el recrudecimiento del problema de la pirateria en la guerra, i ho va fer en térmens més específics. La Tercera guerra mitridática (73-63 a. C) contra el rei Mitrídates VI del Ponto (en el nort de l'actual Turquia) va contribuir a que els pirates es feren més atrevits, ya que la pirateria es prestava al servici de Mitrídates. Açò sugerix que Mitrídates va fomentar la pirateria com un mig per a debilitar als romans. Plutarco també creïa que, en les guerres civils en Roma, els romans havien deixat la mar desprotegida, lo que va donar als pirates la confiança per a devastar illes i ciutats costeres, ademés d'atacar barcos en alta mar. La pirateria es va estendre des de la seua base original en Cilicia (en la costa sur de l'actual Turquia). Els pirates també varen capturar algunes ciutats i varen exigir rescats. Hòmens de distinció també varen participar en la pirateria. Plutarco va afirmar que els pirates tenien més de 1 000 barcos, que varen capturar 400 ciutats i varen saquejar temples en Grècia, aixina com santuaris sagrats i inviolables, enumerant catorze d'ells. Va citar als pretores Sextilio i Bellino i a la filla d'Antonio entre els romans importants que varen ser capturats per a demanar rescat. Els pirates també es burlaven dels seus captius si eren romans. La pirateria es va estendre per tot el Mediterràneu, fent-ho innavegable i tancat al comerç. Açò va provocar escassea de recaptes. [2]
Apiano va atribuir l'escalada de la pirateria al saqueig massiu que Mitrídates va realisar en la província romana d'Àsia en l'any 88 a. C. i el restant de la Primera guerra mitridática (89-85 a. C.). Els desposseïts que perdien el seu sustente es convertien en pirates. Al principi, solcaven les mars en unes poques embarcacions menudes. A mida que la guerra es prolongava, es varen fer més numerosos i varen utilisar barcos més grans. Quan la guerra va terminar, la pirateria va continuar. Navegaven en esquadrons, sitiaven ciutats o les prenien per assalt i les saquejaven, i seqüestraven a persones riques per a demanar rescat. La part escarpada de la costa de Cilicia es va convertir en la seua principal zona d'ancorat i campament, i els Peñascos de Cilicia (el promontori de Coracesium ) es varen convertir en la seua base principal. També va atraure a hòmens des de Panfilia, Ponto, Chipre, Síria i atres parts d'Orient. Pronte va haver decenes de mils de pirates que dominaven tot el Mediterràneu. Varen derrotar a alguns comandants navals romans, inclús front a la costa de Sicília. La mar es va tornar insegur. Açò va interrompre el comerç i algunes terres varen quedar sense cultivar, lo que va provocar escassea d'aliments i hambruna en Roma. Eliminar una força tan dispersa i numerosa, sense una terra en particular i de naturalea intangible i sense llei, semblava una tasca difícil. En opinió de Apiano, ni Lucio Licinio Murena ni el seu successor Publio Servilio Vatia Isáurico (78-74 a. C.) varen conseguir res contra ells. [3]
Cilicia havia segut un refugi de pirates durant molt temps. Estava dividida en dos parts: Cilicia Traquea (Cilicia escarpada), una zona montanyosa a l'oest, i Cilicia Pedias (Cilicia plana) a l'est, banyada pel riu Limonlu. La primera campanya romana contra els pirates va ser liderada per Marque Antonio en l'any 102 d. C. Parts de Cilicia Pedias es varen convertir en territori romà. Solament una chicoteta part d'eixa àrea va passar a ser província romana. Publio Servilio Vatia Isáurico va rebre el mando per a combatre la pirateria en Cilicia. Va obtindre vàries victòries navals front a les costes de Cilicia i va ocupar les costes de les propenques Licia i Panfilia. Va rebre el sobrenom de Isáurico per haver derrotat als isaurios, que habitaven el cor dels monts Tauro, que llimitaven en Cilicia. Va incorporar Isauria a la província de Cilicia Pedias. No obstant, gran part de Cilicia Pedias pertanyia al regne d'Armènia. Per la seua banda, Cilicia Traquea va seguir baix el control dels pirates.[4]
Tracta d'esclaus
Una de les principals fonts d'ingressos dels pirates era el comercie d'esclaus. L'economia romana s'havia tornat depenent dels esclaus, ya que els terratinents romans posseïen grans plantacions treballades per ells. Sicília era particularment coneguda per les seues extenses propietats romanes, treballades per esclaus provinents de tot el Mediterràneu. Quan la República no estava en guerra, necessitava un suministrament alternatiu d'esclaus, de manera que recorria als pirates, que eren el proveïdor més constant de Roma. Açò va tindre ademés l'efecte de que poderosos grups d'interés en Roma (principalment la classe mercantil ) varen pressionar a favor de l'inacció militar contra els pirates.[5]
L'illa de Delos es va convertir en el centre del mercat d'esclaus del Mediterràneu; atres mercats incloïen els de Rodas i Aleixandria. En el seu apogeu, 10 000 esclaus passaven pels mercats de Delos en un sol dia.[5] En les plantacions va aplegar un sistema d'esclavitut més sever i una major demanda. Àsia occidental era la principal font de suministrament d'esclaus i la seua població es va vore reduïda tant per la pirateria com pels recaptadors d'imposts romans, que empobrien les comunitats i inclús prenien per la força a els qui no podien pagar els seus imposts.
Vore també
Referències
Bibliografia
- Theodor Mommsen. The History of Rome, Book IV.
- Long, George (2011). Decline of the Roman Republic, British Library. OCLC 942693599. ISBN 978-1-241-43737-4.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Piratas cilicios» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.