Physis
- Per a la revista científica, vore Physis (revista científica)
Fusis, Phusis o Physis (transliteraciones el castellà del grec antic Φύσις) és la paraula grega que es traduïx per naturalea i que procedix del verp phyo φύω que significa "créixer" o "brotar".
Els primers filòsofs grecs de Mileto varen prendre l'idea de physis o naturalea com a objecte principal de les seues investigacions, a la que varen concebre com el principi de la realitat.
Se li atribuïx un sentit dinàmic i fa referència a la font o força d'a on naixen els ents o els elements materials com l'aire, l'aigua o la terra, o d'a on naix lo indeterminat (principi d'Arché).
A partir dels sofistas i sobretot d'Aristóteles esta idea va adquirir un sentit metafísic en el món grec.
En la mitologia
[editar | editar còdic]En contexts mitològics tant el vocable grec Φύσις com el llatí Natura[1]sempre són traduïts com a Naturalea, una de les deidades primordials —encara que sempre té un context més be filosòfic—.[2] Els órficos, per eixemple, diuen que la Naturalea és una «deesa creadora de totes les coses», «primigènia», «mare i pare» i «autoengendrada», reafirmant la seua essència com deidad primordial.[3] Es diu que Necessitat, Adrastea i Naturalea són la mateixa deidad.[4] Filóstrato diu que l'art imita les obres de la sapient Naturalea.[5] Nono, a mig cavall entre la lliteratura i la filosofia, diu que els habitants originals de Béroe (Beirut), autòctons, varen ser creacions de la pròpia Naturalea.[6] Séneca també l'ensalaza: «oh, tu, Naturalea, gran mare dels deus».[7]
Us presocrático
[editar | editar còdic]Entre l'época d'Homero i la de Sócrates (segona mitat de el V), es va desenrollar en la cultura grega un original moviment de pensament que va fer de la naturalea o physis, objecte d'estudi i investigació. Aristóteles cridava a estos pensadors "físics" o "fisiòlecs", és dir, estudiosos de la naturalea. En ells sol començar la filosofia pròpiament dita.
En grec homérico s'usa de forma prou lliteral, de la forma de creiximent d'una espècie particular de planta.[8]
En la filosofia presocrática, a partir d'Heráclito, physis, d'acort en la seua etimologia de "créixer, aplegar a ser", s'utilisa sempre en el sentit de desenroll "natural", encara que el centre d'atenció pot estar en l'orige, el procés o el resultat final del mateix. En el sigle VI), a partir de l'Escola Jónica, la paraula podia utilisar-se també en sentit ampli, com referida a "totes les coses", com si fora "naturalea" en el sentit de "univers".[9]
En la tradició sofista, el terme s'oponia a nomos (νόμος), "llei" o "costum", en el debat sobre quines parts de l'existència humana són naturals i quins es deuen a la convenció.[10] El contrast de physis front a nomos podia aplicar-se a qualsevol tema, de forma molt semblada al contrast modern de "naturalea versus criança".
Aristóteles
[editar | editar còdic]Aristóteles distinguix dos tipos de sers naturals:
- Els sers naturals que conten en moviment propi; poden moure's per sí mateixos.
- Els sers fabricats que només poden moure's en tant hagen rebut una força externa.
Per això sosté que lo característic dels sers naturals és que es mouen, es desenrollen, es transformen en funció d'una força interna. Per lo tant, segons Aristóteles, la Physis o la naturalea és el principi del moviment i del canvi en els ents.
Aixina com trobem dos tipos de sers naturals, trobem dins de la filosofia aristotèlica dos sentits bàsics del terme naturalea:
- La Naturalea entesa com la totalitat dels sers naturals.
- La Naturalea entesa com el ser propi de les coses o, explicat d'una atra forma, lo que són les coses realment.
Per a explicar el concepte de naturalea, Aristóteles desenrolla tres teories fonamentals:
- La teoria hilemórfica (o de la Substància)
- La teoria de la Potència i l'Acte
- La teoria de la causaació
La Teoria de la Substància
[editar | editar còdic]En térmens simples, Aristóteles concep la substància com el substrat que no canvia dins de l'ent; és lo que permaneix a través dels canvis.
Per eixemple podem dir que a pesar del canvi físic que sofrixen els sers humans a través dels anys, seguixen sent la mateixa persona per dins. L'individu seguix sent el mateix a pesar del pas dels anys.
Es distinguixen dos tipos de substàncies:
- Substàncies primeres, que es definixen com els subjectes individuals i concrets. Estes substàncies estan compostes de matèria i de forma.
- Substàncies segones, que són els gèneros i les espècies que tenen un caràcter universal (comprenen multituts de substàncies primeres).
La Teoria de la Potència i Acte
[editar | editar còdic]Per mig d'esta teoria, Aristóteles pretén explicar el moviment. La potència s'entén com el poder per a eixercir una transformació en un objecte, mentres que el acte es concep com el ser actual, la realitat del ser que ya és.
Si un ser abans no es movia i ara es mou, vol dir que abans tenia la capacitat de moure's; tenia la potencialitat de moure's, i quan ya s'ha realisat eixe moviment podem dir que eixa potencialitat s'ha actualisat i que ara està en acte.
Als sers inalterables els és impossible canviar, ya que no posseïxen la potència de moviment; per lo tant permaneixen per sempre en l'acte.
La Teoria de la Causación
[editar | editar còdic]Aristóteles definix una causa com el factor o principi del que depén una cosa.
Distinguix quatre tipos de causes:
- Causa material, que és allò de lo que està fet alguna cosa.
- Causa formal, que és lo que un objecte és.
- Causa eficient, que és allò que ha produït eixe alguna cosa, lo que explica el per qué de les coses.
- Causa final, que és allò para lo que existix alguna cosa, lo que explica el para quin de les coses.
La causa final és la causa fonamental; la que explica la realitat.
Us modern
[editar | editar còdic]Physis és comunament referida com a naturalea. En l'era dels sofistas, la paraula “física” (estudi de la naturalea) era derivada de la paraula physis que usava Aristóteles, que és d'a on obtenim el camp de la física de hui en dia.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Natura és descrita en a lo manco les tragèdies de Séneca.
- ↑ A la Naturalea se li atribuïxen atributs d'atres deidades primordials, incloent Eros (mare i pare), Fanes (primordial órfico), Gea (engendradora d'autòctons) i Thesis (creadora de lleis naturals).
- ↑ Himnes órficos, X (a la Naturalea)
- ↑ Damascio: Dels principis, 123 bis
- ↑ Filóstrato el Jove: Imàgens III
- ↑ Nono de Panópolis: Dionisíacas 41, 51 ss.
- ↑ Séneca: Fedra 959 ss.
- ↑ Homero, Odissea, 10.302-3: ὣς ἄρα φωνήσας πόρε φάρμακον ἀργεϊφόντης ἐκ γαίης ἐρύσας, καί μοι φύσιν αὐτοῦ ἔδειξε. ("Aixina dient, em va entregar Argifonte [=Hermes] una planta, que havia arrancat de la terra, i em va mostrar la seua naturalea".)
- ↑ Gerard Naddaf, The Greek Concept of Nature, SUNY Press, 2005, p. 3.
- ↑ Dunkie, Roger (1986). The Classical Origins of Western Culture: The Core Studies 1 Study Guide, Brooklyn, NY: Brooklyn College.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- Physis en Symploké.
- Filosofia de la naturalea (physis) en La Guia 2000.
- Himnes órficos 9: A Fusis.
- Text anglés en el lloc Theoi; trad. de 1792 de Thomas Taylor.
- Thomas Taylor (1758 - 1835): neoplatónico anglés, el primer en traduir al seu idioma les obres de Platón, les d'Aristóteles i els fragments órficos.
- Text anglés: una atra edició, en el lloc Sacred Texts.
- Text anglés en el lloc Theoi; trad. de 1792 de Thomas Taylor.
- Physis, en el lloc del Proyecte Perseus.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Physis» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.