Anar al contingut

Persististrombus latus

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
bilolá (Persististrombus latus)

El bilolá (Persististrombus latus) és un molusc gasteròpodo de la família Strombidae que es pot trobar a lo llarc de les costes atlàntiques africanes, des de Marroc i Riu d'Or al nort, tot el Golf de Guinea i fins a Angola al sur.[1] També en les illes de Cap Vert, Ascensió, Annobón, Bioko, São Tomé i Príncipe.[2][3] Pot alcançar un tamany de fins a 16 cm de llarc i és comestible en moltes cultures costeres africanes.

Va ser classificat en 1791 per Johann Friedrich Gmelin baix el nom de Strombus latus en l'obra Caroli a Linnaei Systema Naturae per Regna Tria Naturae (ed. 13 tom I-6). És l'única espècie vivent en el seu gènero; hi ha espècies fòssils. També és l'única espècie de Strombidae en l'Atlàntic oriental.

S'han trobat fòssils de Persististrombus en les costes de Mallorca,[4] Sardenya, Sicília, el sur de la península itálica i atres àrees del Mediterràneu occidental que daten de fa 115-120 mil anys. De fet, és el gasteròpode fòssil més comú en els depòsits marins del Pleistocé en el Mediterràneu (Strombus mediterraneus Duclos, 1844). També s'han trobat fòssils en les illes Canàries i Madeira.[5][6]

Descripció

La seua closca, grossa i robusta, pot alcançar fins a un tamany de 16,5 cm de llarc, en vetes spirales moderadament baixes en els seus primers girs. Posseïx nòduls redonejats que van des de la porció més ampla dels seus bucles fins al bucle final dels seus teleoconches, que presenta d'una a quatre files de nòduls, espayats entre sí. Té un canal sifonal curt i un llavi extern expandit, interior entre blanc, groc i rosat. La superfície externa varia de blanc a groc. Pot estar o no cobert de taques marrons irregulars, també rojoses o rosades. Opèrcul córneo, en forma d'ungla.[2][7]

Hàbitat, alimentació i hàbits

Persististrombus latus es troba en les aigües someras de la zona nerítica fins a 10 metros de profunditat en bentos en fondos arenencs / fangosos i praderies marines, generalment en aigües en salinitat estàndar; encara que s'han trobat espècimen en àrees estuarinas en el golf de Guinea. El seu menjar és detritívora i vegetariana.

Use culinari i noms locals

P. latus es menja en Cap Vert, a on es denomina búzio cabra i es considera un manjar. Els caboverdianos solen preparar-ho en un estofat en salsa de soya o be es torren a la barbacoa en pinchos.

En Guinea Equatorial, este molusc és molt apreciat pel seu sabor. S'arrepleguen a mà, es desconchan i es cuinen salteados o en un guis picante. Popularment li'l denomina bilolá, que és el nom més estés (en els idiomes fang, fa d'ambo, pichi i hispanohablante); es coneix com konongo en benga, kulungu en bisío, elohola en bubi, ipongo en kombe i kolobwidjo en yoruba.[8]

Referències

  1. ↑ «Strombus latus, West African stromb» (en en). SeaLifeBase. Consultat el 2021-02-18.
  2. ↑ 2,0 2,1 «Persististrombus latus». Hardy's Internet Guide to Marine Gastropods. Consultat el 2021-02-18.
  3. ↑ De Torres, T.; Ortiz, J. I.; Arribes, I.; Prim, A.(2009).«Geochemistry of Persististrombus latus Gmelin from the Pleistocene Iberian Mediterranean realm».ResearchGate.(en en)
  4. ↑ Matamales-Andreu, R.; Juárez, J.; Martinell, J.(2017).«Estructures de macrobioerosió en Persististrombus latus (Gmelin, 1791) del Pleistocè superior de Mallorca (illes Balears, Mediterrània Occidental)».Nemus. Revista de l'Ateneu de Natura.(7)ISSN 2386-3803.Consultat el 2021-02-18.
  5. ↑ «'"Persististrombus latus». Paleontologia de la Macaronesia. Consultat el 2021-02-18.
  6. ↑ «Gastropoda Stromboidea | Species / Persististrombus Latus». Stromboidea.de. Consultat el 2021-02-18.
  7. ↑ Oliver, A. P. H.; Nicholls, J. ((1975)). The Country Life Guide to Shells of the World (en en), The Hamlyn Publishing Group, p. 82. ISBN 0-600-34397-9.
  8. ↑ Organisació de les Nacions Unides per a l'Alimentació i l'Agricultura (2016). Principals espècies peixqueres marines de Guinea Equatorial, guia de bojaca (en es), Programa FishFinder, p. 116. ISBN 978-92-5-309420-2. Consultat el 2021-02-13.

Enllaços externs